Doce Poetas 5

Agustí Bartra

Quetzalcòatl

 

 

 

¿Cuix ye nelli? ¿Cuix oquimaceuh in tlacatl in topiltzin,

                        in Quetzalcoatl, in teyocoyami, in techihuani?

                        ¿Auh cuix oquito in Ume tecutli in Ume cioatl?

                        ¿Cuix omocuepane in tlatolli?

 

[¿Es verdad, pues? ¿Lo mereció el Señor, nuestro príncipe,

Quetzalcóatl, inventor, hacedor de hombres?

¿Lo determinó así, pues, el Señor-la Señora de la dualidad?

¿Se transmitió, entonces, la palabra?]

•

 

 

 

 

I. Cosmogonies de l’alba 

 

Quetzalcòatl caminava per la nit del bosc… Sentí la veu de l’ocell dalt de l’alta fronda: una breu nota líquida i poruga entre la dolçor de la brisa en el fullam. I s’aturà, i esperà,

enfonsat en misteri i vasta nostàlgia…

Saltant fora del camí, trenat per l’altura i l’anhel, s’elevà el fil del cant, afanyada l’au en l’impuls de florir en la refilada que escalava les ombres d’on ja penjava el fruit darrer de la seva ascenció―

             silenci de plenitud, pes obscurit que de sobte es trencà al començ d’una vertiginosa caiguda vertical sense ales que es deturà al cor de Quetzacòatl, d’on va alçar-se en obert vol mític devers l’aprovació de les estrelles…

I la faula i el temps recordaven en l’esperit de Quetzalcòatl—

Es calmaven les aigües sota l’arbre d’un cel

d’estrelles rodadores i estupor de cometes,

i en circulars aurores lentament començava

l’ascenció dels cims…

 

En silenci afloraven les naixences de roca:

Corol·les de martiris i musells de cetacis,

esguards de cataclismes, futures latituds

d’àguiles i congestes.

 

Dempeus i embolcallats de clares llunyanies,

tots els vents esperaven en els quatre horitzons ;

llurs clars ulls reflectien les resplendors llunyanes

de glaços boreals.

 

Les marees dormien absències de lluna,

i a la vasta planura de sargassos immòbils

les blavoses bonances avançaven amb roigs

gaiatos de coral.

Quetzalcòatl caminava amb el refilet a la sang i fèrtils d’imatges els seus ulls interiors—

 El Nord, xiuxiuejant, va obrir per als arcs iris

el somni tremolós dels seus pits de boirina,

i de sa virginal cabellera de neus

es va alçar la gavina.

 

Per la llum desfilaven les grans hosts meteòriques,

les illes sostenien llurs corones ciclòniques,

i delicades lúnules sagnaven damunt ràpids

jaços de ponentada.

 

Oh, trombes vaginals de les còsmiques nits

de l’abisme oceànic! Submissió de l’aigua

quan l’alta nit marcava els lloms de les muntanyes

amb sos ferros astrals!

 

La llum sirgava el cos verge del continent

que un vast cel delirant estrenyia en sos braços.

A segles d’or i fulla naixien litorals

de flancs de jovençana…

Quetzalcòatl caminava a l’atzar entre els grans arbres del temps. Els seus passos no inquietaven l’ombra on dormien els animals del dolor, i vagava per les claperes de les llàgrimes sobre les quals brillaven les estrelles del cel dels símbols—

Oh terra no desperta i el temps que s’hi clavava

com un falcó de vent! Oh les tranquil·les noces

de les núbils muntanyes i els endormiscats rius

plens de genèsics llots!

 

Rodons i líquids ulls

                           amb parpelles de joncs

i murmuris lunars…

                          i les florides minves

i els dossers de les canyes…

                         blanc tors immens de núvols

i els genolls coberts d’herba de l’alta primavera…

 

I la dona congesta…

  Amb els seus vels baixava

devers els turmells roigs de sequoies titàniques ;

pupil·les d’edelweis sotjaven transhumàncies

de celestes ramats…

 Quetzalcòatl, sol, cercant les deus de la seva ànima, recorria els pujols sense

camins de les reminiscències—

I taciturnes hordes de trenes salabroses

aixecaren llurs rems en els foscos rocams.

I xiularen els sílexs en els mites hirsuts,

oh fogueres totèmiques!

 

Hom mossegava en l’herba el novell sol de tots.

Quan lluna i pujolar varen ser en els records

una sola blandícia, les cròniques del cèrvol

entraren a les coves.

 

Llavors el cel baixà

vers les pintades gerres…

Quetzalcòatl tentinejava damunt d’empremtes que cantaven, mossegava mites

en arrels cada cop més profundes, es cercava pels annals que acariciava amb dits orbs sobre estucs que dormien dins ventres de selva.

Però els orígens del seu temps eren com els secrets ulls de l’aigua en la muntanya on neix un gran riu—

I l’anhel, en els braços alzinats d’una verge,

assenyalava rutes cap a les terres roges.

Oh, sud de les estrelles, tan lluny de les allaus

sonores de bisons!

 

Garlandes de canoes s’allargaven pels rius

que emparaven els cels més poblats d’estelada,

però en els horitzons es badaven misteris

de boques verticals.

 

Giravoltants herències de constel·lacions

s’apilaven com ulls de secardins profetes.

Adalils de ventada dansaven els terrors

de vermells plenilunis.

 

Lentes migracions! Tota alba anunciava

l’epopeia de l’arc i el cant de la sageta.

Fumarel·les de pau enlairaven la xifra

de gegantins banyams.

 

Als palets de colors hom cercava el destí.

Ossos d’antany dormien dintre olles funeràries.

Sense nom, l’esperança encara pasturava

els seus ramats de guèisers.

Quetzalcòatl caigué. I besà la terra amb els seus llavis sangonosos. I silencioses

bandades d’aus es posaren als cims nocturns de l’espera del seu esperit—

Cridadissa de clans dins les tendes de pells,

sota llunes de freds…

                                               Oh, bell tribut del cant

per als minúsculs déus, entre bedoll i alerç!

El Gran Llop dels deserts va pujar a les banderes!

 

Bèl·lics matriarcats.

                                    Els homes eren serfs

de tel·lúriques mares, les robustes guerreres

que sols eren fidels, amb llurs obscures sangs,

a mort i a parteratge.

Es pintaven als pits vermellencs calendaris,

de llurs trenes penjaven negres pedres i fruits,

i llurs sexes amargs es badaven a l’ombra

de les clavades llances…

I mentre Quetzalcòaltl esperava el descens del cant de l’au solitària dels cels, les imatges encara trobaven lliures àmbits en la seva immemorial consciència—

Segles de mudes petges, de les deus als sorrals

i de coves als túmuls…

                                         Governaven els ventres

empastifats de mel de les obeses reines…

 

Sedicions nocturnes devora els cactus fàl·lics

           I la fam legislada a prop dels nous deserts.

 

Sagitaris de pol·len entre flores d’espines…

           (Oh, vent dels cèrvols blancs!)

           Damunt de les destrals reien els déus de l’ombra…

           (Somnis del cérvol roig!)

Fuetades solars i els fins ullals del gel…

(Empremtes del fosc cérvol!)

Les tendes aplanades com voliacs agònics…

(Fuga del cérvol d’or!)

Fita-falcó alçada damunt les mamil·làries…

 

Oracions dels rius

                            les sagrades muntanyes,

llisa roca del déu

i les trèmules hordes del moresc jubilant

que entren a les pupil·les…

I, de sobte, sentí el cant de l’ocell—

no en l’altura

que seguia closa en la immutabilitat de la nit i dels espais esquitxats d’argent, sinó enterrat en ell com l’esclat d’una gran llavor, refilet de fondària que soscava el seu cor, batec i borboll més enllà de la consciència i de les imatges, pur so de començament i de fi en la nuesa total del seu ésser estès i vast,

amb la lluna als cabells i el vent a la cara,

murmuris d’herba al pit

i els seus dos braços ramificant-se com rius,

ell mateix fet espai,

cant

i nit,

expulsat del temps i divinament senzill en esdevenirs que alçaven llurs meteors i atzars, les voltes transparents dels somnis nascuts de les seves mans fluvials que atreien devers el seu cor el silenci de l’eternitat,

ombra de tors i ocell

ajaguda i pesant damunt batec i refilada,

ni despert ni adormit,

hoste ingent del seu futur i empenta de destí mortal odiat pels déus, renovant-se en l’esgotament de les seves rendicions, de les seves caigudes, del seus vols, ventre de la nit prenyat de llampecs, a bocons damunt la terra en acte de possessió i d’acatament, desembocadura atònita i mar penetrat, oh infinit amor d’infinits noms, oh puny de pol·len sobre la boca negra de la mort!,

 

i, finalment, les seves mans assaltant el cel—

el cant vibrant en els seus dits d’arrels que polsaven les tenebres i, en els espais reculadissos, traçaven l’immens cercle que tancava ensems el bes i l’Estrella…

 

 

 

IV. La xarxa

 

Al bell mig del gran llac, Nanotzin treu el rem

de les aigües tranquil·les i mira Quetzalcòatl,

que continua immòbil i sense ombra,

amb la xarxa a la mà, a punt d’ésser llançada…

 

(A la llunyana riba, les aurorals donzelles

esbadien llurs trenes.)

 

Nanotzin, ajaguda a popa, somnolent,

ha recolzat la testa sobre la llisa borda,

i mig clou les parpelles, bressolada pel ritme

de la brisa i de les aigües i la dreta figura

lluminosa que oscil·la circumdada de cel

i verdes resplendors…

 

(Callades, les donzelles caminen aigua endins.)

 

En ell entotsolant-se murmura Quetzalcòatl:

«Trèmul sol a les aigües… Les paraules s’adormen

com ombres ajaçades arran d’un sentinella

d’imatge i tremolor…

¿Què esperes, oh cor meu? ¿Potser només bategues?

¿Només comptes instants que mai no tornaran?

Llança a l’aigua profunda la xarxa de ton ànima!

Etern es vol fer tot en l’esperit profund,

i l’ànima cobeja abismes més eterns,

somiar a la fondària tots els actes de l’ésser

i fundar en les tenebres…

Què esperes, oh cor meu? Et tempta ja el migdia

i els seus èxtasis certs?»

 

(Nanotzin s’ha adormit al costat del rem moll.

Sa cabellera cau.)

 

Balancejant-se al ritme de les calmoses aigües,

Quetzalcòatl aixeca lentament el seu braç,

i després, bruscament, com un llamp giradís,

etziba el llarg ormeig per damunt de sa testa.

Roda, rabent, la xarxa, amb una remor d’aus,

fins que, darrera el crit, s’eixampla enlaire, oberta…

 

(Nanotzin dorm claror. La seva cabellera

viu sola damunt l’aigua…)

 

 

 

VI. El Cinquè Reialme

 

Quetzalcòatl esperà que callessin els ocells, ja alçada l’aurora, i començà així:

—Sobre l’ensulsiada de la nit ja el dia aixeca els seus murs de tova,

oh germans en Tonàtiuh!,

i amb l’aura arriba el tremolor de les últimes estrelles

i el llunyà cant del cenzontle.

 

Arrel sou, oh germans!, de la veu que floreix en mi,

de les paraules on pesa l’inefable balbuç de la terra,

el conjur dels cels

i el cant de l’esperit.

 

Jo sóc aquell que inventa i anuncia, fundador d’horitzons a la pàtria de la vida.

No deixeu que les meves paraules s’esllavissin per les vostres ànimes com el vent travessa les xarxes esteses…

Jo sóc el qui afirma i evoca i allibera, l’eco de la cantant consciència del temps.

Sóc el jo en el tu del món,

boca d’ànima

i pare de símbols.

Enfonyat dins l’ésser com un exemple d’arbre, canto la vida,

maduresa que puja de l’ombra i acaba en els fruits.

 

No solament venim a dormir, no solament venim a somiar al món:

venim a viure els dies del nostre sol

de terra, i l’herba de la primavera no necessita la nostra mort…

En veritat us dic, germans en Tonàtiuh!, que venim a viure els dies del nostre sol,

venim a viure entre les coses i a comprendre que el temps gira sempre amb les mateixes imatges

del cel i de la terra.

 

Oh quart sol, astre de la nostra realitat, esplendor del dia que fa que els espais s’obrin cap endavant per a la creació,

els nostres ulls es buidin de les terrors de la nit

i la mort fugi amb la seva ganyota de sílex!

Mireu, germans: ja ascendeix, miraculós i quotidià: infant d’or o bola de nixtamal sobre la pedra enconcada del firmament!,

i les ombres abandonen l’esperit, tentinejant, com estàtues obeses…

 

Sempre, sempre la terra! El seu zel i el seu somni no sofreixen cap trista duració,

perquè per a ella, l’eternament oberta, tot moment és futur i passat

i, somrient, inclina la testa coronada del vent, formigues i constel·lacions.

 

No així l’home: el seu millor cant és d’esperança: dins el seu cor la terra no és encara acostadissa certesa,

sinó pressentiment i desmai fluvial,

i en les seves nits d’ulls tancats el silenci cau com el fullatge hivernenc…

No així l’home: la seva por canvia com les efímeres cicatrius de sol a l’aigua

o batega com el cor buscat per l’obsidiana.

El seu gest tremola en elevar-se suplicant devers les jerarquies astrals

i en arribar el dia interroga els sembrats faldars i els triangles migratoris dels ocells…

 

En veritat sabem, oh germans!, que els impassibles déus moren quan l’home neix al seu destí

i que la dolçor de la primavera en els ulls de les noies anticipa l’hecatombe de les pedres ensangonades

i enderroca les altes sitges d’ossos.

 

Som la pau en la força, oh germans!,

i la nostra alegria es banya en les jaspiades aigües de l’aurora, lluny de l’indret on els tabals convoquen esmolalls i cimerols.

 

Establim còdexs d’astres per als enfonsaires de llavors i gravem als troncs lleis de lluna i de vent per als adalils de ramats.

 

En l’amor caiem i resplendim, com una trena d’aigua que raja damunt un muscle petri.

Diem: muntanya, gira-sol, peix, arbre, llampec, com si esmentéssim els motius de la pintada gerra dela nostra ànima.

Però això no és més que una claror que ens sobta i consola

per tal que sense màscara puguem ésser testimonis dels parteratges de la llum:

la realitat que ens modera, acreix i allotja…

 

El desig

és com el falcó que des de l’altura del seu aguait interromp el vol circular

per llançar-se a la creixent delícia de la seva caiguda cap a la presa:

així l’adolescent es desploma damunt la prostituta de rialla de cinabri en la qual dilapida la seva sembra com sobre una roca…

 

Només en la curulla esposa dels orígens ens deixen anar perquè a les palpentes retornem a ells recordant profundament.

Aleshores els nostres ulls canten, i murmurem: dona, davant d’aquella que tremola com una fumarel·la enmig d’un camp.

Però duem als braços un riu adormit, que deixem sobre les muntanyes del futur,

i així el món no esgota els nostres actes i totes les coses vénen il·luminades cap a nosaltres.

 

Som aquí, oh germans en Tonàtiuh!

(dempeus, en el nostre avui, penjant del cel com atònites corol·les, vibrant com sagetes daurades en l’aire, fills del temps i combatent-lo —ombra davant i ombra al darrera―, temps d’huracà d’espines i de sols eriçats, temps de coit entre cactus i horitzó, temps de litigi de torxes nòmades i llavors negres, temps de salze i de simis escanyats per les heures roges, temps de castedats sota la mirada del jaguar, oh pluges, oh ires de cobalt als cims, oh fills meus!);

sí, som aquí

en la comunió de la paraula que és flauta dels qui ploren, xinampa d’imatges i salt del cérvol de la sang!

 

Cantar és desembocadura,

astorament d’aigua tranquilla sota els ulls aprovadors del firmament.

Cantar és arribada

després de les infinites nits de cordes tensades en el silenci de l’instrument de la terra.

¿Pot el cor romandre mut quan la mirada celebra l’alegria de la curulla mà que dóna?

En el cant, les estrelles de l’espera entren a l’inefable com llevat evitern.

 

Riu de les generacions en incomptables figures enllaçades en suor, llàgrimes i sement,

oh subterrani cabal de besos, coàguls i lluernes empès cap a la marxa de l’ésser,

cec al·luvió de fams i morts d’on s’aixequen petris pastors immòbils

i la Terrible Divina cantava, devorava i bressolava

mentre en els rabeigs on brillava l’esperit els hereus solars de la vida

alçaven llurs torsos de nafrada rosella!

 

Que el cant, oh germans!, doni pensaments a l’ànima, més enllà del doll i l’acord,

perquè en veritat vivim entre dos reialmes, i de contràries potestats som partició.

Celebrem l’aurora amb el crit joiós que neix com la vela abraçada al pal,

i deixem que el silenci planti les seves tendes dins el nostre esperit, al capvespre, quan el faldar del pujol és tendresa, i el sol s’ensorra arrossegant la seva vermella vestidura, i arriba la nuesa de la lluna…

Vivim entre els trofeus del sol i les idolatries del’ombra, entre l’àguila i la serpent…

 

L’au sagrada a dalt,

oh vigilància de les diàfanes altures i símbol de la llum en la llum:

el pensament planant i girant en els seus propis èxtasis,

presa de l’àuria calma del silenci on es recalquen

les seves grans ales,

pujant,

allunyant-se de les terrestres crides com una ràfega de pol·len,

cloent

en l’ample cercle del seu vol allò que en el seu repudi ja ha oblidat:

garlandes blanques dels seus cims natals, planures

de la memòria, arbres de la vida, tempestes de la passió,

fumeres de la tristesa, riu del temps;

ascendint

com un pur meteor de la soledat que l’anorrea amb els seus estèrils focs,

cremant

amb els seus ulls fits en el sol absolut d’ell mateix,

reflectida al mirall blau del cel,

apagant-se

en la seva dura conflagració de brasa,

refredant-se…

 

Forma furtiva, serpent!,

freda sang d’evasius meandres, boca xiuladora i mort de doble pistil:

oh matèria cautelosa, fugida de trena i feixuga carícia

sobre bategants argiles,

cabdell d’afartament en els profunds boscos i llefiscós

laberint d’ona i anell!

Oh cercle de repòs sobre les tèbies roques de l’esdevenidor:

consciència d’ulls immòbils que fas caure els

ocells de la innocència, assaltes amb les teves brunzents

metzines els fills de múltiples braços de l’alba

i danses les teves cruels savieses fins que les mels del dia et converteixen en flauta de jade, diminuts sols

i forats d’ombra!

De la teva immobilitat flueix la música: travessat pel vent i tocat pels dits de la pluja,

el pur so s’estén com un pont entre la negra i oberta

muntanya de la història

i els vermells ruscos del temps…

 

Aigües

del Cinquè Reialme! Aigües silencioses

que petgen l’ànima amb llurs sandàlies de molsa!

Aigües d’etern ritme i retruny, bressols profunds entre murs colpits per punys d’escuma! Oh verb en els onatges de l’esperit de la vida,

la gran invocació de l’esperit primigeni, oh aigües

resplendents i pures de l’alliberació i l’eternitat a través de les imatges essencials! Oh aigües, embalums marins d’alga, ona i ala,

nuesa tràgica i panteixant de l’Escorxat blau amb la pell d’or del qual es cobreix el dia de la terra!

 

Aigües

sembrades per la llum!

Amples magnituds de la memòria com fluvials ancians sepultats per millenàries llunes! Oh urnes de repòs on el nu pensament s’enfonsa i fa vibrar els raigs-cordes de la cítara solar!

 

Cantem, germans en Tonàtiuh!, les cícliques aigües totals, les pures forces de l’epifania de l’esperit abraçat a la naturalesa,

on bateguen els retorns engendrats per l’ejaculació de l’infinit amor, oscil·lants ponts entre el No-res i el futur!

 

Cabals i visions,

incansables cossos dels rius, ajaguda estatura palpitant de la bellesa, oh aigües

de l’amor i l’Estrella,

assalt de rompent que aixeca els feliços noms de la terra, deu del cant…!

 

 

 

VIII. Ull nu, vestida veu

 

Trencador de l’Arc i Mestre de Discòrdia m’han anomenat.

 

Diré com m’ungí el somni davant la submissió dels quatre rostres del vent:

 

De les aigües dormides jo sorgia, sense altre cant que túnica d’aire i aroma entre les espatlles i els peus, oh dret nòmada de les meves paraules al llindar d’abelles del coneixement!

 

Era l’hora de la primera tendresa de la llum, al País

Alt, on les nits neixen amb lepra de plata al rostre

i els dies arriben amb màscares de quars tènue, quan

vaig oferir a l’Estrella la flor de gebre del meu cor i

vaig investir-me de fulles contra vosaltres, oh Poders

sense estació ni rialla, soledats voltades per les gegantines tortugues capgirades de les vostres lleis!

 

Somiar és obrir-se

mentre la realitat fila al vostre somriure davant la unànime ovació dels morescars de l’amor, oh Amants que us vincleu per lligar-vos en un sol feix amb allò que estimeu, i és escoltar el trenat gemec d’au que alceu en cançó fins al front del cel, en testimoniatge de la terra, oh fidels d’esplendor que negueu la cega rialla de la lava entre les cuixes d’una núbil…!

 

No vaig trencar l’Arc, però la meva sageta ha girat la recolzada i ascendeix fins a la més alta deu, on neix aquella que dansa ajaguda sobre la terra. Com l’aigua sou, oh Amants!

 

I com l’aigua us alceu del vostre cansament de sol per entrar a l’invisible remolí que traça la seva espiral damunt els silencis en flor dels cims de la creació; tu, l’home, que a les palpentes vas de nou pels estius del desig; i tu, dona, plena de llum la teva falda, que et blegues en l’asil de la rodona maduresa del fruit, per tal que així el món no envelleixi…

 

Però el cant va més enllà de la nuesa d’ella

(rostre i cabellera de cometa aturat,

nansa rompuda del braç esquerre,

lleu flexió de les cames que sostenen encara

l’èxtasi i el cataclisme dels malucs,

la mà oberta al salari del silenci,

el sexe com una canoa varada al fons de la badia

del ventre

i l’olor de les axil·les envaint, a fora

l’ombra dels arbres…),

i roda al voltant de la ressurrecció que batega en tot ço que és clos, on inútilment truquen els déus sense nostàlgia.

 

L’Amant, en canvi, com l’emblema del seu dual origen, penja damunt la calma muntanyosa de la música de la seva radiant força, fregat únicament per l’alè immemorial i la crida del futur.

 

Només aquell qui, serè, puja de l’ombra i tremola en la llum pot pressentir l’etern i, omplint-se en la

lloança infinita, fer que les coses habitin l’esperit…

Dolça és tota cosa fugaç i tant se val que la mort clavi la seva ungla de voltor al flanc de corol·la del matí.

 

Falcó daurat, vol d’aguaits, damunt la meva espatlla et poso i, en la llunació del verb, les imatges federo sota l’ofrena de les sines de l’alba.

 

Ull nu, vestida veu, m’anomeno a mi mateix.

 

 

 

IX. L’embriaguesa

 

—No parlis, Nanotzin, no aixequis el cap del meu muscle. Els pollancs argentats es balancegen en el vent. No parlis. Tanca els ulls.

 

A la meva memòria tornen oblidats rostres,

pronosticaires ossos,

ocells aurorals.

Les meves mans t’acaricien amb ombra d’alosa.

Estàs nua.

Les estrelles encara dormen dins el rou de les pedres.

Estàs estiu,

estàs herba,

estàs llum sobre un coltell.

Ets i estàs. No parlis. La meva ànima enfonsa el seu càntir en el meu esperit…

 

Sóc Ehècatl i fujo amb els ocells i la cítara de la pluja; sóc Topiltzin i viatjo amb parracs de vent; sóc Quetzalcòatl i camino carregat amb el meu arbre de pedra.

 

No parlis, Nanotzin. El teu somriure s’esvaeix com un anell a l’aigua. L’alba trenca les seves fletxes als teus peus. No obris els ulls.

 

Les meves paraules, com l’aigua, sempre van vestides d’imatges. Aigua de records i de desembocadura…

Hi havia jeroglífics de lluernes als peus dels quatre gegants de Tula. L’horitzó avançava amb les seves llances i alarits. Caiguérem tots. Reien esmolalls i hi havia papallones de sang als murs de tova. S’ensulsià el pont de flames sobre el riu negre…

 

Als teus ulls neixen arbres daurats, Nanotzin, nom habitat de fullatge. Vaig entrar en tu com un llop de dolçor…

 

Temps ha jo caminava, trontollós, abraçat a un sol d’acaballes, i la meva veu era una destral al bosc de les teogonies. Més enllà del país verd s’albirava l’eixut coronat d’espines.

 

Com pesen els besos, Nanotzin! Vaig sembrar sols       al teu ventre. Ahir eres la donzella dels blens brillants; avui t’anomenaré Xalxiutliqüe de rostre d’aigua quadrada.

 

Sempre aigua i pedra! Eternitat de pedra. Temps d’aigua. Els pollancs semblen sentinelles d’or voltats d’aire blau.

Sóc el messies de la llum contra els segles de pedra roja,

els sacerdots vestits d’insecte

i la sang dilapidada.

 

Vaig venir de l’est amb una gavina adormida al muscle, rialles de palmeres van traçar els meus camins; una màscara de sal deia qui era jo.

 

Nanotzin, no dormis. Obre els ulls. No parlis. Mira’m. Les meves paraules esculpeixen el teu silenci. Als teus pits s’amaguen dues tortugues de mel.

 

Et diré dia de cereal,

amplada de barca sobre les meves aigües més profundes.

Sempre pedra i aigua! Un dia me n’aniré per l’aigua, riu amunt, devers la pau dels meandres, calcigant el serpent blanc tatxonat de sols.

 

Mira’m, Nanotzin! Toca’m amb el somriure de rosella.

Estic nu. Mira’m.

Estic flama,

estic primavera,

estic espiga…

 

Ara, al cel, un jaguar de maragda és a l’aguait i l’arraulida ombra del nopal, afora, enllà de la porta, es mou i avança cap a nosaltres…

L’ombra s’alça com un laberint d’ullals i matrius i símbols, i guspiregen els freds i verdosos ulls de Coatlícue, la mare ombrívola, la mare mort i la mare vida,

la Deessa Mare

de sines penjants,

collaret de mans tallades

i cors arrencats…

 

Ai, Nanotzin, la dona d’ulls verds ens mira fixament

des de l’ombra voltada d’aurora, i el seu collaret

plora sang! Fes-la fugir, Nanotzin, amb la llum de

l’Estrella del Matí que brilla als teus ulls…!

 

Ara l’ombra ja recula, Nanotzin. No tanquis els ulls. Ja no estem sols davant els voraços orígens, perquè la sang canta dintre l’arbre del cos,

l’arbre de Tonàtiuh carregat de fruits.

 

El futur, Nanotzin, pertany sempre a les mares

lluminoses, com Ximalman, que fou la meva, i esperà,

nua, davant l’atzavara, amb el cos pintat de vermell

i groc, per tal de rebre aquell que fou el meu pare…

 

Mira l’atzavara, Nanotzin, allà, prop del nopal sense ombra!

Maiàuel

sorgeix entre les amples penques,

la deessa del pulque,

la dona de les quatre-centes sines que alleten les estrelles…

 

Sóc Quetzalcòatl de llum i de vent, Nanotzin. De la meva fi naixerà el meu principi. Respiraré en el temps, viuré en la meva Estrella i en el meu darrer vol m’acompanyaran les gavines.

Enfonsaré la meva ígnia vara llauradora als sembradissos de l’eternitat i de la meva llavor brotaran conreus d’astres.

 

Nanotzin, el teu cos és migpartit de foc i or, com el de la meva mare, i la remor dels meus pollancs hi fa estada.

Quan el sol surti fugirà del cel l’Estrella que ara brilla en la teva mà enllunada.

Entre els salzes et vaig veure, la primera vegada…

Gairebé no vaig mirar-te, entre els salzes, perquè feia poc havia escoltat dins el meu cor el primer cant de la terra.

La nit abans havia lluitat contra Tezcatlipoca, i encara duia cicatrius d’ombra.

Vaig deixar als teus peus la flauta d’argila de l’infant

de la nit, i me’n vaig anar cap al riu.

Nanotzin, pren la meva Estrella: l’eterna formiga de llum…

 

Molt he cantat el somni de la terra

que s’assembla al llibre dels destins pintat pels quatre vents de l’ànima.

Sempre cantaré la terra visible que recorda, invisible, dins el meu cor de semença.

Però no som la terra, Nanotzin, perquè la mort estable pesa en nosaltres,

i és nostàlgia i és distància.

Cantar la terra! Oh, Nanotzin, el cant no basta entre el No-res i les furioses Mares incansables!

 

Oh, ésser de la terra, un dia, no cantar-la com un infant que crida de por en un cràter extingit!

Sempre acabats d’arribar, agraïm allò que és moridor:

un llindar,

una panotxa,

una flor,

i les cordes de la nostra música són camins que corren infinitament devers el passat,

sota els astres interrogadors…

 

Oh estimada terra, massa han servit els meus ulls la meva veu!

I en el cant poc he viscut l’eternitat!

Només en la caiguda i en l’ascenció som terrestres: lliurament i do en el ritme dels martells de l’amor.

El vent, el vent damunt l’enclusa, Nanotzin! La dansa!

 

Oh gràvida soledat de la terra! Oh sitges de les esperes

de la creació on dorm el vol de les bandades d’or del futur!

Oh ocells sorgits de l’arc de l’angoixa i llançats a la crida dels purs espais de l’ésser!

 

Davant la nova llum callen les veus antigues, Nanotzin. Posa el cap sobre el meu pit i escolta el cant del meu cor, ara que l’ombra del nopal segueix immòbil. Escolta!

 

Oh tambor de primavera on redobla el ritme de la sang! Oh brusca elevació del salt que neix en la música de les arrels! Oh lliures arbres de la força que ascendeix fins a la tendresa i tremolor de les constel·lacions!

 

Mira, Nanotzin! Danso per a tu la joia del món! Danso a l’entorn del teu cos i davant els pollancs vermells del matí!

Danso pel cel, a les cruïlles de la brisa, mentre la terra, lluny sota els meus peus, juga amb els seus fruits i els infants de boira!

Sóc un bes florit que dansa, Nanotzin!

Com calles nuesa amb els ulls tancats! La lluminosa

formiga s’ha deturat sobre el teu genoll…

Calles rabeigs,

calles cims,

calles focs de la terra.

 

Agenollat al teu devora, ja pidolo un altre cant amb mans esteses i tremolosos llavis. I caic, Nanotzin, terra meva!

Ja sóc aigua ajaguda,

mirall de tu,

interjecció d’escuma,

formiga…

 

El fil del meu viatge s’allarga per les teves comarques:

tebis faldars dels vents, cargol secret, vall de les dolces llunes, regió dels dos tossals, cisterna dels besos…

Oh, Nanotzin, de la teva testa de salze pengen trenes d’oratjol i de cantadissa!

Gronxa’m a la teva falda d’escorça,

embolcalla’m amb ombra verda,

renta amb saba el meu somni!

Oh! La sibil·lant ombra del nopal s’arrossega altra vegada cap a nosaltres, Nanotzin! Crida amb els teus braços les aus del dia! Amaguem-nos dessota ales vives…

Protegeix-me, Nanotzin, de la roja Coatlícue. Abraça’m, estreny-me entre els teus braços de ramatge i salva’m de la deessa terrible que obre els seus ulls dintre la meva por d’infant de corol·la; mena’m lluny d’aquí… sóc petit… molt petit… més petit que la formiga…

Amaga’m, Nanotzin! No hi ha ocells del dia: només remor de fullatge i la tenebra de verds ulls minerals, l’enfiladissa ombra sense Estrella… Abraça’m amb força, arbre de la vida… Enfonsa’t a la terra fins als genolls, mare… Vull dormir a la teva falda, Nanotzin…  Enfonsa’t…, així… amb tu, el temps no és violat pel sexe de granit de la mort…  Enfonsa’t abans que l’Ombra no arribi amb els seus llimacs del silenci… Així… Ja t’enfonses… I somrius a gavines, gira-sols, arcs iris que vénen al teu encontre… Oh! Obres les teves branques al mar…, l’onada s’alça, s’infla, s’encrespa, i cau, i s’adorm…, i jo també caic i m’adormo…, plovisquejo…, m’adormo, plovisquejo…, plovisquejo sobre teu, mare gegantina, i toco el teu collaret de panotxes… Gronxa’m, Nanotzin, canta’m el mar…, cobreix-me…

—Sí.

 

 

 

X. L’espill fumejant

 

A hora foscant havia creuat el riu: estreta barca negra, aigües groguenques, sol de pedra foguera mullada i la rompuda fulgor blanca d’una garsa damunt la seva testa: jacints flotants, lents vora les ribes i més ràpids al mig, giravoltant: el voltor enlaire, a la cintura del cel, au horrenda del meravellós vol a la qual donà la seva mirada mentre la barca traçava el seu arc sobre la correntia i arribava a l’indret dels joncs afuats…

Oh cordes del ponent! Trenats colors oscil·laven per l’aire quan saltà, ja post el sol, a la terra blana on la proa es clavà com el bec d’un gran ocell. I olorà el primer fum de la nit, i en el seu esperit les paraules s’ajuntaven com esverades formigues, mentre rodona naixia la que és manyaga al cel.

Quetzacòatl va veure la grisa dona pronosticaire de braços alçats ajaçada sobre l’espèsfullatge dels pins. «Ha vingut de l’aigua i aviat s’esllavissarà pel corriol. Boira. Ajaguda i de cara a les estrelles, escolta la remor del seu pare i riu. Boira…»  Caminar amb la testa adormida i el cos despert. Caminar els pensaments com somnis, les imatges com ponts, i menys ombra i més ombra, dormir i no dormir, cada cop més allunyat i més a prop d’ell mateix. És bella la gegantina dona de boira adormida sobre l’arbori jaç, i els seus llargs cabells com volves d’escardot i escuma… Bella com Nanotzin, quan… Tuit, tuit… Nanotzin sota el salze, a l’altra riba, oberta, brillant com una xicra mullada… Xiut… xiut… Ocells de mal averany: l’òliba dins la fornícula del silenci, i el mussol, l’ocell bergant, segons les velles, que forada el cabell amb el qual xucla el país sense horitzó… Tui… xiut… I Nanotzin adormida, ahir, i el riu mirant-se-la, entre les branques, amb ulls de sol multiplicat… Nanotzin, la que és manyaga a la terra…

 

Xiulo el teu tu,

singlot del jo,

cerca ta fuga

del sí i el no.

Xiulo el teu tu,

tu, Tu…

 

I

 

vol i xiu-xiu

entre fullatges

i profecies―

Xilam Balam,

segles i xiscles…

Té la teva ànima

son xalxiuhuitl…?

 

La pronosticaire de cent braços s’esllavissa del seu jaç de frondes mentre pentina la seva blanca

cabellera de murmuris que fugen a foradar l’esquena de les muntanyes:

Feixuga de llegendes,

lleugera de somriures,

em sacrifica el vent,

em reben els abismes.

 

Sóc vellarda i donzella,

vetllaré pels bedolls,

m’abraçaré a les ceibes

d’averanys i mussols.

 

Dorm damunt el meu ventre

un tranquil peix verdós.

Tindré una mort molt lenta

d’abrinats braços grocs.

 

Sacerdot sangonós,

oh sol que ja em despulles,

horror de pedra i or,

boca del Popol Vuh…!

 

Quetzalcòatl s’atura enmig del rost, privat d’avançar per les dues fredes mans transparents que li

agafen el cap, i, en el silenci de la seva ànima, sent els murmuris:

 

―Qui nasqué quan davallà…?

―Ai, aquell, aquell, aquell

que morint brillarà dalt…

―Has arribat o ja hi eres…?

―Qui ets, qui ets, qui ets, tu…?

―Has arribat, tu que fores

creat en la llarga nit…?

―Ja hi era, ja hi era abans…

―Arribes, arribes ara…?

―Sempre torno, sempre torno…

La qui camina dormint canta i conta, i ara l’acompanya aquell qui camina i dorm també entre

l’òliba i el mussol silenciosos. Tu tu, tu Tu… Ha arribat, sí, de llunes i sols i ecos antics.

Però ja hi era. La boira canta entre les seves cames. Ja hi era com el pensament de la

ventada és a les veles desinflades de les ànimes. La boira ombra florida canta i plora la

seva cançó teixida amb fils de riu:

Un tossal de calaveres…

serà una gran roda blanca…

sobre marcits gira-sols…

 

I l’àugur de l’est li digué, vora el fum negre:

—Quan hauràs lapidat els records amb pedres de fems entraràs als solars katuns llunyans, i diran

de tu: «Aquell qui encén el cornam del cérvol, aquell qui pinta la seva imatge al vent de l’eternitat»…

 

La boira sanglota contra el seu pit i comença a contar-li la història d’Ixquic, la donzella que anà en cerca de l’Arbre de la Vida i després tornà a la terra sense morir… La cançó es desfà per l’aire i damunt l’herba. Ell no és ningú sol, i ningú no escolta els seus passos, la suau rompuda de la fugida cançó. I murmura dolçament: «Me’n vaig… Sé el nom de l’esperit que va davant. Esberlaré la pedra, amagaré el meu nom, bufaré sobre l’espill fumejant que obrirà la seva bellesa»…

 

Escampada, la cabellera canta sobre el pit del vent:

 

… m’he quedat sense sines…

… tindrà argolles el cel…

… huipil de teranyines…

… dansa de les destrals…

 

… voletejant em moro…

… ai, espines d’estrelles!…

… tinc set, jo que sóc aigua…

… sóc un somni penjant…

Quetzalcòatl surt de la cançó de la boira de la nit

del cel estrellat. Oh banderes i dards i rutilants flagells! Oh cereal cristal·lí i gotejant bestiari i laberint de brolladors! Oh arbres de números resplendents i la titil·lant gernació de llances inclinades damunt ceptres giradissos! Oh ruscos d’on vessa la mel negra de l’eternitat i immòbil huracà de volves i bandades! Oh morescars de l’alegria dels seus ulls i segell de felicitat a la seva cara alçada! I sempre la promesa dels astres coronant la submissió de l’ombra de la terra! ¿Però qui dirà la mesura i els noms del misteri de les transformacions sinó la profunda companyia de la paraula que posseeix, crea i salva? Et parlo, Nit!

―Hola pedra:

ets l’estar sense ésser, dura mare ensems del teu propi naixement i de la teva mort en el temps, on romans sense ésser temps ni crear-lo, perquè no pots canviar ni envellir dintre l’esterilitat que tanquen les teves perfectes cuirasses, immutable puny i exemple de pes, síl·laba d’espant i ull cec al fons del pou…

 

―Adéu, lluerna:

t’anomeno perla voladora i rectifico el teu atzarós vol per tal de traçar amb la teva llum el nom de Nanotzin…

 

―Et saludo, nopal:

oh captaire de les plantes! Eriçada i polsosa, lacerada de sols i tota mans esteses, bruta i assedegada, portes l’àguila al teu muscle i somies el cor daurat de l’aigua que mai no arribarà fins als monstres de la teva ombra…

 

―No et moguis, herba:

segueix ajaguda, tu que reps aquella que pareix agençada de collarets blaus, cos i jaç de tu mateixa, i bufa sobre les teves sines perquè l’aire escampi la cançó dels teus grills fins als peus d’aquell que no té nom…

 

―Sóc aquí, Ombra:

he arribat. Sabia que m’esperaves en aquesta cruïlla dels quatre vents i el destí. I aquí he vingut a trobar-te, Tezcatlipoca, eixorc menjaire de colibrís i lladre de bresques, aquí, on m’esperes des del dia que sagnares damunt el mussol per tal de causar la meva mort… La teva espera ha creat la meva arribada. Si d’allò que ets jo fugia, sense saber-ho avançava devers allò que en tu odio i em confirma, germà. I aquí seguirem fins que em vessis o que jo t’ofegui, fins que en tu jo acabi o que de tu neixi el meu començament…

 

Saltà l’ombra,

lleugera com una ràfega invisible, i Quetzalcòatl s’inclinà per tal de rebre a l’esquena la inevitable i apitrada caiguda: embalum i pes de jaguar i aferrissada ferocitat i aclaparadora dolçor: una ampla urpa sobre el seu pit, a l’altura del cor, i l’altra clavada al seu muscle. Lentament flectà un genoll, i aleshores un fil de veu caigué a la seva oïda: «No seré la teva fi ni seré el teu començament, Quetzalcòatl. Xiulo el teu tu. Habito el teu jo. Fem divisió de poders: sigues tu l’Estrella del Matí i jo l’Estrella del Vespre. Accedeix al meu sí i doblega l’altre genoll. Res no pots fer contra l’eternament jove, la força que domina la consciència, el sol de la nit. El temps dorm i vetlla en el meu espill. Ho sé tot. Sóc fred…»

 

Dolor de l’ombra i pes del món damunt d’ell: vinclat però no vençut. O serà les dues Estrelles o no en serà cap. L’urpa cerca el seu més profund batec. Tu tu… La terra puja a la seva boca segellada. Tu tu… «Has arribat o ja hi eres? Quelcom mor en tot naixement i quelcom neix en tota mort…»  Tu tu…  «Estic naixent, oh desconeguda mare obscura! No sents la meva caiguda?»  Tu tu… Seguirà callant, com el temps quan es despulla del seu hivern i com la llàgrima que, carregada d’imatges, rellisca per la galta d’un cec i forada la mà que la detura. Tu tu.. ¿Quins murmuris corren per la seva esquena d’aqüeducte?

 

Tremolor i pol·len

d’immens pistil…

Titil·len sons:

fil infinit

que uneix la boca

a l’esperit…  

Corbes ungles d’obsidiana es clavaven ara als seus ulls closos. Oh, canta nit, fins que el cor, la brisa i l’Estrella s’uneixin en un mateix batec! Bufa, oh dolçor de mar i de cim, damunt la suor que l’angoixa fresa per tot el cos martiritzat! «Obre els ulls, Quetzalcòatl…»  «No!»  Mai no els obrirà per a la tenebra sense rostre. Tu tu… No!  Seguirà baixant fins al seu naixement entre les dues cuixes rocoses de la que gemega amb les sines voltades de cel i la feixuga cabellera negra caient a l’abisme dels somnis… Tu-jo…, jo-tu… «Obre els ulls, Quetzalcòatl, abans que no t’esquinci les parpelles. Mira la meva lluna negra!»  No! Oh murmuris de palla escombrada per segles de vent! Tu tu…, tu tu… «He sembrat la meva pedra de bellesa amb les imatges del món. El meu espill confirmarà els teus somnis i els teus desigs…»  No!  Seguirà naixent, baixant per les seves pròpies ombres i escoltant la inefable música que vaga per la nit… Tu tu… Sonava com si petgés suaument la terra adormida, avançant amb el ritme serè i redreçat d’una donzella que torna al riu amb un càntir ple al cap… Tu tu… Oh! ¿De quina falda de muntanya descendia el meravellós so de flauta, l’esmolall que s’enfonsava i moria dins els seus ulls sagnants…?

 

Queien

sang

i mirada!

Oh lluna i sobtat rostre a l’espill vident―

 

vertiginoses cues giravoltants, espirals de sons incendiats, esteles de gel on hom besa els colors del sílex, joncs de quars a les ribes de la penombra, oscil·lants mamelles del migdia, el tors del cant als guals de l’ànima, boscos que caminen amb gaiatos de pluja, escumes virils solaçant-se a les crètues mil·lenàries, coures cantant damunt la rosa silvestre, mars, terres i sols a l’alè teogònic del tezontle, el temps de boca cavada bevent el calostre de l’alba…

 

Descendia

en passat

i en futur…

 

I la veu temptava amb imatges:

 

«Per mi la terra et porta aurores, i s’alcen els ocells dels teus sentits, i caminen els arbres dels teus desigs…

 

«Anomena i seràs: sortiràs del mite i t’enfonsaràs encès en la història…

 

«Un puny d’humus sobre una corol·la, una dona nua amb braçalets d’herba, un zel de pastor hirsut aturat en un ventre solar…

 

«Pastures infinites per als ulls, embadaliments de canviants formes que s’abandonen, vins dels secrets èxtasis, fruits tatuats pel panteix sobre pells núbils…

 

«Plomalls llançats als peus del poder, mur d’escuts sostenint les darreres soledats, banderes de besos i estendards d’ungles…

 

«Sense el meu múltiple eco que contesta: “Tu ets, només vent enfollit serà el teu: Jo sóc…, oh míser bevedor de la teva Estrella!”…»

 

Dolor

de l’Ésser,

oh Ombra aliada del temps!

 

―Esmento Tezcatlipoca,

que junt amb mi descendeix.

Oh ja sóc, ja sóc, ja sóc

tot el món en mi mateix!

 

L’Estrella

germinava

dins el solc de l’ull…

 

Quetzalcòatl alçà la seva pau de rostre mullat: sentí els feixucs i lents passos que s’allunyaven cap a l’oest i l’invisible infant de la terra i la nit que s’atansava amb la seva dolcíssima música… Oh, pedra, lluerna, nopal i herba tornaven als seus ulls, i els sons de la flauta s’ajeien damunt el seu somriure…! La terra descansava, tancada, dins el seu esperit. Canta, profunda ocultadora que t’esquinces perquè el món s’acobli amb l’alçària!

 

Puja el teu tu,

baixa el teu jo,

ja ve el futur,

que és bes de dos.

Flauta del món

de làbil so,

canta el jo-tu

de llum…

 

 

 

El llibre pintat

 

 

1. Aquí escriuré per als meus deixebles més amats algunes de les paraules que han viscut dins el meu cor i el meu esperit. Registraré les veritats de la vida per a recordança meva i perquè després, oh futurs germans!, caminin cap a vosaltres i les escolteu en la pau del vostre temps i en els sols que s’alçaran de la vostra sang.

 

2. Dic aquí les paraules que són com el gra que hom deixa caure dintre els solcs amb la mà que després implorarà la pluja als benignes cels. Amb dits tolteques pinto aquí les imatges. Que totes es redrecin com es redreça el serpent i que brillin com els ulls de les àguiles. I que els sons de les flautes dels meus vents suaus les escampin entre els homes i les dones que arribaran dels quatre punts de l’horitzó (blanc, negre, roig i groc) i ara viuen a les planes i als pujols.

 

3. Traço el signe de Tonàtiuh: el cercle. La boca de l’etern profeta de l’etern retorn.

 

4. Dic que tres són les coses sagrades: la terra, l’esperit i el cos. La terra es toca amb els llavis, l’esperit s’escolta amb la sang i el cos és un cel que s’acaricia amb la mà.

 

5. Dic la cançó eterna del foc entre la destral i el grill.

 

6. Dic que m’assemblo als segles que em canviaran, oh salze que dorms les teves mutacions al vent!

 

7. Dic que com les aigües canviaré de rostre. Penso en el prodigi i l’horror del temps. El cel tremola d’astres i la terra de generacions. Entro a l’estança on les paraules m’esperaven dempeus. Misteri i presència de les coses. Amb un pensament de branca he pintat amb llum de sol el riu llunyà. Canviaré de ros Les paraules callen, somrient. Són el món. Canto les herbes, els ocells i els arbres. Trio la paraula Amor i la lligo al tronc de l’aurora. I ara me’n vaig cap als tebis talussos, seguit una vegada més per l’amada silenciosa i tota braços oberts. Raja llum de les seves sines, la nit s’encaua en la seva cabellera i guarda arcs iris en les seves axil·les. L’anomenaré eternitat, bé que el seu nom és terra. Canto la cançó dels seus ulls. Només amb l’esperit el déu fecunda. Canviaré de rostre com les muntanyes.

 

8. Dic els meandres dels somnis sobre una terra verge. Imatges! Imatges! Oh, imatges lentes com la mel de trafegament!

 

9. Dic el misteri: invisible infant que dispara la seva constel·lació amb una sarbatana d’ombra.

 

10. Dic que la paraula sense esperit és com un sol de calç sobre el ventre d’un mort. Ouaia. Alguns amants anaven preguntant, obedients, sobre allò que ocultava l’alba i esbrinaven després com s’havia d’executar la Paraula d’amor. Se m’acostaren amb rostres semblants, i vaig parlar per tal que llurs cors poguessin anar a l’encontre dels actes i de la música, i perquè llurs pensaments no arribessin a enfurir-se com abelles tancades dintre una carbassa. Ouaia. Com un tebi vent s’adreçaren vers les aigües lustrals del Rabeig Ombriu, i poc després vàrem poder veure entre el rocam llurs cossos resplendents, semblants a déus de llavors. En tornar, tots tenien un rostre únic, i es dirigiren, silenciosos i mirant el cel, vers les estances on les verges esperaven sense vergonya, dretes i amb sentor de troncs, vora els llindars. Ouaia. I hi hagué una nit de sangs exaltades i de cantants sabes. I es tornà a comptar l’alba, l’aparició del sol, la lluna i les estrelles. I la crònica de les generacions començà de nou amb el cant nocturn dels sembradors…

 

11. Dic que el meu amor més profund s’afua cap al futur. Congrego camins a les meves mans, quan s’eixampla l’aurora, i no celebro consell amb els vassalls del passat que s’endormisquen davant les negres estàtues. Els meus ritmes provenen del sol, la pluja i les sements. Però allò que és temporal em modera i posa tremolors al meu cant. A la meva boca hi ha un bes que pesa com una barca adormida…

 

12. Dic que l’Estrella de la Soledat es convertirà per a nosaltres en l’Estrella de l’Aliança. Només així no es reflectirà en els vostres ulls la tristesa dels cels, l’èxode de les aloses.

 

13. Dic que només s’omple allò que s’enfonsa.

 

*   *

 

1. El naixement de les flors astrals és una herència dels ulls que passa de pares a fills. Dorm, vent, a la meva cítara de tortuga: t’aixecaràs convertit en lladre de cants!

 

2. Canto i espero.

 

3. Canto Itzpapàlotl. Aquesta nit quan tornava sol dels tossals, els meus ulls s’han detingut en ella. Jo el despert, el qui havia caminat lluny de senderes traginant a l’esquena el feixuc mirall dels records, he vist aquella que és tranquil·la i sempre espera en la seva vigilància, aquella que tantes vegades se m’ha aparegut als erms. He vist Itzpapàlotl asseguda dalt d’una rodona bisnaga, prop dels cactus, i després d’haver contemplat la seva ampla faç d’ulls closos, he murmurat la cançó de la papallona d’obsidiana. I més tard, en veu alta, per a mi, he cantat la deessa que té les cuixes d’aigua pintades amb liquen celeste, mentre la lluna brillava com una tallada de xícama.

 

4. Del jonc no imito la seva servitud al vent, sinó la seva resistència a deixar-se arrencar de la terra. Sóc exemple de branca que s’inclina per a donar. No canto la tristesa que és només fum llancejat.

 

5. A l’altura hom celebra, a la profunditat hom canta.

 

6. La meva mà es movia sobre les cordes de l’instrument com un cisell d’espai. Una mà llunyana i aliena a mi, gairebé llunyana i estrangera. Vaig pensar que la música no sorgeix de l’esperit ni de la terra, ans de l’inexplicable misteri… He allunyat la por de la meva mà enconcada omplint-la amb una gran fruita groga. I ara el silenci pacifica la discòrdia de les ombres, un silenci que cau com les negres i brillants trenes de Nanotzin.

 

7. Quina claredat en allaus de llampecs quan l’esperit baixa! Visió dels anys. Profecies. Els arbres. Les paraules, com profundes ocelleries. Els braços del solstici convoquen noves pluges.

 

8. Com una obra de terrissaire ens trenquem quan la meravella ens colpeja amb els seus joncs de vertigen.

 

9. Canto la flama de mil rostres i una sola boca, jo que, d’adolescent, vaig ésser portador del foc nou, durant la nit de la por i els ulls girats cap al pujol on la ressurrecció dels temps havia d’alçar-se d’un pit coltellejat… Em trobava en un estret camí, nu i immòbil, però hereu ja en la meva espera de la flama que s’atansava amb la seva alegria, una entre les milers que brillaven i corrien per la vall… No vaig veure el rostre d’aquell que em corresponia rellevar. Vaig saltar dins l’ombra, i el meu braç volà amb la teia, i vaig córrer amb la meva flama enlaire i el meu cor enriquit per la joia… Tanco els meus ulls ara i murmuro lentament el meu cant del foc, perquè la cendra m’ha ensenyat saviesa.

 

10. Em vaig quedar adormit ran de l’ombra, cantant la meva cançó del foc… Ouaia. Portava túnica, aquella nit, mentre corria amb la torxa. I una màscara ardent em cobria el rostre. Vaig fer el meu recorregut, vaig lliurar la flama i vaig caure esgotat sobre l’herba, que em va rebre amb la seva blancor i ombra… Ouaia. Allà vaig somiar en tenebres creuades per aus de flama renadiua i ràfegues de crits florents… El foc canto, ala de la meva futura ascensió.

 

11. El déu és la pàtria invisible que fa de les nostres vides una contínua i vulnerable tornada. Però Tonàtiuh és habitatge i astorament de la sang.

 

12. He vist l’hora incerta als rostres dels homes i el segell de la soledat als llavis de les dones. Des d’una recolzada del camí he contemplat el naixement de l’Estrella. He caminat entre el mut, el cec i el foll. He ajuntat un objecte a una imatge de l’esperit. He vessat amor sobre una immòbil ombra fragant. I l’aurora ha trobat la meva ànima vestida d’escorça i voltada de ruscos.

 

13. M’assemblo a tothom. I mai no seré repetit!

 

 

*    *

 

1. Crec.

 

2. Crec que només el cor de l’esperit realitza l’alba, oh Xèlhua, el meu deixeble més estimat!

 

3. Crec en la nit, però odio l’ombra que no té pietat dels rostres i acaricia la rata-pinyada de la mort a la gola de la primavera. Apropa’t, amic meu. Contarem els anys des del naixement de l’herba i pels nusos fets a la corda del nostre Pensament del Migdia… L’ombra penja del garfi de la lluna com un cap de bestiar cobert de mosques de plata. Apropa’t, Xèlhua. Cantarem la nostra cançó prop de la por de les bisnagues…

 

4. Crec en la saviesa que un vent de lluminàries murmura dintre el meu cor.

 

5. Crec en les metamorfosis de tota cosa terrestre a l’entorn de la meva ferida més profunda. No hi ha combats del foc, sinó de la llum. El braç no és mai heroic, Xèlhua. Deixa l’escut. Sigues sord a la ira que s’esmerça a baladrejar les indigents idolatries del temps. Enretira’t de la finestra, per tal que la resplendor de les llunyanes fogueres desaparegui del teu front. Parla’m, Xèlhua, de l’hora del sud anomenada el Sol dels Cérvols. I plora damunt la teva espasa!

 

6. Crec en l’hora que és partició de pau i de llavors, quan el crepuscle s’encarna en la figura d’una dona que fila, les lluernes s’encenen sota les umbel·les i el teu somriure, Xèlhua, neix a la tendresa de l’aire. Escolta’m. Tindré un destí d’aigües i d’ascensió.

 

7. Crec, a vegades, que la mort és gran perquè només existeix a fi que l’esperit pugui alçar els estendards del somni i la ressurrecció. Ouaia. El meu silenci m’escolta, amb l’orella posada damunt el meu pit. Però ¿qui escoltarà allò que sent sinó jo mateix? Oh! En algun lloc, molt a prop, sagna l’eternitat, vertical tumult d’arbre viu que s’eleva de les dures pedreres primordials! Oh Roca, immòbil sentinella de l’absolut, Idea-Astre i flor numèrica els pètals de la qual s’aixecaran a poc a poc en piràmide! Ai! L’arbre ha cessat de moure’s, Xèlhua! El temps ressona en el feixuc caminar dels innombrables esclaus que amunteguen les pedres de l’assumpció. Un vent cau. Un déu s’alça. A cada cim brilla una foguera.

 

8. Crec que la Coneixença s’obté colpint el cor de la roca negra que caigué de les espatlles dels dies dolorosos. Ella conserva els segells del començament i de la fi.

 

9. Crec en tu, Xèlhua, oh guardador de l’empremta d’on brotarà l’Arbre!

 

10. Crec en l’adveniment de les torxes. Llenguatge d’al·legories. La granota al ventre del cacic, sonall d’abominació. Quelcom neix de la pedra de gràcia foradada per la nit.

 

11. Només a l’alba cal preparar-se per al dia que ha d’ésser viscut. No ens lliurem als simulacres l’herència dels quals serà un sac de llàgrimes i una xarxa de forats i alarits. Que no ens consoli el pensament que sempre se salven les darreres llavors. Cal cobrir els clots sembrats!

 

12. Crec en la teva saviesa del sud, Xèlhua. Sí, tota lluna, tot any, tot dia, tot vent caminen i passen; i també tota la sang arriba al lloc de la seva quietud, com arriba al seu poder i al seu tron. Així parla un llibre de les destruccions. Però jo afirmo que més que plorar allò que les llunes sepulten, cal ésser cant i corol·la d’allò que eternament passa. No hi ha déus presoners de les estrelles, sinó esperits vivents en tota cosa que pesa i té una faç… Riu-te, Xèlhua, de la dansa dels coixos del dubte! Deixa anar el teu blanc esparver de la terra contra els castradors de Tonàtiuh! Ara vés a cercar-me la Flor de la Nit. I després tornarem a aquestes escriptures de la vida i a la plumària dels somnis.

 

13. Crec que només ascendeix allò que pesa.

 

 

 

XIII. L’arbre de pedra

 

―Sóc vell i ple d’angoixa, Nanotzin. A l’espill m’he mirat. Aquí, en aquest indret que anomenen Prop de l’Arbre, m’he vist a través de les meves llàgrimes…

 

Vaig deixar la meva ciutat, vaig incendiar totes les meves cases, vaig enterrar or i     vaig llançar al riu pedres precioses, vaig amagar en llocs secrets obres de bellesa, com un arc iris volaven cap a la costa les meves aus prodigioses, i vaig començar el meu camí amb foscor d’ànima, com un cec bastaix de mi mateix, aclaparat pel pes de la darrera lluna de la meva tristesa.

 

M’he mirat a l’espill, Nanotzin, i he vist la meva barba com una gran aranya grisa: sóc vell, un parrac de pena. Cada pedra del camí ha estat un atzar per a les meves cames fluixes i el meu cos s’ha arraulit de por. Davant l’aurora m’he sentit com un simi canut aguantat per crosses de vent; i aquí hem arribat, on l’espill i el meu rostre s’havien citat, aquí, no en un indret de descans sinó de pedres amuntegades, on per primera vegada m’he abocat a la meva vellesa, Nanotzin, davant de l’arbre… I jo, Quetzalcòatl, des d’ara menjaire de cendra i sonall de sanglots, davant de l’arbre viu de brisa i sonor d’aus, he vist el meu rostre…

 

Sí, he vist l’espant i la senectut al meu rostre, Nanotzin. I he gemegat. He vist la devastació de la meva testa damunt la pedra polida. I he cridat. Els ocells de l’arbre callaren, espantats per la meva veu. I cap no fugí: callaren només. Però no hi havia silenci. I jo plorava. Lluny, se sentia el grallar d’un corb: aspre i continu… I poc després he agafat de nou l’espill per mirar la meva boca. Només la boca, Nanotzin; no hauria pogut esguardar-ne els ulls. Només la boca, dic, mentre el corb seguia grallant i el sol eixia darrera el pujol… I l’he vista: hom diria oberta per dos garfis invisibles, llastimosa, a punt perquè li apropessin el drap del vòmit: un negre trau fet en un sac d’ossos i silenci; la meva boca antany font de la paraula, la meva boca que tornà a cridar quan els ocells, tots de cop, es posaren de nou a refilar a l’arbre…

 

I he caigut damunt les pedres,

ferit per la piuladissa…

 

Estenellat he romàs aquí, sobre les pedres, callant ja, tapant-me les orelles amb les mans, debades, perquè continuava sentint llur refilar, i desitjant morir aquí mateix, sobre les pedres…

 

Però encara no hi havia en mi cap arrel a la més profunda nit: el meu cor no accedia, Nanotzin: morir és entrar després d’haver assentit al llindar…

 

I jo romania aquí, tremolant, nou nat a la meva vellúria, panteixant, jo, Quetzalcòatl, un i tres al mateix temps: arbre, dolor i pedra, ajagut cara al cel i decantada la testa, contemplant dins la meva ànima allò que els ulls veurien molt aviat i cap a on llançaria la meva pedra: el gran arbre roig…

 

I volaren pedra i mirada:

l’astorament i la ira atenyent alhora l’arbre lluminós: la pedra enfonsada al mig del tronc i la mirada ascendint per l’espès brancatge fins a la cima, d’on bruscament sorgiren els ocells, com una erupció multicolor…

I segueixo davant l’arbre de llum. Ha callat el corb i tremola el cel. Ai, tronc dels records i branques de la vida! La llum ve de sota, llum de terra feta saba que puja fins al diàleg de les fulles. Oh, remorosa llum interior del tronc d’escorça i cicatriu…, amb la pedra! No la veus, Nanotzin? Amb la rodona pedra negra: ull brutal i tranquil sense ésser i sense temps, la fixa i dura consciència immutablement oberta entre el pànic de la mudança i l’eternitat dels retorns.

 

I heus aquí, Nanotzin, que jo, home acabat, Quetzalcòatl a l’indret anomenat Prop de l’Arbre, encara espero, balbucejant paraules indigents, jo que era la paraula vera, la paraula que convertia en pur l’ocult i feia habitable l’esperit.

 

Sí, encara espero aquí amb una altra pedra a la mà, davant l’arbre de llum que em requereix, jo, home ajagut i a les acaballes, però, en l’espera, dempeus i nu al començament d’una nova duració, sol amb la pedra, la llavor i el record…

 

Amb la pedra

que llanço ara tancant els ulls, i vola dins la meva ànima, a través d’una claror de llampec aturat, cap a l’arbre arrelat al somni,

i topa com un sanglot contra el tronc…

 

Deixa’m anar les mans, Nanotzin: no preguntis res, ara. Espera… La llum ferida em fa mal, a dins. Em fa mal la llum. Oh, escolta! No sents? Ja canta l’aiguaneix d’imatges… No tinguis por; no cauré, criatura… Un vent d’or gronxa les branques i m’acaricia el rostre, el tronc oscil·la al ritme del meu cos… No cauré encara… Nanotzin, l’arbre de la bellesa és també l’arbre del dolor, on no nia cap ocell de tenebra…

 

Ara una branca cimal s’allarga, com un braç, i hom diria que acaba en una mà garfida a l’entorn d’un fruit que brilla com un petit sol de pedra… Mira! La branca s’alça, com s’alça també el meu braç i em llança al fruit-sol, i jo, al meu torn, llanço una pedra, i una altra, i una altra… Tentinejo, Nanotzin, però no cauré mentre quedin pedres al munt, pedres que volen com ocells i s’enfonsen talment armes…

 

Ja no fa mal la llum,

i cada pedra que s’encasta a l’arbre ressona en el meu esperit amb un so diferent, ecos d’altres ecos que són imatges, bandades de records que es posen al pujol del meu cor: la meva vida, Nanotzin, el meu passat, el meu escut de sol i l’espill fumejant del temptador; les meves hores, els meus dies i els meus anys, el rostre del foc i de l’aigua lustral, el naixement de l’Estrella a la meva boca profètica…

 

I evoco homes que baixaven de les neus i feien olor de fusta, i d’altres que pujaven dels litorals amb pans de sal embolicats amb amples fulles, i tots s’ajeien sobre les altes herbes a esperar la remor de les meves passes, el miracle de la meva presència i la quietud de la meva ombra…

 

I dones hi hagué, Nanotzin, abans i després de tu; però amb cap d’elles no vaig compartir jaç ni vaig donar les set voltes nupcials a l’entorn de la foguera… Només tu… Amb veu de riu vaig arribar fins al teu cos de canoa nova, la teva cabellera de salze i el teu somrís de fulla plovisquejada…

 

I ara tot s’ha esvaït, oh ànima assetjada de gels! Tot se n’ha anat… Què resta, cor meu, sinó refer el camí, entre imatge i volior, eco i tossal, anyoc i agulló! ¿Per què les preguntes quan tota resposta assenyala vers la comarca del gira-sol negre i de les tenebres sutjoses,

i ha brunzit l’última pedra?

 

Quiet ha romàs l’arbre, Nanotzin, i quiet estic jo… Tinc fred! Sóc vell i ple de paraules arrupides. El vent s’ha deixat caure damunt l’arbre i dorm entre branques de pedra. Com pesa el vent adormit! Com pesa el silenci del món entre els braços de la meva ànima! Els meus genolls es dobleguen, l’arbre es gronxa d’ací d’allà, dolçament, bressolat pel vent, com jo bressolo el meu silenci… Jo, Quetzalcòatl a la gatzoneta sobre la pols, plorant mortes estrelles, amb el cap entre els genolls, mentre l’arbre comença a ensulsiar-se pedra rera pedra, estrenyo amb força el meu silenci, infant de roca entre els meus braços de molsa, fill de la nit que cau sobre la terra, i sento el cop pregon, Nanotzin, l’eco remot que torna del meu bosc profund, el sanglot dels cels en el corb que gralla, i gralla, i gralla…

 

―No.

 

 

 

XIV. L’èxode

 

I vingueren les llunes

de la canya rompuda i dels nòmades fums…

 

 

 

XV. La fogata i l’estrella

 

Deixant enrera el rostre tenyit de les batalles,

cercaren la bondat pels braços dels camins.

Una ombra de voltor sobre infants adormits

fou l’esquena de l’èxode.

 

Taciturns estadants de combatudes aures,

sense almoina de cel ni auxili d’horitzó,

ofegaven remors a la cova del plany

i dins clots de sanglots.

 

Llei de nits atziagues i d’escampades cendres:

la mort entre nopals i el part entre atzavares.

Prop d’eixutes cisternes alguns ulls desxifraven

espermes estel·lars…

 

Cabdellats per la por i blanquíssims de rou,

dormien esperança a dolors abraçada,

i entraven a llurs somnis unes brusques aurores

d’afamades banderes.

 

Resignats a tempestes i a fardell de tristesa,

accedint a distàncies i a mossec d’intempèries,

caminaven semblants a una muda ventada

de parracs de crepuscle.

 

Ràpides melangies de blavosos ocells

aguaitaven els talps de sebollits records,

i les boires del cor feien sonar cargoles

d’enyorances solars.

 

Eren ull i trofeu les nafres més vermelles.

Tocades per l’Estrella, cantaven cicatrius.

Ser vençut era gran: durada de llavors,

ofrena i nou escut.

 

Marxaven en la pura tensió de l’enllà.

Llur esperit sabia: no hi ha pau sense arrels,

i, secrets en llur força i llibertat, vivien

únicament d’imatges.

 

Darrera d’ells anaven―oh fauna de silenci!―

llurs nahuals…

Hom sentia, com batusses de rates

damunt de fullaraca, les antigues remors:

la boca de les cròniques…

 

( Els Murmuris:

…i  esdevingué que la terra mostrà el seu cos grandiós: un monstre que, completament tatxonat d’ulls i forats, anava i venia dels katuns de les aigües, fins que va ésser trossejat pels grans poders silenciosos dels cels… I els seus cabells es convertiren en herbes, arbres i flors, la seva pell es mudà en vastes praderies fragants i els seus ulls en coves, pous i fonts… I ara és l’ombrívola deessa que a vegades, des de les tenebres, demana cors bategants d’homes…

 

…res no existia: només regnaven la immobilitat, el silenci sense llavis, la nit interminable… No existia ni un sol home, ni un sol animal, au, peix, llop, fusta, astre, flor, fum, llavors… Només existia el cel, només respirava el firmament, res no s’havia ajuntat, tot era invisible, tot romania quiet a l’altura…

 

…però hi havia símbols embolicats amb llargues plomes verdes, noms pintats que significaven serpents emplomallades… I així és el cel, així són també els esperits que viuen al cel; tals són, hom diu, els noms dels déus omnipotents. I aleshores, en la fosquedat del món, fou sembrada la paraula…

…en pedres i en fustes restares pintat, allà a Tula, on hem alçat els nostres clams…)

Anaven

de les coves sutjoses a les barques daurades,

de la solar panotxa a les flores salines,

de l’esquinçall cantant al nu silenciós

i de l’home al germà.

 

Oh, els clandestins assalts de la vida a la mort:

lentitud de filó i alteroses congestes,

profunda ocelleria i baluards errívols

de pàtria diàfana!

 

Desnonats de finestra, descendents de la cendra,

amb mà esquerpa cercaven les blanques vestidures

on la pau brodà un dia torres de cereals

i cérvols lluminosos.

 

Molt enrera deixaren ferrenyes serralades,

els llampecs que dormien sota els nius de les àguiles,

la boca d’alarit que apagava en les verges

clarors de bresca intacta.

 

Descendien d’hiverns de glaç agemolit

portant als braços aus de volcànics colors―

oh sembrada del cel, dolçor i escampadissa

dels somnis més profunds!

 

Canviaven els astres sobre llises comarques

on dormien grans rius i túniques agràries.

Pau sota les sandàlies. Oh, troncs d’ombra novella

al voltant dels bivacs!

 

Rescatats de la història, llur temps ja madurava:

rodó fruit de Tonàtiuh als petris calendaris.

Llur soledat s’alçava talment una cabana

a l’ampla mà del dia…

 

Quetzalcòatl, més alt entre les fumarel·les,

sentia la remor dels seus acabaments.

 

Xèlhua era acció i camí…

 

( Els Murmuris:

 …i aleshores, repeteixo, vingué la Paraula… Els Esperits del Cel, els tres gegants, els Mestres del Llampec, es reuniren per tal de fundar l’alba, el naixement de la vida… Terra!, cridaren, i la terra fou: eixiren de les aigües les serralades, les grans muntanyes, les maternes muntanyes…

 

…i fou en el terrible sol que la parella es refugià dins un gran tronc, un cop tapades les clivelles, i la veu del déu arribà de més enllà de les quietes aigües: «Només menjaràs una panotxa, i una també la teva dona…»  I prop d’ells es desplomà el cel…

 

…i caminaven, gairebé absents d’ells mateixos, pel quart viarany de les estrelles augurals… I embolcallada amb abrigall de tenebres dormia la terra: no hi havia sol, no hi havia nit, no hi havia lluna… I es despertaren en sentir a llurs flancs els freds cargols estelars, i ensems es despertà la terra i pentinà els cabells de les seves aigües, i els infinits esglaons del temps s’ensulsiaren en llur albada, i per ells envermellí el primer arbre…

 

…les muntanyes s’esberlen: jo ploro; allà on s’alcen arenys corrosius, jo estic desolat…)

 

En llur anhel fundaven, en llur amor sabien.

En àrids estretalls o en país d’amples fulles,

sentien el passat com un agònic núvol

a l’esquena del vent.

 

Talment com l’ocell orb entre l’astre i la terra

esgota amb el seu cant l’arc brillant del seu vol,

així el dolor de l’èxode allargava sa xifra

de dolcíssima fletxa.

 

Tots pressentien ja les soterrades deus.

Derrotes de distància. Els ancians sabien:

quan el destí cedeix, els esguards s’habituen

i l’esperit accepta.

 

Amb llurs immòbils mans els horitzons vessaven

l’ofrena del futur. Primer sol a la Pedra

que traucaren les llàgrimes! Amb el tro rodolava

el clam de les progènies!

 

Per enllaçar dos torsos a dins el temps profund,

baixava dels estels la primavera còsmica.

Amb el bes fundador, a les boques naixia

la nova alba dels noms…

 

( Els Murmuris:

…i quan, després d’agonia i suor, la Roca va ser foradada, el seu indomable esperit murmurà: Yaxionlacalpa… I la seva paraula de misteri era com remor de mar i de fulles rodant entre les tremoloses sines de l’aurora…

 

…Ota-ho flota immensament pel cel…, Heronix és el nom de l’esperit que va davant, i Opilla s’anomena el gegant que eixí per la clivella roja de la Roca, junt amb el seu cel i les seves aus de llum…

 

…calleu, jo sóc la veu més pura i la que conta la història més abellidora… Calleu, gegants, pedres, formigues, estrelles, sols i llunes, perquè parlo d’Ixquic, la donzella del sud i de l’arbre de misteri que la cridava des de dins d’ella mateixa quan, a la nit, la sentor de les flors pujava amb la lenta boira i la celístia baixava… I també la cridava a l’alba, quan ella es banyava a les canoes del seu pare, el cabdill… Sí, parlo d’Ixquic a fi de poder ajeure’m a dormir a les orelles d’aquells que somien en silenci, i em coneixen, i em reben com l’única que conta sempre la mateixa cosa d’una manera diferent, no com vosaltres, oh veus d’arreu i d’enlloc!, vosaltres i els vostres esperits i déus de quatre colors i batalles ferotges i calendaris de generacions i calaveres que roden com carbasses de pedra dels ensagnats altars… Parlo d’Ixquic, la donzella germinal, i heus aquí que ella s’aixeca de la meva veu, com aquell matí que finalment sentí la crida… Perquè jo sóc el seu conjur i sóc ella mateixa per sempre; sóc l’aigua que es quedava adormida damunt el seu ventre auroral, sóc el collaret de peixos que voltava el seu coll, i sóc també la túnica transparent que va caure sobre el seu cos com un gran bes tebi quan eixí del riu i, descalça, caminà per l’herba freda…

 

…travessat per una enorme espina, el negre déu del vent arribà a la casa del sol per tal d’endur-se a la terra el músic que li contestés…

 

…Ixquic, Ixquic, Ixquic trepitja l’herba, corre cap a les branques, cap als braços, la testa de fullam, el brillant tors de carn forestal, i amb els ulls tancats, panteixant, s’atura dins la trèmula ombra d’ell, que s’inclina i mou la seva verda testa perquè volin tots els ocells… «Vine!», diu la donzella, i s’ajeu damunt la terra, on espera la pacificació del caos que brilla a la seva boca somrient… «Ixquic! Qui ets?»  Els ocells sembren cantadissa a la seva esbullada cabellera. «Vine! Desfés el nus de greda i de molsa del meu cos. Sóc la flama que vol rebre la pluja… Vine! Sigues l’hoste de pes i remor de les meves venes… Oh, vine! Lliga al teu tronc la balancejant canoa dels meus malucs… La primavera escollí les meves sines i l’estiu viurà dins el meu ventre… Vine! Fas olor de posteritat, de sol, de pluja… La teva tremolor ja m’abraça, com es clou un setge… Vine, cau, vine, estic oberta. Sóc Ixquic, Ixquic, Ix…»

 

…i la música s’estimba, el cant baixa al món amb el vent de sang…

 

…en pedres i en fustes restares pintat…)

 

Sord al clam de la mar, eixorbat pel seu foc,

Quetzalcòatl girà el rostre vers la terra―

amb el vent abraçat a la seva cintura

la tarda s’estenia sobre blaves muntanyes.

Com el pregon redoble d’un gran tambor de llot,

s’oïa, al llunyedar, el sanglot de Nanotzin…

 

De genolls a la sorra, Quetzalcòatl cremava

en les primeres flames del seu últim ponent,

tan presa de la brisa que en martiris l’alçava

com afonat en llum que en rels es convertia.

Dels cims del firmament, en cercle fulgurant,

baixaven les gavines.

El mar era un unànime cor d’onades i escuma:

gronxolant, entonava l’astorament del cel

que a poc a poc deixava damunt sa blanca espatlla

el sudari de roges formigues del crepuscle.

Com un arbre ablamat, Quetzalcòatl vagava

per les dunes ombrívoles de sa agònica nit.

 

Coronat de gavines i de vesc titil·lant,

recorrent ja sa pròpia cendra tempestejada,

bressava lentament, dintre el seu cor de brasa,

records i visions i aloses de sa infància,

i, volant, oferia tots els nius del seu cos

a l’ocell de l’espai.

 

Natal, obertament el rebia l’atzur…

Fet hàlit de Tonàtiuh i batec del seu foc,

ingràvid escalava l’anhel de la seva òrbita:

pujava vers la flor que negava la mort

pels ventosos faldars de les muntanyes d’ombra.

Dels seus cabells penjava la veritat del món.

 

Alçant la seva testa de vermell terbolí,

deixava que els estels clavessin al seu front

els rodolants embulls de llurs mitologies

mentre sentia, lluny, com un plugim d’esquelles,

els alirets planyívols de l’última bandada

que retornava al temps…

 

En ruïna jocunda sa eternitat cremava,

vertiginosa espiga corbada de retorns!

Oh llibertat filada, oh roja llançadora

a l’immòbil teler de les metamorfosis!

Les cançons de la terra s’ajuntaven en llàgrimes

que als seus peus resplendien com un toll adormit.

 

Ja només sa nostàlgia no accedia a l’espai!

Dels orígens al somni, oh conflagració

d’imatge i sang que queia en ràfec d’infinit!

Com amant de guspira i vòrtex dels seus ecos,

el vent s’abalançava vers formes que estrafeien

noces d’arbre i aurora.

 

Son vol era talús d’apagada caiguda,

flotava pel silenci el no-res sense faç…

Oh illa del seu fred, oh cor que s’isolava

en la pura duresa del seu perfecte símbol

d’arribada i adéu, on, en llum rediviva,

cessava la discòrdia de l’ànima i la terra!

 

En ell mateix nuat i a l’ensems espargit,

era el fibló lluent del Reialme dual:

oh sageta d’amor de tremolor infinita,

Estrella que els hereus de la llum i les ombres

a llur pit clavarien perquè el món deslligués

origen, boca, font…!

 

 

 

Notes

 

 

I

 

La figura de Quetzalcòatl, el gran rei i sacerdot tolteca, indubtablement històrica, s’entrellaça i es fon míticament amb el Quetzalcòatl primordial, un déu de la vida la imatge del qual era la serp emplomallada, xifra d’una constel·lació cultural i religiosa que s’escampà arreu de Mesoamèrica durant molts segles. Crec que serà útil, tant per a una major comprensió del personatge com per a la meva interpretació del poema, la transcripció d’alguns fragments cabdals sobre Quetzalcòatl, procedents de còdexs prehispànics. Tradueixo de la versió d’Ángel María Garibay K. (Historia de la literatura náhuatl, Mèxic, 1953), a la saviesa i amor del qual deu tant el món nàhuatl. Cito, doncs:

«I tot seguit es disposa Mixcòatl a conquistar Huiznahuac, i pel camí topa amb una dona anomenada Ximalman. Sense pensar-s’hi, apuntala l’escut a terra i apresta les fletxes i el llançadardells. Ella es redreça davant l’home, completament nua, sense faldellí, sense camisa. Tan bon punt la va veure, Mixcòatl li etziba fletxes. La primera passa per damunt la dona, la qual no ha fet altra cosa que ajupir-se, decantant la testa. La segona fletxa que dispara es clava a un costat de la dona, on roman doblegada. La tercera, ella l’agafa amb la mà. La quarta passa esbiaixada i va a clavar-se a les atzavares. Quatre fletxes llançà Mixcòatl i després continuà el seu camí. La dona fuig a amagar-se en un lloc anomenat Coves Vermelles.

«Mixcòatl torna, per tal de disparar més fletxes. Cerca la dona i no la veu. Aleshores comença a maltractar el donam d’Huiznahuac. I les dones digueren: “Anem a cercar aquella que ell vol”. Dit i fet, i quan la trobaren van dir-li: “Mixcòatl t’està buscant; per culpa teva maltracta les dones.” I l’agafen i l’obliguen a tornar a Huiznahuac. I de nou la veu Mixcòatl, al seu davant.  És ella, sí, ho és, dempeus i nua, però ara du el cos pintat de roig i groc; la té dreta, davant d’ell. I un altre cop apuntala l’escut a terra, prepara les fletxes i dispara contra la dona. Una fletxa passa, massa alta, una altra es clava al seu flanc, una altra l’agafa amb la mà i la darrera cau enmig de les atzavares. Fet això, ja vençuda la dona, Mixcòatl jeu amb ella. De la qual cosa quedà prenys. Quatre dies abans de néixer, l’infant es belluga al si de la mare. I en néixer ell, la mare morí. És el mateix que porta el nom de Ce Acatl (U canya)…

«Ja es dirigeix Quetzalcòatl (U canya) a l’estada dels morts. I així que arribà a l’indret on es troben el Rei i la Reina dels Morts, diu tot seguit. “He vingut a prendre els ossos que tens guardats”. I el Rei dels Morts contesta : “Què en vols fer, oh Quetzalcòatl?”, i aquest fa: “Qui ha de poblar la terra?” El Rei dels Morts diu: “Està bé. Ara cal que facis sonar la meva cargola i donis quatre voltes entorn del disc de pedra verda.” Però la cargola no té cap forat per on es pugui agafar. Aleshores Quetzalcòatl crida els cucs, els quals vénen i el foraden: es fiquen dins la cargola l’abella nocturna i l’abellot, i es posen a tocar-lo, de manera que el Rei dels Morts va poder sentir el so. I diu el Rei dels Morts: “Està bé. Agafa els ossos.” Però tot seguit diu als seus criats: “Aneu i digueu als visitants del reialme de la mort que aqueix ve a prendre els ossos”. A la qual cosa Quetzalcòatl contesta: “Pots estar segur que he d’emportar-me’ls, sigui com sigui.” I diu al seu acompanyant: “Vés i digue’ls que me’ls he d’emportar”. I crida, anunciant: “Me’ls he d’emportar!” Aleshores arriba i agafa els ossos preciosos: una part són de baró i una altra, de dona, i els enfardella. Els va prendre, va fer-ne un fardell i se’l va carregar a l’espatlla…

«Una vegada més el Rei dels Morts digué als seus servidors: “Oh déus, és veritat! Quetzalcòatl s’emporta els ossos preciosos. Oh déus, apresseu-vos a obrir un fossat davant d’ell!” Així fou fet, i Quetzalcòatl hi va caure, ensopegant, en passar, i les Guatlles l’espantaren amb llur sobtat vol; restà com mort, i rodolaren per terra els ossos preciosos, i allà es quedaren. Les Guatlles aleshores començaren a picar-los, amb llurs becs. Quetzalcòatl recobrà els sentits, i es posà a plorar, i digué al seu acompanyant: “Oh amic meu! Què ha estat això?” I l’altre contestà: “Què vols que hagi estat? L’afer se n’ha anat en orris. Allò que hagi d’ésser, serà”. Aleshores Quetzalcòatl començà a arreplegar els ossos, en va fer un fardell i els portà a Tamoanxan.

«En arribar a Tamoanxan va moldre’ls amb pedres la dona anomenada Quilatztli Cihuacòatl (Dona Serpent) i després els rentà en un gibrell; i  Quetzalcòatl aleshores se sagnà el membre viril damunt els ossos. Tots els déus acudiren immediatament per tal de sagnar-s’hi també: el Riberenc, el Banderer, el qui Mou l’ Aixada, l ’Aplanador de Terra, el qui va Capjup i, finalment, Quetzalcòatl. Per això fou dit: “Els homes van néixer dels déus! Per nosaltres vessaren llur sang els déus!”

«Una vegada més els déus es queixen: “Oh déus! Què menjaran els homes?” I van arreu en cerca de moresc. Fou aleshores que la Formiga va anar a prendre moresc desgranat a la Muntanya del Nostre Manteniment, i en topar-se Quetzalcòatl amb la Formiga va dir: “On l’has anat a agafar? Digues-m’ho.” Però ella no va voler dir-li el lloc. Per més que ell insistí, no li ho digué. Finalment després de molts precs de Quetzalcòatl, ho amollà. Un cop assabentat,  Quetzalcòatl es transformà en formiga, i es dirigí cap a l’indret del gra, en companyia de l’altra Formiga negra, i ambdós agafen la Formiga roja, la qual mena Quetzalcòatl fins al llindar, per tal de disposar del moresc. Un cop han trobat el gra, Quetzalcòatl el duu a Tamoanxacan, després els déus se’l mengen i hom posa als nostres llavis aquests mots: “Amb el gra ens enfortírem!”

«Quetzalcòatl regnava a Tula… Tot era abundor i felicitat: no es posava preu als aliments, a tot allò que els nodria. Corre la brama que eren tan grosses les carbasses, tan amples, que gairebé no podien voltar-les els braços d’un home… També conreaven cotó de mil colors: vermell, groc, rosat, verd, morat, verd blavós, blau marí, verd clar, groc rogenc, de color de lleó i d’altres matisos. Tots aquests colors els tenia d’una manera natural, així naixia de la terra, ningú no el tenyia. També criaven ocells de preciós plomatge: color de turquesa, de verd lluent, de groc, de pit color de flama… Tots els habitants de Tula eren rics i feliços, mai no patien pobresa ni penes, no mancava res a llurs cases, no hi havia fam entre ells, i les panotxes escarransides servien per a escalfar el bany.

«Però Quetzalcòatl i els seus vassalls foren negligents. I fou aleshores que van arribar els tres mags amb llurs prestigis… Un dia se li atansà el mag Tezcatlipoca, amb un mirall de doble cara embolicat amb teles… Després de saludar-lo, el mag li digué: “Senyor, rei i sacerdot, vinc a mostrar-te Quetzalcòatl U canya: el teu cos, la teva pròpia carn…” Quetzalcòatl contestà: “D’on véns? Estic cansat, rendit. Quina és la meva imatge? Ensenya-me-la, deixa-me-la veure.” El mag digué: “Vinc de la muntanya dels estrangers; sóc el teu serf i esclau. Aquesta que veus és la teva imatge… Mira bé la teva imatge: tal com surt del mirall, així sortiràs tu de la teva pròpia figura corporal.” Quetzalcòatl va veure el conill que hi havia al mirall, el qual va llençar, furiós. Engegava crits d’enuig: “És possible que vegin, que em mirin els meus vassalls, que em vegin sense alterar-se, sense que s’allunyin de mi? Lleig és el meu cos: ja sóc vell, tinc el rostre solcat d’arrugues, tot el cos devorat pel càncer, una figura espantosa. Em quedaré amagat aquí per sempre, no tornaré a sortir, perquè no em vegin els meus vassalls. Viuré aquí per sempre.”

«De nou tornen els mags. Arriben al palau reial, demanen audiència. I una vegada, dues vegades, tres vegades són rebutjats. Finalment els patges poden saber de quina encontrada vénen. Vénen de la Muntanya dels Sacerdots i de la Muntanya dels Artífexs. Quan  Quetzalcòatl ho sap, deixa que se li apropin. Entren, el saluden, li ofereixen el menjar que duien preparat. Quan el rei hagué acabat de menjar, li preguen que begui. El rei no volia beure. “Estic malalt–els deia–. Aqueixa beguda que porteu potser em faria perdre el cap, potser em mataria.” Ells insisteixen per tal que almenys, la tasti amb el dit. Quetzalcòatl la tastà amb el dit i se sentí decantat a beure. Va beure i ordenà que els guardes també beguessin. Quatre vegades li abocà beguda el mag, i encara en demanà més Quetzalcòatl. Tornà a beure en honor de la seva grandesa, i després seguí bevent. I tot d’una perd els sentits i resta com mort; s’entotsola i sent dins la seva ànima els més agradables gaudis. Ple d’alegria traguejava i volia que tots beguessin. Quan tots estan borratxos li diuen: “Quetzalcòatl, canta. Volem sentir la teva cançó. Alça el cant, Quetzalcòatl”. Quetzalcòatl, doncs, canta: “Les meves cases de riques plomes, les meves cases de petxines diuen que hauré de deixar.” Ple d’alegria mana que vagin a cercar la reina, l’Estora Preciosa. Diu: “Porteu-me la reina Quetzalpètatl, deliqui de la meva vida; vull beure amb ella, vull embriagar-me amb ella.” Aleshores els patges anaren al palau de Tlamaxhuaian i portaren la reina. “Senyora reina, filla meva, el rei Quetzalcòatl ens mana que et duguem fins a ell, perquè vol gaudir amb tu.” I ella els contesta: “Hi aniré.” Quan Quetzalpètatl arriba i s’asseu al costat del rei, quatre vegades li aboquen beguda, i la cinquena beu en honor de la seva grandesa. I quan estigué embriagada, els mags començaren a cantar, i el mateix Quetzalcòatl s’aixecà tentinejant, i digué a la princesa enmig dels cants: “Esposa, gaudim bevent d’aquest licor.” I com que tots estaven borratxos, tots deien ximpleries. I el rei ja no féu penitència, no anà al bany ritual, ni resà al temple. Finalment, la son els rendí. I en llevar-se l’endemà, ambdós estaven tristos, amb el cor encongit. Quetzalcòatl aleshores va dir: “M’he emborratxat; he delinquit; res no podrà esborrar la taca que m’he posat al damunt…”

«I així Huèmac Quetzalcòatl estava ple de sotsobre i se sentia apesarat, i després pensà a anar-se’n, deixar la ciutat abandonada, la seva ciutat de Tula. I així es disposà a fer-ho. Diuen que aleshores cremà totes les seves cases d’or i argent i petxines roges i totes les fineses de l’art tolteca. Obres d’art meravelloses, obres d’art precioses i belles, tot ho enterrà, tot ho deixà amagat en llocs secrets, o dins les muntanyes o dins els barrancs. De semblant manera els arbres que produïen el cacau, els canvià en acàcies espinoses, i totes les aus de riques plomes, les de pit de color de flama, totes les que amb ell havia portat primer, davant d’ell prengueren la direcció de les costes del mar. I fet això, emprengué el seu viatge i començà el seu camí. Arribà després en un altre lloc que anomenen Prop de l’Arbre: molt corpulent és l’arbre i també és molt alt. Prop d’ell s’aturà i aleshores es veié ell mateix i es contemplà al mirall, i digué: “Sí, sóc vell.” D’ençà d’aleshores aquest lloc s’anomenà Arbre de la Vellesa. Després fereix l’arbre amb pedres, aclapara amb pedres l’arbre, i les pedres amb què l’escometia s’anaven incrustant i s’hi quedaven adherides: és l’Arbre de la Vellesa. I encara avui es pot veure que han romàs allà, fixes: comencen des del peu i arriben fins al cim. Prosseguí la seva marxa, i mentre ell marxava l’anaven acompanyant amb les flautes. Arribà després en un altre lloc i descansà: s’assegué en una pedra i hi repenjà les mans. Es quedà mirant Tula i així es posà a plorar: plorava amb grans sanglots: doble fil de gotes com calamarsa s’escorrien, pel seu rostre rodaven les gotes i amb les seves llàgrimes la roca perfora, les gotes del seu plor que queien traucaren la mateixa roca. Les mans que havia repenjat damunt la roca, ben impreses hi quedaren, com si la roca fos de fang i ell hi hagués imprès les seves mans. Igualment les seves anques: a la pedra on estava assegut, ben marcades i impreses hi quedaren. Encara es veuen els clots de les seves mans allí, a l’indret anomenat Temacpalco.

«En la seva fugida arribà en un indret que s’anomena Pont de Pedra. Aigua hi ha en aqueix indret, aigua que brolla, aigua que s’estén i s’escampa. Ell arrencà una roca i féu un pont, i el travessà. Reprengué el seu camí i arribà en un lloc que s’anomena Aigua de Serpents. Mentre era allà, heus aquí que es presenten els màgics i volen que torni per on ha vingut, que reculi. Li digueren: “Cap a on t’encamines? Per què ho deixes tot oblidat?” Ell contesta: “De cap manera no m’és possible ara retornar. He d’anar-me’n!” “On aniràs Quetzalcòatl?” “Vaig a la terra del Color Roig, vull adquirir saviesa.” I ells li diuen: “I què hi faràs?” “Sóc cridat: el Sol em crida.” Finalment els màgics li diuen: “Està molt bé: deixa, doncs, tota la cultura.” (Per això deixà allí totes les arts: orfebreria, tallat de pedres, ebenisteria, llavorat de la pedra, pintura, tant de murs com de còdexs, l’obra de mosaic de plomes.) Els màgics s’apoderaren de tot. I ell aleshores llançà a l’aigua els seus collarets de gemmes que s’enfonsaren tot seguit. Des d’aquell temps aquell indret s’anomena Aigua de Rics Joiells. Avança una mica més, arriba a un lloc que s’anomena Indret on Dormen. Allà surt al seu encontre el màgic, que li diu: “On vas?” Quetzalcòatl contesta: “Vaig a la terra del Color Roig, vull adquirir saviesa.” I digué el màgic: “Molt bé: beu aquest vi, jo he vingut a portar-te’l”. I diu el rei: “No, no puc; ni tan sols puc tastar-ne una mica”. Però el màgic respongué: “Per força hauràs de beure; no permeto que ningú faci el seu camí sense beure fins a embriagar-se. Beu, doncs!” Aleshores Quetzalcòatl begué vi amb una canya. I un cop hagué begut, caigué rendit del camí, començà a roncar en el seu son i els seus roncs se sentien ressonar lluny. Quan finalment es despertà, mirà a una banda i a l’altra, es mirà ell mateix i s’allisà els cabells. Per això aquell lloc és anomenat Indret on Dormen.

«De nou emprengué el viatge; arribà al cim que hi ha entre la Muntanya Fumejant i la Dona Blanca, on, damunt d’ells i els seus companys, els seus nans, els seus joglars, els baldats, caigué la neu i tots quedaren congelats, morts. Ell, ple d’aflicció, ara cantava, ara plorava: llargament plorà i gemegà sospirant. Fità la Muntanya Matisada i cap allà es dirigí. Arreu anava fent prodigis i deixant senyals meravellosos al seu pas.

«En arribar a la platja féu un rai de serpents, i s’hi assegué, i se’n serví com d’una nau. Anà allunyant-se, lliscà per les aigües i ningú no sap com arribà a l’indret del Color Roig. Quan arribà a la vora del mar immens, es  va mirar dins les aigües com en un mirall. El seu rostre era bell una altra vegada. S’agençà amb les més belles vestidures i, després d’encendre una gran foguera, s’hi llançà. I mentre cremava, les cendres s’alçaven i les aus de rics plomatges vingueren a veure com s’abrusava: el pit-roig, l’ocell color de turquesa, l’ocell tornassol, l’ocell roig i blau, el de groc daurat i moltes més aus precioses. Quan la foguera s’apagà, el seu cor ascendí fins al cel, on es convertí en estrella, i aquesta estrella és l’estel de l’alba i del crepuscle. Abans havia baixat al reialme dels morts i, després de set dies d’estar-hi, pujà convertit en astre».

 

 

II

 

CANT I

 

Cosmogonies de l’alba. L’ocell que vola per damunt el bosc dels temps i que, arribat al seu impuls, comença a caure, mut i tot pes, pot interpretar-se com a símbol de la cantant innocència primordial de la naturalesa. Pròpiament, l’ocell al principi no canta: només modula una sola nota d’anhel i d’interrogació, mentre Quetzalcòatl, aturat en la nit d’ell mateix, pressent la revelació de l’ésser… Aquesta sorgeix quan l’ocell de nou adquireix impuls després d’haver-se posat al cor de Quetzacòatl, en l’esperit del qual, aleshores, les reminiscències s’il·luminen, desperta en ell la memòria universal sense la qual el jo no pot adquirir vigència existencial ni redreçar-se en destí. D’aquesta manera, el passat viu en Quetzalcòatl per virtut visionària; entre els orígens i el futur, la seva ànima s’allibera de l’angoixa de l’espera, i el seu cos, de la mateixa manera que l’ocell ha caigut en el seu cor, cau sobre la terra. La seva caiguda no és tràgica, sinó d’amor: conquista, do i retorn. Retorn, sobretot ―entrada a l’etern retorn.

 

 

CANT II

 

El sembrador. En sortir Quetzalcòatl a la llum de la consciència, en aconseguir habitar el seu temps, es pregunta quan el seu esperit fet veu, rosegarà el rostre de pedra dels déus, és a dir, començarà veritablement l’afirmació de si mateix en el món. La seva entrada a l’aigua, nu, no és aliena a la idea d’un ritu de purificació, i en deixar caure les baies roges sobre la seva imatge reflectida en el corrent ―preanunci dels sols teogònics del cant El sermó del llac―, Quetzalcòatl afirma que per arribar a ésser les messes madures d’ell mateix l’home abans ha d’haver sabut sembrar-se. Sembrades eren moltes estàtues dels déus del Mèxic antic. Un cop acabada l’escultura, s’introduïa en un clot practicat al pit de l’estàtua una jadeïta o qualsevol altra pedra preciosa (chalchiuhuitl). Per virtut d’aquesta pedra, l’estàtua adquiria la seva veritable vigència sagrada, es convertia en el mateix déu que representava.

 

 

CANT III

 

Les mans que canten. Si a la fi del primer cant les mans de Quetzalcòatl són com immenses arrels que polsen el còsmic cercle musical dels retorns, aquí les seves lluminoses mans humanes s’ensorren fins a la fondària de la seva ànima dolorosa i solitària, i ell gemega i canta, penjat damunt les aigües. La seva orbesa prové de la seva pròpia visió, que ha trobat les paraules de l’esperit, «l’eterna muntanya». El final assegura que només enllà de la realitat que veuen els ulls pot el verb celebrar els orígens.

 

 

CANT IV

 

La xarxa. És al costat de la dona ―Nanotzin― on Quetzalcòatl adquireix definitiva consciència de la seva missió trascendental entre la pregonesa i l’altura, entre l’eternitat i el real migdia. L’aparent antagonisme de les requestes de l’ànima i del cor, Quetzalcòatl el resol per mitjà de l’acte simbòlic de llançar la xarxa ―ormeig de les profunditats― cap amunt, cap al cel, per capturar el sol, que és el Cinquè Sol o «edat en què vivim», la del Sol de Moviment (nahui ollin), el qual, segons conten els mites, fou un resultat de l’harmonia de les forces còsmiques i dels déus. Miguel León-Portilla, en la seva Filosofía Nahuatl, diu sobre el Sol de Moviment: «Així, no tan sols en cada un dels anys, sinó també en tots i cadascun dels dies, existia la influència i el predomini d’algun dels quatre rumbs de l’espai. D’aquesta manera, l’espai i el temps, unint-se i compenetrant-se feren possible l’harmonia dels déus (les quatre forces) i amb això, el moviment del sol i de la vida. I com ja s’ha dit abans, és un mateix l’origen de les paraules nàhuatl moviment, cor i ànima. La qual cosa demostra que per als antics mexicans era inconcebible la vida ―simbolitzada pel cor (y-ollo-tl)― sense allò que és la seva explicació: el moviment (y-olli)». A partir d’aquest moment, Quetzalcòatl, ja posseïdor espiritual del sol, podrà alçar-se com a home entre els homes, adreçar-se a ells com a germans en Tonàtiuh i fer que cada acte i paraula seus siguin el resultat de la profunda concòrdia entre la realitat i allò que trascendeix l’home.

 

 

CANT V

 

El sermó del llac. Cada déu és sempre més gran que la seva missió, diu un vers de Hölderlin. Dit d’una altra manera, podria que tot allò que roman transcendeix l’eventualitat de tota esdevinença, i en l’ordre humà significa que cap expressió ―acte o paraula― no pot arribar a la totalitat essencial de l’ésser. Per a Quetzalcòatl, els déus monologuen o callen en un àmbit sense temps ni canvi, però ell sap, en la inauguració de la seva paraula, que la condició humana cerca el seu destí i interroga els astres en el seu cor. A la terra sense déus, doncs, només l’esperit serà el guia que menarà a un temps nou, entre la nocturna espera i la gran esperança. Així, Quetzalcòatl, o la consciència feta verb de les properes esdevinences, comença la seva fundació messiànica perquè té la paraula que agarbera; ha deixat lluny els déus buits i converteix els signes divins en llenguatge per als homes. Per la paraula que esdevé, Quetzalcòatl instaura l’essència de la veritat de la vida i estableix el diàleg amb el món. Interpreta i canta, però en el seu cant allò anterior s’ha fet interior, com ho demostra en la seva lliure narració dels mites dels sols teogònics. Cada sol o època, adquireix en les paraules de Quetzalcòatl una significació i vigència on el símbol tendeix a la creació d’un mite nou.

 

 

CANT VI

 

El cinquè Reialme. Amb paraules d’afirmació i anunci, Quetzalcòalt es perfila aquí com un representant profund del seu poble, «arrel de la veu»  que floreix en ell. Una veu que prové de la totalitat i exalta la trascèndencia del món real, on la vida és més important que els somnis. Només si té consciència de la terra pot l’home enfrontar-se al seu destí ―«això és destí: estar sempre de front», diu Rilke ―i realitzar-se en l’amor de la dona, més enllà del desig, fill del seu temps i pare del futur, un continu arribar, és a dir: desembocadura que canta, allò que és obert davant l’eternitat.  Aleshores, l’home, encara que habiti entre els dos reialmes antagònics, simbolitzats, respectivament, per l’àguila i la serp, podrà amb el seu Cant celebrar l’aurora i preparar-se per al Pensament del Migdia i el Cinquè Reialme, que és el de l’esperit concebut com a bellesa travessada per la realitat del món. En el seu himne o incitació final, Quetzalcòatl exalta, amb múltiple riquesa metafòrica i vivencial, les aigües totals de l’esperit com a element dinàmic de la creació. Els tres moviments estròfics desenvolupen els temes de mar, riu i amor. El mar s’identifica amb el verb i l’eternitat, i culmina en una visió de l’Escorxat Blau, és a dir, Xipe Tòtec, símbol, a la vegada, tràgic i de retorn, que ofereix la seva immensa pell lluminosa a la terra a fi que aquesta pugui realitzar les seves metamorfosis. Els rius són els ancians de la memòria i també les urnes on es submergeixen els pensaments per a plorar els raigs del sol de la vida. De les vastes aigües ajagudes i gràvides de retorns, aigües de l’amor on es reflecteix l’Estrella de l’esperit, la sorgència del Cant proclama l’alegria de la terra vers la qual es llança, i amb això vull significar que la pregonesa de l’existència, projectada cap a fora, es manifesta com allò que realment és: signe i acte desbordant d’ in-sorgència.

 

 

CANT VII

 

El descens. Quetzalcòatl davalla al país de les ombres en cerca dels ossos dels morts per crear es homes que hauran d’habitar de nou la terra. El seu descens no és òrfic, encara que possiblement s’ha adherit a la meva figura certa qualitat misteriosa del mite grec, potser més en allò que ambdós tenen d’expressió total de l’existència que no pas en les coincidències de llurs descensos i rescats, de motivacions tan diferents. Orfeu baixa als abismes de l’Estígia per demanar que la seva esposa Eurídice sigui tornada a la vida de la terra; Quetzalcòatl s’enfronta a Mictlantecuhtli a fi d’evitar l’extinció de la humanitat. A la decisió redemptora de Quetzalcòatl s’oposen no tan sols el Rei dels Morts, que afirma: «Perquè de ningú no serà el Reialme» i desitja que «prevalgui l’ombra de Tezcatlipoca», sinó els mateixos ossos dels morts, que es resisteixen a deixar d’ésser matèria sense futur i se solacen en els seus  jaços pútrids. Però Quetzalcòatl, acompanyat de la donzella Xilonen, deessa del moresc tendre, fa vibrar dins les ombres els sons terrestres de la seva gran cargola i llança sobre els ossos el seu signe espiritual: l’estrella. Però això no és prou perquè el creador pugui realitzar la seva missió i el feix d’ossos es converteixi en fardell de ressurrecció. Ni el vent del món ni l’esperit no poden, sols, tornar la vida al passat mort, i per això és necessària la taumatúrgia heroica, la qual s’aconsegueix únicament per mitjà de la sang, del do del cos. Simbòlicament, en sagnar-se sobre els ossos, Quetzalcòatl acompleix la doble funció de l’acte genèsic i del part: engendra la vida en l’obscuritat del passat i puja naixements a la terra. Tant per a Orfeu com per a Quetzalcòatl estava en joc una ressurrecció: Eurídice torna a caure a les profundes tenebres del reialme dels morts i s’esvaeix com lleu fum impulsat per les aures davant els ulls del seu amant; Quetzalcòatl aconsegueix retornar a la terra amb la seva càrrega viva. Virgili, al final del llibre IV de les seves Geòrgiques, conta, després del fracàs d’Orfeu, el triomf de l’industriós Aristeu, antic amant d’Eurídice. Orfeu, que ha perdut per sempre la seva esposa, plora solitari la seva pena, recorre les glaçades regions hiperbòries i menysprea les dones tràcies, algunes de les quals, enfurides, acaben per esquarterar-lo; els seus membres són espargits pels camps i el seu cap, llançat al riu Hebre Eagri, flota pel corrent, mentre «encara la seva veu, la seva glaçada llengua anava clamant amb alè defallent: Eurídice! Eurídice!»

Mesos després d’haver escrit aquest cant, vaig descobrir amb profunda sorpresa la relació onírica que havia establert entre el meu  Quetzalcòatl i Orfeu, malgrat que siguin tan diferents les figures. Hi havia els dos caps. Els veig ―i els veuré sempre― com dues imatges-símbols d’on trascendia una grandesa tremenda, tancades en si mateixes com dos mons absoluts. El cap arrencat d’Orfeu roig i amb els ulls tancats, expressa la vasta desesperació de la seva ànima, és segellat per la desmesura tràgica del dolor que només es manifesta ell mateix; més que un cap de martiri: un nus d’indesxifrable soledat, un rostre modelat des de dins per la passió i l’anhel. Però els llavis es movien. El cap d’Orfeu cantava! Flotant damunt les aigües. Entre dues ribes que retornaven els ecos d’una felicitat que només tenia un nom. El qui havia cremat sol, el qui havia aturat en el cel el vol dels ocells amb la seva música i havia amansit les feres, cantava la nostàlgia d’una ombra: Eurídice!  Cap resposta no s’agregava a l’èxtasi del crit únic que s’esvaïa com un hàlit pur entorn del silenci del No-res. I el cap s’enfonsava en les aigües, i rodava pel fons com una enorme fruita, i la sorra sepultava el crit dins la boca oberta! Però a dalt, a la terra, el càntic del destrossat déu solitari obria oïdes als penyals, repercutia a les muntanyes, apaivagava el caos del vent i s’ajeia a dormir als firmaments nocturns, abraçat a una lira d’estrelles… El cap gegantí de Quetzalcòatl, en canvi, sorgeix a flor de terra, com el principi d’un estatuari parteratge olmeca, i el goig de la primavera esborra les últimes ombres del seu rostre, en el qual s’obren dos ulls d’or. No hi ha pastura de paraules encara a l’esperit d’aquell qui ha vençut la mort i viurà la seva victòria dintre la llum del món, però ja l’ample mà del faedor d’homes empunya la cargola que penja de la seva cintura, l’aixeca, esperant… De sobte, al mateix instant que el sol ix de l’horitzó, ressona el profund i insistent so solidari, la gran crida de la vida.

 

 

CANT VIII

 

Ull nu, vestida veu. El tema dels amants s’entrellaça, junt amb d’altres, amb el del misteri i la trascendència del verb, que és el fonamental per a Quetzalcòatl. L’amor crea en allò que és temporal i es projecta devers el futur, però el cant és la flama de l’eternitat.

 

 

CANT IX

 

L’embriaguesa. L’embriaguesa de Quetzalcòatl no és només dels sentits, sinó una mena d’exaltació total de cos, esperit i ànima. En l’angoixa còsmica que, al final, fa presa de Quetzalcòatl, suscitada per l’ombra del nopal que ha cobrat la forma de Coatlícue, Nanotzin s’identifica amb la mare de l’home, amb l’arbre i també amb la terra en el seu sentit protector, i d’aquesta manera la veu Quetzalcòatl aquí ―com molts homes en certs moments al costat de la dona―, retorna a la seva infantesa, és de nou infant per virtut de la seva desemparança davant del terror del desconegut que pot anorrear-lo; però certa part del seu instint viril alerta es projecta en el seu somni, on es veu a si mateix convertit en plugim i caient sobre la dona-mare, posseint-la sota la forma de l’element fecundant, la seva consciència es dissol, tot ell s’enfonsa en la terra, torna als orígens, a la sina materna. En la meva concepció de Nanotzin, que assenteix i accepta amb amorosa passivitat, s’¡ntegra una idea universal de la dona considerada com a asil tel·lúric de l’home: protegeix i afirma, i així, en la seva absoluta disponibilitat creadora, s’oposa a Coatlícue en el seu aspecte terrífic de deessa de la terra, de divinitat que pareix i devora, destrueix i crea amb la mateixa indiferència omnipotent.

 

 

CANT X

 

L’espill fumejant. Considero aquest cant com el més dens i més complex del poema. La lluita entre Tezcatlipoca i Quetzalcòatl s’ha d’entendre principalment en un sentit espiritual en què la tensió agonal assumeix una valor simbòlica d’antagonisme que només es resol per la derrota de Tezcatlipoca, però una derrota que és condicionada a l’etern naixement del seu contrincant. El déu de l’espill que fumeja significa, en el meu pensament, l’altre, el germà que odiem i que ens confirma en la nostra condició humana. Sartre ha definit l’infern dient que són els altres. I Rimbaud, abans, havia dit: «Perquè Jo és un altre», en un impuls ferotge que tant pot ser d’identificació com d’alienació. Quant a Quetzalcòatl, si la seva epopeia moral ens admira per la seva grandesa, les seves caigudes ens commouen perquè ens l’humanitzen, ens l’acosten. (Paul Westheim, en la seva obra La calavera, ens diu que en els cants dels indis cores, recopilats per Karl Theodor Preuss, Quetzalcòatl és vençut per Tezcatlipoca. La deessa de la lluna, mare d’ambdós, els ordena que donin la volta al món, l’un cap a occident, l’altre cap a orient, però els adverteix que no han de fer esment d’allò que trobin pel camí. El més jove dels germans, Tezcatlipoca, l’estrella del vespre, obeeix l’ordre. Però Quetzalcòatl, l’astre matutí, es topa amb una donzella que li pregunta si no vol «collir flors», és a dir, ajuntar-se carnalment amb ella. Quetzalcòatl cau en el pecat i, com a conseqüència, queda sota el poder del seu germà petit, l’astre de la nit.)

En el curs dels quatre moviments temàtics que formen l’estructura d’aquest cant, se sent a intervals el cant del mussol, el tu-tu, tu-Tu simbòlic i de diferents significats: allò informulat de la naturalesa, la consciència de la identitat personal, el batec del cor de l’home; i, al final, els sons de la flauta de l’infant de la nit i de la terra… Segons registra Sahagún,Tezcatlipoca el temptador «era invisible i com obscuritat i aire, i quan apareixia i parlava a algun home era com una ombra, i sabia els secrets dels homes», i en el calendari el seu dia portava el signe de Ce miquitztli  (U mort), que era el signe de la lluna, l’eternament canviant. Així, el dualisme de la llum i l’ombra, vida i mort, creació i destrucció queda migpartit entre les dues figures. En la lluita, Tezcatlipoca, més que cercar la destrucció de Quetzalcòatl, el que vol és vèncer-lo per a convertir-lo en el seu aliat, a fi de aconseguir un acreixement de poder maniqueu. Però Quetzalcòatl, doblegat pel pes i l’ombra del món, no pot accedir, perquè si ho fes la derrota seria definitiva per a ell, i això és el començ d’una lluita en la qual, encongit i descendint, com en el claustre matern, se sent néixer de nou en el si de la Mare, la terra, «la que gemega amb les sines voltades de cel», mentre que una urpa de Tezcatlipoca se li va enfonsant en el cor, els batecs del qual recorden el cant del mussol i ensems són una confirmació de vida. Metamorfosada la lluita de Quetzalcòatl en naixement, perquè el seu esperit no ha estat vençut per un poder superior, sinó, momentàniament, per la força cega, el seu nou començ ha de néixer realment de la victòria sobre Tezcatlipoca; però fins a cert punt una part del seu ésser s’ha transformat en allò que ha vençut, perquè mai una victòria no és total.

Quetzalcòatl, sí, és l’Home Llum, però en algun lloc de la seva consciència sojorna l’Ombra, de la mateixa manera que Tezcatlipoca acusarà, fugint finalment, la presència en ell de la Llum. Per això el nou naixement d’ambdós és sincrònic. Quetzalcòatl, en aquest descens «per les seves pròpies ombres» serà realment temptat i obrirà els ulls per veure el seu rostre al mirall màgic i després contemplarà les imatges del poder i de les meravelles del món, mentre Tezcatlipoca li ofereix otorgar-li el do màxim, el del creador que conquista l’ésser perquè anomena, és a dir, pot fundar amb el verb i així obrir-se a la possibilitat del diàleg còsmic i humà. Però Quetzalcòatl no resol la dualitat del pacte, sinó per mitjà del dolor, vessant la sang dels seus ulls, on l’Estrella de l’esperit germina. Al final, la cançó de la terra, sonant en la flauta del nen de la nit, exalta l’amor ―el bes, el jo-tu―, l’única certesa de futur.

 

 

CANT XI

 

El Llibre Pintat. Quetzalcòatl es perfila en aquest cant com un tlamatini, mot nàhuatl que, segons León-Portilla, significa etimològicament «el qui sap coses» o «el qui sap quelcom». De les vint-i-una definicions del tlamatini que donen els informants de Sahagún m’interessa destacar les següents: 1) el savi: una llum, una gruixuda teia que no fa fum. 3) Seva és la tinta negra i roja, seus són els còdexs. 4) Ell mateix és escriptura i saviesa. 5) És camí, guia veritable per als altres. 10) Fa savis els rostres aliens, fa que els altres prenguin una cara (personalitat), els fa desenvolupar-la. 15) Es fixa en les coses, regula el seu camí, disposa i ordena. 16) Aplica la seva llum sobre el món. 17) Coneix allò que hi ha sobre nosaltres i la regió dels morts.

Com a tlamatini, doncs, Quetzalcòatl és «escriptura i saviesa» a la vegada, el qui coneix i expressa, i escriu, o millor dit, pinta en el seu llibre fet de tires d’amate (ficus petiolaris), plegades com paravents. En els trenta-nou fragments pintats que composen el seu llibre, el meu Quetzalcòatl es defineix per mitjà d’una preceptiva aforística d’entranya filosòfica, per les seves visions i imatges i també per la immediatesa de la seva circumstància, que pot ésser el tremolor d’un arbre o la presència del seu deixeble més estimat, Xèlhua. És un Quetzalcòatl en estat de repòs que es veu i s’escolta, recorda i murmura i canta, dóna testimoni de si mateix i és, com a mestre profund de la vida, «el qui enriqueix i comunica quelcom als rostres dels altres», perquè coneguin i puguin ésser ells mateixos en llur veritat essencial. En la seva metafísica lírica, Quetzalcòatl ensenya que l’home ple del seu ésser en la creació no pot ésser alienat per cap dialèctica que no comprengui el sentit transcendental de l’existència, i que l’ànima, la consciència solar, la realitat meravellosa, el misteri dels cossos i els heretatges de l’amor, signifiquen la mort dels déus. Aquest és el credo de Tonàtiuh.

 

 

CANT XII

 

L’ascensió. En veure Quetzalcòatl, ja madur del seu temps, alçar-se un voltor del cim de la muntanya anomenada Dona Blanca, considera el fet com un signe augural del seu destí, tant més que l’au dirigeix el seu vol cap a l’est, cap al mar. Quetzalcòatl, aquell qui un dia davallà al país de les ombres per salvar els homes, ara ha d’ascendir fins al cim de la muntanya, deixar-hi la seva ànima, que porta adormida als seus braços, i després iniciar el viatge final. En aquest cant hi ha subjacent la noció que l’ànima de l’home, més que el seu esperit, ha d’ésser preservada per a l’eternitat, ésser ella mateixa eternitat. Si l’esperit, en la seva dinàmica creadora, s’alça en militàncies que tendeixen a assegurar un futur que ha d’ésser fet a la seva imatge i semblança, l’ànima és l’essència immutable de la vida feta invisible i presonera de totes les metamorfosis. L’ànima és la gran vivència: té a les mans el cabdell en el qual s’enrotllen els fils infinits de tots els records; l’esperit, al contrari, no vol ésser com el corder que estira el seu cànem caminant a recules, sinó un llaç, o xarxa o sageta, llançat cap endavant. Encara que Quetzalcòatl és un home culminant, no és presa de la «concupiscència d’altura» de la qual parla Nietzsche: sap que el seu quefer humà es troba entre els abismes de l’esperit i els cims purs de l’ànima, entre les flors i els cants, símbol en el món nàhuatl de les úniques coses veritables, a les quals hom ha d’apropar-se amb rostre i cor. I és per això que Quetzalcòatl, convertit en invisible i immens somriure del seu propi cor, pot esquitllar els vells de la guerra que el requereixen i intenten aturar-lo en el seu camí, travessar després el vent de les seves visions i deixar al cim nevat la seva ànima adormida i bategant, la qual, després d’ésser posseïda pel sol, amollarà els seus somnis i la seva cabellera: aigües i música de les altures que baixaran a traçar el signe de Quetzalcòatl, el quincunci, a la faldilla de serpents de Coatlícue.

 

 

CANT XIII

 

L’Arbre de pedra. El pas del temps, la transitorietat de la vida, és llegit per Quetzalcòatl en la imatge que li torna el mirall. La seva caiguda implica la consciència del No-Res davant l’arbre roig de la vida, que es converteix en l’arbre petri dels records. La tensió tràgica de Quetzalcòatl en aquest moment d’ensulsiada vital no prové d’una por concreta de la mort, sinó d’estar buidat del sentit de la terra, i en lloc de sentir-se viure per al futur, viu de  passat, d’un passat que per a ell no és més que fragment, enigma i nostàlgia. L’última paraula del cant és el no de Nanotzin. Però aquesta negació de la dona conté en realitat un sí  que considero més afirmatiu que el que pronuncia al final del cant de l’embriaguesa. La dona salva, i se salva, protegint, la qual cosa pot fer perquè en ella no hi ha escissió entre naturalesa i esperit. La desesperació existencial no s’allotja potser en la dona perquè el sentit de la terra és endinsat en ella en funció de consciència del cos, que s’oposa instintivament a l’esperit místic i heroic de l’home, el qual utilitza el món com a escenari dels seus somnis o com a camp de batalla de la seva voluntat de poder. El no que llança Nanotzin amb la força del seu amor i de la seva senzillesa inefable, és com una pedrada contra l’ombra i el temps. Davant la disposició acceptant de Quetzalcòatl d’ésser per a la mort, hom diria que Nanotzin va carregada amb la suprema veritat de la terra: durar per a la vida. El temps, per a la dona, és el temps interior del fruit, que tant madura la caiguda-mort com la llavor-ressurrecció. La dona, compensant la claredat estèril de la consciència de l’home que anticipa, juga i combat, es troba més a prop de l’esplendor misteriós de la vida total.

 

 

CANT XIV

 

L’èxode. Dues imatges només: «canya rompuda» i «nòmades fums», associades a la idea de temps implícita en el primer vers. He aïllat aquests dos versos perquè he cregut que llur força sintètica i suggeridora tenia així una major eficàcia i donava entrada al tema que es desenvolupa al principi del cant següent i últim del poema.

 

 

CANT XV

 

La fogata i l’estrella. El poble de Quetzalcòatl, errant després de la seva derrota, vençut per la violència guerrera, marxa «en la pura tensió de la llunyania» i se sent cada vegada més fort en la dura germanor d’un pensament místic de pau i de fundació. Quetzalcòatl va amb els seus. Per darrera vegada. Però per molt posseït d’anhel de futur que sigui el poble solar, no pot deixar d’oir la veu del passat que l’acompanya, simbolitzat pels Murmuris, arrel de mite i d’història. Aquests murmuris, en llur caràcter d’immemorial consciència col·lectiva que s’expressa per mitjà d’imatges obscures i balbuços màgics, tenen una significació semblant a la de les visions que desfilen per l’esperit de Quetzalcòatl en el primer cant del poema, i tanquen el cicle de la meva concepció quetzalcoàtlica com un coral de faula i crònica anònima, en el qual s’individualitza únicament la figura de la donzella Ixquic del Popol Vuh. Per a aquests murmuris he utilitzat algunes imatges i noms trets dels Anales de los Xahil, del Popol  Vuh i d’algunes poesies nàhuatl, a fi que en l’àmbit nou del meu poema ressonessin ecos directes de la veu antiga. En la meva interpretació d’Ixquic, que sorgeix també dels murmuris i precedeix immediatament el sacrifici i ascensió de Quetzalcòatl, la figura de la donzella del sud personifica, en el meu pensament, l’etern femení lligat a la terra: crida de gènesis, el desig del cos com a pont entre el no-ésser i l’ésser, atracció cega cap avall de l’irracional de la vida. Així, al final del poema coincideixen —no pas en oposició sinó en juxtaposició— Els Murmuris, Ixquic i Quetzalcòatl, o sigui: el passat com una immensa boca que enfonsa el seu al·lucinat balbuceig en el temps; Ixquic, només vida, cridant més vida, absent de tot menys del seu foc, meravellós motlle de posteritats; i el Fundador Lluminós a punt ja d’ascendir del seu propi cos convertit en el símbol espiritual de l’etern retorn.

 

 

 

 

Salvador Espriu

Final del laberint

 

 

 

 

                                                                       Dedicat a la clara memòria de

                                                                       Francesc Espriu, el meu pare

30-IV-1940.

 

 

 

 

Soll das Herz vollkommene Bereitschaft haben, so muss es beruhen auf einem reinen Nichts —in diesem liegt zugleich das höchste Vermogen, das es geben kann.

Meister Eckehart.- Von der Abgeschiedenheit.

 

 

 

Et propterea magnus Dionysius dicit intellectum Dei magis accedere ad nihil quam ad aliquid. Sacra autem ignorantia me instruit hoc, quod intellectui nihil videtur, esse maximum incomprehensibile. —Quis enim intelligere possit unitatem infinitam per infinitum omnem oppositionem antecedentem, ubi omnia absque compositione sunt in simplicitate unitatis complica­ta, ubi non est aliud vel diversum, ubi homo non differt a leone et caelum non differt a terra, et tamen verissime ibi sunt ipsum, non secundum finita­tem suam, sed complicite ipsamet unitas maxima? —Desiderium autem nostrum intellectuale est intellec­tualiter vivere, hoc est continue plus in vitam et gaudium intrare.

Nicolaus de Cusa. De docta ignorantia.

 

 

 

 

I

 

Amb lent dolor esdevé somni fosc

aquella llum dels altíssims palaus.

I el temps l’escampa pel record, ja flor desfeta

als dits aspres de pluja del meu extrem hivern.

Miro tota la nit i sento el cor

vastíssim de la terra, el maternal

respir fangós que guarda el vinent blat.

Arribaran demà tranquil·les hores,

obertes ales amples dels ocells

duran al camp les grans calmes d’estiu.

Hi haurà potser molts piadosos arbres

d’ombres esteses damunt secs camins.

Però jo, que sabia el cant secret de l’aigua,

les lloances del foc, de la gleva i del vent,

sóc endinsat en obscura presó,

vaig davallar per esglaons de pedra

al clos recinte de llises parets

i avanço sol a l’esglai del llarg crit

que deia per les voltes el meu nom.

 

 

II

 

He caminat estances de la casa

de la destral del llamp.

Perquè no té finestres,

no podia saber.

Perquè no hi ha cap porta,

no en podia fugir.

Enllà dels passadissos sense llum

avança contra mi un terrible plor,

un plany elemental per altes prades,

per lliures vents i boscos i la nit

ampla i oberta sota les estrelles.

En un extrem perill de mort, em sento molt

germà d’aquell dolor que ja s’atansa,

orb i enemic.

Aleshores, quan la sang

és escampada amb ira per la roja tenebra,

esdevinc justificat, home sencer.

I diuen els meus llavis,

nascudes del coratge, del compassiu somriure,

obrint-me finalment l’únic pas de sortida,

unes poques, fràgils, clares

paraules de cançó.

 

 

III

 

Em dreça el cant

a l’armenter

del resplendent ramat,

al pastor que posava

molt lenta i dolça son

en els ulls de la nit.

El sol se’n va,

i encara veig

als cims

el seu últim adéu.

Ara el pastor

fa armada

en els mercats

altísssims de la llum.

Després s’inclina,

vell, compassiu,

i també compra

aquest petit dolor

que sóc,

i se m’enduia

enllà,

per herbes tendres,

per llargs camins de posta,

sempre amb ell

i amb el vent.

 

 

IV

 

Ramats d’estrelles,

ramat del vent.

I jo.

I només un pastor.

 

Però se’n van

amb molta son

a jaç els bous

de l’alt arment.

A mi em quedava el vent.

 

Tots dos venim

seguint el pas

tan lent del sol,

el seu camí:

també volem dormir.

 

 

V

 

Occident!

Amb el pastor venia

el llarg ramat del vent.

 

Vent adormit pastura

per herbes altes.

Li abrigarà la son

or tardoral dels arbres.

 

El vent i jo bevíem

a poc a poc de l’aigua.

Una mateixa set

ens agermana.

 

El vent i jo, el vent i jo.

Vora del riu, seguíem

tot l’esguard del pastor.

 

 

VI

 

A poc a poc beus mort:

la set feia el riu maligne.

No et miris en el corrent,

no t’allunyis del vent.

 

No estimis la teva imatge

al fons de l’aigua.

Tota la tarda és perill,

pel vespre ve basarda.

 

En veure’t en el mirall,

petit amic, tan fràgil,

endins de l’esguard de glaç

per sempre t’has deturat.

 

Ara no pots fugir

i escoltes com s’atansaven,

sortint de la por del bosc,

lents passos de caçador.

 

 

VII

 

Esdevindrà la tarda,

cérvol, mort amagada.

 

Or, presonera llum

als palaus de l’aranya:

claror de sol ponent

a poc a poc filava.

 

El corn del caçador

em cerca per la llarga

ferida de la set

en el mirall de l’aigua.

 

Com els ulls de la nit

m’acollien, em saben!

Molt lentament, el glaç

allunya les paraules.

 

 

VIII

 

La vella nit es posa

de nou l’abric.

Se’l corda amb una llarga

cançó de grills.

 

Encén el petit home

de la lluna el fanal.

Llançà mudes canilles

al meu encalç.

 

Tot el perill t’escolta,

cor palpitant.

Grans ullals del silenci

són a l’aguait.

 

Alta fredor d’estrella

a l’últim glaç

d’uns ulls que ja no veuen

es va mirar.

 

 

IX

 

Com m’encercla el bosc!

Amaga’m dels arbres

de la meva por.

 

M’allunyes per la nit

de l’orb captaire:

endins he de sentir

temences d’alba?

 

Em sé presa segura

d’aquesta caça.

Quan cobris la despulla,

a qui portar-la?

 

Esdevinc, a l’hora clara,

nua ferida de prima llança.

Ja la gran set de tu

s’apaga en la meva ànima.

 

 

X

 

Nua llum d’alba

em feia caritat

d’una roba de plata.

 

Tan sols de nua llum

s’ha vestit el captaire

i caminà les mars

de la boira de l’alba.

 

Com la clara fredor

esdevenia llança!

Per la ferida, sóc

de la veu que em cercava.

 

A poc a poc, el glaç

encalmava la caça.

Apago amb molta sang

la set i la mirada.

 

 

XI

 

Endins de la boira

de l’alba,

què veies, caçador,

què veies ara:

home, cérvol, arbre?

Guarda el teu ràpid dard,

deixa la fina llança.

Penetraràs millor

en el secret d’aquesta

profunda vida clara,

tan solitària,

si la fereixes amb

destral ben afilada.

Però mira’m abans,

enllà de l’hora calma.

Endevina què sóc

a la vora de l’aigua.

 

 

XII

 

Esguarda l’arbre sol:

arrelat en fondàries

d’un somni dolorós,

mira com vaig arbrant-me.

 

En suplicar més llum

d’estrelles allunyades,

els braços molt alçats

esdevenien branques.

 

A beure de la font

de les meves paraules,

per l’ordre dels cimals

davallen ocells d’alba.

 

El cant se’m feia cor

que lentament es para.

La boira velarà

remor darrera d’aigua.

 

 

XIII

 

Ocells de l’alba

lleu baixen el matí

de branca en branca.

A terra, ja se’n va

la llum a pas de tarda.

 

 

XIV

 

La tarda s’ha parat

escoltant-se

en una lleu remor

de fulles molt daurades.

 

Cauen a poc a poc,

petits mots, suaus ales

de la cançó de son

de la tarda.

 

Als ulls profunds del llac,

branques ja despullades.

Esgarrifava el vent

el nu dolor de l’arbre.

 

Em moro en solitud

d’alt tronc vora de l’aigua.

Les grans arrels del plor

he sentit assecar-se.

 

 

XV

 

És acabada la mort de l’arbre,

amb la destral ja tallaves el tronc.

És acabat el vell dolor de l’arbre,

i te l’enduies a fer-ne gran foc.

 

Caves la terra esdevinguda eixuta,

on s’assecaren les arrels del plor.

Caves endins de les teves paraules:

no saps trobar-ne la cançó.

 

 

XVI

 

Cavava la llavor

al cor de la secada.

De sol a sol vinclat,

no puc ja redreçar-me.

 

Obria a cops de pic,

en el record de marbre,

un clot on ben colgar

les mortes esperances.

 

Treballo durament

en àrides paraules.

S’agosta la cançó,

quan provo d’entonar-la.

 

Aprofundia el pou

del vident que m’esguarda.

No dormen mai els ulls

fixos al fons de l’aigua.

 

 

XVII

 

El desvetllat

s’oblida del meu somni,

o vol deixar-lo

que sigui sols imatge

de la por immortal?

 

 

XVIII

 

La meva por

cavalca nit,

tremolor d’alba.

Endins del son

m’encalça.

 

Temps de cançó

vol alta casa.

Amb sang la vaig bastir,

amb mort la coronava.

 

Cansat adéu,

trist, solitari,

llarguíssim crit d’adéu,

enllà de l’aigua.

 

El pobre amor

de la meva ànima

diu el nom del no-res

amb odi de paraules.

 

 

XIX

 

Diré del vell foc i de l’aigua.

Si crema molt la neu,

glaçava més la flama.

 

Diré de l’espasa i de l’aigua.

Si m’ha ferit la font,

em guarirà l’espasa.

 

Diré de l’ocell i de l’aigua.

Si llum de cims al riu,

fosca de terra l’ala.

 

Diré de la rosa i de l’aigua:

la mort de la mar fa

la flor més perdurable.

 

Diré dels meus ulls i de l’aigua.

Si tot ho mira el llac,

jo tinc les nines blanques.

 

Dic la pluja, la pluja, la pluja clara

i el plor de l’endinsat

sense retorn per l’aigua.

Dic el nom del no-res

enllà del fons de l’aigua.

 

 

XX

 

I, després, el silenci,

petit, tan fràgil,

pell de tambor

que percudí la pluja.

Unes mans

molt suaus

davallaren la morta

cançó,

ninot penjat,

dels llavis de la follia

i la duien piadosament

al repòs de la llum.

Era portada en ales de paraules,

paraules mai no dites,

abelles resplendents.

I jo les seguia

fins al jardí llunyà,

i faig entrar l’eixam

endins de l’oblit,

i fonello ja per sempre el rusc.

 

 

XXI

 

Abelles. Tot l’eixam

tancava dintre l’arna.

És el fonell del buc

de pedra molt pesada.

 

La terra del bancal

la son dels bous llaurava.

Espona has de bastir

de pedra perdurable.

 

Amb sang he volgut fer

una cançó de marbre.

La pluja l’esborrà,

paraula per paraula.

 

La llosa de l’oblit

a poc a poc va caure.

Ni el llarg plorar dels morts

mai més no podrà alçar-la.

 

 

XXII

 

—Recorda’t de nosaltres,

per sempre allunyats de la llum de la barca,

privats dels camins del mar i de les ales.

Amb la terra esperàvem la pluja rara,

la set demanava una almoina clara.

La pluja venia i ens era contrària,

ens tancava enllà d’altes reixes d’aigua,

apagava el clam d’ombres ja penades.

Però amb els teus ulls nosaltres ploràvem

i ens fèiem arrel, l’arrel més amarga

d’aquest vell dolor d’amagades llàgrimes.

Plorem dintre teu, dins de les paraules,

en cada una de les teves paraules,

perquè ens recordis avui encara.

 

—El meu temps estrany el dol esborrava.

Molt a poc a poc, la llosa va caure:

ni amb el vostre plany no podreu alçar-la.

 

—Moríem en tu o has mort amb nosaltres?

Ets aquí també, ja cançó acabada?

Si per tu sentim com el toc s’enlaira,

que fosc han sonat les fosques campanes!

 

 

XXIII

 

Un altre toc entenia el navegant en perduda mar,

un ample so de festa per camins esglesiers,

com invitant-lo al prec senyorial,

als mots que cridarà la seva gran fatiga.

Però les ones rondinen al seu entorn,

el voltaven ullals del ca enfollit de l’aigua.

Sabia llunyans el repòs i la riba

i s’atarda molt en els perills del viatge.

Car sentia por del nom del no-res

i emplena el seu buit de tristos mancaments.

Per qui ha temut passar a la fosca claror,

diuen les campanes paraules de mort.

 

 

XXIV

 

Les campanes obrien

de matinada

camins a mar.

Però la força

d’aquell corrent

del fons

contrariava

la proa de la barca.

 

El vent s’adorm

en llençols d’aigua.

Caigudes veles fan

molt allunyada platja.

 

Ja s’apagava el toc

per l’ampla tarda.

Les portes de la llum

se’m tanquen.

 

 

XXV

 

I guanyo la riba de la nit,

el repòs del sorral que sabia la barca.

S’encenen focs de benvinguda

a la muntanya. Més enlaire,

una a una, les estrelles,

els ulls que amorten avui l’antiga por.

I m’encamino en solitud cap a la font llunyana,

a les prades altes de la serenor del somni,

i s’obrirà lentament, per acollir-me,

el clos indret on jo seré per sempre

amb la meva pau.

 

 

XXVI

 

He deixat endarrera el sorral i la barca,

i la mar grunyia molt apagadament a la meva esquena,

allunyat gos foll d’un antic malson.

Camino amb esforç muntanyes amunt

i avanço per rengles i rengles de flames,

alimares de benvinguda de la nit.

Sento enllà una remor que s’atansa,

lliure galop de cavalls a les prades altes

que veig verdejar passats els límits del darrer bosc.

Perquè ja és de dia!

M’arriba de sobte la claror d’aquest nou dia

que esdevindrà plenitud del meu somni feliç.

 

 

XXVII

 

Quan ja sigui feliç

somni de prades altes,

cavalls s’arboraran

saludant-me.

 

Cel dels cavalls. Venien

enllà de galopades

victòries, per clarins

obeïts de batalla.

 

Pasturen llibertat,

herbes de sol, les albes,

les tardes sense nit,

tota la llum guanyada.

 

Per cavalcats camins

ambladors de tornada,

en pau m’acolliran

savis ulls de centaures.

 

 

XXVIII

 

Prínceps centaures,

per les escales

ascensionals del somni,

salvats els cims,

on l’esclatant

triomf del groc

ja dóna senyoria

a la blancor,

se m’emporten.

 

Els savis ulls

em deixen sol,

molt lluny del bosc,

lluny de l’adéu

de l’últim arbre.

 

Suprema neu,

l’oblit.

I jo, tot sol,

complit

destí,

només amb mi

i amb l’àguila.

 

 

XXIX

 

Ja salvat en la neu

alta de les muntanyes,

al cim més allunyat,

he dit paraules blanques.

 

Amb llavis plens de sang

dic glaçades paraules,

la clara solitud

de la meva ànima.

 

Em fan llargs comiats

branques molt enlairades.

Damunt l’últim avet,

primer domini d’ales.

 

Em sento despullat

de record i esperança.

Només cançons de neu

podran acompanyar-me.

 

 

XXX

 

L’aire resplendent

arrelà en el plany.

Ales de la sang

drecen a claror.

De la llum a la fosca,

de la nit a la neu,

sofrença, camí,

paraules, destí,

per la terra, per l’aigua,

pel foc i pel vent.

 

Salvo el meu maligne

nombre en la unitat.

Enllà de contraris,

veig identitat.

Sol, sense missatge,

deslliurat del pes

del temps, d’esperances,

dels morts,

dels records,

dic en el silenci

el nom del no-res.

 

[B., 18 març — 11 abril 1955]

 

 

 

 

Joan Vinyoli

Vent d’aram

 

 

 

 

AMB RONCA VEU

 

Com que no menjo per la fam que tinc,

com que no calmo la gran set que tinc,

com que no sé de canviar el meu crit

en mena de vianda,

pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.

 

Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles

i m’omplo d’enyorança turmentada

i em perdo molt endintre del gran bosc

ple de barrancs

i sóc el gall salvatge:

m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,

amb ronca veu anuncio l’aurora,

tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,

i m’estarrufo collinflat i danso,

tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.

 

 

 

1

 

 

 

TEMPS PERDUT

 

És hora, ja, de dir

la primera paraula:

Tinc por.

Camino per un bosc

cremat, sense arbres, veig sorgir les rels.

Tinc por.

Què diu aquest ocell

cantant en una branca despullada?

Temps perdut.

No preguntis,

que no et sabria dir

l’origen de les coses.

Temps perdut.

 

 

 

GORGS

 

Temps perdut. Temps perdut. Temps perdut.

Repetir unes mateixes paraules per majors profunditats,

és potser despullar-se per trobar el camí

de l’altra banda.

Gorgs.

 

 

 

DIE ZAUBERFLÖTE

 

Aturada en un bosc

de cedres vells, toques la flauta.

Quina

tonada, no ho sé.

Somreies

feliç.

Em parles de vegades

amb una veu potser l’equivalent

del primigeni so.

No deixis

mai de tocar en el passat ni ara.

Crea el so.

 

 

 

EL LLOC

 

En arribar a l’indret

dels roures i dels cedres, la vellúria

dels quals fa remuntar-nos als besavis,

se m’han tornat molt insignificants

totes les coses, tots els passos fets

fora d’aquí, l’insensat afanyar-se

per caminar. Vers on? Només importa

no moure’s,

trobar el lloc.

 

 

 

EL GUANY

 

Mai no et rendeixis.

Gira’t del costat

on abans veies el penell

que et feia creure en l’últim crit

del gall dels boscos.

Entra

mar negre endins i baixa al fons.

 

Quan pugis, coraller, i t’hagis tret

el feixuc escafandre,

t’hauràs guanyat una mar llisa

i el vol del gavià.

 

 

 

MUNTANYES

 

En la vida, tostemps

he vist moltes muntanyes

a plena llum, boscos d’avets, de faigs,

com si anés en un vagó de tren

mirant per la finestra.

Quantes fonts

brollaven de les serres i creaven rius!

Tot és inaccessible, lluny i prop.

Reverbera la neu.

No sento

fressa de res.

A mida

que ens envellim tornen les coses

primeres.

 

 

 

L’UNA COSA O L’ALTRA

 

Val més caure en un pou

que dur el càntir a la font. Val més

morir en un bosc cremat

que estar a l’ombra d’un salze.

Tot reprèn

significat com més una gran boira

bolca els sentits.

No esborris

les paraules antigues.

Fes per manera, sobretot,

de retornar a les deus.

 

 

 

EL GRANER MORAT

 

El vent d’aram tremola sobre les muntanyes.

Les teranyines del bosc entelen el foraviat.

 

Tanca’t en el graner

morat de la tristesa.

Fes compte que potser el més important

és collir nous o bé ensacar avellanes,

fer un tast de vi, passar d’un cove a l’altre

castanyes.

Mira, pesa, palpa

la finor de les glans.

 

 

 

AMB GAVARDINA GRISA

 

Novembre, fes-me de company,

i retrobem les velles castanyeres,

embufandats, amb gavardina grisa,

dient-nos coses de melancolia

sense remei.

Estic ple de muntanyes

de boscos negres de silenci mort.

Fa un fred humit i la remor s’apaga

sobre els grans tous flairosos de fullaca

mullada, que es podreix.

 

Anem als afores amb l’apagallums

del sagristà, matem un per un

els ciris del vespre.

 

Entrem en la foscúria que germina.

 

 

 

APLEC

 

He vist anar i he vist tornar, de lluny,

aplecs de gent —estendards i cridòria-

pels flancs de la muntanya.

Berenaven, bevien, ballaven excitats.

Més tard els homes han cobert les noies

esbojarrades, d’anques d’euga,

mentres el cel es feia roig.

 

Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre

la closca del cervell, no miris

rajoles amb ocells ni vidres decorats,

no masteguis el pa de la paraula.

Uneix-te a tots. Inventa’t l’alegria.

 

 

 

RAMAT

 

Vénen les cabres d’olor fosca,

estossegant, negres, vermelles,

darrera els bocs amb davantal de cuir

—que no les prenyin totes.

 

Menjar formatge, beure vi,

sota una alzina, amb el celatge al fons

—roig, gris, morat-, i no sentir cap veu,

diré que és mitja vida.

L’altra mitja,

la mort va rosegant-la amb dents de llop.

 

 

 

TOTS HO SABEM

 

Tots ho sabem: la vida

inexorablement fa el seu joc.

Algú, però, diu en la fosca:

La vida riu sense motiu,

la mort té sempre la raó,

com una vella en un racó.

 

 

 

L’HOME DEL VAS DE VI

 

Visc en silenci.

Veig núvols i gavines sobre el mar.

Les llunyanies se m’apropen.

Tot se’m fa lluny, de cop.

Bec un gran vas de vi

granat i m’adormisso,

mentre la tarda groga en el vinyet

es torna roja sobre la masia.

En ser demà seré encara més pobre.

 

 

 

CAP AL NO-RES

 

No sé per on camino, sé només

que vaig cap al no-res.

Fa molt de temps que em destrueixo.

No sabré mai on sóc.

No podré veure mai

la veritable mar al fons.

Se’m dóna sols mirar

temporalment les coses.

 

 

 

UNA ALTRA MÚSICA DE LA TARDOR

 

Cauen les fulles corrugades

cobrint la terra amb una

crosta cruixent,

però l’antiga nafra,

que no supura ni fa gaire mal,

és inguarible.

 

Jo ara dormo:

deixa’m reposar

sota aquests arbres on s’enrosca l’heura.

Ni vell ni jove, com qui fa un atur

d’itinerant i escolta

la veu dels morts.

 

 

 

EL MOTOR

 

Engegueu el motor, estrenyeu la fredor

del braç d’aigua que vibra

cap als dipòsits.

Del terrat estant

mireu les illes, la roent estesa

del mar, el matí transparent,

la brusa d’una dona voleiant al vent.

 

 

 

TOUS LES JOURS

 

                                   (Magritte)

 

La posta baixa per la carretera blava de muntanyes,

darrera nostre, llançats en bicicletes

mal niquelades, de lloguer.

Quan som al canyissar

de vora el gorg m’assec,

espero

la posta que s’acosta.

Per l’embardissat

baixem a l’aigua negra, densa,

del gorg.

Ens despullem, nedem.

Esgarrifor de carpes.

Nas vermell de l’home

que ens mira des del blau.

 

 

 

PISCINA

 

No pas tots els matins,

ni que sigui diumenge,

podem obrir-nos a la vida,

saber tot d’una que no és tan sols

frustració, treball, sinó llis trampolí

des d’on, erecte, salta el cos i cau

en la piscina oblonga

d’on sembla que no pugui sortir mai.

 

En surt, però, somrient,

regalimant, lluminós,

i s’abandona a prendre el sol.

 

 

 

GUARDA’M DELS GANIVETS

 

No pas tots els matins,

ni que sigui diumenge,

podem arrossegar una recolzada

d’heura estesa per terra amb crits magenta

vivíssims, blancs, vermells.

Ciclàmens, gotes precioses

de sang.

Guarda’m dels ganivets,

que pot passar que em trobi tallant tiges

de flors obertes a la nit, encara

molles de rou, ofertes,

i sols em quedin calzes de cascall.

 

Anem per l’avinguda de palmeres

fins a arribar al fortí

dels alts xiprers ferrissos,

com un manat de llances

cremant fosques al sol.

 

Mirem, ara, la runa dels voltants.

 

 

 

DIES AL CAMP

 

Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l’hort

i la metàl·lica teranyina

clavada als muntants de fusta

del galliner que guarda

l’escapadís aviram.

I sento la fetor

grisa, coent, de gallinassa

tova, calenta, que asfixia.

 

Més tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines

estarrufades, que fugen.

Jo gusto la quallada

negror dels fems rics de solatge, festa

de la gran boca de la terra

que els menjarà fumejants.

 

Les eines del treball dormissen a l’entrada

de la masia en ombra, cada dia més

arraconades pel triomf vermell

de les grans màquines ferrisses

que sobre els camps naveguen.

 

Magall, aixada, càvec,

diuen pel mànec la indefensió

de no poder servir sense la mà d’un home,

però proclamen tostemps,

dessota l’òxid del tall,

l’antiga força de la mà de l’home.

 

 

 

HORA FIXA

 

A ple matí la Torre s’esfondrà,

la runa en cataractes omple el bosc;

on es dreçà la pedra a l’or del sol

s’aixeca pols de neu al clar de lluna.

Destí caduc, incoercible canvi.

Atura’t:

hora fixa del poema.

 

 

 

2

 

 

 

SORDEJO

 

Sordejo, però

no cridis. Parla baix.

“if music be the food of love

play on.” No tornaré. No tornis.

I must do something of my poverty.

 

 

 

EN BONA COMPANYIA

 

Molts jardins amb peònies,

lilàs i pèsols

d’olor, són lloc de bon estar,

quan ja la llum abaixa

la veu i, sense fer remor,

pels engorjats del vespre

s’allunya la tartana

del desesper.

El dia torça el coll

com una espiga plena.

La nit és tota per nosaltres.

Encén el vi.

 

 

 

PERFECTAMENT RECORDO

 

Perfectament recordo que venies

pel carrer de la mar, amb foc als ulls,

quan em veieres en el fosc on t’esperava.

Sense dir res vàrem anar a un carrer

del vell raval, terrós i pedregós i rost,

i, allà, contra la tàpia d’un hort ens abraçàrem

sota la nit, de pressa, no fos que ens veiés algú;

i quan el goig fou caçat fins a l’esglai convuls

vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents,

i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim

uns altres, ja per sempre units.

 

 

 

LA FARINERA ABANDONADA

 

Perfectament recordo els dies de la farinera abandonada;

a terra mateix, o en un jaç de sacs vells, ens ajèiem quiets,

i quan cremava el desig ens abraçàvem del tot,

i ressorgíem feliços i nets

a un ample horitzó de pensaments transparents,

a una alta, ventosa, vermella matinada aixecant-se del mar.

 

 

 

L’ÚLTIM NUS

 

Jo sé que està molt amagat,

fins quan et tinc entre els meus braços,

i bec en els teus llavis,

que a poc a poc acompleixen,

i cada cop més de pressa,

amb cega força els designis

descoberts de primer en el simple

somrís, en els primers flonjos

besos que lenta-

ment es compliquen

en la feina d’anar traient-nos

d’un cos per ser en el de l’altre

fins a arribar als esglaiosos

convulsos crits petits

de l’últim nus de l’abraçada.

 

 

 

PROJECTES DE FELICITAT

 

Ens vàrem perdre en el pas

inacabable i únic

de l’un a l’altre:

parlaríem

de tot en el clar dia just,

se’ns tornaria la veu

com un silenci de rosada

damunt l’herba a la nit,

reposaríem els ulls

damunt l’ordre dels camps

i les illes poblades

de gavians i d’ullastres.

 

Però un dia, en caient

la tarda fora camp,

vam encendre un gran foc

en una morta oliveda

i amb mans tremoses ens posàrem

buscalls encesos a la boca

i ens n’omplírem el pit.

I vam morir, mai no morint,

com de cremades d’últim grau.

 

 

 

UN SANGTRAÏT A L’HORITZÓ

 

Inventarem un sol

que no s’abaixi mai: passaren

dies i nits, mesos i anys,

i el sol estava al mateix punt, roent,

i solitari, net; el mar a sota,

ple de guspires.

 

“Feliços pocs”.

Però no;

un dia escalfà menys, un altre, lentament,

començà a pondre’s.

Puc ben dir que la nit va devorar-lo

com gairebé totes les coses.

Gairebé?

No: totes.

Encara veig un sangtraït a l’horitzó.

 

 

 

PER MOLT QUE ENS ABRACEM

 

Per molt que ens abracem i que ens omplim la boca

de boca i que ens mesclem els cossos,

mai no som un. Cada vegada

l’assaig de no gastar massa paraules,

que és el que més traeix.

Val més el gust de les petites coses

velades, que revelen.

 

Un dia clar de somnis i de foc

ens torna al lloc on vàrem començar.

 

 

 

UNA VEU DES DEL FOSC

 

Escolta’m, sempre més escoltaràs

aquesta veu que tant reculls en tu

com si no fos la meva, sols la veu

d’algú que et crida des de molt enllà.

D’un mar fosforescent on es congria

la gran tempesta que tu i jo sabem

guardar i fer nostra.

 

 

 

EL BANC DE PEDRA

 

No diré pas que he malversat la vida,

que si la cara et somriu

és que les aigües baixen netes

i ens hem banyat tots dos al mateix gorg.

 

Després anem pel corriol de les paraules

cap a la casa del silenci

que hi ha al cim del turó

i ens asseiem al banc de pedra.

 

Tot convergeix en una flor

mirada i no collida.

 

Després convé i és necessari

separar-se i servir.

 

 

 

LA DARRERA PARAULA

 

Encara no s’ha dit

la darrera paraula.

Els presagis, però, són molt ombrius.

No comptaven amb el dolor sense fons

que s’apodera d’ells cada vespre,

quan pleguen de la feina i saben que mai més

no es trobaran enlloc.

Encara no s’ha dit

la darrera paraula.

 

 

 

TEMPS

 

Torna’m, ah, torna’m als anys

de la noiesa,

amb els amics

a la riera, amb els passeigs

i les pistes de tenis

i el ping-pong.

No. No.

Torna’m a la furiosa

passió que de mi va fer un altre.

Ja no seré mai més el noi

que feia jocs.

I me n’alegro.

 

 

 

3

 

 

 

“EL QUE EN DIEM MORIR”

 

Som a l’acabatall

d’una migrada vida:

son, gana, fred, no compten ja,

sols una cara amb ulls

esbatanats contempla

“el que en diem morir”.

 

Petit farcell

d’acumulades infelicitats

suportades al llarg

del que en diem la vida,

no et mous, no fas cap gest de rebel·lia:

mors durament i simple.

Que els burlers

deposin les trompetes esquerdades

davant aquest rogall.

 

 

 

EL SILENCI DELS MORTS

 

La terra cobra el delme. No parlem,

però, dels morts i fem-nos lentament

al pensament que alguna cosa d’ells

és molt a prop.

Visquem-ne acompanyats

com si només ens departís una paret de fum

que priva sols de veure’ns. Llur silenci

se’ns fa sensible, de vegades,

intensament, en un record.

 

No deixis de voltar-te

de les seves imatges. Cada dia

posa’ls flors al costat, per si poguessin

sentir la flaire de les roses.

Què sabem de cert

de llur manera d’ésser? Preservem les coses

que van tocar, deixem-les allà on eren,

quietament. I potser un dia

se’t manifestaran.

I si no ho fan, espera

pacientment, contemplativament,

tota la vida. Viu la teva vida

mesclada amb ells.

Usa dels morts així.

 

 

 

PIETÀ

 

Hi ha dones

a qui, ja gran, se’ls morí un fill,

i el duen sempre a les entranyes,

que es van obrir de nou per acollir-lo.

 

Girat el mirar endins,

veuen només un embolcall de gasa

fred, rígid, mut.

 

L’orella escolta sols

l’abisme del silenci.

 

 

 

VELLES DONES FOSQUES

 

Palpen les piques baptismals

d’esglésies enrunades

a l’esmortida flama

de ciris antics

que vessen caramells entorn de les columnes,

mentre les breus, morades,

últimes llums d’hivern s’ajacen

enllà dels murs del cementiri.

 

 

 

EN LA NIT

 

Cada vegada et veig,

cos meu, dormint,

pesant, llunyà, no sabent res

del que passa de dia.

Mal procuro

consolar-me del fet de ser covard

creient que tot passa en un món

que és diferent del meu.

Hi ha qui s’adorm

sense pensar en altre negoci

que no sigui el seu pler.

Tot i la meva covardia,

voldria pedres de paraula

contra aquest mur.

 

 

 

JOC D’ESCACS

 

De vegades els himnes

són per aquells que estan

sota la terra.

Aquí, nosaltres

vivim encara en el sinistre

destí dels homes.

I mirem com juguen

a escacs.

Avancen els peons

per molts que en caiguin. Salten

com el cavall i, ràpids,

obliqüen com l’alfil.

Sacrifiquen la dama i, ja quasi

perduts, enroquen.

Que el rei aguanta fort

—però segur

que amb tots els atributs, ceptre i corona,

acabarà caient.

 

 

 

LA MESURA D’UN HOME

 

Ben sospesat, els dies

de joventut valen molt

per no donar-los un alt preu.

Si foren rics de foc i d’acció i disponibles

a tot

—una nit estelada

no la desdenyis, no val menys que els erms

transitats per la mort.

Si fores

fracàs, anhel i solitud i reserva

de la guspira que encén boscos

i no sols

projecte avar de guanys

d’hipòcrita domini,

sobretot si fores

pur en el pur, diré que vas donar

la mesura d’un home.

 

 

 

(A RAFAEL ALBERTI, DES DE CATALUNYA)

 

Ombres, records, paraules

des de molt lluny i sempre.

 

Mentre la dalla ens tingui marginats,

vivim, cremem, clamem.

Després tan sols ens cal

morir amb honor.

Aquí sovint ho fan

alguns herois.

 

Plou sang.

 

[Barcelona, Les Tres Torres, setembre del 1975]

 

 

 

NO TINC ARA TEMPS

 

No tinc ara temps

de cavalcar els encesos

cavalls.

Sento que tanquen

el bar.

Anem a la segura

mort transitòria

del son.

I fem per començar

noves formes de vida.

 

 

 

 

Joan Brossa

El tràngol

 

 

 

 

“Moltes vegades ve al meu pensament

L’obscura qualitat que Amor em dóna.”

Dante

 

 

 

“La meva ànima és el reflex del món que m’envolta.”

Nazim Hikmet

 

 

 

 

PEL CORRENT

 

Venia a la foscor la llum dejuna,

La vara sobre el mar no té cap rosa

—Clivelles de la terra, munts de runa,

M’omple de boira el torb, cau la resclosa.

 

L’or (flor) castiga amb el perfum (fortuna).

La Ment no és l’espòs ni el Mot l’esposa.

—Farà infondre terror aquesta lluna:

Brogit del mar, brogit que no reposa!

 

L’ungla roma en un dit és fortuïta;

No puc amagar el rostre de la brega

Ni, portes, el dolor, tancant, s’evita.

 

Apleten, trona, els ramats, i llampega,

Oh foc que no he encès, flama infinita,

Corrent continu d’aigua que m’ofega!

 

 

 

ÀSPID

 

D’arbres alts sempre verds no hi ha boscúria,

Passen els núvols com ciutats que fugen.

Jo m’afligeixo. Desconsol. Herència.

Per tu, cap fruita.

 

Instruïts en llurs lleis els cors fan via,

Cap tió encès no abrusa ja la fosca:

Duc apuntada al puny l’hora que el cigne

Passa entre lliris.

 

La cera fon camins que m’has fet tòrcer

Quan dels arbres del bosc m’arrapo a l’orbe.

He estat als cims. Localitat deserta.

Ara, fondària.

 

Soliues són les terres: aire, pedres,

Monedes, corns, trompeta, ànima meva!

Una àguila al sepulcre talla els dies.

On l’or? Comença.

 

Tentinegen els astres, tentinegen

Al teu honor, ben cert, ànima meva;

Obrim les mans al pitjor cataclisme,

Gris, després negre.

 

Calitja, llum, amor, per mi, cap fruita;

Però que duri, massa, molt, jo rompo

Paranys a mils, xarxes m’encorben, una

Xarxa m’encorba.

 

 

 

FEM UNA VOLTA

 

Verí de serp. No puc, home, diu ella a l’últim.

Fatalment, durament. Capvespre altra vegada.

Jo sento el ferro. El sento. Vegeu. Busco la Reina.

Com un àspid em tapa.

 

Com un àspid. Forgeu, forgeu crims entre dents.

L’or s’enrosca al darrera. Jo em tapo les orelles,

I passo el riu a peu. I passo el mar a peu.

Eh? No. Sí. Què és? Sento als trons la veu dels lliris.

 

De què es tracta?, dic. No. Eh? Veritat? Què era?

Ella s’ofega. Amarga. Què fas? Què tens a dintre?

Carrer amunt, carrer avall. Amunt. Avall. Les cases

Són fetes per entrar-hi.

 

Veritat? Sí. Fes córrer les mans cap avall, home.

Et veuen així els altres? Fem la volta. Aquí. Ara.

Hola, com van les coses? Quin temps més bonic! Oli.

Un llampec aquí? Da-li!

 

Verí de serp. No puc, home, diu ella a l’últim.

Fatalment, durament. Capvespre altra vegada.

Jo sento el ferro. El sento. Vegeu. Busco la Reina.

Com un àspid em tapa.

 

 

 

A LA PORTA DEL BOSC

 

La porta del jardí. La porta. Jo et saludo.

Temptació. Amor. Amor. Ella pregunta.

Ondula a flor de mar? No ho sé. No ho sé, paraula.

És l’hora de la cita.

 

Governa el món. No jo. Serena, evito, alegre.

Qui acciona la manxa per aquí prop? Resposta.

Hi ha arbrat de bona mida. Pregunta. Tot sorolla.

La gata, el gat!, la gata.

 

No et freguis amb la mà. L’ull. Com et van les coses?

Foscor, foscor insondable. Mosseguen les ovelles.

Cap ànima prudent no llegeix en veu alta.

Foscor, foscor insondable.

 

Jo dic i això no explica. Amor. La paret penja.

De quin cantó t’estrenyen les sabates, vols dir-m’ho?

Qui era aquell, vols dir-m’ho? Amor, com van les coses!

Un banc: ara frueixo.

 

Les mans entre les cames. És l’hora de la cita.

L’anell. Sento els ulls d’ella. Totes les dones. Totes.

Ara. I els brillants astres? Els ulls baixos encara.

Enllà un torrent s’allunya.

 

 

 

PENSO EN UNA REINA EN CAURE LA TARDA

 

Crema’m d’amor. Amor, testa a la festa.

Encara no. Sola floreix. Llum brilla.

Has calat foc. Destrals. On és el bronze?

Així és. Dea.

 

Nit dins el cor alena poderosa,

Rebull el corn de tot el que recordo.

Caixó ple d’aigua. Negre país. Negre

País, sí, negre.

 

Negre. Cabell per les espatlles. Negre.

Mirada cautelosa. Per què? Negre.

Renillen els cavalls. Negre. Renillen

Els cavalls. Negre.

 

Negre. Saludem junts, amiga meva.

Nit. Bona nit, amiga meva. Negra

Nit cor endintre. Negre. Mira. Brases.

Els ulls són brases.

 

Ardentment. Negre. Negre. Negre. Negra

Nit dins el cor alena poderosa.

Negra nit dins el cor. No jo. No. Negre.

Negre. No. Negre!

 

Crema’m d’amor. Amor, testa a la festa.

Entre nosaltres no hi ha ningú. Gruta.

Una arpa m’ensopeix. Ho fa la pluja.

No m’acompanyes?

 

 

 

DAVANT LA FRUITA

 

Quin conjunt de turments! Ens és feixuc. La rosa.

Enlloc cap prat. M’hauré d’empenyorar el rellotge.

Hi ha proves contra meu de tristesa palpable.

Ho sé, i m’inclino. Terra!

 

Al lluny, molt més enllà del clos d’aquest paisatge,

Bona esperança omplia. Roca tu. Bon refugi.

Dissimula que menges. Baixaràs a la fossa.

Un d’aquests dies, sembla.

 

Llorer del text difícil freni les moltes aigües.

Ai, quan desbordaran lleons les meves úniques!

Triomfen dintre meu coses dures amb fúria:

Amor, tu caus dins elles.

 

Us veig. Bloc del principi encorba la meva ànima.

Frego al mirall la nit, la tarda i el migdia.

Amor, Amor, acuita’t a socórrer-me, acuita’t

A socórrer-me, Amor, al meu favor desplega’t,

Copia les onades.

 

La flama. L’univers. El qui és, on és? Digues.

Engolida pel mar. Sí. La flama, la flama.

Dintre meu les onades ho són les forces còsmiques.

Tu encara no em coneixes.

 

Engega el foc, oh dona!, resplendeix, posa títols;

Pren cura del meu cor, refés-lo, pren-ne cura!

De tu naixem, Amor. I en tu. Per molt que durin

Les èpoques. Paraula.

 

 

 

NÚVOL MATINAL

 

Tal com ho dic. Tu ets una columna, dona;

No és llistó flexible la teva part de l’arbre.

Escric aquestes coses i es tracta de la Vida;

Font de la Vida: dona.

 

El telegrama així seria exacte. Escolta:

La pedra de la raça. Excedir en la demanda.

Punt. Aclamacions. Dos punts. Esberlar roques.

Punt. Signatura amb traços.

 

Aigua a brolls. Bulli. Brolli. Au, entra, que te’m menjo.

Què penso? Oh amiga! Riu. Punt. Baixen les aigües.

Punt. Necessari al cos. Punt. Fe i obres plegades.

No et carrego més pesos.

 

Conèixer pregoneses et darà al matí estrelles;

Que l’ardentor del sol et meni a les fontanes,

I els llamps i els terratrèmols al fum del sol i l’aire.

Brilleu, ulls furiosos!

 

Torni la sang que abrusa. Que flamegin les torxes.

Cap llibre obert. Cap llibre! Poseu la mar ben dreta.

Que aterrin terratrèmols el cel, el mar, la terra.

Cap núvol enemic no pot damunt les aigües

Si em fas passar pel foc, Amor, esguard i orelles.

 

 

 

ET PUC DEIXAR

 

La mitja lluna d’un imant m’atreia.

Miro l’imant que un dia va donar-me.

Després dels llamps deslliuraré l’esclava.

Em fuig la força.

 

Per què en el pit forats d’agulles llargues?

I per què això? Plantar dintre la casa?

Més roca? Fora de fitó la fletxa?

Fet. Amb tristesa.

 

Poc podia. I l’or. La porta es tanca.

Cap far no banya aquest camí movible.

S’han esmussat les fletxes, ai!, les fletxes

Més poderoses.

 

Forgen més crims les dents dintre la boca.

Ocells flautegen. La serp no és sorda.

S’han esmussat, Amor, les teves fletxes,

Les grans, les meves.

 

La llengua punxeguda vol venjança.

Extinta reina. El cap també saltava.

Cadenes d’or transporten amb safates

Boscos endintre.

 

Prolonga Amor la fletxa quan la tira.

De pedra imant al mur eren les roques.

Olor de fruita el vent ara dispersa

Escalant cingles.

 

Com flor i arrel enmig de cel i terra,

Talment arrel i flor són sol i lluna;

Hores hi ha del matí i hores del vespre:

Sí, puc deixar-te.

 

 

 

ÍDOLA

 

Desapareix beguda pel passatge,

La teva nuditat destrossa boscos.

Escric a la paret. Gràcies. Vés-te’n:

Claves les ungles.

 

Se m’ha adormit un peu. Bella moneda!

Assoto el mar. Ordena un nou eclipsi.

La forra de cabell, ¿quin déu l’engendra

Damunt la nuca?

 

Germina, fructifica. Sí. No, vine.

Res més que els cims. Els cims sota alguns arbres.

La volta de la terra és insondable.

Vull fixar l’ídol.

 

Vull arrencar les pàgines dels llibres.

Amor, encén el forn a l’altra banda.

La tarda pica l’ull i és devorada.

Tesa la xarxa.

 

Sanin les víctimes. Els llops ataquen

Quan l’ombra al lloc de l’or posa la plata.

Procura que no et prenguin la cartera.

Ídola meva!

 

Flama del teu cabell. Peu a la mitja.

Oh semblança absoluta de les ídoles!

En flascó de perfum escric paraules

Per dansarines.

 

No, mil vegades no! Qui fon els ídols?

Ningú, no res. I l’herba curativa?

Únic avís en dotzenes de sobres.

Idolatria.

 

Banyem el cos. Quines coses aquestes?

Commou el món Amor incorruptible,

Setena esfera, fusió absoluta…

Però qui vola?

 

Per tots els panys, quina clau ens fa falta?

Abraço d’un cop d’ull el curs dels segles.

—Ah set d’amor que no pot sadollar-se

Sinó amb els ídols!

 

 

 

LA MAREA

 

S’embolcallen els llamps d’espessos núvols;

S’embolcallen els trons d’espessos núvols.

Venint com véns, mirant roques estava.

Mirant les roques.

 

És sorra. I amb el peu esborrem lletres.

Amb les plantes dels peus damunt la sorra.

La sorra. I amb el peu esborrem lletres

Damunt la sorra.

 

Crida’m pel nom. Pentina’t amb un ferro

El teu cabell tan negre. Cull i guarda

L’arc. El gat és un tigre en forma dèbil.

Quin munt de pedres!

 

Que lluny són les muntanyes! Que lluny semblen!

El far. M’estimes? A cada port, diuen.

I m’hi abandono. La brisa nocturna.

Ets plena d’algues.

 

I ha pedres a la platja. Pedres. Pedres.

I molts trossos de fusta entre la sorra.

Roda el rellotge de sorra. Rellotge

De sorra. Roda.

 

Amor, on he posat la teva carta?…

Deixar muntanyes terra muntanyesa

Ja veig amb els meus ulls i, al fons de l’aigua,

Els primers astres.

 

 

 

PASSEJANT TAMBÉ VORA EL MAR

 

Apropa’t més al mar. Aquí, les barques.

Escolta el vent damunt les roques planes.

I continua l’aigua, i continua,

Sí, l’aigua, l’aigua.

 

No veus la fi del mar entre la boira?

Sentim les campanades d’un rellotge.

Doncs jo sí. Són les vuit. Quantes onades

Dobleguen l’aigua!

 

No cabussem el ram. Tallem més cintes.

Rasquem les plantes. Hola! Mitja volta.

Jo miro l’aigua, l’aigua tu, tu els astres.

Brilla la lluna.

 

La muralla es desploma. Estàs esplèndida.

Tanquem els ulls. Així. Sembla una bola.

Escolta les onades rompre l’ombra:

Onada, onada…

 

Transmeten una veu al curs dels segles.

Transmeten una veu al curs dels segles.

Transmeten una veu al curs dels segles,

Al curs dels segles.

 

Transmeten una veu al curs dels segles.

Transmeten una veu al curs dels segles.

Transmeten una veu, ho repeteixo,

Al curs dels segles.

 

 

 

CAP AL TARD

 

Són cims rogencs la cara del paisatge;

Els corns al quart creixent, un bou contempla

L’ombra subtil dels núvols damunt l’aigua

De la riera.

 

Neu abundant. Cabell? L’arbre s’ofega.

Amor ataca els cossos a estocades.

Ten compte aquí, als rocs. Pul·lulen fosques

Plantes silvestres.

 

La nuvolada es pot sentir la reina;

Al vent del bosc, li pintaré una cara.

He vist un cep i una heura entrellaçar-se.

Rellampegueja.

 

La fletxa encerta el blanc. Torço la boca.

Al lluny retruny el tro de la muntanya.

¿Has vist caure un ocell mentre volava,

Ànima meva?

 

Quin pes les hores! Els batecs. Penombra.

Cavem la terra amb un punyal? Atura’t.

No es tanca la ferida. Com et flota

La cabellera!

 

 

 

LA MENT RECORRE

 

Les faldilles. Cruel. Quin perfum uses?

Cos. Qui era aquell tipus del copalta?

Ets un tresor. Quants! Però no en tinc proves.

Demà, diumenge.

 

No riguis. El mirall. Fuma. Pintada.

Què passa? Acosto el meu llumí. Té. Gràcies.

La mitja. Assegurar les lligacames.

Els pits ressalten.

 

La boca. Nit. La copa que ens alegra.

L’anell al dit. Esquivar el llum. Quanta herba!

Abaixo la mirada per les seves…

Final: sabates.

 

El parc. Me’n moro de ganes. Les pomes.

La lluna al ple. Al meu costat. Casar-se.

Encara trista. Entenc. Els cabells grisos.

La miro tota.

 

L’escot és just: observo quan s’inclina.

Bonica. D’amples pètals la dolcesa.

Bar. La pila es desfà. Castell de cartes.

Pensiva. Callo.

 

Els seus ulls foscos, Índia, immutables.

El seu nas: sembla hebrea. M’ho faria?

Res d’això; és a dir, miro la punta

De les sabates.

 

 

 

EL CARRER DE

 

La porta del jardí. Dones i un home.

Davant l’hotel, qui passa fent grans passes?

Dos caminants. Crida el porter. Un carro.

Les vidrieres.

 

Llàstima! La taverna. Quantes nimfes!

Més cases. Els darreres semblen quadres.

Fa bon, atrapen el vi, temps. Fum, llavis,

Venedors criden.

 

Dos policies. Seguretat: quanta!

Les finestres. Un, set, sis, cinc, dos autos.

El mercat. Una dona obre la boca.

Vint peus, i fulles.

 

Un pòrtic. Continuen parlant. Dia.

Bon dia. Mal camí: un vell. I pobre.

La mà de la butxaca treu, em sembla…

Passa un tramvia.

 

Coincidència. Noia. Moresca.

Bella. Idea rosa. Menys quart. Gossos.

El món és bo. Al punt. Bon dia, Rosa.

No, solitària.

 

Barraques vora el camí, i aquests cotxes?

Què significa una nació? Paren.

La terra és plena d’això. Total: dues

Dames d’honor.

 

 

 

LA COLUMNA

 

La mar lluny i, a la plana, un arbre solitari.

Floten, entrellaçades damunt meu, correnties;

Si els núvols són el preu, ningú no alça els braços.

Tots els noms són muts. Tots!

 

Vull atrapar amb les mans el cor de les muntanyes,

Arrencar dels turons el peix que engoleix l’alba.

Oh maror que m’envolta! Oh vent que se m’emporta!

Cor meu com a enemic!

 

No resta lloc per mi en l’abundor dels arbres,

La ment no pot comprendre pobles llunyans que escolta,

Esborrats són els braços i les mans ja no s’alcen:

Trontolla tot consol.

 

Jo busco la mesura i aiguats agafo amb xarxes.

Em llançaré a les flames. Estic perdut per boscos.

No aspiro cap perfum ni manegen cap lluna

Les esguerrades mans.

 

M’aguanta la paraula que forjo a martellades.

Però ni sé qui sóc. El fruit cau, sacsant l’arbre.

I rebutjo els anells. Demà partiré a l’alba:

Ràpidament. Sí, sí.

 

Llum del sol a les joies, i les joies a l’aigua.

Un cavall davant meu. La set no se m’apaga.

Oh foc, foc en columna de rels que van al centre!

Tapa’m la boca, nit.

 

S’esgarrien ramats. No recordo cap pacte.

Somoguts capitells, allunyats sou dels termes.

Fortalesa escarnida, amb què afrontaré els segles?

Res no deixarà el cuc!

 

Oh veu dels rocs estant, arrel meva escampada,

Quant blat de tu tremola, collita perseguida!

Oh firmament estès, fonament que delejo!

Muntanya provant l’or!

 

Solitud que m’esglaia dels boscos que m’envolten!

Obscurament trontollen les banyes dels meus versos:

Dintre meu, les muralles, grogues d’or a trenc d’alba,

Desborda l’oceà.

 

 

 

AL BOSC

 

Ei! Hi haurà eclipsi? Quieta, quieta.

Ortigues. Volen perfums. Vella reina.

És alt l’arbust que estén les seves branques.

I les flors, lànguides.

 

I també l’aigua cap a les pastures.

El sol passa damunt la serralada.

Núvols també. Precisament els miro.

Tot per una ombra.

 

El bosc atura el vent. Tronen els roures.

Molt calorós matí. Jo dic nosaltres.

Bandades de ramats en verd silenci:

Molt. Quina alosa!

 

L’espai. Jo sóc el foc. Cap nom no porto.

Molt. Me’n deuria adonar recordant-t’ho.

Et vigilen els ulls celles altives,

Faune dels boscos.

 

El bosc! Aquí el perfum guia la vista.

La tarda, dius. Somrius al meu somriure.

Com les teves paraules, em tuteja

La primavera.

 

És alt l’arbust que estén les seves branques;

A l’estiu i a l’hivern sempre verdeja:

Passat, present, futur són arrels seves;

Els fruits: nosaltres.

 

 

 

ANACREÒNTICA

 

Desperten les orelles notes altes.

Acaba en bé. Finida és la llaurada.

Erugues no apareixen a les palmes

Aquest capvespre.

 

Ni rastre d’ella. Hauré domtat l’onada.

Ja es van fonent les ombres de les boires.

La lluna entre les flames

Obre la plata.

 

Vida, la meva vida, tu no oblides,

Al mig del cor ets fletxa que m’agrada;

Era que rosegaven pedres, sembla,

Aquelles aigües.

 

Un altre cop: la vida continua;

Em donen llibertat valls i florestes:

Igual després em creix cabell i ungla:

Igual que els arbres.

 

Via endavant. Els camions que passen.

El món és la substància. A l’esquerra.

Estic perfectament bé a la banyera.

Tomba a l’esquerra.

 

Vull portar el nom del sàtir i del faune.

Que els ocells accelerin la volada;

Ja la madeixa entorn de les agulles

Lligo amb fermesa.

 

Escut m’allarga el sol a cops de llengua.

Vull carregar de plantes la meva aigua,

Que si segueixo el meu camí en silenci,

Del remei moro.

 

Unta’m la barba amb fruits. Formes, aquestes:

De mig cos en amunt, de mig cos, forma

Humana; i en avall, forma de cabra.

Unta’m la barba!

 

 

 

 

Gabriel Ferrater

Teoria dels cossos

 

 

 

 

Des ensembles de nombres particulièrement importants, l’ensemble des nombres rationnels, celui des nombres réels, celui des nombres complexes sont des corps. Du point de vue algébrique, la définition de ces ensembles de nombres consiste justement à construire un corps satisfaisant à certaines conditions; cette construction se présente comme un problème typique d’immersion, que nous traiterons ultérieurement.

Paul Dubreil, Algèbre

 

 

 

 

 A. Cadaqués.

 

 

 

POEMA INACABAT

 

Aquell que va emprenyar el talòs

Garcés i el Teixidor renyoc

quan va fer els seus primers poemes,

veureu que hi torna sense esmena.

Vull contar un conte impertinent,

però el deixaré per després

i aniré allargant el meu pròleg.

L’ompliré de gent i de coses

i d’afectes. Diré que sóc

a Cadaqués, en ple melós

i endormiscat mes de setembre

(quan les hiperbòries fembres

van mancant) del seixanta-u,

amb vent de mar sense recurs

(només que aquesta matinada

sembla que es gira tramuntana

i em fa por el fred que passarem,

per bé que l’aire serà net

i neta l’aigua: m’acontenta

més quan és bruta i ben calenta).

El dedicar vindrà primer.

A tu, Helena, que m’has fet

conèixer Cristià que imito

(només que jo del tot no rimo),

dona novella, que has marxat

amb la faldilla de tergal

i el jersei verd, a examinar-te

del Cristià de qui parlàvem

precisament, tan vivament

i els seus mots i els seus arguments

(oh Déu, com ell renegaria

si sabés que d’Erec i Enida

us n’hauríeu d’examinar!)

te’ls aplicaves a cantar

(un triomf de gall t’encenia)

la passió amb què descobries

que les coses que tu has volgut

i que algunes que has obtingut

són velles com les velles faules

i molt més velles que els exàmens:

a tu, Helena, que ara aprens

a viure (digues, em permets

que vingui a classe amb tu, i m’assegui

al teu costat, fins que me’n treguin?),

que llesta d’exàmens, demà

a la una, veurem baixar

de l’autobús, a tu, Helena,

vull oferir-te aquest poema.

A mi no em faria cap por

que fos pedregós i reblós,

però com que és teu, i tu fina,

li daré passades de llima,

miraré que el mot i que el vers

no se’m pensin que tenen drets

a una vida d’exuberància

lluny de la meva vigilància.

Serà el meu tema, justament,

el dret a fer-se independent,

però serà el dret de les filles

que jo no tinc. Les meves rimes

vull que obeeixin sense embuts.

Quan tingui els mots fermats ben curt

m’atorgaré tota permesa,

patriarca que s’hi rabeja.

Seré digressiu i cursiu,

anacolútic i al·lusiu.

Faré llistes de bones coses

i de dolentes, noms de noies:

per exemple la Maribel

que enguany ens ha lluït promès

i deu tenir gust de llimona.

Jo m’entenc, i aquesta és la forma

com tinc decidit de seguir.

Potser el sol fi d’això que escric

és el meu propòsit de plagi.

Vull que d’un cop tots es refacin

que copio els medievals.

Sempre ho he fet i declarat

i sempre he vist que no s’ho creien.

Ingenus que són. Els poetes,

ben cert que som uns mentiders

però abans i encara més

cert és que som uns egoistes.

Compta que no direm mentides

de nosaltres. La veritat

ens sembla més interessant

perquè ens porta nosaltres dintre.

Sóc poeta medievista,

deixem-ho doncs per afirmat,

i deixa’m ara saludar

els lleials a l’edat mitjana

que no somnien cavalcades

ni alicorns ni sarraïns.

De cavallers, mai no n’he vist.

Si bé la seva edat mitjana

tirant a moréasiana,

no me la crec, Josep Carner

que tots nosaltres ens ha fet

i és a Brussel·les grisa d’aigua,

reclama el meu primer homenatge.

Tu amb qui parlàvem d’Ausiàs

i recordàvem “la canal

de Flandes”, Rosa Leveroni,

quan uns nòrdics que Déu confongui

anaven per embarrancar

i ens ho miràvem consternats

de la terrassa del Marítim,

Rosa, no em fallis, i no oblidis

que tu em deus i jo et dec un vers

i que tant tu com jo els devem

a la Roser, que la risible

posta de sol de l’altre dia

no convé que caigui en l’oblit

ans que el seu fet li sigui dit.

Rèiem tots tres i ens astoràvem

d’aquell sanguinós melodrama

ofert al teatre de dalt

del camí vell del Port Lligat.

Recordes com el sol rodava,

baldufa negra, i s’espantava

de caure darrera el Pení?

Com si fos res tan decisiu

que un vespre mori, el poca-solta

que per tornar té la seva hora—

No segueixo, ho va dir Catul,

i la natura en fa un abús

(que ens coneix impressionables)

quan ens dóna aquests espectacles.

Sabem venjar-nos amb els mots.

Aquí en tens una versió,

però te n’enviaré una altra

amb més metàfora i menys dansa.

Vós, mestre Foix, Josep Vicenç

de qui em separa el Cap de Creus

(puix que sou al Port de la Selva)

comptant per mar (així faig veure

que jo també em dic mariner),

vós que trobeu per aquells quers

pedres tarades d’or oníric,

a vós que heu fet català el líric

vers de Bernat de Ventadorn,

us exposo aquest vers fosc

on arribo, jo que les notes

altes, les don com les granotes.

Tampoc enguany no hauré vingut,

tal com teníem convingut,

a seguir-vos pel país lític.

Em va sobtar un còlic nefrític

(pedra també, dins el ronyó)

i em va retòrcer mig agost.

Si bé la pedra era petita

i em va revelar la morfina

(val força la pena: fa lluny

el món, i li treu la ferum),

no li agraeixo l’estrebada.

Per cert, va dir el doctor Boada,

que és el metge vostre i el meu,

que a un temperament com el meu

li feia por de receptar-li

morfina, que no guanyés l’hàbit.

Em va semblar ben curiós

el nosce te ipsum forçós:

vull dir que vaig saber com pensen

els metges, de qui fa poemes.

I a Jaime Gil, que si fa ús

d’edat mitjana no en fa abús,

però té sextina i albada,

i a Lluís que l’acompanyava

quan van venir a Cadaqués

ja fa deu dies amb escreix,

i em van portar una cantimplora

(dic ampolla) d’alcohol de Scotland,

ara els recordo aquell passeig

en una tarda de mareig

quan, més enllà de S’Arenella,

vam anar explorant les trinxeres

que són obra dels enxufats

de la guerra de fa vint anys,

i obra instructiva: les trinxeres

que mostren com es perden guerres

(he volgut assonantar guerx

per mostrar com s’esguerra un vers).

Helena, enxufat significa

aquell que d’anar al front s’esquiva

sense amagar-se: diplomat

i amb mapa i prismàtics armat,

vigila costes, veu espies,

denuncia i clava pallisses.

Com que no sóc desagraït,

de cor saludo els erudits

i els seus estris, els films, la làmpara

de quars, amb les antigues làmpares

on es cremen ulls diligents

que abans que els meus corrent al text

per mi frisós d’arbres i d’homes,

el mig llegeixen, mig anoten,

i me’l passen molt puntuat

i tot amarat d’aparat.

Gràcies doncs, Pere Bohigas,

pel teu Ausiàs (una mina

d’hores de llapis i silló

penetrant la teva lliçó),

Pere amb qui espero dues albes

(i amb la Mercè) cada any sens falta:

la de Sant Pere i de Cap d’Any.

No fallarem tampoc enguany.

I com que tinc molta ignorància

i em cal freqüent auxili, gràcies,

Antoni Comas, que de nits

véns al Carioca on bec gin

esmolat, i prens taronjada

i la blancor em treus desclovada

d’un vers clos on se m’han romput

les dents (després somrius confús

que la nou sigui tan mollassa).

Gràcies doncs a tots els altres,

Massó-Torrents, Serra-Baldó,

Riquer i els Rubió, tots dos,

i els editors de bona jeia

Champion i Casacuberta.

I a Halle, on hi ha bons teutons,

i a les cases amb lexicons

que fullejo entre dues copes

o bé entre el martini i la sopa:

la teva, Eduard Valentí,

ja ho saps, i tu, Joan Petit.

I ara mirem d’anar per feina.

De cavallers, abans ho deia,

no n’he vist mai. Per altra part,

aquests que troten per semblar

que ho són, els trobo tan abjectes

que no en tallaria una llesca.

Val més provar de mirar just

i reconèixer el que jo puc.

Si volgués fer com William Morris

se n’aniria tot en orris.

Ell embarcava el rei Artur

i Ginevra i Excalibur,

i ho salvava a cops d’erotisme,

de sentiment i de sadisme.

Però jo que estic encongit,

que he passat Freud, i em veig venir

quan m’exalta una llum agònica

de vehemència catòlica

(en el sentit d’universal:

poc que apunto al bisbe romà),

vull un heroi sense aureola

que no em comprometi a febroles.

Prou comèdia. Parlant clar,

me’l tinc triat de molt abans

de començar a arrenglerar versos.

No és pas ara que m’hi penso.

Serà un heroi ben del meu temps,

un temps que ja se m’ha fet vell,

Helena, t’ho dic amb tristesa.

Ja torno a mentir, per peresa

mental. No estic trist quan escric,

sinó que ric, i l’envellir

no m’ha donat encara el trauma

que, pel que es veu, a tots ens guarda.

Cert que el cos perd el seu encant,

però a mi el que m’ha encantat

sempre han estat els altres cossos

i no em veig més la carn que els ossos.

Et dic serè que els meus vint anys

van ser en els anys quaranta-tants

i que el meu temps és la post-guerra.

Que et fessis vella tu, Helena,

sí que em faria escopir sang.

No vull recordar que una sang

jove, va omplir un dia la dona

que avui he vist netejar anxoves

eixancarrada a un carreró

i m’ha calgut vetllar que no

li trepitgés tripa de cames.

Prou de color Villon. Espanya

s’aixecava al meu temps de fam,

és a dir, reptava com mai.

S’aturaven trens com erugues

a ple camp, si un bastó les furga,

i mig país anava en tren

(fins hi havia putes de tren

que feien l’ofici pels vàters),

portant macutos, a la capta

d’alguna mica més de greix

que el que havien deixat al tren.

Tothom guardava encara una arma

i no sabia si entregar-la

o bé enterrar-la. No cal dir

que fa molt temps que s’han podrit

les enterrades, i comptar-les

(fins i tot si se’n recordaven

aquells que s’hi van decidir)

fóra acadèmic i avorrit.

No et creguis que faig poesia

d’al·legoria, que ara en diuen

realisme, i és afligent.

Dic armes que van ser d’acer

mal aliat. S’han fet terrossos

tan friables com els vells ossos,

i no voldria pas que tu

ni que ningú jove com tu

te m’abaltissis en llegir-me.

Jo com tot altre pixa-tinta,

vull subornar la joventut

però desdenyo aquest recurs.

D’aquells pollosos anys quarantes

no te’n diré res més per ara.

Ja hi posarà tocs de color

el curs de la narració.

L’atmòsfera de la desena

te la dóna molt bé el poema

primer d’On he deixat les claus:

el superrealisme, usat

amb talent, és més realista

que el realisme academista.

Adona’t però que has nascut

al més espès d’aquell embús

de què encara et pugen bombolles.

Prou entens que és de segon ordre

la part de vida que el país

o qualsevol lloc col·lectiu

pot masegar i fer ofenosa.

Imitaràs, si no ets tonta,

de Nínive, els petits infants

que no es distingien les mans

dreta i esquerra. Qui s’excita

polític, acaba que xiva

o bé xucla com un embut

o fa d’orellut carnetut.

Quan se t’acosti un lúbric d’ànimes

(ja m’entens) no li diguis gràcies

si et grapeja la teva. Fuig,

que s’ajaci en el seu rebuig,

i el vici que voldria fàcil,

que se li torni solitari.

Prou et deurà, si va aprenent

que és art llarga fer-se decent

i decent vol dir solitari

lluny de strip-tease fraternitaris.

A la vida autèntica, doncs,

ningú, ni els teus pares ni jo,

no li deixàvem agafar-se

els dits a gaires engranatges

del nostre país post-guerrer,

però ens esquitxàvem de fems.

Jo, que tenia el seny a dida,

t’he confessat que em convencia

allò del nou ordre europeu

i que vaig llançar marrameus

quan el Reich va ensenyar la panxa.

Anava servint a Barbastre,

i un coronel de cap més fluix

que el meu, i jo, fets un garbuix,

vam poder plorar la gran trompa

per la rendició teutona.

Vam barrejar vòmits al sol

i et dic que l’únic que no em dol

és d’haver vomitat. Tu jutja,

i no t’empesquis que ara en pugen

de gaire més llestos que jo.

Però tornem al meu heroi.

Era un xicot dels que ara marquen

amb blue-jeans i botes de bàsquet

i aleshores un altre blau

cobria. Hi havia molts gats

que esperaven que es confondrien

dins la penombra d’aquells dies

sota un sol blau: despistadors

tinyats. Però els destriadors

catalogaven i avalaven

i veus que les granotes blaves

no van donar el blau preferit.

El meu heroi, som-hi per fi,

era el que ara en dieu lampista

i que jo en deia electricista.

Fill d’una raça de soferts

de sofriment encara fresc,

era un dels que s’exposaven:

no fos dit que l’altra girada

de truita (la imminent!) vingués

immerescuda. L’innocent!

Una mala causa l’havia

fet enganxar amb la policia:

es va apuntar per repartir

les fulles de la BBC.

Un obrer jove va ser màrtir

per difondre un discurs de Churchill

(oh santa Vaga General,

incorporada al santoral

com a màrtir de Churchill!: ara

fem l’hagiografia abstracta)

mentre el podrit Sir Samuel

saludava palmell al cel

(el zel diplomàtic, ve dia

que renuncia tota mida).

No era pas nou d’aquell temps

ni ho canvien els de després,

que l’orient del viure ens rodi amb

la plataforma giratòria

dels casos: alles, was der Fall

ist, és el món, diu Wittgenstein.

Els casuals que som els homes

potser rodàvem aleshores

tanmateix molt centrifugats:

la placa enfurida d’atacs,

partíem fuents, i ens rebrien

quines inesperades vies?

La més morta, la més veloç,

o la més batuda pels focs.

Ell va tirar per una via

sotragada. La seva fitxa

de l’arxiu del perill segur

el feia tremolar d’orgull.

Jo hi vaig parlar alguna vegada

al fosc (anís i fum) d’un antre

on matàvem nit als muntets.

Ell no jugava. Ben despert,

havia hagut de prohibir-se

els prohibits que ens permetíem.

No voldria que un malentès

se t’aixequés des del meu vers.

Se t’aixequés a tu, Helena,

i als catorze amics que em llegeixen.

La majoria de lectors,

de malentesos, els fan tots:

abans de posar-s’hi, els possibles,

i quan llegeixen, d’impossibles.

Joan Maragall va fer un vers

(dels millors seus) on el burgès

sagna burlat amb ferotgia

perquè, ressuat insensible

s’embadoca amb ull de lluç mort

sense mesurar com té prop

la “tempestat llunyana” (termes

que volen dir revolta obrera),

i vet aquí que Puigcerdà,

que és el poble on Maragall

burxava, ha posat una làpida,

hi ha fet gravar la seva infàmia,

i remena tot cua-dret.

I que no em diguin que és perquè

el burgès ha guanyat la lluita

i ara se sap del tot impune.

Ruqueria: que el bramador

(ruqueria) encara té por.

Que malentenguin doncs com vulguin,

però no convé que et figuris

que els quarantes vam oblidar

de ser feliços per instants,

com ho som ara, i com ho hem d’ésser

(no cal que toquis fusta) sempre.

La gran roca de sofriment

que a tots ens fa de fonament

la vela sempre una lleu sorra

d’afeccions felices. Molta

no ho és mai, però els remolins

els aixeca l’aire més fi.

Aquesta menuda frisança

ens pot donar una confiança

que quan ens arribi el moment

dels novissima verba greus

no ens caldrà dir-los idiotes

(car ser intel·ligent ens denota

un vigor de felicitat:

el sofriment és deixatat).

Mirarem de no convertir-nos,

de ser lleials, i no mentir-nos

que ens havíem dut enganyats

quan ens guiava aquest tenaç

propòsit d’anar passant dies

i empenyent anys, que és tota vida

(així com veus que passo els mots

i empenyo les frases, que és tot

l’ofici d’escriure amb sonsònia).

Si volgués donar un gust de glòria

a aquella meva joventut

que pels quarantes s’ha perdut,

mentiria, però, que al jove,

justament el que no li sobra

és la traça a fer-se feliç.

Voldria creure això que em diu

el teu temps, que s’han trobat vies

d’estalviar al jove agonies

de dubtes i remordiments,

però el dubte em va renaixent

quan veig que el noi té encara flàccida

la mà nocturna, i sento l’àcida

cremor de la noia que riu.

Ara m’he fet un embolic

d’uns quants anys, que aquestes imatges

són d’adolescents, i als quarantes

jo ja no n’era, feliçment.

La confusió me l’entenc

perquè jo sé, i t’ho anuncio,

que els herois d’allò que confio

contar-te, són adolescents

o molt poqueta cosa més.

Les hores joves i felices

que em nodreixen l’instint de vida,

quines són? Vaig estudiar

la teoria de Galois,

i en una tarda de setembre,

de llum que es rebolcava lenta

pel sorral on s’ajeu Salou

(que és tan diferent d’aquest clos

Cadaqués: abstracta i estesa,

una ratlla de costa oberta),

vaig pentinar i refer els monyets

amb què la Maria Bonet

ens amagava les orelles

(ja ho he posat en un poema).

I no puc ara preferir

cap d’aquells ordres de destí

que aleshores se m’arrelaven.

Somniava a suïcidar-me

(tancat al ventre de la nit

calenta, o en el fred matí)

però per sota treballava

un quest sinuós, i em portava

vers aquí, vers ara i vers tu,

i vers aquest vers que recull

(si bé se’n va com les cistelles

de les Danaides) una vella

experiència: que els anys,

com el vi, guanyen amb els anys

(fins que s’esbraven), i que el jove

és pobre perquè no té forma

d’embadalir-se amb un passat

i donar el món per perdonat:

minyona inútil, despedim la

vida, però sense ferir-la.

No tot és embadaliment,

perquè els que som intel·ligents

tenim fort el plaer d’entendre

i és el passat que ens dóna tema.

Oh els poetes principiants,

aquests anyellets de vint anys!

Potser convé que una altra guerra

els porti temes pels poemes

que sabran fer passats vint anys.

També hi ha motius actuals

pels que no som massa perversos

i vivim al dia. Faig versos

dient la meva joventut,

però veus que et parlen a tu,

que un vers que no sap a qui parla

sembla aquell que de cap es llança

a una piscina que han buidat

o que invoca l’eternitat.

Vejam si encarrilo la història

que et vull contar, i que la memòria

(de la invenció, no en faig ús)

em proposa feta per tu.

No sé quin nus subtil us lliga,

tu i el meu temps i aquelles vides

que un dia es van esbatanar

prop meu. Sempre l’imaginar

neix així: de sobte se’ns qualla

un pacte d’ombres separades.

No em costa de veure que el nus

és un garbuix de joventuts:

la que em recordo i no m’enyoro,

la que en tu miro, i les que et conto

i que són les que conec menys.

Qui conta, no sempre promet

de donar res millor que un dubte.

Jo no corro fires amb mules

per carregar de certituds:

si un dia en tinc, hauré perdut

llibertat de renunciar-hi

i és a ser lliure que em vull hàbil.

(Si vols marxants de certituds,

et diré noms: en sé més d’un.)

Veus, el conte em toca d’escriure

i, per on començar? Sóc lliure,

car buridanesc m’he trobat

(asinari de Buridan

caldria potser dir): la meva

estació, amb ben poques treves

de decisió. Els meus instants

són reversibles com els guants.

Revertirem aquell principi

que t’he donat. Prego que oblidis

l’heroi per ara. Et parlaré,

no de l’heroïna ben bé,

però de la seva família.

Hi ha un bon motiu, no em tinguis tírria

per tants viratges. Ara entrem

a l’escenari de la res.

Oh, m’avorreix tant de descriure

els llocs on no voldria viure

que no et parlaré d’aquell pis.

Hi fressejaven els matins

molts germans i moltes germanes

i també una mare i un pare,

i la qüestió subsegüent

que els desficiava tots ells

era de trobar com fugir-ne.

D’algun recurs eren les misses,

oh però, oh, com m’avorreix

un agrumollament espès

de família tota carca!

No voldria pas despullar-ne

ni un, de tota aquella gent.

El mal és que són bona gent

i a menysprear-los no m’arrisco,

ni hi guanyaria res. Si els privo

de consistència moral,

com podria després muntar

un conte sobre el que sofrien?

Ben cert és que sempre sofrien

i no pas com sofreixo jo

l’endemà d’un excés d’alcohol,

quan un pensament em consola:

he consumit més que no em prova

i el consum (si arriba a l’abús,

què hi farem) és un bon costum.

Ells, de bon tros, no consumien

el que els provava. S’empobrien,

que és la vocació fatal,

a Catalunya, del rural.

Per molt que hagi anat agreujant-se,

bé ho vèiem a trenc dels quarantes,

quan era negre tot mercat

i ells mig gosaven vanejar

que sota negrors tirarien

sempre, si mai no se’n sortien.

Va arribar l’any quaranta-cinc

i els va retirar tot permís

per delirar que les riqueses

són, d’entre cartes de pobreses,

les cartes d’amunt del castell.

Terratinents incompetents,

una restricció de crèdits

els ha guardat d’extrems temperis

durant quinze anys, i els ha fet por

(sents què diuen?) d’inflació.

Aquí me’ls tens. Que els personatges

me’ls aconilli aquesta classe,

em sap greu, però què hi puc fer?

I encara em sap un altre greu

que vinguin junt amb mi del poble

on es va embolicar la troca

del fil que sóc. Vaig estrebant

(com arrancar una crosta abans

de temps, pervers): el fil estiro

per descobrir fins on arribo.

No gens lluny. De tradicions,

d’enginys o plaers o vigors,

el meu poble no en dóna gaires.

Però saber que tan poc valen

no és poc. Reus, on he nascut,

es delata com cas agut

d’ineficàcia econòmica.

Qui no sempre papa falòrnies

no pot deixar de descobrir

com a menys tot se’n va venint,

i així, Reus és un poble cínic.

Tenint-lo lluny, el dic magnífic..

Tots hi viuen molt barrejats,

sense parets ni dignitats,

ni els cal espiar ni esmunyir-se

per saber on para i on tira

cada casa, que el desesper

els és comú, perquè tots ells

van ser fundats en un cert règim

que ara agonitza, en el decenni

penúltim del segle passat,

per francesos i avantpassats.

Ja fa temps que el francès és fora

i s’ha anat afluixant la molla

dels llinatges. Han adoptat

política de gos flotant.

Partits per l’avellana turca,

pel vi xilè i per l’andalusa

oliva, s’han arruïnat.

I quant al vi del Priorat

(o Tarragona: l’optimista

denominació d’origen),

és, com sempre, vi de pagès

destinat a ús de l’anglès

(baix welfare) que del Port es priva.

Del vi de pagès diu el mite

que tan bo és. No en facis cas:

és vi no del tot fermentat,

que guarda dolç, com les idees

dels nostres polítics d’esquerra.

Tothom que el carro va empenyent

preveu el pedregal darrer,

i el meu poble (t’ho deia un dia)

l’única idea constructiva

que ha tingut d’ençà que visc jo

és de posar-se a covar ous.

Gràcies, sí, també els meus versos.

Aquest és teu, poc que ho esmeno

(ni podria: com més anem

més s’inflecta per tu la veu),

però et diré que la passada

tirada, m’ha vingut girant-se

a Josep Pla que és a Llofriu.

No ens coneixem, però m’escriu,

amable, quan rep els meus llibres,

i al llarg dels anys, són els seus llibres

que m’han ensenyat a mirar

la gent del país català.

Tu reies de veure, aquell dia,

com jo m’embarbussava d’ira

per tractar de pobres els rics

que suren pel nostre país.

Veuràs, no em puc pagar manies

ni dèries distributives.

A mi que no sóc productiu

m’interessa que ells siguin rics.

Bon paràsit, tinc consciència

que si no em creix grassa la bèstia

cap mirall no em veurà engreixar.

I també ho ha dit Josep Pla.

Tants versos he fet mossegar-se

(cua de l’un, boca de l’altre)

que som a l’octubre, i ahir

de matinada vas fugir

per molts mesos a Barcelona.

Un altre estiu que s’arracona.

Jo m’he quedat uns dies més.

Tant de bo que no ho hagués fet:

tinc a sobre la tramuntana.

Faig el mort, barrada la casa,

però el gossot danès immens

no es distreu. Li sento l’alè

al clatell, m’esquitxa de bava

i les potes van rebolcant-me.

Exagero, i no em prova gens,

que de gossos a Cadaqués

bé prou n’hi ha, sense que un sòpit

se n’empesqui de metafòrics.

Exagero, i és perquè el vent

fa figura de violent:

m’és innata la covardia

d’obra, i sols penso valenties

de pensament. La veritat

és que hi ha racons encalmats.

M’he estat guaitant la badia,

de les escales a la Riba

per on baixaves en sortir

de casa, fa tan poc. He vist

una xarxa tota frisosa

interferida, que són moltes

les embocadures del vent

i cadascuna fa el seu feix

de sécs, i es modifiquen, vàries

com les intencions d’una ànima.

Per tot refrec d’un braç de vent

o el dors d’una mà, hi ha un gran peix

que vibra d’escates d’esquena

i la freda sang sembla encesa.

Veus, tot això ve d’assumir

que la natura està per mi

i em vol de pescador d’imatges,

antropomòrfica xarxada.

No però del tot convençut:

millor voldria parlar amb tu.

Faig el que puc, i a la badia

només jo hi pesco: de turistes

no en queden, i els de Cadaqués

cal que reposin amb excés.

Moratòries de presències,

com és la meva, d’indulgència

no n’obtenen, ni són bons ulls

els que em veuen fila d’absurd.

Catorze dies que faig versos

i en tinc més de set-cents d’estesos.

Bona marca, però aquest

teu poema de Cadaqués

serà en gran part de Barcelona,

la ciutat que té tant de bona

com l’assonant que sona fals.

Tu i jo que no mengem alfals

procurarem no escoltar gaire

de què s’hi queixen, i les cares

d’ansiosos, què vols que en fem?

Espero que no perds el temps

i et poses la cultura al dia:

que et retrobaré nou-vestida.

I avui (dimarts tres) he rebut

carta teva. Com que no puc

fer que un moment sigui més baixa

aquesta muda veu ritmada

i me l’escolten alguns més,

no et respondré. A Cadaqués

(el trauma de la tramuntana

m’havia embrossat la mirada),

els turistes, no tots s’han fos.

Miro l’anglesa (oh, si fos

russa—) del Joan de la Bola

(—que bé per l’octosíl·lab!). Posa

els peus a una cadira, junt

/vols omplir tu aquest vers buit?/

amb els de la gavatxa nua

(de peus només) que mai no es muda

(recordes?) aquell pantalon

vermell, de veres menstruós.

De turistes no n’han fet gaire

les dues noietes, fins ara,

si volem creure’ns el que diu

la mala llengua de l’estiu.

Per fi que no tenim burgesos

(ni tramuntanencs ni maresos),

ens ajaurem tots on ens plau,

la de la rosa i la del gall

i jo i el Joan de la Bola.

L’amant de cœur que és fill del poble,

les cortesanes en repòs

i jo, poeta que fa un bol:

tenim poble felicitari.

No dubtes que en sóc partidari.

En aquests dies que també

sóc mig feliç, el pensament

que el Joan de la Bola hi tira,

de millor cor m’ajuda a riure.

“Fecund, però no sap rentar

de la placenta personal

l’obra”, diu el crític manobre.

Me l’escolto com qui sent ploure.

Carquinyolis vaig endrapant

a La Mallorquina comprats

(d’aquells que tu vas ensenyar-me

que m’agradessin) i m’alarma

que no sé reprendre el meu fil.

Ah, sí. Poc que té res de fi.

Només cal dir que la misèria

material, va fent misèria

moral, i que la meva gent,

infectats tots d’empobriment

(pel burgès no hi ha malaltia

més greu, i de llarga agonia),

fan un llatzeret supurant:

soferts, abnegats i covards.

Dues virtuts, doncs, per un vici,

però són virtuts de martiri

i el vici cova crueltat.

Si algú s’anava defensant

eren els homes de la casa:

tenien hores fora. El pare

no podia pas treballar:

uns quants dies per vigilar

la collita, i uns quants pels comptes,

li deixaven molt any de sobres.

Prou va provar d’arrodonir

les entrades. Va pensar fins

de nits. De lluny, va cursar ordres,

els cursos se li van confondre,

i mesos tard, es va aclarir

que s’havia enganxat els dits.

Quiet per fi (l’ull de les dones

a sobre), matava les hores

tanmateix fora de la llar:

casino, cafè, sindicat

(vull dir Institut de Sant Isidre).

Que el vigilessin, ell sabia

com era inútil: de diners

ja no en tenia de sobrers.

No crec que arribés a comprendre

que mai no en va tenir: la terra

li sedejava una saó

d’invenció d’inversió.

Ell que dels guanys en deia estalvis,

tenia l’esma o el desvari

d’ajudar fugues i transports

del diner lluny del seu terròs.

No ve a tomb. Quan jo l’agafo

ja no hi havia lloc a càlculs.

Tenia fills, carn de l’instint

que el seu diner havia absorbit:

calaven foc fugint la crema

i estudiaven tots carrera.

Tots ells diner desinvertit,

desamortitzat i evadit.

Nou mesos l’any, si bé prenien

pocs banys i poques calories,

no inspiraven aire de llar.

Eren tots bons estudiants,

estimulats per la por blava

de no ser-hi a temps. Els mascles

els teníem doncs agullats

o bé terminalment garats.

Tota estació de triatge

vol vies mortes. Per la casa

s’allargava el branc femení,

sense esporgada ni cultiu.

Esporgada? Pornografia.

Cultiu? Qui s’hi comprometria

ans de saber el gust dels marits:

no lliguem de mans el destí.

He conegut un cert possible

marit. Només el repel·lia

(no es tracta de gustos: el mot

el dóna la precaució)

en una euga de qui mirava

les dents, amb vistes a honorar-la

muntant-la, que per mala sort

fos filla única. El conhort

d’un heretatge no pagava

de trobar-la individuada.

En les dones, la quantitat

garanteix la uniformitat

o la neutralitat interna.

La botella l’encetem plena.

Una dona, l’ús l’ha d’omplir.

El cos, d’allò que seran fills,

i l’enteniment, de decències

que deslliuraran paciències.

Resoltament quantitatiu,

ho era el petit món femení

del qual et conto. No em distreguis.

Vull que l’heroïna coneguis

i són tantes que les confonc.

Ah, ja la veig. Iguals com són,

per complicar, de l’una a l’altra

es passen els vestits. Bé, i ara

que l’heroïna vol entrar

sembla que em toca d’agafar

un to de ximpleria lírica.

Però vull la faula verídica,

i la noia, si no es retorç

el fet, no era, de bon tros,

tan maca com ets tu, Helena.

Tenia un aire de mosqueta

morta de fred i de tristor

i un somriure com un llagost

agafat entre dues pedres

i que sap que les ha de prémer

la força ferotge del nen.

Em commou, però reconec

que m’avenço. Entre les filles,

l’únic per què se’m discrimina

és l’acció del meu relat

i encara no hi hem arribat.

Ni la mateixa matriarca

va distingir mai els caràcters.

Les reconeixia pel torn

domèstic d’obligacions

que les veia exercir. Cridava

els noms (declino de posar-ne),

i li marcaven uns muntets

d’accions passades, palets

que no formaven ordre en sèries

ni sistemes de coherència.

Que un palet canviés de munt

era accident força comú

però inadvertit: la memòria

tombarellejava. La història

familiar, era (si puc

mirar-la amb ulls de Collingwood)

de scissors-and-paste. Una pega

encrostada i massa resseca.

Dos fets, en tot aquell arxiu,

romanen ben atribuïts,

mai trasbalsats: el matrimoni

de la tercera, i el desori

que la segona va portar,

la monja, quan va reclutar,

perquè també en fos, la minyona.

La veritat, no vull fer broma.

Sostinc que no sóc jo el pervers,

i exagero perquè ric verd.

Més em valdrà que llisqui ràpid

per aquell ordre casernari

que veig que no em pot induir

simpatia, i de subversiu

als meus anys no se n’és amb gràcia.

Acomunades en la màtria

(de pàtries, no n’han entès

ni el primer mot del primer vers:

vull dir ni tan sols l’aritmètica,

vull dir, ni un bri d’intel·ligència),

cada noia té el seu ombriu

racó dolç, i un plat preferit

que cuina el dia que li toca,

i una animeta que reposa

(l’ànima, aquest minúscul foc

d’una cuca de llum: el cos).

I si algun dia algun espasme

convulsa un séc a alguna galta,

no es pot pas dir que sigui un fet:

s’oblida com els pensaments

o les pel·lícules o els somnis.

De tant en tant esclaten odis

i tremen veus. Pot ser tenaç

la lluita, però no se’n sap

gairebé res. Els homes deixen

la casa, i és cridat el clergue.

La mare sempre s’ha guiat

per un principi ben trenat

que el seu cervellet no destria:

una temptació, tan viva

que els mariques i els capellans

no s’hi sabran resistir mai,

és la de fer mal a una dona,

i el clergue doncs és arma forta

per les civils guerres fembrils.

Si un dia el crides, bon profit,

però a mi, eh, no me’n parlis,

perquè els capellans em fan fàstic.

No m’ho aprovo: que el país

l’empesten fàstics repodrits

per una por llarga. I entendre

sé prou bé que és millor que témer,

però què vols fer-hi? Som tots

(que no em protesti el mot de Hobbes

perquè, de pas, el crido a lleva)

fills de l’espanyol i la seva

muller de sempre, que és la por.

De muralles contra la por,

als possessius que som els homes

només ens n’aixequen les coses.

Com vols no veure’ns esverats,

els qui vivim tan desmoblats?

Recordes el me estoy quedando

tan pobre, d’Antonio Machado?

Com li va fugint el sentit

d’ell mateix, i del seu destí.

A mi em fuig el d’aquest poema

quan les persones em sofreixen.

Me’n vaig demà de Cadaqués

si avui m’arriben els diners.

Un mes s’ha esmunyit: trenta dies

fent ocells de paper de vida.

Igual com quan vaig arribar,

deixaré el poble amb vent de mar

i mar de xaloc (que ja entrava

per sota la tramuntanada).

Ja tinc l’enteniment d’hivern.

Com el d’avui, pesat de mel,

no veuràs gaires sols. M’embafa,

no em banyo, i una ratlla estranya

(reconec l’arabesc en rosc

del coll de Madame de Senonnes)

em desdibuixa la badia.

Vés a saber com, aquests dies

recordo Ingres tot moment.

La veritat, jo sé molt bé

com se’m va fent, i no vull dir-ho:

llegeixo la Traumdeutung, miro

dins meu, i veig Ingres lligat

a les meves proclivitats.

“Tornem-hi amb les procacitats”

(reduplico l’apariat),

dirà algun neci. No t’esveris,

Heleneta, ni cal que esperis

a ser grandeta. Mira bé

les intencions dels ulls vells,

i no em sabràs trobar cap home

innocent com les bestioles

que neden per l’inconscient:

cap no treballa i cap no ment.

Tothom, despert és quan fa pena:

parla per no sentir dentetes

que li roseguen un mal os

dalt a les golfes del record.

S’entalpen rates per espessos

pans de record: són els meus versos,

sobretot ara que et vull dir

(m’ofega l’olor de florit)

com vaig ser jove entre unes noies

com les que et conto, i com les noies

que et conto, havien de sofrir

entre els joves com jo m’he vist.

Que em ganyotejarà el poema,

altre cop, a la meva esquena,

o voldrà que em vegis plorar,

cocodrilot de quaranta anys?

Les mans que rebreguen faldilles,

les cares àvides que em miren

de tants miralls mal argentats

quan ara m’hi porto al davant,

els colls d’aleshores que es giren

per no veure-les —Se’m pentinen

les deu mil bruixes d’un record

esgarrifat de pluja i sol,

i amb ull de burla, sense presses,

diuen (ridícul jo!) que esperen

el meu mot, mentre els insistents

torns de les pintes marquen temps.

 

 

TORNADA

 

Perdó, Heleneta, perdó.

No vindrà la conclusió,

i aquest embolic de marrades

no para enlloc. T’ho esperaves?

Quatre mesos lluny de l’estiu,

mesos que no m’has vist sortir

de trascantó, butxaca plena

de fulls que pretenen sorprendre

una orelleta pacient.

També un conte pot fer-se vell,

com un home, abans d’atènyer

el seu just nivell de creixença.

Què en té la culpa? Cadaqués

m’ha fugit sense dir-me adéu,

i m’és cauteri una barreta

de plata de self-pity  fresca.

Pobre de mi, que vaig plorant

per les cantonades d’espant

d’aquest poble de Barcelona!

Puc dir amb orgull que en tinc molta,

de traça per no treballar,

però no tota la que em cal.

Continuar el conte voldria

o fer vida contemplativa.

Totes les hores d’un matí

agrairia els dons d’un pi:

l’implant de la soca que es llança

a l’abraçada de les branques,

l’escorça externa com el seny,

i les agulles, últim verd

primet, com la meva enyorança

d’una vida on no es treballa.

Jo mig treballo, que vol dir

que el conte no veurà la fi.

Quin greu que em sap, sobretot ara

que el passatge que m’esperava

s’hauria llançat, amb quin gust,

a dir mal de la joventut

en tota la seva part mascla.

No et costa, oi, de figurar-te

per quins motius la meva edat

vol malparlar del seu passat?

És el present d’aquests, dels joves

que s’obren pas a cops de colze.

Torço la boca, i no diré

que sóc deixa de millor temps:

no voldria ensenyar l’orella.

Eludeixo l’atac directe,

em faig astut, em faig sincer,

m’amaro de remordiment,

em descric com era de jove

i tota la raó em socorre

quan afirmo que per collir

dins una fórmula el sentit

d’una manera d’ésser jove

i seguir les noies, que em torna

fins a les dents com un regust,

només em cal cridar el refús

amb què tots els fets se’m rebel·len

si els explico en termes d’afectes.

Joves i noies fan amor

(si bé no sempre fan l’amor):

és la creença més difosa.

Jo no ho sé veure. Amb les persones

primeres de què puc fer ús

només construeixo el discurs

del poder i dels seus desficis.

Et proposo doncs el principi

d’un poder que encara corromp

més que l’absolut: és el tosc

poder en ingrata creixença

que talla camins per conèixer

fins on el porta el seu trepig

que marca la terra, i sentir

cruixits de les branques trencades.

Per què seguir? Veus on anava

a vergonyar-me. Si avui

figuro una noia que surt

a un carrer del temps del meu conte

per trobar-se amb mi que sóc jove,

potser l’hauré de retornar

fins a la porta de la llar

i miraré com se li tanca,

confiant que una mica empara

aquell poder que la reprèn,

si bé somniar que un poder

empara, m’eriça de punxes

(igual pels pares) de mals dubtes.

Bé, ja comprens quin noi vull dir.

Callat, va fent treballar els dits,

i ni tan sols d’ungles es llima

per no esgarrinxar una vagina.

Té ben ficat dins el seu cap

que una noia no pot triar:

la que no té fitxa de verge

és per tots, o bé es fa la bleda.

Com és ara la lluna: puix

que els russos li han vist el cul,

no té raó si no ens l’ensenya:

tots fruiríem de l’estrena.

Bé, ja comprens que jo comprenc

que d’aquest noi bestiolet,

tu que ets una mica més llesta

que aquelles pobres noies meves

procures mantenir-te’n lluny

(si bé no estic del tot segur

que sota d’alguna disfressa

no et rodi a frec, i dispensa).

El que vull que comprenguis més

és que les noies del meu temps

real, eren també les més llestes,

i aquelles noies que dic meves

ja són d’una mica més tard.

Oh, ben pocs anys els va costar

(abolit l’infern i el seu sofre)

de fer que es piqués el vi jove

i se’l begués un mal sorral.

Les noies amb qui vaig anar

per passar els comptes de la guerra

sabien riure’s de qui vetlla

els morts eterns d’aquest país,

pitjors que un mort que surt de viu.

Sota una guerra que entra a dintre,

la gent aprèn a fer-se lliure

i escopir davant un festí

ofert amb rodes de molí.

Els anys primers de la post-guerra

no van portar cap pressa a perdre

la llibertat (que no toqués

l’ordre sagrat dels pistolers:

quedava molt de camp per córrer).

Les noies que més em socorren

un enyor pueril, van dir

la seva un temps, fins que el país

se’ns va cobrir del tot de negre

quan jo tirava d’escopeta

per les muntanyes d’Aragó,

sotmès a la conscripció.

Va ser per l’any quaranta-quatre.

M’hauries d’haver vist la cara

de parat, de quan vaig tornar

i els vaig trobar ben ofegats.

Havien desaprès de viure,

i Tristany, que mai no va riure,

hi hauria perdut el renom.

Ara que s’arrenca el desglaç nou,

potser no cal que insistim massa

a olorar la pell d’hivernada

de l’ós de mullader tinyós,

l’hispànic monstre empudegós.

Però, t’ho puc dir, la factura

que les noies de la sutura

(havien assistit al pas

de txecs primer, d’italians

després, i per sota l’ibèric

vibràtil de desordre bèl·lic)

van pagar, un cop establert

l’ordre que es va saber fer estret

per uns quants anys, va ser ben alta.

Poques es van trobar casades.

Arribada una edat (no ho sents?)

la dona se’ns casa amb un güell

amarg d’urgència: la rata

que salta, quan veu que naufraga

del vaixell de la vida. No

alçaré lamentacions

per les altres, per les deixades

de compte, les calumniades,

perquè espero que el seu orgull

m’ho retrauria com a insult.

            Qui as dames honor ne porte

la soe honor doit estre morte.

Les noies dels meus dies vells

em criden honor amb escreix,

i una gràcia que s’allunya

mereix que suspenguis el dubte,

tu que véns. Els vull dedicar

(no te’n riguis) un cant pla.

Vosaltres les que em fascinàveu

(un mes l’una, tres mesos l’altra)

i jo reia, gelós covard,

en sentir-vos sempre esquitxar

per un impotent de taverna,

Maria d’ull dolç, Enriqueta

color de la tardor, Pilar

com la Dudú del Don Juan,

Paquita sense paciència,

l’enamorada de camèlies

que ara no vull anomenar,

Montserrat que m’ets fraternal

perquè de ballar no en sabies:

un cop que el record us destria

(ja havia oblidat algun nom)

abans no us reprengui el fons mort

de la memòria, us dic gràcies.

I t’invoco a tu, Amàlia,

germana meva, que vas ser

de les primeres de després,

però encara no coneixies

prou bé l’art llarga d’abaltir-te

i t’has casat amb un anglès,

lluny de nosaltres i de Reus.

I ara potser val més que calli.

No convé que encara m’agafin

temptacions d’insinuar

com hauria anat el relat

encaminat al seu bon terme.

Una cosa, val més no fer-la

que fer-la a mitges. Callo doncs,

i m’estalvio el pitjor tros

que m’hauria tocat d’escriure:

com s’enamora l’heroïna.

Ben cert que en coses de l’amor

de cap pa no faig rosegons.

Tota farina bla vull moldre.

Si l’enamorar-se d’un home

se m’acut cosa extravagant,

l’extravagància la fan

la majoria de les dones,

gent enraonada: alguna solta

deu trobar-se en el joc estrany.

Bé prou que m’hauria costat,

tanmateix, de presentar amb força

la feblesa de dolça dona.

Sembla doncs que callo a punt,

abans d’entrar en un mal embús.

Ja es pot apagar la candela

que he mirat de mantenir encesa

per una llarga processó

de versos xafarders, de mots

fets per compondre imatges netes

de les coses que em són objectes

d’afectes o d’aversions.

Què sé jo si aquest monyó

de poema, que t’ofereixo,

fa molta angúnia. Quan penso

en els espessos emparrats

de raïms que són peus i mans

de cera bruta, que s’enfilen

per les parets de les ermites,

em trasbalso, i m’agafa por

que sigui un ex-vot llefiscós

el que et vull donar per poema.

I ja no té remei, Helena.

Ara que el cop es veu fallat,

deixa’m que n’acani l’allarg.

Arribaré, amb els tres que em manquen,

al vers mil tres-cents trenta-quatre.

Me’n queda un per dir-te adéu:

barca nova, tingues bon vent.

 

 

 

L’un des corps les plus simples est le champ de Galois C₂ de deux éléments o, e, dont les tables d’addition et de multiplication sont:

+         o          e                                             X          o          e

 

            o          o          e                                             o          o          o

            e          e          o                                             e          o          e

Paul Dubreil, Algèbre

 

 

 

 

B. Londres, Cotlliure, Hamburg.

 

 

 

BOIRA

 

Molt abans que te’ls tornis vella i grisa,

l’ombra del núvol meu damunt l’estesa

de natura i conreu: la teva terra,

com un floc de lleu cendra, imperceptible

per tots ells, però encara no per tu,

quan se l’endugui un últim pàl·lid vent

s’arrissarà convulsa per l’adéu,

i et deixarà el record d’un fred caduc.

Sé com, després, se’ls obriran les vies

del sol, quan, dins la múltiple sorpresa

de fulles nobles, els fibli l’orella

l’àgil flauta infernal del teu migdia.

Ho sé jo, que ara emboiro el teu profund

crepuscle matinal. Tot desesper

d’alçar-me, m’emparraco en esbarzers

i omplo de plor còrrecs d’incertitud.

 

 

 

BOSC

 

Recorda. Cinc nivells.

Terra i vida obscura.

Una heura profusa.

I ella. Damunt d’ella

l’aranya oscil·lant,

la vespa frement

i tu. L’esbarzer

a frec teu, infecte

rovell. Cinc nivells

d’un solatge espès

d’instints ensonyats.

I tot al voltant,

projecte de llum

cansat o inexpert,

vèieu enfilar-se

les soques dels roures.

Res no hi confiava,

però et vas girar

furtiu, ulls beguts.

Un instant d’aguait

i, brusc-excitades

com nervis, les branques

van reïnar sofre

de sol hivernal.

 

 

 

DITS

 

Lleugera, s’iniciava

la pluja d’una nit.

Lleugers, es confiaven

els teus dits entre els meus dits.

Un instant menut d’adéu.

Oh, només per dos dies.

Em somreies a través

del llagrimeig que plovia

damunt el teu abric de cuir.

Tremolor dels bruscos túnels

per on te’m perds: cor confús,

aquesta nit faig engrunes

amb la traça de record

que tinc als dits. Buits dos dies,

van prémer l’ombra del toc

dels teus dits, quan te’m perdies.

 

 

 

ENGANY

 

“Digues, per què em vas fer

confiar en mi?”

T’he pogut enganyar,

cor tan perplex?

“M’has volgut subornar,

caut, sense orgull.”

Sense espera, amb orgull,

te’m vas concedir.

“I era per fer-me mal

quan vingués avui!”

Oh, com te m’has cregut

que em fores fidel?

 

 

 

ESPARVER

 

Sabia jo que un esparver furtiu

va temptant cel fins a trobar un clivell,

s’esmuny i em ve, i es regira fressós

als braços meus, l’ala xopa de sal?

Un mal estiu s’emmagranava espès.

Dies premuts, grums de sang i d’ossets.

Pellaven sec les genives del sol.

Tarava el corc la fibra de les nits.

Quin disbarat, tant d’estiu i tan lluny!

Aquesta nit, que un dring ha esmicolat

vidres de cel, i m’esgarrinxa fresc

el blau urpat que riu, sé el disbarat.

Sabia jo que un esparver, quan és

del tot furtiu, i em vol sorprendre i riu,

coneix quin cos manllevar, i dar-me engany

que torna amb mi la noia que tinc lluny?

Roent de sal, volta cales, de nit.

Els farallons estellats li han burxat

el ventre clar, quan neda dins el fosc.

Trepitja fort quan és molla de gin.

I aquest sobtat esparveret que riu

de ser bo amb mi, m’enganya amb gust de sal

i ens rebolquem com algues en cabdell.

Llengüejo i ric, mossego cabell curt

i xuclo endins valvada orella, fruit

de fosca mar, la mar de noies, lluny.

 

 

 

FE

 

La tens als teus braços.

Dorms, i la somnies,

i saps que és un somni

tot el que veus d’ella.

I el cor se t’arrenca,

tremola de fe.

Només una cosa

que tu li proposes

et dóna penyora

que et voldrà despert.

Coneix que és un somni

el que li dius d’ella,

però que per sota

del somni, és ella

que tens als teus braços.

 

 

 

FILL

 

Cruixi la tarda. El temps se’ls ennuegui.

Traspuen sorollets. Tota una casa

malfrisa, i esgarrifa la cisterna

de silenci. Feliç pis clausurat.

Batega un fòsfor fred, s’adorm la bèstia

d’aigua fonda, els dos cossos llarg-nuats.

El trenc, el temps. Anyellet de sabó,

ella sota la dutxa. Les paraules

i el riure, lleus damunt la pell, escuma

que fuig amb l’aigua brusca.

El trenc, el xiscle

d’una cinta de serra: el plor d’un nen

esquinça violent.

“És potser el nen

que no hem fet, i que se’ns queixa.”

Fill,

criatura dels altres, calla. Troba’t

els dos que tu delates, pobres dos

que es van prometre, i no han sabut complir-se.

Temptador massa tosc, ens fas vergonya.

Troba qui t’ha volgut quan oferies

un altre cos. Rebolqueu-vos tots tres.

 

 

 

IDOLETS

 

Les mans quietes als genolls,

recorda: deixa que un raig

et clivelli el recer fosc

i mira la pols dels anys.

Parles de fe? S’han remogut,

lluents aeris granets,

milions de déus menuts

a qui tu vas fingir fe.

Ara, sense fe (i no cal

que et reservis amb un somriure),

propicia’t els seus déus lars,

els de la llar que ella es tria.

Ara val, com mai, la pena.

La llar on ella va entrar

fa tan poc, i no la’n vols treure

ni saps creure que hi romandrà.

T’és fàcil de seduir

(mig d’intenció, mig d’esma)

els déus, que són tan humils.

I aquests millor, que els coneixes.

Trenca l’encantament fosc,

aixeca’t, fes llum a la cambra,

cerca. Si et recordes on,

tu en tens les teves imatges.

Desemboliques la seda

marcida, i et passen pels dits

ganyes de dimonis vells

tallats en vell jade xinès.

Veus: encara plens de virtut

irrisòria, gens tendres,

els innocents, els nocius

idolets de la joventut.

 

 

 

ÍDOLS

 

Aleshores, quan jèiem

abraçats davant la finestra

oberta al pendís d’oliveres (dues

llavors nues dins un fruit que l’estiu

ha badat violent, i que s’omple

d’aire) no teníem records. Érem

el record que tenim ara. Érem

aquesta imatge. Els ídols de nosaltres

per a la submisa fe de després.

 

 

 

JOC

 

Pots jugar amb el seu cos,

que és jove i riu, i vol

el joc, i no n’ha tingut prou.

Encara creus que en tu hi ha vici?

Mostra el teu vici. Dóna’t

sencer. Si te l’estimes,

no li ofeguis aquest tremolor:

la curiositat del cos, que tu

fa massa temps que en dius desig.

 

 

 

KENSINGTON

 

La llum de l’estiu nòrdic és immensa,

i aquelles tardes que no moren mai.

Com la pau de després. Quan elles diuen

gairebé el vell secret que cerquem sempre

per camins nous.

I ella parla, i em diu

les imatges que amb ella fan camí:

el camí seu, tan lent, per on la meno

fins al cim.

“Sempre em sembla que em transformo.

No sabràs mai les coses que em fas creure,

cos meu. Una vegada, vaig ser Kensington,

aquesta estesa de carrers retorts,

clars de llum sense sol. I fa un moment

et dic que m’he tornat una flor groga.”

D’imaginar floral, a mi m’és fàcil.

Di bist wie eine Blume, i a la mà

tinc encara un record de flor carnívora,

la cosa que es va obrint fins a una flor

de carn humida, corol·la desclosa

vasta increïblement, perquè, insecte,

m’hi doni. Dic:

“Et tornes una flor,

i tot el cos et puja cap aquí.”

M’he torçat. Pura llum. Tots els dibuixos

que sé calcar no valen. Corregeix:

“No, si la flor no compta. És que era tota

groga. Te m’he tornat una flor groga.”

 

 

 

KORE

 

Somriu cada vegada

que una altra cosa d’ella

mereix un amor teu.

Somriu quan tu surts d’ella

i es torna a cloure intacta.

Somriu d’una tendresa

que no us suplicarà

(tu, amb el teu món àvid)

que li’n digueu bondat,

i a penes endevines

com s’absorbeix. Encara

li cal sumar-se. Encara

va naixent el seu cos.

 

 

 

LORELEI

 

Sé molt bé tot el que vol dir

que em trobi tan content.

Un instant d’un passat estiu

no se me’n va del pensament.

Les pedres tèbies de lluna,

i a l’herba frisa un vent de mar.

Per una escala que s’enruna

pugen ella i un embriac.

La noia amb blue-jeans es proposa

tenir bondat per l’home incert.

No fuig de veure’s en l’ull de boira

ni burla el pas que es perd.

Ara la mena un seny d’ofrena:

li han dit sempre que l’ofegués.

I això, tota soleta,

la noia meva ho ha fet.

 

 

 

METRÒNOM

 

Noia, dona, noia,

dona. Sents el batre

d’un metrònom dur

i vetlles l’alterna

natura que estimes.

Quina prefereixes,

noia que s’exhala,

dona que es recull?

Menes la segura

conspiració

de totes les coses:

aboliu la noia,

porteu l’acomplerta,

la ben reclamada.

Ara, de la noia

no saps ni parlar-ne:

vida anterior,

com d’ocell o fruita.

Dona instaurada,

la interpretaràs.

Tindràs, per contar-la,

valors ben entesos

i tacte, suau

vellut de silencis,

i mots. Els mots teus,

que et van refinant.

Incisius per anys,

no en fas servir d’altres

per parlar de tu:

els mots que t’arrenquen

la pell de la llengua

cada cop que els dius.

 

 

 

MUDANCES

 

Va i torna, àgil,

de la tendresa al riure, del pudor

(la cara que, quan venç

el seu defalliment, es tomba fera

i fuig al fosc sota el teu pit)

a la insolència (la mà,

l’ocell agut de burla i de pregunta:

com te’l sents a l’espatlla, i et mesura

fins on s’haurà escruixit la teva fusta

desesperada en erigir-se).

 

 

 

NEU

 

Feixuga damunt teu. La cara cerca

un encaix al teu coll, i va parlant.

Entra la llum de neu, i tu recordes

quin fred teníeu. Ella et va contant

coses i coses, i escoltes i oblides,

com si et contés un somni. Fins que et diu

que l’altre dia et va fer el salt. Tremoles.

“Per què et sorprèn? Ja ho saps, que de vegades

algú se m’endú.”

“Potser no m’ha sorprès,

però em fa pena.”

I ella se’t redreça,

s’allunya de la injúria en què vol

endurir-se el teu cos, i amb ulls encesos:

“Més me’n fa a mi. No saps com és. No hi ha

res més horrible. Et trobes al damunt

un home qualsevol” —

I surts de tu.

Tremoles. No fa gaire, pel carrer,

ella tenia fred al teu costat.

 

 

 

NOIES

 

“Podria fer-ho amb una noia

menuda, com de marfil.”

I encledes brusc totes les noies

menudes, com de marfil,

junt amb la carn que et fa nosa

com la dels homes enemics.

Trobes que al món hi ha massa noies?

Ves qui t’ho havia de dir.

 

 

 

OCI

 

Ella dorm. L’hora que els homes

ja s’han despertat, i poca llum

entra encara a ferir-los.

Amb ben poc en tenim prou. Només

el sentiment de dues coses:

la terra gira, i les dones dormen.

Conciliats, fem via

cap a la fi del món. No ens cal

fer res per ajudar-lo.

 

 

 

PERDÓ

 

Amor, t’he demanat perdó

massa vegades, fins que has vist

l’argúcia del cor trampós:

del teu perdó se’n fa permís.

“Perdó d’haver-te’n demanat.”

Una altra espurna se t’encén

i zigzaga per cent miralls

de suplicat consentiment.

Una baixa màgia vol

enlluernar-te, i ha aixecat

(mangres i verds) un barracot

d’una fira suburbial.

Amor, no hi entris. Infidel

ajudant del mal histrió,

el cor, et lliuro descobert

el seu truc d’implorar perdó.

Amor, perdó. Perdó per mi.

Un últim perdó sense encant,

no un projecte dels vidres vils,

el frau que per tu vam muntar.

I encara més. Perdó, perdó

per ara, per aquest moment

que el llampegueig desficiós

m’ha fet témer que t’enganyés.

Jo que no sé deixar el servei,

massa fàcil, del cor absurd,

he oblidat (oi que ho comprens?)

com ets real, com vius en tu.

 

 

 

PLORAR

 

Neci, per què voldries

aprendre de plorar?

Ella encara vacil·la,

se li decanta el cap,

el món et roda i vibra

com, cadent averany,

la baldufa moria

quan sabies plorar.

Si s’allunya i no et mira,

si t’és advers l’instant,

de plorar què en trauries?

Si et sent, neci, riurà.

I avui sabies riure,

però el riure, plombat

com un cos mort, et llisca

aigua endins, per instants.

Capbussa’t, neci. Via.

Nas i orelles amb sang,

cobra el riure. Si es gira,

riu, i potser riurà.

 

 

 

RIURE

 

El teu bes dins el meu bes,

àgil amor, com el vell

de la mar que desespera

la clau confusa amb què el premen

els braços interrogants.

Mel o tabac, gin o sal,

esquerpa llimona neta,

o l’última fruita interna

de carn, dins el jardí clos

on s’entra sense renom

(empresa tota furtiva:

delícia que no vol crida).

Quin és el gust del teu bes?

I ara, amor, aquest teu bes

(altra llegenda) se’m muda

fins a la rel de natura.

Tremola, m’oblida, el dolç

tacte se m’esmuny frisós,

i un riure, goig inquiet,

brota profús i rebrota

i em branqueja dins la boca:

fresca amargor de llorer,

verda aèria remor.

Deixa’m riure a mi, amor.

Compto a tota partida

i em sé el guany, i què en faria

d’una meva joventut?

És la teva la que em val.

Compadit de si mateix,

fa de mal mudar el meu bes.

Muda, que rodolo amb tu

i és meu tot cop del teu dau.

 

 

 

SABERS

 

Pujo l’escala del metro

de pressa, que se m’ha fet tard.

Ja fa mitja hora que tenia

una altra escala per pujar.

Em sobta i m’atura a la vora

del buit, l’esglaó darrer.

Marco el pla de cames que passen,

amb els ulls, com amb un nivell.

Cames que caminen pel vespre

com per un vague despoblat.

Què saben, les còmplices càndides,

del gran joc que van entrellant?

Dones absortes consideren

que potser algú els ha mentit.

Les que van negres, ja serenes,

no saben a qui van mentir.

Els homes que baixen dels cotxes

coneixen els licors amargs.

Tres noies van juntes per riure

i saben només que han plegat.

Tothom sap pensar alguna cosa

d’algun diner, ínfim o gros.

Respiren tots. No tots recorden.

Jo sé on és el teu cos.

 

 

 

SIGNE

 

Quin pinzell d’orient

obeïu, que us dibuixa

un signe de carícia?

Ratlles d’un cos i un altre

no es destrien. Deixeu

que us avingui l’abraç

esbalaït. La mà

se’t vincla lluny. Un peu

et prem la cara.

Veus

que ella no el llegirà

com tu, l’ideograma

de l’instant, el traç d’esma

que us estreny aquest nus?

Ella calca un fantasma.

Tu compliques records.

Riu d’haver-ho gosat.

Rius que vulgui, flexible,

resseguir-los amb tu.

 

 

 

SOLSTICI

 

Mitjanit del solstici. Com la neu

(no ens ha caigut enguany), damunt la pedra

que encaua el jaç del nostre milió,

s’afeixuga el silenci violent

dels cels que van girant-se vers nosaltres

com una cara, i amb lenta clemència

que el neguit nostre no sabrà torbar,

comença a obrir-se l’ull que ens forma, l’ull

de la llum nova.

Déus de la promesa,

aquest estiu me’l crec, que em feu vinent.

Ara tinc lluny la cara on reposo

la meva millor fe, i vull recordar-me

de vosaltres. M’avinc a suplicar-vos,

per ara i tot moment en què, com ara,

la dolça cara em sigui lluny, que es giri

i em torni, com un fruit al meu abast.

 

 

 

TAMBÉ

 

“—but, you know, every woman

is a mother, and thinks

every father is his child.” Ho diu

ella que ho sap. El món, la inacabable

cinta mètrica, l’ordre

històric (entre tantes

altres, la ratlla mínima

que ets tu), s’enrotlla de cop

dins d’ella. Mundus

in nuce. Una dona com una altra,

i és també l’única Gran Mare.

 

 

 

ÚTER

 

Ja fa unes quantes hores que és aquí.

Parts del seu cos, no les més íntimes

però parts del seu cos, s’han escampat

i repartit pels quatre o vint cantons

d’aquesta cambra. I ara visc

tot encledat dins la cosa que estimo.

Un moviment que faig, i que m’estira

enllà del meu replec, toca una mitja

o una sabata o un jersei o una faldilla:

les partions de la terra que és meva.

 

 

 

XIFRA

 

Amor, portaves al món

set mil set-cents seixanta-cinc

dies, en cloure’s la nit

que em vas cridar del teu racó,

veu que s’havia compadit

i em rebies, cos bondadós.

Quin joc perdut, quin rodar

fins a trencar un brancam fosc.

Set mil set-cents seixanta-cinc

dies, abans no vaig trobar

on te m’havies arraulit,

amor, per créixer lluny de mi.

 

 

 

Un tel corps K’ est appelé corps de rupture du polynome f(x). Ultérieurement, nous construirons, également par un procédé algébrique, un corps de décomposition de f(x)… On remarquera, en outre, que tous les éléments du corps K’ peuvent, d’après la définition de ce corps, se mettre sous la forme d’expressions rationnelles… Ce procédé de construction, purement algébrique, du corps de rupture K’ d’un polynome f irréductible sur K, est connu sous le nom d’adjonction symbolique. Donnons-en quelques applications.

Paul Dubreil, Algèbre

 

 

 

 

C. Calafell, Hamburg.

 

 

 

CANÇÓ IDIOTA

 

Any de distrets Any trenta-vuit

Havien prohibit la platja

i ens anàvem a banyar nus

lliscant per sota una alambrada

Vaig aprendre de fer l’amor

a l’ombra d’uns pins de Pedralbes

quan roncaven els camions

portant barques a passar l’Ebre

Les barques de la Costa Brava

van fer camí van travessar

molts pobles de pagès tota una

ciutat de cinquena columna

Per acabar van passar l’Ebre

Ni elles no s’ho esperaven

Any trenta-vuit Any de distrets

Vaig fer l’amor Vaig tenir platja

Les barquetes van passar l’Ebre

i en un avió corrugat

vaig aterrar vora Toulouse

el dia just que Daladier

per reservar-me pau francesa

no empalmava amb la nostra guerra

i jo em veia partit pel mig

Un any sencer viscut al dia

Or d’una llum So de clarins

Un filferro de record dolç

em talla aquest espès d’un dia

del mantegós seixanta-dos

Any trenta-vuit L’any més maldestre

i jo hi vaig aprendre de viure

Quin rosat embull d’entrecuix

Any de distrets Any trenta-vuit

 

 

 

TEMPESTIVA VIRO

 

Vèiem amic el seu cos

i ens crèiem que ella no ho sabia.

Li espiàvem si voldria

quedar-se enrera, en un revolt.

Comptaria diners i lleis,

lligada amb les que no s’obren,

les justes que només s’exposen

a dar-nos filles, per després?

Però la noia d’enguany

no ens ha burlat, i ens fa vergonya.

La pensem a recer, confosa

amb el cos que s’ha triat.

Que no llampegui en el seu ull

el retret que no confiàvem

que fos tan llesta. Una rialla

li dirà que poc hem temut.

Si ara ens premen altres pors,

que siguin vanes. Invisible

llisqui la fràgil per les vies

dels bocs obscens delators.

Que la guardin els nostres déus

(déus de prudència, no de justícia)

d’enyorar el clos on no perillen

les malignes que s’han retret.

Que no trigui a descobrir

bones raons per la seva esma,

dòcil al gust de la terra,

encauada al fosc d’un pit.

I que mai no li esberli el cor

el desmèrit de qui se’ns assembla.

Que en tots els llits on es cabdella

l’acotxi una mà de repòs.

 

 

 

DE LLUNY

 

De lluny, no tan real

com Helena Tindàrida, en qui s’emparren

els noms i les imatges.

Més difícil de creure

quan l’agost les té ajagudes

per l’era gran, muntets de mill

mig picotats, mentre que el sol ens encaparra.

Costava de creure en la nit

de pas difícil, la fosca en desferra

caient hores més tard

que la nostra nit entreoberta.

Costava de creure en el cos

final, lliurant-se clivellat com mai,

i és incert aquest ventre on la mà

usada s’oblida, com dins un clot de sorra.

I, tan poc que creiem

en nosaltres, qui venia a persuadir-nos

que un mal també s’aferra

a uns homes de lluny, com és ara

el marxant de paraules que jo no m’escolto?

Fins ara, que només: “Aquest és el suïcidi

que m’ha impressionat. No és

com Hemingway. Tan maca—”

O bé: que ce sera un dur métier

que d’être belle femme.

Fins que així (la terra

torna a girar cap a una nit)

parla la noia en qui tinc fe.

 

 

 

MAÎTRESSE DE POÈTE

 

Un brut desfici. Com, només un ritme,

si el ritme ens fa d’ofici? Ara, vells,

reclamem més. I diem: quan la vida

volia imitar l’art, érem cadells.

Però no té remei. Què pot la nova

mà que estrenyem, sinó calcar records?

Els versos que ell ha pres d’aquesta noia

són immortals fins a la nostra mort.

S’hi assembla massa, doncs, i no té forma

ni lloc de cos. Un ritme despullat.

Marca del talent dur. I quina angoixa,

d’enveja o de menyspreu, ens va burlant!

Pensem que és vil qui deixa vida buida?

No, tan morals no ho som. O no creiem

que ell xuclés res. És ella, merescuda

al cap dels anys i d’obstinada fe,

qui li va fer present el que ell, com neci,

anava creant ja quan era fals.

Un averany ens turmenta. Que el mèrit

se sent ben poc feliç, recompensat.

Va poder veure el seu estil de creure.

I sí, va escriure molt millor que mai.

S’hi havia compromès. Quan la va perdre

devia ser com acabar un poema

i publicar-lo i cridar l’èxit.

“Wyatt

ha traspassat al rei Anna Bolena.”

 

 

 

LES MOSQUES D’OCTUBRE

 

Ploguda, la platja s’encrosta, més llarga

que tots els estius. Aprens a mirar-te-la buida

de sols que es fingeixen ocults, i radien

quan un llavi retroba la sal insolent d’una pell.

Costa de desvetllar matins, i les tardes caminen

per un or a clapes malsanes, que pesa i s’encega,

toll darrera toll.

(Un cor de mal drenatge.

La imatge que no es fon.)

Vius només ells, negres

coàguls del fervor que es recull a migdia, exultants

de no veure’s encara caducs, els records.

És llarga la platja, camines, la tarda no et guanya

prou paciència. Miraràs sense entrar-hi,

molts mesos, la mar que es convulsa escumosa

d’esforç, com la pell d’una mula que el tàvec

no deixa en repòs.

(I si una dona amaga

la cara sota el teu pit, perquè no vegis

com la rebolca el fosc corrent que has desfermat,

si després, la mà lleu damunt una galta,

li perdones la seva por, li agraeixes

que, junt amb tu, s’hagi deixat endur

fins al remolí on la por que us portava

de lluny a lligar-vos, no es reconeix

—tornaràs a dir-ne vida? No val més

que caigui un hivern?)

I encara, els trens de nit

com xiulen al pas, cruels de projectes, i torcen

un somriure a l’home que, per sempre, voldria

saber, per sempre feliç, que la vida ha estat tota,

que res no serà.

 

 

 

LES GENERACIONS

 

La noia que em talla els cent grams de mantega (bufona

i humil, que somriu menut, com que és de bona pasta

però de trenta anys i encara soltera) comenta

amb l’amiga de carn opulenta que tria tomàquets

com s’ha engreixat la Ramona.

“Potser peso més jo,

però és de sempre, no sé com dir-t’ho, no m’ho conec.

Ella, ahir la veia d’esquena, no me’n sabia avenir.

D’embarassada, jo vaig augmentar disset kilos,

ella no gens.”

“No te’n recordes: estava ben grassa,

té molta cadera però, i no en feia l’efecte.”

Trenta anys

que elles se saben, i mig els obliden, els cossos:

els pesos, mesures i abraços de l’una i de l’altra

i de la Ramona i de vint companyes. (Els llums

de l’escola d’hivern, color de sorra morta. La sorra

i el vent que els llimen les galtes: corren, s’escalfen

el pit prement fort els pans rodons. La sorra

ajaguda en els vespres de diumenge, el mareig

de les veus gruixudes dels nois, que fugen i tornen

i ofeguen, i cal que les noies se’n riguin

sense dolçor ni repòs.)

A fora, a la platja

crema el darrer sol d’octubre. La dona magnífica

inacabablement nua de ventre i d’esquena,

la llarga holandesa que cap de nosaltres no oblida

gaires moments seguits (quantes setmanes fa ja?),

rebolca el seu fill per la platja, el cadell

blau i ros com la mar i la platja. Cinc nenes

que la mar i la platja, en pocs anys, han fet negres

tancades, i les mares vesteixen (mitjons i sabates)

més que no em cal a mi vell, que nosaltres els lliures

de la vella cultura tancada, —cinc nenes fan rotlle

al voltant del cadell i la dona, que riu

i els mostra la més nova carn. Les nenes s’empenyen

i dues o tres mans s’allarguen, i toquen,

subornades, la cosa més fràgil, la cosa que es tanca

dins un gruix de quinze anys per venir. Un instant

(l’espio jo sol) els va fent més usat i més cert

el reclam. De nens, cada dia se’n veuen. Un altre

nen confiat (com els dies, els braços dels homes no són

mai distints) nodreix l’esma que hauran de partir-se

unes dones amigues de sempre, en un poble tancat,

que parlen dels cossos de l’una i de l’altra, vesteixen

les filles igual, i ho recorden i obliden tot juntes.

 

 

 

LA LLIÇÓ

 

Te’m gires, en el moment que obres la porta,

i rius, i una vegada més he d’aprendre

la lliçó de subjecció, dolça i sabuda:

que un teu posat se m’endú sempre, i com allisa

l’obstacle de rompents on m’aïllo, difícil

i encara personal. És aquest, és

aquest d’ara, el posat

com et gires, i el tors

decanta i desorienta, concedit

al moviment, la més pausada zona

on dorm la reserva del teu cos.

(Quin horror innegable, quin horror

de matèria del món, quan penso

que em dono a compondre una rompuda falsedat

des d’aquí, d’aquest altre

lloc del món, mentre potser

es gira, en el moment que obre la porta

d’una cambra on no em trobaré mai.)

 

 

 

PER A JOSÉ MARÍA VALVERDE

 

Oh, aquests que peonen, encantats

súbdits del rei de Babilònia!

Cap aigua viva no et demanen. Van

a la seva: pols, i l’ofec segur de parsimònia.

 

Ara, ni tu no vulguis beure. Deixa’t només

empassar. La negror d’ésser sol. Tres dies

plega-t’hi, groc roent com un metre de fuster.

Serem potser escopits a mar? Un gran migdia?

 

[2.9.65]

 

 

 

ELS ARISTÒCRATES

 

Oh Borges, Lowell, oh patricis

americans! Teniu la vostra

història tan prop, i us viu el fàstic.

Tinc història prop. En tinc el fàstic.

No sabré escriure els detallats poemes

que us escriviu. El fàstic meu

(fet vell perquè ningú no en diu la història),

com els turmells d’una nena gitana,

potser em deixa ser pell i vida sota el brut,

però sóc agrisat, i només parlo

de generalitats, com un plebeu

que mai no va escoltar, frescos i lents,

els records de les dones dins la casa

densa, i que va buidat: un pou de por.

 

 

 

S-BAHN

 

Nox longa quibus mentitur amica, diesque

longa videtur opus debentibus.

Tots deuen el treball.

El deute els va minant,

l’obra no vol cessar:

munts d’enderroc, les ànimes embruten.

Betreten der Abbaustelle verboten.

Els homes de trenta anys

(A wakeful brain

Elaborates pain)

s’adormen al S-Bahn,

bruns al seu banc de fusta bruna,

quan fa trenta anys dels anys més bruns.

També aquest esperit bufa on vol,

bufa la pols i els remolins

del seu turment. Aquests cervells que dormen

roden, no fugiran, penen també.

“Ara, la noia

qui tant d’eaue froide m’a fait boire

té un home entre les cuixes. És dissabte

i és el seu dia. Li agraden

homes de week-end, de boca ben closa

car al diner li put l’alè.

Ein ernster Vogel gesanglos.”

“L’amor de les dones,

diuen, és humil.

Trobes una dona

de les que t’estimes,

ocell arrupit.

L’esveres, i mira:

colgat de bafs tendres

al pregon del niu,

com un ou polit

febreja un marica,

rodona sorpresa.

Prou s’ha repetit.

Oh, l’amor humil

de les teves dones.”

“Les ungles i els cabells em van creixent.

L’enterrament passa carrers, carrers,

i aquest matí m’he trobat una noia

que vaig conèixer quan estudiàvem:

arbre aleshores gloriós, cridava

que s’alcessin els vents, per esquinçar-los.

Ara somriu ferida: la deshonra

de fer-se cinc anys vella, l’ha marcat.

I tu, tu el meu serpent, tu el meu orgull,

m’has deixat a mig fer. No hem anat

junts a Amsterdam. Or i sang (un dragó

obra de l’home), hi llu la crosta fonda

d’olis. Què és un home? Dues mans,

una al pit i una al ventre d’una noia.

Les ungles i els cabells em van creixent.

Les cares com finestres, i parlem

de coses de senyors, i vaig dient

que sí que sí. Tantes les coses que eren

obra dels déus, i són obra de l’home.

No trenco els vidres, no sé rebolcar-me

nu com un llimac gris entre aquests peus.

Les finestres són altes, bat el sol,

i quan aixeco els ulls, he de tancar-los.

Res no conferirà mai més sentit.

Les ungles i els cabells et van creixent.

Ja ni tan sols tu que em tornessis. Ja

ni tan sols tu. Ni els vidres trossejats

no feriran el cos viscós, el llimac gris.”

“Oh senyor, el senyor

com prova d’estremir-se dins la boca

d’alguna senyoreta que tots dos

diuen que és seva, amb bona voluntat.

Fins que ella se’n desprèn. La boca,

oberta encara, li traspua

rialla. Una bondat

encara la confon d’excusa, i diu:

Com m’avorreixo. I el senyor, en sentir

que el millor membre seu era avorrit,

se’n va tornar impotent. Però tenia

també moltes bondats al seu abast

i va collir-ne una, una carícia

d’humilitat que renuncia,

i es va arraulir pel cos avall

(dos cossos sense encaix, només llisquents

vísceres, que les hores de tendresa

han desclovat de la pell àrida)

i no es va haver de reconèixer

nuat. Així la senyoreta

anava fent-se gran. Domina

non sum dignus”.

Pietats, pietats trepitjades, la mitena

del nen: la xopa un fang que és del color

del cel que és de quitrà, i algú

l’ha recollit i l’ha penjat a una urpa

del Stacheldraht, la por

teutònica. I maintain that terror

is not of Germany but of the soul.

 

 

 

MÄDCHEN

 

Després de vint minuts per neu

(l’estiu ens avivava prats,

però tan plans, que ara només

poden desistir virginals,

i tret dels cables i pilons,

les idees de la ciutat

que no ens hem de creure del tot,

no contradiu l’esperit blanc

cap ironia de cap cos),

després de tot, què té d’estrany

si en els colors trobo repòs

i em fixo massa en els eixams

col·legials (gorres de pell

i botes altes i anoraks)

que baixen junt amb mi del tren.

M’eixorden, brunzint alemany,

abelles com a tot arreu.

—L’eglògica simplicitat

em tempta massa. Ara no veig

mosquetes de sol en eixam.

Ara mateix, miro millor

no pas els ulls que es van girant

sinó el làstex dels pantalons

on no es tanquen interrogants.

Hauria doncs après tan poc

per no saber que al llarg dels anys

no ens torna a cremar el mateix foc,

dues dones no són iguals?

Això que és quasi femení,

oh com se’ns torna personal!

En noia i noia distingim

projectes d’ànima mortal

i avara de temps i de món.

No s’admeten canvis, ni em val

(quan el gènere és un destorb)

recordar el mite inaugural:

Eva, das Mädchen, neutre pur.

Un fàcil ésser matinal:

dues cuixes, un entrecuix,

dos peuets que trepitgen prats.

 

 

 

TESEU

 

Un sol fil et daura

la fosca memòria,

corre pels tapissos

on t’has figurat.

Tornes, tornes tu?

No trepitges fort,

i et fas sofrir els ulls

a seguir la trama

pels vells corredors.

Salves esvorancs

de por successiva,

només que et llampeguin

lluïssors de fe

que, una mica idèntic,

algú que pots dir

que és tu mateix, sempre

fa camí amb tu.

No retrobaràs

la teva ombra espessa,

el dúctil propòsit

amb què saps trair,

fins que surtis on,

a la llum del sol

(“quina? quina?” et crida

la gralla) plegades,

t’esperen les dones.

 

 

 

 

Vicent Andrés Estellés

El gran foc dels garbons

1958-1967

 

 

 

 

A Joan Fuster

 

 

 

A casa, hem encés “minetes”: tantes com difunts tenim –recordats- en la família. El mot mineta deu ser una corrupció d’”animeta”. En un plat ple d’oli, suren els petits blens propiciatoris. Fan una llum groga, tremolosa. Puden una mica. I cal resar el rosari sencer: les tres parts, les quinze denes. Més un rastre interminable de parenostres en sufragi de parents, amics i coneguts…

Joan Fuster

 

 

 

1

 

Paraven l’enfilat, aquells matins

de tant de fred. Passablement sinistres,

menjaven, esperaven en silenci,

rotaven i bevien el vi negre,

 

una peluda tribu de la Bíblia,

que es torcaven la boca amb tot el braç.

Astutament i coratjosament

tiraven de la corda. Tu recordes

 

el piulador terror unànim dels

ocells, empresonats a l’enfilat,

un col·lectiu, inerme espant atàvic,

 

mentre els mataven, amb dos dits al coll,

o els desfeien el cap, d’un bac en terra,

com, en matins de festa, els trons de bac.

 

 

 

2

 

Torna als carrers la primavera; torna

l’estiu, i tornen la tardor, l’hivern,

amb el seu repertori —d’any en any

més limitat- d’amenitats, i creix

 

el teu record, la il·limitada festa,

quan agafava, com un canteret,

harmoniós i delitós, el teu

nu complagut, al menjador, i tu

 

practicaries tot allò que diuen

obscenitats, pecats, si no fos que

tenies sempre, redimint els actes,

 

una alegria principal, aquell

goig d´ésser, nua, entre unes mans febrils,

després d’una setmana fent jerseis.

 

 

 

3

 

Agonitzaves incansablement,

un garbó d’ossos que ja ni cruixien.

Una aigua estranya, purulenta, tèbia,

ameraria tot el matalàs

 

mentre et mories, a poquet a poc,

de qualsevol manera, sobre el llit,

i sense aquella dignitat de plecs

que tindries un mes o dos abans.

 

Et moriries desastradament,

perduda ja del tot l’estatuària

que et féu pensar la llarga malaltia.

 

Vas escollir el teu posat darrer.

I la mort et vingué sense avisar-te

i et morires de cul a la paret.

 

 

 

4

 

Contemplaries, des del marge, el poble,

fumant a espai, silenciós, a gust,

amb un orgull recatadíssim de

pare que mira com les dones miren

 

el seu fill, com els homes miren la

seua filla, semblant el Russafí,

però no deixaries, per als segles

futurs, uns versos de dolguda gràcia,

 

sinó el silenci o tremolor de l’ànim,

tu que miraves des del marge el poble,

no el campanar de l’afamada alçària,

 

sinó teulades, galeries, murs,

les finestretes dels comuns, la calç

que el temps aigualiria a les façanes.

 

 

 

5

 

Damunt el catre gemegava el gos

oscurament, abolquerat amb mantes,

amb els ronyons fets pols pel camió,

mentre el barber li feia micapans

 

dient-li frases maternals i intactes

com Fill meu, Amoreta de ma vida,

Bonico tu com Sant Lluís Gonzaga!

L’adust barber, sense muller i sol,

 

amb el llarguíssim davantal posat,

fent dinarets per a l’invàlid ca,

fent-li peücs amb llana de Terol.

 

Morí, tristíssim, en morir el gos,

amarg exemple de fidelitat,

lladrant sis dies d’agonia íntegra.

 

 

 

6

 

Li va pujar la llet amb una fúria

febrilment vegetal –com quan al ventre

sentí la tralla seminal, calenta-,

un esdeveniment molt celebrat.

 

“Les té plenes”, diria, sospesant-les,

la sogra, amb un orgull agropecuari,

amostrant-les a tot el veïnat.

Va criar als seus pits la seua filla,

 

posant-se un mocador damunt el pit,

si hi havia visita, o si se’l treia

de visita. La filla, en acabar,

 

es separava del mugró, que en l’aire

vibrava, encara, un punt; després, la mare

se l’espolsava abans d’abotonar-se.

 

 

 

7

 

El mort, que no s’havia mort en casa,

el dugueren a casa, a grapats, tots,

i es despenjava un braç del mort, i el cap

se’l ficava dins la butxaca l’altre.

 

Tots el duien, sol·lícits, raonant-li

com si li hagués sentat mal el conyac,

i mitja barra li penjava al mort,

i aquell que li buscava les ulleres

 

com si buscàs, entre espadenyes, un

gerani per posar-li’l a una orella,

com si fós el detall que li faltava.

 

Tocaren a la porta, obrí la dona

i li’l deixaren en el bancalet,

i encara algú va dir: No som ningú.

 

 

 

8

 

Tenia un tacte suavíssim d’orb,

i amb els dits, untats d’oli, recorria,

com resseguint en una vella pedra

els torpes signes d’una inscripció,

 

el dur tambor adolorit del ventre,

mentre aixecava, enterbolits, els ulls

com demanant als implacables déus

—els déus ocults, de pampolós baix ventre,

 

sempre bevent i fornicant a manta,

que s’oblidaven de les criatures-,

una mesquina, analfabeta, atònita

 

mostra paterna de comprensió

per a l’infant que des de fa cinc dies,

segons la mare, no fa com Déu mana.

 

 

 

9

 

Alguna oculta saviesa incògnita

així guaria, absurdament, de gràcia;

tots s’aturaven: segles d’estupor

reconeixien, en aquella, el do.

 

Amb els ulls clucs i com adolorida,

retornaria al vague anonimat,

indocta sí i analfabeta i tot,

a fer gratíssims calcetins de llana.

 

A poc a poc s’esvairia un nimbe,

s’adquiriria una normalitat,

i lentament i cruixidorament

 

s’enfonsarien, nit endins, els carros,

demanaria el fill pa amb oli i sal,

tornen a fer tots ús del matrimoni.

 

 

 

10

 

Ungits els dits amb l’oli cru, intentaves,

no interpretar un alfabet remot,

ni desxifrar la inscripció d’alguna

llosa: intentaves detectar un dany,

 

mentrestant l’orb de naixement, amarg,

recorreria tot el poble, sense

saber ben bé què el duia o el guiava,

endut pels déus pels carrerons que mai

 

no havia vist i se sabia; i tots

interrompien els afers, amb una

emoció o espant inexplicables.

 

El mut somreia i ordenava els trossos

d’una petita, habitual catàstrofe,

parant amb pols els rierols de sang.

 

 

 

11

 

Amb una canya, com si te’n fugisses

camí d’Egipte i la palmera tèbia,

sense la dona, sense el fill, que encara

anirien, qui ho sap, pel Pla del Pou,

 

creues el poble entre la polseguera

amb una barba lamentable, trista.

Qui sap on vas, d’on véns. No acceptaries

el got de vi, i en el rastell precari

 

descansaries amb els ulls ardents

d’un manament que compliries sense

comprendre res. Et tirarien pedres

 

els insensats i delicats infants,

i et mirarien amb recel les mares

i un gos es pixaria en el teu colze.

 

 

 

12

 

L’altíssim orb de naixement mai no

inspirà un sentiment de pietat,

car suscitava l’admiració,

o més: analfabets acataments,

 

subordinacions indesxifrables,

aquell horror de cavernari origen,

l’ombra que un llum grosser de greix projecta

sobre el mur bonyegut. L’amo del poble

 

seria, o bé el tirà. L’altíssim orb

de nit anava pels carrers del poble,

sempre en silenci, i en els dormitoris

 

l’endevinaven o el sabien prop,

i interrompien, per a sempre, el coit:

el coit que mai no constaria en acta.

 

 

 

13

 

Tot ho esperaves del teu fill. Te’l veies

créixer, parlar en castellà. Et pensaves

un dolç futur de confortants poltrones

de vímet, al carrer de Mendizábal.

 

Si ara et pregunten pel teu fill, no saps

res d’ell. “Pel món”. T’inventes uns retalls

de cartes que no reps. I dolça, el penses

en algun lloc, parlant en castellà

 

amb els senyors, fumant amb els senyors.

Si abans te’l veies, te l’inventes ara.

Sola en la casa de brancudes bigues,

 

del corral ample i oblidat, amb una

conca entre els peus, te’l penses, te l’inventes,

amarga dona del meu poble, mare.

 

 

 

14

 

Et felicita, doctament, el mestre

pel fill que tens, el posa com exemple,

t’emociona, i desvalgudament

amb un extrem del davantal et torques

 

els ulls, coents de tantes, tantes llàgrimes.

No comprens res. El mestre amolla doctes,

incomprensibles borumballes. Ets

l’exemple viu del sacrifici, diu:

 

mares com tu se’n necessiten moltes,

si és que es vol que la pàtria prospere.

Amb odi el mires de vegades: ell

 

és el culpable. O el record del fill

tot ho endolceix o bé ho esglaia. Menges

arròs amb bledes i una ceba crua.

 

 

 

15

 

Si t’arribava alguna volta alguna

carta del fill, no l’entenies bé.

“Açò vol dir…” El cansament dels ulls,

un cansament ideològic: no ho

 

comprenies ben bé. Però besaves

la carta com si fos un evangeli.

O la posaves sobre el got, i el got

vacil·laria com un calze anònim.

 

Podeu anar en pau. Donaves brossa

als conills, les garrofes, el segó.

T’agenollaves sobre la cadira,

 

continuaves totes les novenes

a Sant Antoni de Godella, a Sant

Josep de la Muntanya, a Sant Pancraç.

 

 

 

16

 

Tenia un fill: el vaig criar, donant-li

allò que diuen educació.

Vaig resar molt a Sant Antoni: sempre

estava agenollada davant una

 

estampa recolzada en un pitxer.

Creixia el fill i me’l mirava, trèmula.

No l’entenia quan parlava amb els

senyors. Però parlava amb els senyors.

 

S’ha obert camí. Li rese a Sant Antoni.

No sé res d’ell. Li rese a Sant Miquel.

No sé res d’ell. No sé res d’ell. Li rese

 

al Patriarca Sant Josep. Encenc

un ciri a Santa Rita. El veig, el pense,

desvetlada: no puc parlar amb ell.

 

 

 

17

 

Plantava bledes al corral, fesols.

Tot ho regava a poalades lentes.

Li arribaven les cartes per l’escletxa

que té la porta del carrer, per baix.

 

S’amuntegaven a l’entrada, plenes

de pols. No les obria. Per a què?

Primerament no l’entenia; aprés

insinuà si l’enganyaven. No

 

és el seu fill qui escriu aquelles coses.

Rega l’hortet com una dolça tomba.

Arriben cartes, no les obre, grillen.

 

Assuavidament fa els cavallons,

la volguda estatura del seu fill.

Sols es complau mirant florir els pèsols.

 

 

 

18

 

Arriba l’orb; s’asseu al teu costat.

No us digueu res. L’esperes cada dia.

Arribà un dia, inesperadament,

i ja te’l mires com un fill, el fill.

 

O qui et podria dir del fill allò

que més tems o desitges. I calleu,

l’un al costat de l’altre, a les cadires

baixetes. No parleu. Ja no espereu,

 

ningú dels dos, ningun senyal o signe.

Si l’orb et feia companyia, tu

li ho agraïes en silenci. I ell

 

agraïa, potser, el teu silenci.

L’orb se n’anava sense dir-te res.

Tu li tenies la cadira a punt.

 

 

 

19

 

Una amarga tardor de cartes seques,

amuntegades a l’entrada de

la casa, que el vent feia o bé desfeia,

de vegades s’enduia dolçament

 

i altres vegades les organitzava;

les cartes seques, la tardor, aquell

vent que entraria arravatadament

i es complauria en la cal·ligrafia,

 

mentre la mare, desvalguda, pobre

ninot amarg, de dos llistons només,

jeia, en altre muntó, al capçal del llit,

 

morta, amb una estampeta en una mà

i el cap mesquí dins l’orinal, i tot

el cap xopat d’orí, com una Ofèlia.

 

 

 

20

                                              

Toni es tornà a casar,

i li varen fer festa.

 

 

Desgracià la pluja les banderes

de bragues, i condons com a cimera;

però la gent argumentava amb canyes

amb dos cebes i un rave, o safanòria,

 

en el millor dels casos, i un parell

de banyes en bon ús, figues de pala,

monumentalitzats els rots i els pets,

aixelles pobres, d’una agror suada.

 

Un paper de fumar en un extrem

d’un canó, feien músiques obscenes,

bufaven fort, amb tot el cos i l’ànima.

 

Fet el silenci, s’esgarrava un sac

i hi havia un gemec de virgo apòcrif.

Els maricons del poble eren feliços.

 

 

 

21

 

Arreplegaves, pel mercat, els dolços

fruits que es podrien de madurs, els molls

fruits del rebuig, entre les cames de

les venedores; caps de peix, lluitant

 

amb els gats negres de fosfòrics ulls,

sempre amb els gossos i amb els gats, en un

regne feroç i delicat, en una

amarga, trista, pobra competència

 

pel fruit desfet, pel cap de peix, per l’os,

tot allò que, a la cova, es resoldria

en aquell sentiment, ja solidari,

 

junt amb els gossos i amb els gats, i sol,

d’una isolada i trista convivència,

compartits l’estupor i la misèria.

 

 

 

22

 

Et dolia l’oïda. Ara recordes,

penosament i invenciblement,

aquell dolor, que res no alleugeria,

ni els micapans ni el cotó-en-pèl calent.

 

Alguna vella i erudita dama

del veïnat, que t’escoltava el plany,

sentencià el remei, com un versicle

de l’Antic Testament. I a correcuita

 

varen triar la dona que alletava

un fill, i aquella dona arribà a casa;

i expeditivament i complaguda

 

es tragué una mamella i et posà

el mugró dins l’oïda, i la va exprémer,

i tots callaven, expectants i fèrvids.

 

 

 

23

 

Molsa d’aixella o entrecuix pobríssim

enterbolia o ramejava l’aigua

dels quatre grans, en la qual ressonaven

quatre queixals d’algun difunt anònim,

 

mentre el malalt, amb justa aprensió,

furtivament acostaria al nas

el perolet, parent ric del bací,

per si seria orí la confusió,

 

aquell malalt del matalàs de borra

que ja tenia fet al llarg del llit

amb el seu cos el cavalló tristíssim,

 

el tràiler càlid de l’amable fossa,

i per damunt el cobertor florit

com un mantó d’aquells, dits de Manila.

 

 

 

24

 

Atarantada per la mort, dirien,

del seu marit, que l’estimava tant,

mentre prenia el poliol, la til·la,

feia els elogis, la necrologia,

 

aventurant-se en els detalls aquells

que l’enaltien, entre les veïnes,

tan sol·lícites totes, cadascuna

amb una tassa i una cullereta,

 

i arribà el clero amb tots els gori-goris,

tancaren el taüt, i quan el treien,

ella, mocant-se o gemegant, encara

 

li diria al difunt, home de bé,

que mai no s’apuntà a cap de partit:

Vicent, coneixement amb la beguda!…

 

 

 

25

 

El que fou tabaler i ara agranava,

amb la granera d’excessiva palma,

tots els carrers amb clara displicència,

taral·lejava mentre treballava

 

fragments famosos de sarsueles òptimes

que li acudien a la ment i als llavis

amb signes tals com d’inspiració;

i de vegades, mentre li acudia

 

o li creixia el vell record d’un altre,

improvisava redoblets amables,

amb la granera colpejant el sòl,

 

i era aleshores genuí i indígena,

i s’esperava, entre uns alfalsos, rèptil,

una dolçaina sinuosa, indòmita.

 

 

 

26

 

Nua, escampada sobre el llit, desperta,

agraïa la brisa. Es contemplava

manifestada tan goludament

a l’espill de l’armari, als peus del llit,

 

i composava, complaguda, la

figura, certament maliciosa,

per a les festes de la nit, amb els

coets de tro i eixides de colors.

 

Es va banyar i es delità en el bany;

i enjogassada o bé desficiosa

oïa els redoblets de qui agranava

 

tot el carrer. Sense adonar-se’n, quasi

va arribar a l’orgasme. Pecatosa,

es va vestir. Li feia mal el cap.

 

 

 

27

 

Celler seria massa, i no ja per

aquell prestigi que el turisme atorga:

tenda només, definitivament,

enforfuguida i amb els cristalls bruts.

 

Aquells diumenges d’ambient espés

i d’ulls mesquins i purulents, els ulls

com caps d’agulla, el groller ví densíssim,

una suor de camisetes de

 

cotó que deixen al melic engrunes.

Rembrandt podria, si ho hagués sabut,

perpetuar-ho o immortalitzar-ho,

 

o Salvador Espriu, si és que volia.

I més mesquí que els miserables ulls,

aquell que deien el mosquit de tenda.

 

 

 

28

 

El bisbe boig per als infants tenia

tendres paraules, albercocs, medalles;

furtivament els les donava: sempre

mirava a l’un costat i l’altre amb un

 

recel, un pànic infantil. A voltes

s’agenollava i, ajuntant les mans,

demanava, plorant, un gran perdó,

un perdó universal; cloïa els ulls

 

i s’adormia en l’hort, sobre la terra,

alenant, amb fatiga, entre gemecs.

Dolça la veu i dolça la mirada,

 

mirava, com l’infant que han castigat,

els infants que jugaven al carrer.

Els coneixia tots pel seu malnom.

 

 

 

29

 

Arreplegava en un cabàs els càlids

excrements dels cavalls pel camí vell.

El forner li ensenyà a llegir i escriure;

seria sacerdot; seria bisbe;

 

coneixeria món, com solen dir;

confessaria comtes i marqueses

i faria un discurs davant el rei.

El tornarien, boig, al cap dels anys,

 

al seu poble, i tornava a la infantesa.

Era un infant entre els infants. Tenia

por al calbot dels homes, medrosíssim.

 

Es féu adult, un dia, lentament.

La mà al teu muscle, vell, reconegut,

te deia, espai: “El nét de Nadalet…”

 

 

 

30

 

“El nét de Nadalet…” te deia el bisbe,

si és que no et presentava a Déu, amb una

mà en el teu cap, els revoltats cabells.

Se li aigualien les pupil·les. Tu

 

acabaries sentint por dessota

aquella mà com un grapat de cendra.

Queia el crepuscle pels llençols estesos

que s’eixugaven des de bon matí.

 

Quan va morir, el poble feia cua

per a besar-li, vagament, l’anell.

Veies les mans episcopals, besares

 

aquell anell, pensares un infant

arreplegant, pel vell camí, excrements,

escrivint, bàrbar, les primeres lletres.

 

 

 

31

 

I les pensares consagrant. Tot era

un misteri. Les gents, les pobres gents,

alabarien la carrera. Tu

no comprenies, comprenies. Qui

 

sabrà dir-ho. El Senyor pogué valer-se

d’aquell infant analfabet que anava,

de bon matí, pel vell camí, darrere

les bèsties, amb un cabàs al coll.

 

No suportares mai la vida de

Jesús escrita per Papini, qui

sap per què. Et bastaria amb el record

 

del bisbe boig. L’enterrament seria

un esdeveniment més bé grotesc.

Què pensaria el bisbe en el taüt?

 

 

 

32

 

La dignitat episcopal, que diuen.

Ara el pensaves al seu tron, rebent

l’acatament, les audiències. No en

coneixem els designis. Li dirien

 

voluminoses frases en llatí.

Déu el feu boig inesperadament.

Deixaria, aleshores, la diòcesi

i tornaria al poble, a la infantesa,

 

a les humils paraules, a la tella

del mort i pam, les claus de Déu, Sant Pere

i Sant Joan, l’elementalitat.

 

Diuen: Fou excessiu el fer-lo bisbe.

A l’hora lenta del crepuscle, creixen

núvols de pols i cansament, misteris.

 

 

 

33

 

Hi havia el tràfec dels drapaires, tosc,

sempre a quina hora de la nit els carros.

L’orb els faria algun paper estrany,

i qui sabria quines confidències.

 

Un dia el fill, que no era el fill, llançà,

entre rialles, al carrer, aquella

cama de goma; i coixim coixam

pegava crits aquella que no era

 

la mare. D’on venien, s’ignorava.

Tot s’ignorava. Desaparegueren

de la nit al matí. L’altíssim orb,

 

que guardaria sempre les distàncies,

no acceptaria l’interrogatori.

Rebia i duia encàrrecs tenebrosos.

 

 

 

34

 

Nues les tres, darrere el vell canyís,

les eixugaven amb llençols les dones.

Els bous entraven a la mar. Tiraven

després de les panxudes barques. Les

 

tres es pentinen, olioses, les

cabelleres. Es miren en un tros

d’espill, en un fragment remot d’Ovidi.

Descobrien, després, la impertinència

 

dels sis mugrons, punyents, adelerats.

Sota el llarguíssim llenç, les tres tenien

llarguíssimes les cuixes. Als terrats

 

els arribava el cap al tard. Olien

les flors humils dels cossiols. Es reien

trèmulament. Guaitaven, de reüll.

 

 

 

35

 

Duia el notari les ulleres a la

punta del nas; tenia els ulls pobrius,

els ulls pobrius i flàccides les galtes,

brutes les dents de nicotina, i fètides.

 

Sempre escoltava amb cansament, com si

l’haguessin fet, per un banal assumpte,

eixir del nínxol quan, per fi, ja havia

aconseguit de conformar el cos,

 

amb els difunts de dalt i els dels costats

dormint després l’habitual orgia,

les parelles que s’intercanviaven

 

les canelles, els ossos més dilectes

en una bacanal que ressonava

com una fosca partida de dòmino.

 

 

 

36

 

D’un en un se n’isqueren els difunts,

calladament, entre les tombes gràvides,

i es concentraren a la porta del

cementeri, amagant-se entre els xiprers,

 

i circulaven entre els morts consignes,

subversives consignes ben xifrades,

mentre esperaven l’arribada de

l’enterrament del metge. Però el metge,

 

dins el taüt, es va apercebre, amb pànic,

de la proximitat del cementeri

i la subversió d’aquells clients,

 

i amb els peus i amb els punys trencà la tapa

i se n’anà corrents entre les vinyes,

i no parà fins arribar a Nàquera.

 

 

 

37

 

He vist un plat dels d’obra, de Manises,

d’aquells que canviaven, al meu poble,

per espardenyes velles o per draps,

amb unes pomes i unes peres, i era

 

millor el plat que un capitell romànic,

amb uns colors, una vivacitat,

amb una carn tendral de novençana,

la matinera gràcia d’octubre,

 

la incipient tardor, una dolcesa,

jo no sé dir-ho, alguna plenitud,

tot l’orgull de la terra, arrels agrícoles,

 

i era agradable viure i oblidar-se

dels poetes llatins, i de Cézanne,

i una tristesa encara remotíssima.

 

 

 

38

 

Mires la serra de la Mariola

des de l’hotel, mentre la processó

duia, a la boca dels trabucs, clavells,

en el matí de tan senzilla gràcia.

 

Llums vacil·lants i acreditades músiques;

i després, el cavall de l’Estafeta.

Quan els trabucs es lleven els clavells

hi haurà febrils carregaments de pólvora.

 

Moros i cristians han desfilat,

les odalisques onejants, de vels

que alegrement insinuaven béns.

 

Confessa-ho: T’agradaven les casades.

I més encara: T’agradaven més

les més enamorades dels marits.

 

 

 

39

 

Va barallar-se amb el senyor rector

que arribaria propugnant certs canvis

i retallant-los les preponderàncies

que abans tindrien les beates hòrrides,

 

en benefici, al capdavall, del culte,

i ja no va tornar a anar a missa,

a la missa que feia aquell rector,

i que era, al poble, l’única que es feia,

 

perquè ella es feia ja la seua missa:

treia una taula de sa casa a la

plaça i un llibre qualsevol, que obria

 

i tancava al seu temps, oficiant

i dient a ningú, però en llatí

condescendent: “Podeu anar en pau”.

 

 

 

40

 

Com que ell era, d’ofici, mariner

i passava setmanes, si no mesos,

per la mar, i pel poble es comentava

que s’embarcava perquè no volia

 

estar prop de la dona, en retornar-hi,

des del portet a casa, perpetraven

excessos efusius, palpant-se, a mossos,

fent ostentació dominical

 

més de l’enteniment que de l’amor,

i ja en casa ella obria la finestra

sobre la plaça i celebraven còpules

 

enramades de crits, d’arraps, de besos.

Per la finestra, els qui ho dubtaven, veien

la feroç harmonia conjugal.

 

 

 

41

 

Oficiava doctament —voldria

fer-li la competència al rector,

a la plaça, dessota el garrofer,

i enfront la porta oberta de l’església-,

 

quan, ebri, el mariner entrava en casa,

atarantat el pas de qui navega,

amb les mans sostenint les rodonors

de l’esposa, i s’oïen els llatins,

 

i ja s’obria la finestra, i ja

marit i muller roden sobre el llit

i cruix el llit com un navili fosc,

 

i vacil·lava, com pel mar, la casa,

i queien cossiols des del balcó

i els melons que penjaren a les bigues.

 

 

 

42

 

Oficiava inacabables misses,

i allà a boqueta nit, en un pantaix,

queia per terra, i arribava el seu

germà i, arrossegant-la, se l’enduia,

 

l’entrava en casa i la deixava en terra.

Escalfava el sopar; i havent sopat

se n’anava a dormir. Es recobrava

ella i plorava per la casa a fosques.

 

En rompre el dia treia la tauleta

a la plaça, i el llibre, i feia misses.

Ningú no la mirava; no li feien

 

cas i perseverava amargament.

De tant de beneir amb vehemència

un dia es va desconcertar el braç.

 

 

 

43

 

Aquells presagis dels crepuscles, que

interpretaven sense dir ni pruna,

mentre fumaven, des dels marges, els

homes d’edat, fingint indiferència,

 

i atents només a sinuositats,

a friccions o cansaments dels núvols,

com caminaven, cap a casa, els vents,

aquells secrets de coloració,

 

com eixien els vents, gràcils o flàccids,

la lucidesa de l’estrella única,

el moment únic d’expectació,

 

absorts alfalsos i canyars, i Tebes,

d’un dramatisme resignat encara,

vespres de pluges o de sang, qui ho sap.

 

 

 

44

 

Estava el mort dins el taüt, i feia

un fred de mil dimonis, diuen, i

tenia son i cansament, i veia

el mort a gust en el taüt i veia

 

el funerari i vellutat confort,

i ja pensava, com unes vacances,

aquell futur de muntonet de cendra,

una tovor, i es delità; i de sobte

 

mirà un costat i l’altre, i agafà

el mort i l’amagà sota la taula

i es va ficar en el taüt, feliç,

 

i la felicitat li donà al rostre

un complagut i arcaic color de cera

dins el caixó individual i còmode.

 

 

 

45

 

Pel vell carrer dels corralots (hi havia

brams de vedelles, una olor d’estables,

aquelles mosques tan apelagoses

que prosperaven a les lleteries,

 

una sentor com de dacsars madurs,

o potser la dolçor de l’herba seca

que, en garbes fluixes, monumentalitza

carros adolorits de la tardor),

 

hi havia, encesa, com la rosa obscena,

com una flama alternativa al vent,

la cortineta fàcil de la casa,

 

dones coentes d’entrecuix, safetes,

“Està ocupada”, la grogor del llum

com el frontal del carnisser en coma.

 

 

 

46

 

Fèrvidament el saludaven, en

arribar a la casa del raval,

tirant de la cortina com en l’acte

d’inaugurar un monument: cridaven,

 

cames per l’aire, les xicones; deien

coses que no és decent reproduir;

l’abraçaven, el desabotonaven,

i ell romania, estatuari, docte,

 

mentre l’anaven despullant, sol·lícites.

N’entraven sempre cinc o sis amb l’orb,

i a l’habitació hi havia festa.

 

Cruixien llits, cruixien les rialles

de totes elles, mentre celebraven,

tan insensates, corregudes òptimes.

 

 

 

47

 

La cordovesa, que exhaurí el marit,

anà al raval i la reberen amb

mostres d’hostilitat ben manifesta,

excepte Encarna, que la despullava

 

al menjador, davant Na Zeus, que feia

uns moviments de cap aprovatoris,

enlluernada a cada pam de carn;

i en veure tot el nu dempeus, cridà

 

a les veïnes, fent-los admirar

aquella cosa tan ben feta, i totes

li agraïren ben bé la deferència

 

—”Alabat siga Déu!”, “L’enhorabona”-.

La cordovesa anava sempre nua.

Encarna la mirava amb ulls agònics.

 

 

 

48

 

Segles després monografies àrides

perseguirien a la cordovesa,

nua i esvelta sobre els alts tacons,

pels passadissos del raval, com busquen,

 

als paperots de les cancelleries,

certa arribada del llatí, que inflava

veles gramaticals, frases que tenen

gràcia d’ona o cos adolescent:

 

tan poderosament influiria,

així enaltint, amb rodonors benignes,

l’amor i els dies dels contemporanis.

 

Se la creurà intuïda en algun gir

del pròleg català al “Decameró”,

condecorant un prosaisme arcaic.

 

 

 

49

 

Àvida Encarna la velava, nua,

a l’hora amable de la sesta, el cos

humit, o fresc, encara, de la dutxa,

de cap a peus sobre el llençol blanquíssim,

 

i retrobava en la daurada pell

i en la fermesa de la carn uns cultes

ecos llatins, de rius, poltres, eneides,

i recitava estrofes de Virgili

 

en un intent de retenir la festa

—altres dirien d’immortalitzar-la-:

hi havia dies que arribava a Ovidi,

 

com altres dies destriava la

sintaxi noble de “Las soledades”,

distretament, com si la pentinàs.

 

 

 

50

 

Aquell bomber que debutava es féu

una fotografia d’uniforme,

posat el casc que arrodonia certa

impressió d’apoteosi franca

 

d’auto sacramental, i la mirava,

i la mirava sempre que podia,

amb una disculpable complaença,

i hauria fet de la fotografia

 

una acurada edició per als

amics, que no venal, naturalment,

si no hagués vist aquells bonys laterals

 

que prosperaven en el casc amb una

al·lusió benigna, i no remota,

a alguna expressa voluntat de banyes.

 

 

 

51

 

Em moriré escrivint els millors versos

de l’idioma català en el segle

XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,

amb el permís de Pere Quart i Espriu.

 

Foix plorarà moltíssim en saber-ho

i inútilment intentarà un sonet,

l’únic sonet que li serà rebel

i mai no passarà del tercer vers.

 

Fuster, Ventura: no direu que no

us he avisat a temps. En els papers

faran elogis precabuts —oh, sempre

 

es necessita certa perspectiva.

Pense en el nostre poble, i li demane

a Déu una mort digna. Déu que ho faça.

 

 

 

52

 

Compres les turmes, que l’Almela deia

terme en desús, en el vocabulari

que concloïa l’edició de

L’Spill  o Libre de les dones, i

 

el carnisser, alguna volta, et diu,

amb un accent de clandestinitat,

que té les turmes que desitges, i

tu les contemples i les temptes àdhuc,

 

ben bé mirant-les, sospesant-les, i

trèmul el carnisser conté l’alé,

mentrestant dura l’operació,

 

sinistres vespres d’un epitalami

monumental, sobre el llit de canonge,

un episodi august i catastròfic.

 

 

 

53

 

Anà a Sevilla i es comprà el primer

rellotge, de deu duros, però feia

bonic, i feia ric, a la monyica,

i ja aleshores, ostensiblement,

 

va perdre l’interés habitual

per les partides de manilla o dòmino

els vespres, al café de Bonrepòs:

escoltava el rellotge, com si fos

 

no se sabia quina brisa en frondes,

quin rierol entre petites pedres,

diminutius d’intimitat no honesta,

 

aquell tic-tac mossegador i obscé.

Pegà un crit, aquell dia: “Fill de puta!”

Li eixia sang del mugró de l’orella.

 

 

 

54

 

Entre els llorers, els rossinyols, que tan

vivament escoltàvem. Sobre el mar

véiem la lluna. Jo evocava, esvelta,

la nuesa, dempeus dins una safa.

 

Les persianes primfilaven la

claror, aquell vertigen. “Tu no em vols,

però a mi m’és igual. Jo sí que et vull”.

“Tu em vols amb el melic damunt el teu”.

 

“És una forma de voler, també”.

Tu m’esperaves en el balancí.

Fulgurava un amor de dents i d’ulls

 

com un gat excitat. Entre els llorers

del claustre del convent, vora la tàpia,

escoltàvem el cant dels rossinyols.

 

 

 

55

 

Es va apuntar a la Societat

i cada mes pagà la seua quota

i li deia tothom el colombaire,

i ell ho acceptava, vengonyós o cast,

 

amb la temença que ho sabessen tot;

i en tornar de la feina se’n pujava

al colomer, i romania hores

(i algú va dir si anava per mirar

 

una veïna, d’un escot famós,

que llavaria en una galeria):

com un pilot, com un pastor, mirava

 

el cel, que li seria mar o prada,

i àvidament, els dies clars, guaitava

per si es veia Mallorca, on fou soldat.

 

 

 

56

 

La van sorprendre, al cap d’una setmana,

en una cova de Les Carolines,

agonitzant, o delirant, damunt

una amerada i cruixidora màrfega,

 

sota un soldat, i n’esperaven cinc,

els cinc dempeus, enravenats, donant-los

pressa, mentre el fumós gresol, en la

bonyeguda paret, s’exasperava;

 

i no era cosa de diners: volia

provar —diria- el seu aguant, la seua

capacitat, o rendiment, amb els

 

soldats del reemplaç de l’any 50,

sense triar-los, i això sí, d’aquells

que es preparaven a jurar bandera.

 

 

 

57

 

La xemeneia no tirava; el pare

evocaria aquelles nits de l’horta,

amuntegant, penosament, la llenya

per a la nit famosa de Nadal.

 

La xemeneia no tirava. El fum

s’amuntegava per tota la casa.

Havia fracassat el pare, com

quan anava a caçar, i no caçava.

 

La xemeneia no tirava. El pare

havia fracassat, altra vegada,

el 24 de desembre de

 

l’any 35. Sopàrem qualque cosa,

embolcallats amb mantes. Jo tenia

un prunyó en una orella. Tots callàvem.

 

 

 

58

 

Organitzava, pacient, el mut,

ordenava més bé, per pur instint,

per delicat, minuciós instint,

el cos que el tren havia destrossat,

 

amb unes lentes mans delicadíssimes;

i aquella sang que s’escolava, bruta,

sobre la terra i se’n fugia, càlida,

l’aturava agrupant uns breus i efímers

 

grapats de pols, i retornava al cos,

organitzant-li una sintaxi apta,

amb punts i comes d’ossos i de vèrtebres,

 

els cabells suavíssims; i tornava

a deturar el rajolí de sang:

refeia el mort o feia un altaret.

 

 

 

59

 

Pels vells carrers, amb una olor d’estable,

entrava al poble, des de l’horta, allà

boqueta nit, sinistre, l’home del

sac al coll, geperut, o bé encongit,

 

l’home que duia dins el sac el cos

d’un ofegat o assassinat: no deia

mai bona nit a les honestes gents

que prenien la fresca o bé sopaven

 

un entrepà de pimentó amb tonyina.

Penosament, sota la gorra negra,

sota el sinistre monument o gepa,

 

l’home es perdia en la foscor. Deixava

impressió de crim, l’home que duia

brossa per als conills segada als marges.

 

 

 

60

 

Mare… Tenia l’orb la desvalguda

necessitat de dir “Mare…” estenent,

a palpons, la mà trèmula, la nit

de Nadal, i la mare l’agafava

 

tendrament de la mà, i a poc a poc

la mare duia, escala amunt, el fill

a l’andana: el deixava, entre els canyissos,

oint, llunyanes, les simbombes, les

 

cançons, dones que feien l’all-i-oli,

i s’inventava un món, o bé el refeia,

i era l’única nit de l’any que l’orb

 

no demanava companyia i se

sentia, a gust, abandonat; i treia

retalls remots d’oracions a mitges.

 

 

 

61

 

Es va morir a la primera, i tots

deien si hauria mort altres vegades,

de tan rebé com va morir, com si

ho tingués assajat, cara a l’espill,

 

com els actors i com els oradors,

que verifiquen o constaten certes

actituds. Va morir a la primera,

i ho féu sense faltar-li cap detall,

 

amb tota dignitat iconogràfica.

Interrogada sobre antecedents,

l’esposa no pogué adduir-ne massa,

 

com no fos aquell dia, ja llunyà,

que en culminar un coit tingué un pantaix

i tardà a recobrar-se tres quarts d’hora.

 

 

 

62

 

Homes mesquins i d’acurada lletra,

que comuniquen, puntuals i cauts,

amb una alarma fosca, despertant

la guàrdia, incitant-la a les espases,

 

la trèmula creixença de la rosa,

la satisfeta i repartida gràcia

de la brisa que enceta els pètals i

alegraria els aixovars domèstics,

 

homes covards i tortuosos t’han

exiliat i afiliat, datat,

t’han confinat i limitat, i ja

 

la teua veu recorre el teu país.

Intentaran, en va, aturar els vents;

i a tu ningú no et lleva la tristesa.

 

 

 

63

 

A tu ningú no et lleva la vergonya.

Des de l’humil racó del teu país,

damunt d’una paraula —setrill, cànter-,

cantes, suportes, com el teuladí,

 

no ja la nit, ni el vent, sinó el passat,

sinó el futur, i perseveres, flèbil.

La desolació et donava armes;

i superaves la vergonya amb

 

una esperança o confiança. Tu

fores aquell que persevera. T’han

assenyalat —”aquell”- amb el dit brut.

 

Enmig dels vents i de la nit, esperes.

T’has agafat a unes paraules. Des

d’elles albires un país, el teu.

 

 

 

64

 

No estava mort, i obrien els calaixos.

Treien llençols de fil i cobertors.

Treien, intacta, la vaixella. No

s’acontentaven amb això. Buscaven

 

encara alguna cosa més, recòndita:

esventrarien els calaixos. No

estava mort. No s’entenien ells

entre ells. Els altres fills miràveu

 

el trist afer, l’irreverent afer.

Escarbotaven etimologies,

tèrbols llinatges, paperots d’un crèdit

 

oficial, per tal de figurar.

Vosaltres repetíeu lentament

unes paraules —pare, mare-, encara.

 

 

 

65

 

No estava mort. I amb els llençols ho varen

embolcallar. S’ho endugueren tot.

Sols quedàreu uns pocs al seu costat.

Encara tornà algú, i el van sorprendre

 

quan volia agafar una cullera

de plata problemàtica. Mesquins,

mesquins. La casa, aquella casa, massa

gran. Feia fred. Les altes bigues, llocs.

 

Véieu, des del corral, alçar-se el dia

com la llimera per abril. Trobàreu

unes paraules a la cuina: cànter,

 

setrill. Amb una gota d’oli, amb una

torçuda dèbil féreu un gresol.

Per les parets creixien unes ombres.

 

 

 

66

 

Exiliat, assenyalat, escrius,

aquesta tarda de diumenge, en un

racó del teu país. Veus el país.

Creus en el teu país. Acaricies

 

a la butxaca unes paraules, ous

el seu dolgut metall antic. Escrius.

Exiliat, adelerat, ja ho saps,

et diuen bord des de la seua trona.

 

Tenen por. Tenen por. Sols tenen por.

Amuntegaven les precaucions;

demanaven, urgent, una acció.

 

De tanta por tenien tanta pressa.

Els veus fer i desfer. Calles, escrius.

Tu tens tot el futur a la butxaca.

 

 

 

67

 

Veies la mort, com arribava, pobra,

entre els dacsars familiars, no aquella

mort que tindria la iconografia

docta de gest i de severes teles,

 

sinó aquella altra, veritablement

indigna, de les malalties, les

injeccions i les pastilles, un

enrenou de culleres i tassetes.

 

Però ja no podries reclamar

“Aquesta no és la meua mort”. ¿Qui sap

si és aquesta la teua justament?

 

Dessistiment. Estés al llit, ho acceptes

tot. No saps res. Vinga la mort, aquella,

aquesta, la que siga. Qualsevulla.

 

 

 

68

 

Vares tardar deu dies a morir-te.

Vares tardar deu dies i deu nits.

Els teus amics, des del rastell, miràvem

la cortineta de la cambra, encesa,

 

on tu et mories llargament, després

de tants de mesos en el llit, tristíssim.

¿Com alenaves tan enormement?

Fores l’amic primer que se’ns moria,

 

i ho esperàvem: Ara… Ara… Ara…

Peró ens n’anàvem a dormir, com si

la mort també se n’anàs a dormir.

 

Ens defraudà, remotament, aquell

matí: tu duies ja sis hores mort.

Ploràvem tristos, i també irritats.

 

 

 

69

 

Et retornaven, a les darreries,

moreres plenes de ruixim, alfalsos,

i una aparença d’humitat pujava,

febril, pels ossos del teu cos tristíssim,

 

i no seria sinó la nostàlgia

de l’alqueria de Carpesa, i fred,

crepuscles prematurs, el cementeri

de Borbotó, l’enterrament incògnit,

 

es barallaven uns malnoms, llinatges

breus de paraules, la confusió

d’uns fets antics i turbulents, i aquella

 

sornegueria, aquella rabasseta,

que tant pudia, entre les dents, aquelles

llargues, feixugues pixarrades, nit.

 

 

 

70

 

La llavanera, dels braons famosos

que sobre el llit, durant el coit, farien

cruixir, com una garba de sarments,

tot l’esquelet perplex del seu marit;

 

la llavanera, que tenia tanta

netejadora, expeditiva fama,

igual que, en veure roba bruta, sempre

s’arromangava, amb gràcia i destresa,

 

de vegades també s’arromangava

la llengua, i no per als afers secrets,

sinó per a informar discretament,

 

com un dia, al cinema, quan, a crits,

informà, puntual, al seu espòs:

“És el veí, que intenta tocar mare”.

 

 

 

71

 

Si allò de la petxina i Afrodita

tingué una culta confirmació,

i un sonet diu que en una orella pot

lleugera nàixer una ballarina,

 

pot en un cor, adolorit, cansat,

en un cor trist i treballat, anònim,

nàixer, monumental, fins excessiva,

una mort gran, fascinadora, insigne;

 

i aquells que no sabien l’existència

d’aquella vida incògnita i obscura,

d’aquella tendra criatura amarga,

 

poden quedar estupefactes un

moment, mirant la resplendor sobtada,

per més que pensen si seria un “ovni”.

 

 

 

72

 

Hi havia, obscur, un sentiment litúrgic.

Es torrava el cacau, i les cacaues,

d’assuavides rodonors, serien

àvidament buscades; o bé es feien

 

roses, o bé hi havia carabassa.

Despellorfàvem les panolles, i

recorde el pèl de les panolles, un

pèl incògnit encara, una família

 

de pèl que suscitava les rialles.

Després sorgia la panolla, erèctil,

una panolla d’or, de pell suau.

 

No compreníem res i ens divertíem.

Hi havia un ambient conjugal dens.

Pixàvem al corral, sota un cel cru.

 

 

 

73

 

Com que tenia que pagar la lletra,

i encara que, com diuen, no tenia

molt catòlic el cos, se n’anà al banc,

va traure les vint mil pessetes i

 

en arribar a casa es deixà caure

per descansar un poc, i es va morir,

tan llarg com era, i ja amb les mans creuades.

Ni necessari fou amortallar-lo

 

—car l’home sempre fou considerat-:

des del llit el passaren al caixó

sense posar-li ni llevar-li coma.

 

Passats el dol, els mocs i les tassetes,

als quinze dies el desenterraren

per tal de rescatar les vint mil cales.

 

 

 

74

 

Doctes, raonen i no res acorden,

al teu costat, sobre si és romana

o si és àrab la torre de Paterna,

sobre la seua reconstrucció,

 

i tu mai no sabràs si era romana

o si seria àrab Lola Pérez,

i vanament —farà vint anys d’açò-

intentes lentament reconstruir

 

tots els seus béns, un esplendor llunyà,

un cos d’argila socarrada que

se’t trencaria, en un abraç d’aquells,

 

com una amable i graciosa àmfora,

posem per cas, si et poses delicat,

i agrupes testos com si fossin síl·labes.

 

 

 

75

 

T’ha agradat molt l’ensaïmada, i pense,

mentre llegesc el telegrama, els pins

de Bendinat, els pins de Portals Vells,

els pins de Santa Ponça i La Peguera,

 

tots els pins de Mallorques; i entre els pins

l’endevinat cristall romput del mar,

aquell polsim o salnitrós besllum,

el cristall mòlt; i t’ho referiria,

 

com et referiria el colze que

feia el carrer on vaig trobar el forn

i et vaig encarregar l’ensaïmada.

 

Me’n vaig entrar després a Santa Eulària,

mes no com Ramon Llull, car ell va entrar

acaçant una dama. I a cavall!

 

 

 

76

 

Ara voldria, per a tu, de Palma

evocar uns carrers catedralicis,

o bé el carrer d’Apuntadors, o bé

l’apelagosa tenebrositat

 

d’algun celler dels d’Inca de més crèdit,

amb l’amable porcella quaternària

enterrada en la col, les faves, tantes

coses, i uns olis espessíssims. O

 

evocaria Santa Ponça, culs

i pits vibràtils, mamelletes d’aigua,

els profitosos entreteniments.

 

O les flors de Deià o de Valldemossa

—s’ou el piano de Chopin o una aigua,

Rubén Darío o el delirium tremens.

 

 

 

77

 

Al rei En Pere li agradaven molt

les figues —era cosa de família,

encara que no ho diga, quan ho diu,

En Martínez Ferrando, que ho sabia-,

 

però les de Mallorca li sentaren

malament, què hem de fer-li, i això que

la història de l’illa, en bona part,

és una dolça i ben plàcida història

 

de figues, poc abans del fill d’En Jaume,

quan En Jaume envià la concubina,

casant-la amb l’emblemàtic portugués.

 

Era el temps que el meu poble ja tenia

un noble i eixamplat crèdit de figues,

i ja hi havia figues burjassotes.

 

 

 

78

 

Era una nit d’aquelles de gener,

d’un fred intens, d’una humitat crescuda,

i a meitat del carrer dit de Bailén

estava, ert, el vigilant, dins el

 

capot voluminós, i t’inspirà

un fratern sentiment aquella cosa

que s’anomena compliment del deure,

necessitat de traure’s un jornal,

 

els hiverns implacables de València

per més que diga la literatura,

amb aquella humitat, boscosa, enorme,

 

fins que advertires que sota el capot,

aquell capot voluminós, feixuc,

eixien quatre cames, dos de dona.

 

 

 

79

 

El mut dolcíssim, candidíssim, tendre,

amb el besllum sobtat dels homicidis,

i disposat a fer alguna cosa

per qui fos, solidari i habilíssim,

 

seria un ca, i en el mercat les dones,

sempre intuint, sense voler-ho, enigmes,

el maltractaven i ell fugia, alegre,

tot ple de dents de solidesa invicta,

 

i no tindria, en arribar a vell,

ningun barber empapussant-lo ni un

cabàs on jaure i gemegar, atònit.

 

Ningú no ha pogut dir què ha estat del mut,

si és mort, si se n’ha anat, si va lligat

darrere un carro de la Pobla o Llíria.

 

 

 

80

 

Es palpaven al marge, a Borbotó,

adeleradament i lluminosa,

lliures els pits que al sol de juny tenien

una madura qualitat de fruits,

 

i advertirien, ningú sabé com,

que l’orb estava, altíssim, als seus peus,

aturat com davant un precipici,

amb una obscura, sorda consciència,

 

i li tiraren pedres i li ompliren

de sang la cara inexpressiva, atònita,

i així aniria pels carrers del poble

 

i arribaria, per la nit, a casa,

i soparia sense obrir la boca.

No pegaria un ull aquella nit.

 

 

 

81

 

El carro vell de la drapaire, que era

una comare que en un altre poble

ostentaria el deganat, amb tota

la dignitat atribuïda al càrrec,

 

creuava el poble, cruixidor i sempre

sense greix a les rodes, baratant

pells de conill per plats o per pitxers;

i la drapaire, o la comare, amarga,

 

silenciosa, al fons del carro, trista,

considerava les discutidores

veïnes, i aquells dies, més bé grecs,

 

que els ficava les mans a l’entrecuix

i, tirant a bon braç, els treia sempre,

entre el pixum, la sang i els pèls, un fill.

 

 

 

82

 

Arreplegava, pels carrers, papers,

trossos de veta, cotó-en-pèls gastats,

pinyols d’oliva, culs de got, diria’s

que afegia, dolcíssima, a la seua

 

ostensible, notòria misèria

l’altra misèria del poble, anònima,

amuntegant, coordinant un vàlid

monument general a la misèria,

 

un queixal d’ase, l’ansa d’un pitxer,

els micapans usats d’algun mussol,

els vells preservatius dels cercadits,

 

i la trobaren, morta, en una cova,

i una veïna li trobà dos mil

duros, de la mà al cul, dins una gerra.

 

 

 

83

 

Set homes vells, els set prestigiosos

i ben mirats a la població,

els set raonen a l’hortet de baix,

xuclen els caragols, beuen el vi.

 

Després se’n van tranquil·lament els set,

prenen café al café, ritualment,

l’espés café amb les gotes del conyac,

i els set se’n van, misteriosos, pels

 

carrers nocturns, sense parlar els set,

fins que els atura un rajolí de llum,

la breu escletxa il·luminada d’una

 

finestra. Els set, de sobte, assetgen, trèmuls,

amuntegant-se, el dolç interior,

allò dit conjugals intimitats.

 

 

 

84

 

Aquella llosa atapeïda de

lletres, de noms, tots acollits a la

sola esperança d’un R.I.P.

distribuït proporcionalment,

 

cobria els ossos, les despulles pobres

de molts dels meus avantpassats per línia

materna, com sol dir-se: bruta o bé

rovellada, difícilment podria

 

reconéixer-ne els noms. Era un vell nínxol

com la boca d’un forn, d’un forn d’aquells

que feren el prestigi comarcal

 

dels Estellés. Confosos els seus ossos,

ja prevaldria per a sempre, amarg,

sols l’Estellés, agrupador i agònic.

 

 

 

85

 

El nom incògnit, sense que els filòlegs

arrodonesquen un acord unànim,

passava l’aigua com un brau remot

entre els canyars de musicat prestigi.

 

Tots es complauen, cristianament,

amb un principi episcopal, i accepten

—què li hem de fer- un precedent sofert,

un vassallatge o purgatori. Oculten,

 

llunyanament, una etimologia,

o bé vinyeta, torbadora i gràcil,

de l’alqueria, uns arbres, una fúria.

 

Ho han ocupat els andalusos. Bramen,

llunyanament, desesperadament,

unes vedelles. Els contesta l’aigua.

 

 

 

86

 

Els botiguers de la ciutat, els tísics,

arribarien, per l’abril, i l’aigua,

rica de calç, i la remor dels pins,

oferirien uns motius de gaudi.

 

Dones del poble feien les bugades

amb uns braons necessitats de lloa,

tornant a peu a la ciutat. Durien

la roba blanca, d’aclarida gràcia.

 

Un poble pobre. I ara tots retrauen

aquell dibuix arquebisbal, com un

nihil obstat. Em calle. I uns llatins

 

de salpasset l’alegoria arruixen,

si no l’esguiten. A l’antic carrer

dels pobres s’esventrava un cementeri.

 

 

 

87

 

Varen desfer el cementeri. Tinc

el testimoni de la meua mare.

Féien música, uns homes, amb els ossos

d’uns morts anònims, oblidats. En una

 

casa d’aquelles, incrustada en una

paret de cert corral, podíem veure

la llosa d’una sepultura. Pense

la meua mare, que ho mirava tot

 

amb un dolor que li perdura encara.

Havien fet un cementeri nou

i rebutjaven els difunts anònims.

 

Sempre que passe pel carrer dels pobres,

que li han posat el nom de no sé qui,

em sé poble, em sé pols, ossos de música.

 

 

 

88

 

Del forn aquell que hi ha al carrer dels Lladres

tornes a casa, el davantal alegre,

tan opulenta de braons i pits

-més que de pits, diríem de mamelles-,

 

i a les pupil·les la vivacitat,

o la perversitat, o la lascívia,

allò que intranquil·litza, allò que excita,

allò que mai no s’aclareix del tot;

 

i en la cassola de l’arròs al forn

-l’arròs eixut, d’aquell prestigi gòtic-,

la cabeçola que al marit li agrada,

 

la cabeçola del cabrit atònit,

amb aromades fulles de llorer

i ulls perdurables d’estranyesa bíblica.

 

 

 

89

 

Us tinc datats, documentats, fitxats,

i més encara, contrastats. Censats,

filiats, restaurats, instrumentats,

monumentalitzats, comptats, dictats.

 

I si molts n’he apuntats, n’he rebutjats,

no per ineducats, cagats, pixats,

pels resultats, voluminositats

que deixen sempre els llibres esventrats.

 

Evocats, estimats, plorats, corcats,

multiplicats, sumats, restats, irats,

tots llavats i rentats, i els encalats

 

balons dels xics de tots els veïnats

desinflats entre teules; desolats,

tots els gats afilats i enamorats.

 

 

 

90

 

Aquell espectre de la rosa, dins

el got amb aigua, l’invertit enigma,

i als peus del llit, sobre l’armari, aquella

estampa en blaus de sant Ramon Nonat,

 

també invertida, i sobre el cadafal

del llit enorme, espatarrada, indigna,

plena de crits desesperats, de pèls,

de pets també i amenitats condignes,

 

la jove, en fi, que va de part. Les dones

entren perols d’aigua bollida. El metge

ha preguntat si plou encara. Deu

 

hores de part, i com si res. Eixien

tots els infants de les escoles i

intentaven mirar per la finestra.

 

 

 

91

 

Res quedarà de tot açò, a la fi,

si no és allò que més ens puga fotre,

escarbotant, entre les dolces síl·labes,

l’afany ocult i desvalgut dels càtars;

 

esventrant les metàfores més tèbies

o les expressions més inexpertes;

però, malgrat aquella saviesa,

vagament insensats –o al·lucinats,

 

si així us agrada més-, insistim, tercs,

amunteguem tristesa i desventura,

la programem en ritmes i estupor,

 

dipositem, sobre la taula, mots,

els documents gastats de la misèria,

la identitat en digitals febrils.

 

 

 

92

 

L’orb, al raval, escolliria, encara

que no ho tenia decidit del tot,

mentre bevien i parlaven, nues,

pel menjador. Intentaria l’ama

 

interpretar el seu silenci august,

i en va seria, com passava sempre;

i es callaria, al capdavall, amb un

secret, dolgut, inexpressat disgust.

 

Les mans sobre els genolls, callava l’orb

mentre esperaven les xicones, sense

saber a quina triaria. I ell

 

trencaria el silenci finalment,

i decididament designaria:

“Aquella de la piga a l’aixella”.

 

 

 

93

 

Cabdellarien, descabdellarien.

Teoritzaven, com dirien ells.

I tu els deixaves que teoritzassen.

Si eren feliços amb això… Mesquins,

 

mesquins. Obrien el Casares. Amb

el dit cruel i dictatorial

resseguirien les analogies

i dictarien les preeminències.

 

Es contentaven amb això. Mesquins,

mesquins. I més: covards. I més encara:

Tots els te-deums de la confusió.

 

Però el poble alenava. Se’n fotia

de la sintaxi i qui la toca. El poble

pujaria a l’andana les collites.

 

 

 

94

 

Analfabeta o il·letrada, sempre

m’has donat més del que esperava, absort,

i ara diria, i ho diria tot:

Déu que t’ho pague. Si em demore, pense

 

que ignoraves el buc on et clavaves.

Intensament has fet el teu paper,

o m’has permés perseverar, agònic,

en un afer indestriable. Déu

 

que t’ho pague. Et deixava aquests papers,

que no llegiràs mai probablement,

però que t’inspiraven un respecte,

 

una manera de respecte. Saps

quant he patit, i em fores solidària.

Permet: Déu que t’ho pague. Jo no puc.

 

 

 

95

 

Et preparaves per a ben morir.

Ningú no t’enganyava: allò era un càncer.

Et tallaren un pit, el pit esquerre.

En retornar a casa, sense el pit,

 

potser plorares en la intimitat.

Ho endevinem o ho suposem: només.

Et preparaves per a ben morir.

Fores alegre per a tots, i fores

 

la confiança, i fores l’esperança.

Vivaç, tingueres la paraula amable;

i d’una rescatada gentilesa

 

alegraves els dies i les teles,

el rouge discret i franca la colònia.

I àvidament olies una rosa.

 

 

 

96

 

Fou més senzill encara: no et recorde

olorant una rosa àvidament

com si volguesses engolir-te, endur-te

el seu perfum o bé perfecció.

 

Et recorde, més bé, com demoraves,

tan tristament i complagudament,

una crosta de pa, sols una crosta,

amb una intensitat més bé eucarística;

 

i com et delectava un sol glop d’aigua.

Agafaves el got, el got vulgar,

com una copa del xampany llunyà

 

¿o com un calze? Jo no ho sé, Déu meu.

Ningú no et comprenia i tu ho sabies

i ens passaves la mà sobre els cabells.

 

 

 

97

 

Mossegador, arrapador, tenaç

ens empenyia aquell amor, infame,

determinava situacions;

ens queixàvem els dos, els dos bramàvem.

 

Jéiem els dos, al capdavall, les víctimes.

Reien els déus, mirant-nos escampats

per sobre el cobertor, sobre els llençols

del llit august, desencolat d’amor.

 

La teua mare entrava amb una safa

sense mirar-nos, sense dir-nos res,

comprenent tantes coses, massa coses.

 

M’abotonaves, agraïda, jo

atarantat, dempeus, i en acabar

sempre em besaves el darrer botó.

 

 

 

98

 

Cantà sarsueles i cantà la Missa

de Salvador Giner a Borbotó,

i ja tenia, en un esmalt, el seu

retrat, amb el seu nom —Rossend Garcia

 

Martínez-, en el nínxol que s’havia

comprat, com es comprà també la làpida,

on ja tenia el nom, en versals dignes,

al cementeri de Benimaclet.

 

Morí, bufat, a Burjassot, la nit

de la pujada de Sant Roc: va caure,

quan anava pel marge, dins la séquia.

 

Aparegué en Montcada, el cos inflat,

preponderant la panxa, com si anàs

a cantar “El cantar del arriero”.

 

 

 

99

 

Venia cossis i perols, venia

campanetes de fang, plats de Manises

amb el retrat de Blasco Ibàñez o

amb exòtiques flors i llargues dames,

 

llibrells digníssims per a la bugada,

bacins ventruts a prova de colitis.

La coneixien per l’Espiritada.

Seria allò que diuen un malnom,

 

car no donava bibliografia

i era difícil suposar-la en el

relleu d’un vell sarcòfag, gemegant.

 

Bròfega sempre, i amb el virgo incòlume,

segons extensa tradició oral,

ara farà vuit anys que l’enterràrem.

 

 

 

100

 

El taüter, el pare, contemplava

com treballava el fill: “No arribaràs

a res. Així no es fica un mort. En el

meu temps…” Però parlava inútilment.

 

Ell recordava el seu aprenentatge,

el tracte dòcil amb la clientela,

donant-los la raó a tots els difunts,

fins i tot invitant-los a fumar.

 

Quan havien fumat i ja venia

el clero amb tots els gori-goris, ell

els deia: “Demà passe per vosté

 

i ens n’anirem tots dos al Bataclan”.

Quan els difunts, adelerats, cloïen

els ulls, ell els tancava amb pany i clau.

 

 

 

101

 

No es sap ben bé què va passar-hi. L’orb

el varen dur al cementeri, mort

i ben mort, amb les llargues mans creuades,

encara que ningú no va poder

 

tancar-li els ulls, per més que li posaren,

com és ben usual, duros de plom.

En retornar al poble, comentava

tot l’acompanyament les incidències

 

d’aquell hivern, prunyons, pèls de mamella,

coses banals o transcendents, si es vol.

I algú, en girar-se per pixar, va veure

 

l’orb que tornava lentament a casa,

irritat, sense dir-los bona nit,

cosa que va sentar molt mal a tots.

 

 

 

102

 

Hi ha les morts dignes i les morts indignes,

com hi ha morts excessives per a un cos

o una vida, si es vol, més bé precària,

i hi ha morts llarguerudes, més bé primes.

 

Hi ha, també, aquelles que, habitualment,

fan que sis homes forts del veïnat

agafen, com sol dir-se, pel seu compte

l’agonitzant, vulgues que no, i l’encaixen.

 

Hi ha morts de moltes classes. I això que

la mort és una inexplicable indústria

que no es preocupa d’idear models.

 

Els únics que podrien animar-ho

són, raonablement, els taüters;

però ells entre ells, com sempre, no s’entenen.

 

 

 

103

 

Em posareu entre les mans la creu

o aquell rosari humil, suat, gastat,

d’aquelles hores de tristesa i por,

i ja ninguna amenitat. Després

 

tancareu el taüt. No vull que em vegen.

A l’hora justa vull que a Burjassot,

a la parròquia on em batejaren,

toquen a mort. M’agradria, encara,

 

que alguna dona del meu poble isqués

al carrer, inquirint: “¿Que qui s’ha mort?”

I que li donen una breu notícia:

 

“És el fill del forner, que feia versos.”

Més cultament encara: “El nét major

de Nadalet.” Poseu-me les ulleres.

 

 

 

 

Maria-Antònia Salvà

Poemes d’Espigues en flor

 

 

 

PRÒLEG DE JOSEP CARNER

 

A tots els països cristians trobareu, ara i adés, senyals i proves que els àngels s’hi preocupen de l’Endreç. L’amor a l’Endreç, a mon pobre juí, és fins a tal punt en llur natura, que em temo que la revolta de l’àngel bentost caigut, va colpir-los de desplaer tant en son caràcter de desgavell com en el d’orgull. És una impressió que dec sobretot a les pintures del Beat Angèlic de Fiésole i a la fina harmonia dels nostres paisatges senyats per la Creu. No m’estranyaria mica que a Mallorca hi hagués un àngel que es captingués de mantenir la traça elegant dels conradors que basteixen marges i tanques, i un altre que ensinistrés els dits de les bones pageses que, amb obra de palma, fan tantes de coses fresques i polides. Però del que estic segur és que hi ha un àngel que omple de quieta claredat i de ben artisades concordances els versos de Maria-Antònia Salvà. Si voleu explicar-vos l’íntim encís, l’emoció gentil i profunda de les cançons que d’aquí ben poc us entraran pels ulls i s’expandiran pel vostre cor, no us oblidéssiu pas d’aquells versos de la cançó popular:

 

Un àngel va entrar

per la finestreta.

 

Endreç angèlic, complaença íntima de cada cosa en el seu lloc, de cada emoció dins una música avinguda i escaient, de cada deure dins l’afalac de la paciència, de cada il·lusió dins l’infatigable recer de l’esperança, de cada sofriment dins l’embolcall difícil i dolç de la caritat. Maria-Antònia ens fa més pròxima o més sensibilitzada aquella identificació de la bellesa: splendor ordinis. Tota la seva poesia, en cada hora, en cada mot, és, per excel·lència, edificant. Però encara més que quan raona, la’n trobo quan, gairebé deseixida dels propòsits discursius, recolza en alguna bellesa del món, i, sense potser adonar-se’n, traspua cel. Qualsevol estímul delicat del món visible, el joc del solellet entre les fulles, la tremolor de la rosada, la llum de lluna que irisa les aigües i els cors, “les figues flors clivellades per la frescor del matí”, l’oratjol de les eres, la cançó perduda en el sementer, les baies de garriga que us sotgen “com ulls de follet”, aquell so del flabiol que fa olor “dels romanins de la pleta”, el buscaret entre espines, més sortós que no pas el rossinyol, la petjada d’un infant, el sobtador estremiment d’una branca, qualsevol indici de pulcritud i de gràcia, fa vibrar la deliciosa gratitud del seu cor. Com la flor estoja la rosada, o bé el pou profund el seu manat d’estels, així Maria-Antònia replega avarament aquella mena de tast suprasensible que l’amor us fa trobar en les estones fugisseres. Això tempera de suavitat la seva joia i la seva recança, i dóna a la seva veu una mena de carícia, i fa que la seva espontaneïtat, nodrida de visions selectes, es produeixi en gràcia, i les seves estrofes, com diria el poble, “no semblin tocades”.

            “Un àngel va entrar”, això és, una il·luminació inesperada, una efusió inexplicable… L’Infinit en una volva d’escardot, l’Absolut en una guspira de llum, el misteri esdevingut consol, el piadós vorejament del pèlag sense voreres. “Per la finestreta”, és a dir, per la via familiar de les coses que coneixem i que se’ns compenetren per avesament, íntimament humanitzades, amb la individuació del posat i gairebé del petit esperit frèvol, capaces, si no de la paraula, almenys d’un somriure. Naturalesa no gens panteista, sinó tota cristiana, no pas abisme incalculable, sinó contrada conquerida, plena de camins de bon guiatge.

            Oh camins de Mallorca, amb fistons de pins i argelagues i asfodels, la poesia de Maria-Antònia ha estat el vostre salpàs. Oh sendes catalanes, que avui teniu garfit el cor per un esbarzer agafadís que en torterol l’encercla, la poesia de Maria-Antònia és com una ofrena votiva per a la santa incorruptibilitat del vostre verb. Car el Senyor Déu ha dit: “No trasbalsaràs la fita antiga que els teus pares plantaren”. I és escaient que la fita sigui vetllada pels àngels, i avisada, si no per les trompetes entre els marlets, almenys per les melodies pures damunt les muralles invisibles.

 

 

 

REMEMBRANÇA

 

Amb plaenta remembrança

he tornat als primers fulls

de ma vida que s’avança:

per trobar-te, o benaurança!

en tenc prou de cloure els ulls.

 

En virtut d’un salt enrera

tot s’alegra davant mi.

O el bon temps de primavera,

quan tota herba és remeiera

i és la serp sense verí!

 

Van volant les oronelles…

la verdor encar no és or.

Mou l’embat gerdors novelles,

i un polsim de campanelles

l’espigada que està en flor.

 

Ets la rosa alexandrina,

ets el buc vessant de mel,

la cirera purpurina,

o bonesa matutina

qui t’esfumes dins mon cel!

 

Ets la santa senzillesa

d’aquell temps que érem minyons,

tan viscuda i no compresa;

ets el drap de rustiquesa

que embolcalla mes cançons.

 

Que em fa joia i s’il·lumina

d’una vara de ginjol,

d’un filat de teranyina,

d’un bri sec, per on camina,

cap amunt, un poliol.

 

 

 

GLOSA

 

Jo voldria, jo voldria,

jo voldria, jo voldré

brostar en flors de poesia

com en roses el roser.

Ai, la llum que el cel envia!

ai, l’abella que ens vol bé!

La vaig veure com fugia

dins una ona d’harmonia…

Jo aguait per si tornaria,

i passa el temps, i no ve!

 

Jo voldria, jo voldria…

un repòs com mai l’hauré.

El repòs que el cor somnia,

dins el món no el trobaria:

jo voldria, jo voldria

el cel com me moriré.

 

 

 

PLORS

 

Durà l’aigua del plor desitjada

la trista boirada

que endola ton cel,

pobre cor, pobra planta marcida,

que sents com la vida

defuig de ta rel?

 

Trista cosa és plorar; mes les gotes

de plor duen totes

esplais o dolçors:

com les gotes de l’alba novelles,

tremolen dins elles

rientes colors.

 

Si és més pura l’olor regalada

que puja, callada,

dels arbres remulls,

no serà més intensa la flaire

del cor, que s’enlaira

quan ploren els ulls?

 

Quantes voltes el plor ha calmades

les veus alsurades

d’un cor sense pau,

transformant-les en dolça harmonia,

ressò que extasia

volant al cel blau!

 

Ah! quan salti mon cor fet estelles,

les seques parpelles

remulla’m, o plor!

dolça pluja del cel beneïda,

conhort de ma vida,

esplai de mon cor.

 

 

 

LES FLORS CAUEN

 

Els ametlers somreien al ple de llur florida;

ploraven les campanes a dalt el campanar:

ploraven per ma mare, ja freda, sense vida,

i l’eco s’escampava per dins l’ametlerar.

I jo… potser somreia als braços de ma dida,

potser també plorava, de veure gent plorar…

Així passà a ma vista l’esglai d’aquella mort,

sens que em deixàs el rastre d’un pietós record.

I així cada any retornen els dies de febrer,

i en acalar mos ulls, jo sent de l’ametler

la blanca flor despresa;

i aquells dies de calma, de llum i de cel blau,

me duen l’enyorança d’un bes d’amor suau,

d’un bes jamai sentit, de maternal tendresa.

I una ombra de tristesa

davalla dins mon cor,

amb la blancor despresa

dels ametlers en flor.

 

 

 

MARGARIDES

 

Ja el sol aguaita per l’ample cel;

ros com la bresca, degota mel

damunt les planes totes florides.

S’embadaleixen les margarides,

i alçant la testa, beuen claror

que les anima d’un tremolor.

 

I en les diades de sol ardent,

quan el cel brilla més resplendent,

sembla que llancin crits d’alegria;

—les margarides són flors del dia.-

Blanques i roses com és la llum,

tenen el riure per tot perfum.

 

Tenen un riure d’ulls deixondits;

més condormides les fosques nits,

més desvetlades les nits de lluna,

viuen de somnis, i és cada una

la confidenta d’un amoret

que dins ses fulles guarda un secret.

 

Ai, flor, si et cullen uns tendres dits!

No et valdran riures, ni camps florits,

ni el sol qui et guaita de l’alta cima;

i, “ja m’estima, ja no m’estima”,

cauran tes fulles, mesquina flor,

cauran tes fulles, com cau el plor!

 

 

 

DESOLACIÓ

 

Greu dissort avui me priva

de sentir i de plorar.

Bat mon seny amb força viva

i és en va son martellar!

 

Tan bon pare com tenia

i no plor quan ja es morí!

Tenc al cor la malaltia,

traspassada d’ell a mi.

 

Presa jo del seu desfici,

que de nits passava en blanc,

meditant el sacrifici

que ha glaçat la meva sang!

 

L’esperança, ja resolta

al triomf del seu voler,

ha sentit una altra volta

tot l’esglai del “no pot ser”.

 

Tan ardent fou ma besada

que mon foc quedà extingit,

i fredor de mort gelada

sols me resta al fons del pit.

 

Ara fredes trobaria

fins les llàgrimes del plor,

freda fins la poesia,

que era vida de mon cor!

 

Ma claror s’és enfosquida

quan lluïa en ple migjorn.

I és possible que ma vida

a florir jamai retorn?

 

Pel rigor de l’hivernada

no se mor, no, la sement:

brui que crema la gelada

va relant més fondament.

 

Amb mon cor l’amor va néixer

i és ben viva encar sa rel;

mes no pot brostar ni créixer

sense el rou que ve del cel.

 

Dau-me plors, dau-me rosada

per refer ma solitud;

que em sent pobra i desolada

i és mon cor terreny eixut.

 

 

 

IN MEMORIAM EMÍLIA SUREDA

 

 

MORTA!

 

Cercant ton cor d’amiga, mon cor avui estret,

la ploma feia córrer que lliga les absències,

i en llargues contarelles te feia confidències…

i el teu era ja fred!

 

“És morta!” Un mot que gela, bon Déu, qui el gosa dir?

Un viu punyent calfred mon cos ha fet somoure.

Encara és a ma taula la lletra sense cloure

que mai has de llegir.

 

Si ara de ma vida ja dóna tomb el sol,

qui respondrà a mes notes de fonda melangia?

Tristeses del capvespre, per qui les cantaria

un pobre aucell tot sol?

[Llucmajor, 4 novembre 1904]

 

 

RECORD

 

D’aquell matí tan plàcid jo n’era l’ombra trista,

quan de la meva cambra sortint, de bon matí,

l’enyorament a l’ànima i als ulls l’allarga-vista,

mirava, a la ribera d’enfront, el Corb Marí.

 

Desnú el braç esquerre que abraça la badia,

és bell veure a tothora el dret tan enjoiat.

Esbarts de belles cases ma vista allà destria:

sols una, d’entre tantes, se’n du mon cor robat.

 

Com papalló de llum mon esperit hi vola:

fa poc que ens delitàvem dins son florit jardí…

Mai més t’he vista, Emília, i et sent devora mi!

 

L’anell que tu portaves ara en mon dit llueix

i aqueixa baula dolça m’estreny i m’aconsola,

fent-me trobar ta mà damunt lo que fineix.

[Son Verí, novembre 1904]

 

 

 

EN LA MORT D’EN MATEU OBRADOR

 

Amic, flor exquisida,

l’Amat te vol amb ell

a son verger de vida,

a on canta l’aucell.

 

Allà, prats delitosos,

bells arbres, belles fonts…

Aquí, cors afanyosos

per aixecar-hi ponts.

 

Ponts d’esperança ardida

que salvin el fondal

que departeix la vida

terrena i la immortal.

 

Amic, tu ens hi citares,

al regne de l’Amor;

i els cors que benamares

sospiren de tristor.

 

En cambra arrecerada,

tos llibres i tos fulls

retenen la mirada

serena de tos ulls.

 

I amb conformança lenta

s’hi plany la solitud,

Griselda pacienta

que enyora el bé perdut.

 

Amic, la meva ploma

decau davant ta mort,

per no vessar l’aroma

sagrada del record.

 

 

 

EN LA MORT D’EN COSTA I LLOBERA

 

Si és la mort complement de la vida,

bé a ta vida ta mort correspon,

bon amic que avui deixes la terra,

sant amic, Mestre i llum de mon cor.

 

—Ai, qui el vol del colom me daria

per trobar lluny del món reconfort!-

 

Pur com l’aigua que el cel emmiralla,

fort i sa com el roure del bosc,

el teu cant generós encomana

fortitud, esperança, repòs.

 

A ta mort no hi escauen febleses,

tot és magne d’altesa i decor:

elevat sobre el món tu visqueres,

i elevat et sobtava la mort.

 

De Maria a lloar la puresa*

t’han els àngels cridat a llur cor,

i embolcat amb les sedes sagrades

aquí baix defallia ton cos.

 

—És el temps de la sembra dels lliris,

quan més bella és la posta del sol.-

* … dia 16 d’octubre, festa de la Puresa de Maria, 1922.

 

 

 

L’OFRENA AL MESTRE JOAN ALCOVER

 

A la llum de la nova primavera,

sota l’ombratge dolç de la figuera,

que és arbre de redòs patriarcal,

segueix filant, filant, la Balenguera…

Tu vius, o Mestre, en nostre cor lleial.

 

Òrfens de ta presència que ens fou cara,

t’hem seguit per l’estela de claror

que no pogué extingir la mort avara,

i deixam a la porta que ens separa

l’àmfora alabastrina del dolor.

 

Mestre enyorat, passat d’aquesta vida:

l’àmfora és plena —i a vessar- de plors…

Accepta-la, l’ofrena dolorida,

amb aquella benèvola acollida

que era guardó suprem del nostre esforç.

[1926]

 

 

CANÇÓ DE MAIG

 

A vostres peus, Maria,

ressona cada dia

el nostre càntic breu.

Reina de l’harmonia,

al cor que vos l’envia

feu-lo florir per Déu.

 

La vida fatigada,

cercant per tot l’amor,

sospira, com l’onada

del blat que pren color.

En vostre amor, Maria,

el cor reposaria,

i en vós recobraria

la pau i la frescor.

 

El vostre nom aterra

la Serp que fa pecar;

sou lliri de la terra

i estrella de la mar.

La vostra dolça cara

lluu dins una auba clara,

o Filla, o Esposa, o Mare

del Déu qui us va crear!

 

Quan l’alta claraboia

apaga sos joiells,

el vostre altar s’enjoia

de llums i de ramells.

La nit és arribada

i els homes, Verge amada,

reprenen la tonada

quan callen els aucells.

 

 

 

A EN JOSEP CARNER

QUI M’ENVIA TRES SONETS DE MALLORCA

 

Mallorca, amic poeta, et torna l’escomesa.

Amb quin plaer t’escolta cantar ses processons,

ses colles de donzelles, sos camps florits d’aubons,

ses viles, que no saben llur pròpia gentilesa!

 

Per tu s’és afinada sa ja subtil bellesa;

per tu callen les planes i vetllen els turons,

per veure’t com esmentes en ritme de cançons

l’amor de l’illa blava, que riu d’ésser compresa.

 

És l’alta Poesia qui te’n digué el secret.

Al veure que ton llavi s’abrusa de la set,

volgué refrigerar-te amb saba mallorquina.

 

Vinclant d’un taronger la branca esmaragdina,

d’un brot de tres taronges te féu gentil present.

Tu hi has trobat, Poeta, tres mons d’encantament.

 

 

 

JERUSALEM

 

Jerusalem augusta, sagrari del record,

que tens la vida escrita dins la paraula Mort!

Qui amb ànima tranquil·la penetra tes murades,

en evocar tes glòries i tes dolors passades,

aquí, dins el silenci de ton ombriu recés,

sent lo que no pot dir-se ni sentirà enlloc més.

Jerusalem sagrada, tan trista i abatuda!

Si fores la culpable, també fores volguda

del Fill de Déu, i feres plorar sos ulls divins.

Un jorn ta llum vibrava d’hosannas argentins;

mes, ai! prest s’enfosquia de l’ombra del Calvari…

Dins tu jo m’he amarada d’un aire solitari,

collint per dins tes vies un bàlsam de dolçor:

tes vies, batejades amb sang del Redemptor!

Mon cor, que hi sent el rastre diví de sa tendresa,

roman al Sant Sepulcre com una llàntia encesa…

I l’ànima esmoguda jamai t’ha d’oblidar,

Jerusalem augusta, que així la fas plorar!

[1907]

 

 

POSTA EN ELS CIMS

 

L’hivern domina i el dia és breu,

i són les serres blanques de neu.

La neu blanqueja damunt l’atzur,

alta i callada, d’un somni pur.

La neu tremola d’íntim consol;

la neu, tan freda, somnia el sol.

 

I el sol esguarda, ja moridor,

amb una ullada tota dolçor.

I la neu, blanca de sentiment,

torna vermella de sol ponent…

Regna un silenci sense respir,

alt, inefable, com un sospir.

 

La neu apaga sa vermellor,

a la mar fonda ja el sol se’n baixa,

i dins la calma de l’hora-baixa

se fon el rastre d’aquella amor.

 

 

 

 

 

 

 

Clementina Arderiu

Poemes de Cançons i Elegies

 

 

 

 

PARLA L’ÀNIMA

 

Quan dins el fang hauràs repòs, oh força

d’aquesta carn que m’és, per vil, feixuga,

l’esplèndid món mostrat en prometença

per mon amic el lleu Inexpressable,

serà llavors ma pàtria generosa,

i al foc sagrat que al damunt seu s’abranda

podré —oh goig suprem!- purificar-me.

La terra, lloc de doloroses glòries

i amors mentits, vulgues o no, em governa.

Mon feble drap de vestidura humana,

més que elm i escut, és conductor d’ofenses.

Companyes lleus ja deslliurades ara,

oïu mon plany i mon conjur oïu-me:

a mi veniu en alambor divina,

deu-me les mans i que enlairada em vegi

pel vostre esforç a les regions serenes.

Que jo sabré en un càntic dolç lloar-vos

com mai oït dels immortals seria.

 

 

 

BEATITUD

 

La via inconeguda que mena al lleu finir,

sense ombra de paüra segueixo pas a pas;

mon seny de tot s’admira i guaita ací i allí:

talment l’infant indòcil que duu la mare al braç.

 

Què hi fa que, al lluny, tenebres amaguin mon destí,

si entorn la pau em crida rient amb clara faç

i fins la molsa humida de vora del camí

més flonja es fa si en ella reposo mon cos las?

 

Seguda dalt d’un marge, contemplo els vianants,

i presa per les gràcies a flor de llavi errants

tothom que em parla jo amo, d’amor que als ulls floreix;

 

i me’n sento pagada, perquè si algun em fuig,

més bella amor retrobo amant, sens por d’enuig,

l’Eterna Meravella que el curs del sol regeix.

 

 

 

“EM PLAU SABER-TE PROP…”

 

Em plau saber-te prop, Amor mesquí,

perquè ara no temo tes sagetes;

conec ton pas lleuger, ton riure fi

i ta sentor de lliris i violetes.

 

Em plau a mon entorn veure’t teixir

tes malles cada volta més estretes;

miro com sotges, oh pastor roí,

per enriquir d’un nou anyell tes pletes.

 

De res t’ha de valer la fina adreça

ni de tes passes l’exquisida pressa,

sinó per a quedar-te enquimerat:

 

no veus que ton poder contra mi cessa?

Amor, millor amb mi lliga amistat

i, tal com ets, combat al meu costat.

 

 

 

ANACREÒNTICA

 

Entre el fullatge humit

Amor trobí adormit

un dia que a l’atzar

jo entrellaçava roses.

Si goses, si no goses,

veient-lo tan gentil

—qui el pensaria vil?-

l’agafo per les ales,

i dins el mar de vi

que un veire m’oferia

tot d’una el submergia;

i el veire, sobreeixint

de la polida vora,

vessava tot alhora

el vi i Amor retut

ran del meu llavi eixut.

Ai las, que d’aquell dia

dins meu no hi ha repòs!

Amor servo reclòs,

mes sento torbadores

extremituds estranyes

i un lleu contacte d’ales

a dins de les entranyes.

 

 

 

PASSÀ

 

Passà. Del seu destí la incerta via

el dugué fins a mi august i gran.

Quan per primera volta apareixia,

digué, meravellat, mon seny infant:

“D’un déu triomfaria

les lleis de saviesa disputant:

que tot en ell devé raó i mesura,

i fins son rostre té

aquella serenor que don l’altura.”

I és que no el veia bé.

 

No veia dins la falsa timidesa

aixecar-se superb son esperit,

ni el foc de la impuresa

llengotejar sota sa pell ardit.

Tost el vegí, però, que ja el traïa

un esperit pervers que es mostrà lleu

entre l’obscura ona d’harmonia

d’aquell parlar tan seu,

i dins l’esguard aquell, que en altres ulls no nia.

Sos ulls, oh quina bella prometença!

i a un temps —oh damnació!-

atreuen com abís d’amor immensa,

mes tot seguit fan recular de por.

… … … … … … … … … … … … …

 

Encara avui he vist la seva imatge

que tota m’ha astorat.

Passà. Déu guiï son errabundatge

i ens guardi de pecat.

 

 

 

L’OBSTINADA

 

L’orgull de la victòria contreu son llavi humit,

son tors es dreça encara i és en tensió son pit;

de l’última embranzida, cruel i mesurada,

l’irat fuet tremola a dins la destra alçada.

Ha flagel·lat el rostre d’aquell ardit infant

que, tot encès de joia i al ritme clar d’un cant

prometedor de glòria, se us apareix a voltes,

pren vostres preferències que abans anaven soltes

i dolçament les lliga, fent-vos del goig esclau.

Mes ella, l’obstinada, de pit retort, el frau

pressent, i cada volta que el lleu infant la cerca

vestint nova disfressa, la troba tan enterca

que creu invulnerable l’estança del seu cor:

oh pobre cor que et migres dins la fredor de mort

d’aquesta carn que et volta!

 

 

 

EL MOT

 

No me’l digueu, Amic, el mot no dit:

guaitant de vostres ulls per les clivelles,

deixeu-me’l recercar dins vostre pit,

tal com dins ell lenta amistat l’ha escrit.

 

Oh lleus i gràcils lletres, com sou belles

dant-vos les mans! Ni l’or ni les estrelles

fulguren com vosaltres vora el cor

on impera la flama que no mor!

 

No vulgueu elevar-vos fins al llavi,

que l’aire d’allí té la fredor d’un glavi

i us occiria, encar que abrigallat

fos vostre cos per un mantell brodat

sobre trama immortal de poesia.

 

Resteu. No ha de mancar-vos companyia;

com sé que cosa meva us és plaent,

a vosaltres vindrà mon pensament

—tothora que d’esforç es vegi lliure-

mentre perduri en mi la fe de viure.

 

Per tal com vostre mot m’és conegut,

cal ésser estrany, Amic, al foll traüt.

 

 

 

“QUÈ ET TORBA …?”

 

Què et torba, que tremoles com un bri,

oh ànima mesquina?

Com has perdut ton riure clar d’ahir,

tu que et vanaves de seguir la fina

llei de govern que a judicar ens mena

vanes les lluites de l’estat futur?

Qui ha interromput aquesta bella trena,

enc que insegura, de ton viure obscur?

 

—Confonen mon orgull tes ralleries,

oh mon vell Seny amic!

Però m’és dit el que ni tu sabies:

estol de cosa nova són els dies

a ser, i aterradors del bé antic:

—qui en venceria la carrera folla?

Així d’allò que m’era car ahir

sóc allunyada, tant, que avui em solla

fins el record de mon passat camí.

 

Dur és l’avui, car, oblidant la clara

joia de viure que en el moment riu,

fito l’esguard enllà, pensós encara,

per destriar el llunyà paratge ombriu.

 

Perquè és ombriu, amat i lluny de mi,

sóc tota tremolosa com un bri.

 

 

 

“SI FOS NOMÉS l’INÚTIL…”

 

Si fos només l’inútil

bufec de la ventada,

o la cridaire pluja

del pàl·lid núvol nada,

que em flagel·lés el rostre

o em castigués el pit,

jo ferma sostindria

i fins riuria d’elles:

enllà el sol vessa d’or,

la nit alegra el cor

amb un tresor d’estrelles.

Però si un goig s’obstina

i no vol ser proscrit

del bell indret on nia,

qui amb ànima prou forta

el posarà a la porta?

Potser això seria

el que el bon seny comporta;

mes com salvar llavores

de dubtes i neguit

el pobre cor que plora,

sense lliurar-lo alhora

a un enemic oblit?

 

 

 

EL SECRET

 

El secret s’és divulgat.

Ai, la gent de ment obscura!

Del secret s’han emportat

una mica de dolçura;

l’han malmès i l’han colpit

fins a llevar-li figura,

mes al fons de l’esperit

el secret encara dura.

Mai sabran com allà nia,

com és ric de joventut,

ni els camins per on fa via.

Joia, fes-li companyia,

i mena’l amb ta virtut

allà on no arribi el traüt

ni la buida enraonia.

Si el vent passa tot xiulant,

sia migjorn o llevant,

passa, vent, i Déu te guiï:

jo seré vivent per tant

que el dolç secret en mi niï.

 

 

 

LLUNYANIA

 

Diu una veu dins el pregon:

“Per què tan sola, oh fina amada?

Bandeja el dol, que avui el món

ve a tu per via insospitada.”

 

—“Si entra la gent a dintre meu

per vils camins i d’amagada,

ai de la gent! No és aire lleu

el de la meva revolada!”

 

I una altra veu: “Va ser ahir

que el teu amat, dins la vesprada,

a ta mirada s’escondí;

demà el tindràs ja de tornada.”

 

—“No vull conhort ni que em mentiu.

Si pel dolor cap oblidada

virtut dins l’ànima reviu,

vull del dolor tota l’amplada.”

 

I encara una altra com un dard:

“I què saps tu, oh enquimerada,

de ço que vols? Baixa l’esguard!

La llei del món t’és ignorada.”

 

—“Dius bé. No és gràcia de la ment

aquesta llei. Massa ufanada,

se’ns vestiria impudentment

—ai, folla ment, sempre gosada!

 

Mes jo la sé dins l’esperit

—era la terra tot just nada

que dita em fou; dins l’alta nit

jo feia un punt de l’estelada.

 

I jo per ella veig el sol

quan negra nit és davallada,

i quan prop meu s’obstina el dol

ella em fa l’hora reposada.

 

Veus de la terra, no em planyeu,

que l’Amor dins l’ànima és entrada.

Sola amb l’Amor…? Qui m’ho retreu?

L’amat vindrà una altra vegada.”

 

 

 

“US TENIA AL MEU VOLTANT…”

 

Us tenia al meu voltant

i us mig veia i pressentia!

Senyor, em sou al davant

i altre cop us negligia!

I ara Vós, que sou tan just,

perquè el pecat cometia

em feu sentir el vostre tust

i m’entenebreu la via.

Mes jo, Senyor, us vull honrar

i desarmar-vos voldria.

Oh, si us deixéssiu pregar!

Si accepteu l’ofrena pia!

Jo us dono tot aquell bé

que hom sospira i hom voldria,

jo us dono tot el que té

hom, i el pa de cada dia

per l’humil recó, tan clar

si amb l’amat el compartia,

per aquell seu dolç mirar

i la mà dintre la mia.

 

 

 

D’UN MATEIX TANY

 

Perquè sou inconegudes

de tothom, sinó de mi,

tan tímides que us esglaia

fins el nom d’Amor veí;

 

perquè haveu sola carícia

d’una túnica de lli,

oh vosaltres, que naixíeu

coronades d’un robí;

 

perquè sou suaus i dolces

—juny us feia emmadurir-

i resteu dalt de la branca

sens que us vinguin a collir;

 

perquè ahir jo us veia tristes

i al devora del llanguir,

i perquè ara sou enceses

com les roses i el bon vi,

cantaré la vostra glòria,

la d’avui i la d’ahir.

 

 

 

 

Rosa Leveroni

Cinc poemes desolats

i altres poemes

 

 

 

 

CINC POEMES DESOLATS

 

…cuyd’ haver port en la platja deserta

Ausiàs March, XCII, 57

 

 

I

 

Com un gorg sense llum ni remors d’aires tendres,

sospirós pels estels i l’esclat de les ales

que mai no el signaran i es morfon lentament

sense un crit d’esperança…

Així em passen els jorns, orfe d’aquell meu cant

que posava clarors en l’aspror del camí.

Si l’amor fou neguit, m’era dolça l’espina

i com ocell orbat, el dolor m’era càntic.

Ara el feix de l’amor, damunt el cor cansat

és només solitud

de la flama feroç devorant en silenci

la vida que es consum lluny de tu, lentament,

sense un crit d’esperança…

 

 

II

 

Com l’animal ferit, morir ben sola

de cara al cel només, dins la malesa

abastada amb dolor, fora recances

d’uns lligams ja trencats, passat el fàstic

del darrer desengany, trista metzina

necessària a la mort… Morir ben sola,

els ulls de bat a bat a l’alegria

del gran despullament. Dolç oblidar-se

del dard que m’aterrà, misèria d’altri

però meva també. Morir ben sola,

estalviar el meu crit en la tenebra:

Certa de la Claror…

 

 

III

 

Cor desolat, vela al vent de la tarda,

passa rabent aquest freu de sirena.

Si l’has vençut, sempre més el teu somni

en sentirà la impossible enyorança.

 

Cor desolat, dins sos ulls qui fos nàufrag

sense records de la pàtria llunyana.

Timons ardents de les hores enceses

sense ponents ni desigs de cap alba.

 

Cor desolat, nua roca deserta,

presa del vent i del sol i de l’aigua.

La llibertat si ara és plor serà càntic,

cor desolat, en la vida més alta.

 

 

IV

 

Pedra i l’udol del vent damunt la pedra

si s’alça alguna veu, sinó el silenci

de l’implacable sol bevent-se l’aigua

en la més fonda deu. Ales sinistres

dels corbs esgarriats. No hi ha el misteri

de l’alba, del ponent… La llum, la roca

castigada pel foc… Aquesta pedra

et vol cridar. Senyor, crida ta pluja

i Tu no li respons. Perduda, sola,

fins a l’entranya roc; què espera encara?

Digues, on ets, Senyor?…

 

 

V

 

Rera del mur, segures,

sento velles paraules

cridant imperioses

el retorn a la terra,

antiga pàtria trista.

La meva passa immòbil

s’ha arrelat en la fosca.

Els ulls àvids reclamen

la dolça claror seva.

El mur la defenia

i el cor, covard, no gosa

emprendre la conquesta.

 

 

 

ABSÈNCIA

 

I

 

Respires, sento

la brisa dels teus somnis

vora ma galta.

Què hi fa que les muntanyes

m’allunyin dels teus braços!

 

II

 

L’oblit seria

si el meu poblat silenci

callés encara.

Però la font retorna

la teva veu intacta.

 

 

III

 

Oh vent!, emporta

les meves enyorances

en captiveri.

Converteix-les en aures

manyagues al seu rostre.

 

 

IV

 

Claror del somni,

oh rostre que estimava!

Per què desertes

les meves nits, deixant-me

l’ombra per companyia?

 

 

V

 

Amor: Paraula

feta de somnis lassos

i de tristesa.

Camins que es perden

en el dolor de l’alba.

 

 

 

ANGOIXA

 

I

 

Aquests laments de l’alba que agonitza

en un llit de roses apagats,

estremeixen les veles desinflades

dels meus somnis cansats.

El turment de la llum esbandeix l’ombra,

avant-tast dolcíssim de la mort.

Ai tristesa inguarible que arrossegues

en despertar-te, port!

Han mort tots els estels que em foren guia

navegant en aigües d’infinit.

Tu fores el repòs i l’esperança

i ja no em restes, nit!…

 

 

II

 

Si dava el meu amor i només l’aire

el feia seu, ardent.

Si cap braços segurs trobava el somni

per a fer-lo vivent.

Si els meus preats tresors sols foren pedres

d’un càndid joc d’infant

per a l’amat distret, i si el meu càntic

no li fou mai encant.

No en diré el desconsol ni la tristesa

que trobi en el camí.

Ésser la fulla al vent que no reposa

també és un bell destí.

 

 

III

 

Només l’ombra del vol ratllà la tarda

donant-li nova llum.

Passà rabent l’ocell, només la posta

va servar-ne el perfum

en el desmai suau d’aquelles roses

que daven al jardí

el seu amor reclòs, ofrena casta

que ningú va collir.

 

 

IV

 

Camins del meu neguit, on trobaria

la claror dels estels

si perdia l’amor i no tornaven

mai més els seus anhels…

Camins del meu dolor on es fonien

engolits per la nit,

si ja dins meu no trobo l’esperança

ni el deler d’infinit…

Camins del meu goig foll, on és la vostra

passada voluptat

que ja només teniu regust de cendres

per al meu cor cansat!…

 

 

V

 

Aquella font gentil sols fou miratge

creat pel meu anhel.

Tornava dintre meu altra vegada

la solitud del cel.

Si fou morta la flama, qui podria

renovellar-ne el joc?

Oh cendres apagades que perdien

l’aspre perfum del foc!…

El vent, sols serà el vent damunt la terra

del meu viure confús

que amb urc escamparà les fulles ertes

d’un pobre somni il·lús.

 

 

VI

 

Les roses del record van esfullant-se

del temps en el jardí.

Els pètals, un a un, marquen la dansa

que l’àvol violí

de l’oblit fa sonar… Oh melodia

endormiscant el cor!

Ens portes més a prop amb cada dia

el  present de la mort…

 

 

 

ELEGIES DELS DIES OBSCURS

 

I

 

D’Ulisses el retorn ara refeia

al recer del casal, i les quimeres

vençudes pel combat es retiraven

en apressat tropell. Venia l’hora

del ben guanyat repòs. Ara el migdia

d’aquell turment d’amor, íntim periple,

s’afina lentament vers una posta

on és la pau corona dels meus somnis.

Els camins de la mar, des de la llinda,

són un record només. El cor retroba

la certesa del port, aquell fixar-se

en el pas desaprès, en el misteri

del perennal fluir de tota cosa.

Abans era el torrent de folles aigües

que no sap del repòs sinó l’absència;

ara sóc el mirall on tots els núvols

s’esguarden lentament o folls s’encalcen,

però jo resto immòbil, contemplant-ne

els seus fràgils castells, sabent-ne tota

la gran fugacitat… Ah! la segura

perennitat dels camps on fructifiquen

tant de dolor, de goig, en unes messes

que són el somni viu d’uns àvids braços!

Ah! la lenta, obstinada melodia

de l’acomplir perfet, sense recances!

Pèlag esmunyedís, quina collita

he llevat de ta sina remorosa?

El rastre saborós als ulls sentia

i el cansament tenaç d’aquesta lluita

sempre contra-corrent, al grat de l’ona.

Ni perles ni coralls foren el premi

d’un amor obstinat; contra les roques

moria sens remei la meva joia…

Ah, pulcra terra ferma del silenci

on canta un rossinyol que jo ignorava!

Illa del gran repòs, estel immòbil

que em serves els records i l’esperança

com un tresor ocult per a ofrenar-lo

quan tornin a florir les llums de l’alba!

 

 

II

 

Aquest lent recordar, com de meandre

d’ample riu peresós. Aquest reviure

sota el cel conegut el pas dels núvols

d’un cel que em fou més car. Aquest rosari

de perfums i de sons i de tocs d’ala

senyalant els meus jorns amb la secreta

claredat dels oracles que predeien

el mar obert. (El port, com un misteri,

restava inabordat, en els seus braços

la reserva d’oblit i d’aigua mansa).

Aquest viure d’avui com uns reflexos

d’un ahir venturós on eren signe

una flor pueril, un bri de lluna,

un cant de rossinyol que conjugava

amb la campana lleu tot el seu somni…

El camí de la mort, ¿és que seria

aquest lent recordar com de meandre

d’ample riu peresós?

 

 

III

 

Desmai de cap al tard damunt de l’aigua

adormida del port. Els núvols grisos,

deixaven la tristesa de sentir-se

orfes del seu rosat botí de posta,

sobre el mirall opac. L’ala del somni

ratllava les cobertes treballades

d’un íntim cansament. Ja cap bandera

no ornava els mastelers. I les desferres

dels bots abandonats eren la muda

crida del desesper. Els nostres passos

ressonaven pel moll i les paraules

foren el lent sospir de la nostàlgia

d’un viatge mai fet… Ah! les inútils

veles del mort desig, ¿com desplegar-les

al vent que no vindrà per a portar-nos

al goig del mar obert, a l’alegria

de les ones batents, si els braços àvids

d’aquest port desolat ens retenien?

 

 

IV

 

Dels somnis el teixit feia i desfeia,

Penèlope fidel envers una ombra

d’aquell amor que fou. Prou ressonaven

altres veus apressants perquè la cambra

on l’ordit pacient em retenia

fos donada a l’oblit. Eren inútils

veus irades i precs, ja cap miratge

no em fóra més engany, ni m’abellia

el pensament fugaç d’un altre rostre…

Aquells anhels punyents de jovenesa,

¡oh mar obert entorn de l’illa closa,

camí reial que havia de portar-me

un bell inconegut!… Ara a les ones

sols pregava el retorn i la certesa

del meu sabut amor de cada dia.

Però restava el mar sense cap vela,

anunci benvingut de l’esperança…

I ja el teixit inútil dels meus somnis

no sabia trencar… ¿Quantes vetllades

en què la lassitud fóra mestressa

del meu orfe destí, només i encara,

de la desfeta greu em separaven?

¿De quin forassenyat seria presa

quan fos abandonada pels meus somnis?

 

 

V

 

Oh llacs dels meus records, aigües profundes

que ja mirall no em sou, ni puc trobar-hi

un rostre benamat. Totes les ales

us deixaven deserts, per companyia

el silenci quiet, allà en les ribes,

dels arbres despullant-se de les fulles.

Oh llacs del meu record, d’aquelles hores

d’amor adolorit, quines, immòbils

com marbres submergits, en vostres sines

esperen pacients que les rescatin?

Jo prou us interrogo, cap resposta

no em dóna el rostre llis de vostres aigües.

Vaig dar-vos un amor i la penyora

avarament serveu; les mans estrenyen

l’aire gelat i buit…Trista quimera

aquest amor em fou, si trobo una ombra!

 

 

VI

 

En un desmai de roses mor la tarda

amb els sospirs del vent entre les canyes

que reclouen els horts. El pur silenci

d’aquest finar tranquil fa companyia

als somnis adormits on es reposa

l’adolorit record. Signen les ales

amb el seu vol rabent aquesta treva.

I del dolç oblidar, brolla ben pura

l’argentada cançó d’una campana.

Oh silenci suau! Però comencen

a desvetllar la nit les veus dels tòtils,

enfervorides flautes amoroses

d’un cant mai acabat. I tu retornes,

present amor llunyà, i en els teus braços,

delectable dolor, em trobo encara

presonera i fidel només a una ombra.

 

 

VII

 

Com port desconegut del que s’ignora

quina hospitalitat ofrenaria

al nostre vagareig, i ja ens espanten

els seus braços oberts; m’eres temença,

oh meva solitud! Les teves ombres

em semblaven hostils; et baratava

pels falsos mirallets d’aquelles hores

on em mentia el so de les paraules

absurdament iguals, on tots els rostres

només eren mirall de la tristesa

de sentir-se parells en la misèria

d’estar lligats i junts… I no trobava

el teu tresor ocult; cada derrota

que m’acostava a tu m’adoloria;

fins que m’has conquerit. Ara els teus braços

em porten fermament, i descobreixo

el teu fluir de font, veu amorosa

que va dant-me el seu cant i tots els somnis

m’acoloreix de nou. Tu em fas ofrena

del silenci sonor on es retroba

aquell respir suau del món que em volta.

I vas fent-me l’amiga del misteri

que sento dintre meu, rosa perfecta

que va vestint-se: Mort… Mai més no em deixis,

oh meva solitud!…

 

 

VIII

 

Aquest so greu de corda adolorida

que subratlla el meu cant, és la penyora

deixada per la mort perquè et recordi,

amor adolescent. És la teva ombra

que en l’alta solitud dels camins aspres,

el braç acollidor, va fer-me ofrena

d’aquest repòs segur, oh flama pura

del meu amor passat, present encara

en el somriure las d’un món que porta

el pes de tots els morts en les florides

de cada primavera renovada.

Ets el meu port tancat on de l’inútil

navegar procel·lós veig la tristesa

i el conhortament… Ombra benigna

que m’acompanya el cant atemperant-lo

amb unes notes greus, serva’m els braços

eternament oberts…

 

 

IX

 

El més preat trofeu que jo tenia

de l’amorós combat, per mi tu l’eres,

oh meu fidel dolor! La teva flama

el camí m’aclaria i les misèries

d’un vol inassolit, les converties

en un anhel més gran que s’enlairava

amb el vent poderós de tots els somnis.

M’eres l’arma i l’escut, amb tu la lluita

es resolia en cant, embriaguesa

de rossinyol orbat, cantor de l’alba

que mai més no veurà però sap certa

per l’amorós dolor… Ara em desertes,

quan restaves tu sol al camp inútil

que l’amor va deixar… En la tenebra

que ha perdut el record i l’esperança

d’un nou florir del sol, sentís els braços

tirànics i segurs amb què em lligares,

oh pretèrit dolor ja inabastable!

 

 

X

 

Vaig donar-te el meu cant. Ell fou la flama

arravatada als déus en la follia

de l’amor juvenil. Les mans s’alçaren

amb el gest triomfal que proclamava

l’ofrena del botí… L’ira divina

em colpia la veu, i les tenebres,

després del foc brillant, s’aprofundien

en un silenci cec. Hores amargues

sense ressons de cants foren el càstig

del meu amor per tu que als déus mostrava

l’orgull del meu dolor… Varen venjar-se

els destres immortals amb el cop doble

que feria el dolor i se m’enduia

l’esclat de la cançó que va ser teva,

oh meu amor passat!…

 

 

XI

 

Obscur destí d’aquesta vida meva

que ja ha donat l’amor i tots els somnis

als vents malversadors!… Braços estesos,

clamo l’adveniment d’una nova alba

i trobo al meu voltant només les cendres

i silenci d’abís, i són tan altes

les estrelles brillants!… Oh, com voldria

mirar-me dins uns ulls, veure-hi la flama

que vaig cercant arreu! En el seu pèlag

trobaria la mort, i fóra dolça,

oh meu obscur destí!…

 

 

 

DE LA MORT

 

I

 

Em feria aquell crit

de mils d’ulls que sofrien

dintre d’uns ulls només.

I mil dolors plorava

en un dolor tan sols.

Ja cada mort venia

en una sola mort,

tota desesperança

en un sol desesper

i dins meu el silenci

pel silenci de Déu.

 

 

II

 

Com un còdol polit

per l’aigua pura i dura

que li lleva l’aspror

de la roca primera,

voldria arribar a Tu

en càndida nuesa,

provada pel dolor

dels qui en mi sofrien,

i sense voluntat,

com la pedra amorosa

fos dolça dins la mà

retenint-me benigna.

 

 

 

HOMENATGE A GABRIEL FERRATER

 

Recordo, Gabriel,

aquella tarda dolça

tornant de Port-Lligat,

vers la fi de setembre,

tu, amb la Roser i jo,

quan vares comminar-me

a recordar-la en vers.

Tu sí que vas donar-nos,

com fita del camí,

el teu inoblidable

“Poema inacabat”.

El meu vers no venia…

Després vingué la Mort,

Gabriel, tan trista,

que ens deixà desolats.

Ara revé la posta

i m’ha portat un vers

tanmateix massa pobre…

És viu, però, el record,

i l’oblit impossible,

Gabriel…