APÉNDIX DE VÀRIA INTENCIÓ
Guerau de Liost
SONET DE JOSEP CARNER A Somnis
Oh mon Guerau, qui l’ametista rara
un jorn polies, únic en ton art:
tens un bigoti com una herba clara
i vela un poc de son el teu esguard.
Mes per voler del cel, adés i ara,
fa una paraula de ton son depart,
i és, en l’espai que un sol novell amara,
prodigiosa com un estendard.
Sent-me vijares que en la negra via
puges al cim, on és el llor sagrat,
cerqui jo mon tirany de poesia,
oh fort amic, de ma poquesa amat!
Sense la teva dolça companyia
fóra enutjosa la immortalitat.
PRÒLEG D’EUGENI D’ORS A La muntanya d’ametistes
En veritat sé dir-vos que representa aquest llibre l’acompliment d’una ben saborosa venjança… –Tots som impostos de com, entre les admirables obres, ja dutes a terme ditxós o solament empreses, per la joventut catalana del Nou-cents, una de les cabdals i de les més riques en saba heroica, s’ha xifrat en sostreure la Poesia, Andròmeda per als nostres Perseus, del poder del Monstre, al qual les engelosides Nereides la destinaven, i el nom veritable del qual és Caos o Satan, encara que els impius l’afalaguin amb la femenina apel·lació de Natura… –Tot allò que cau sota els rigors d’aquest monstre és forçat a dansa, en caòtica llicència; i, dansant desordenadament així, perd la forma regular i devé matèria bàrbara i rústega-. Per mal de rusticitat era, doncs, deformada la nostra Poesia. Ens cal ara, el deslliurament ja assolit, un sacrifici de llarga espera, ardents com som del desig nuvial, per a donar temps que l’esposa destinada deixi les robes de servitud, i talli sos cabells i ses ungles, talment l’Estrangera amb què l’Israelita va maridar, i permaneixi, com Esther, primer per sis mesos, i de seguida per altres sis, ungida i macerada per les essències i els perfums.
En l’entretant, revenjant-nos de les aspríssimes hores de lluita, ens és grata cosa, per festa, sortir fora dels nostres ciutadans murs, i consumar en la carn del Monstre, i dins son cau mateix, agressions noves. –Així un Cabdill d’entre nosaltres, que anomenem Raimon Casellas, realitzà un jorn aquella sortida famosa, que és la novel·la “Els sots feréstecs”, i que, segons s’ha dit abans d’ara, ve a ésser, dins la nostra renaixença, el D. Quixot de la literatura rural-. Però és encara gesta de temeritat major, la que ha acomplit el poeta de La Muntanya d’Ametistes. Ell va arribar-se a trobar el Monstre en jurisdicció de l’un de sos feudes, en la mateixa Muntanya… Allí el poeta va viure amb austeritat eremítica. En va el Monstre va assajar, per a perdre’l, totes les formes de la temptació de sant Antoni, i d’altres. Ell salvà la seva ment de paranys i els seus sentits de feblesa, amb la penitència i l’oració. En l’última de les proves, el Monstre va prendre la fantasma d’una dona bellíssima, nua. Tenia nívies les espatlles, però a certs indrets el seu cos era coberts d’una verdor flonja. La seva sang, al córrer-li a través de ses venes, cantava musicalment. A dalt de tot, la cabellera era pentinada amb una glòria de meteors. Li cenyia el front un rosari d’ametistes, i dues més li condecoraven ambdós pits; i duia encara un joiell d’ametistes al mig del ventre, i un altre joiell d’ametistes al dessota el ventre, que era polit i brunyit, talment un escut. Aparegué així als ulls del poeta i li somrigué, immòbil i inerme, tota segura de victòria. El fort poeta no clogué els ulls, ni parpellejà solament. Va prendre una corda i, mentre invocava el diví auxili i recitava una hermètica oració numeral, va lligar a la Diablessa els turmells. Ella somreia encara, pensant que ell no resistiria al prestigi de les suavitats quan ascendissin els dits, aplicats a la tasca de fer-la captiva. Quan ell va estrènyer els genolls, aplegats, ella no s’havia deixat del somrís; ni quan ell li cingolà rígidament la cintura; ni quan li encuirassà, implacable, l’aguda fortitud de la sina. Es deixà tan sols de somriure, quan ell va agarrotar-li el coll… Però, llavors, vençuda, definitivament, va caure, erta… L’ermità de la Muntanya d’Ametistes va baixar després a ciutat, amb el viu botí de la Diablessa captivada. Amb ella va tancar-se, en la més recollida cambra de son solitari palau. De son solitari palau, que està protegit dels bruits externs per dotze muralles, on un ornament de pedres precioses és ordenat segons l’ordre dels fonaments dels murs a la ciutat apocalíptica; sent la primera de jaspi; la segona, de safir; la terça, de calcedònia; la quarta, de maragda; la quinta, de sardònica; la sisena, de sarda; la setena, de crisòlit; la vuitena de beril; la novena, de topazi; la dezena, de crisopràs; l’onzena, de jacint; la dotzena, d’ametista.
Això arribat, és quan va veure que aquell sant Antoni guardava al dintre una ànima de Marquès de Sade. –La Cambra-presó era un biblioteca, on se trobaven reunits amb tria curosa els llibres d’alguns selectíssims i savis poetes, des de Catul a Joan Artur Rimbaud, inventor de la cromàtica de les vocals, sense oblidar els amorosos de subtil platonisme, a la manera egrègia del Petrarca o del Buonarrotti. Un cuiro de càlid to, treballat a Espanya, cobria els murs, on, perquè les finestres eren migrades, s’ajupien peresosament les penombres. En indrets de gran discreció eren alguns aiguaforts enquadrats, amb exquisidors modelades per la carícia àcida del mordent. De quatre pebeters petits, enlairats en els quatre angles de l’estada, sortien, calmoses les fumeroles d’estrany perfum, que no recordava cap pura ni composta essència de flors, ni de remots agents químics, sinó que son fruïdor va batejar un dia de “flaire cerebral”… Totes aquestes coses foren teatre de les més cruentes escenes de martiri. La Diablessa era obligada, per dies i dies, a restar allí al mig, i el Senyor Poeta, assegut en una ampla cadira de monjo, ben oberts els seus ulls tan clars, quiet, recollit, mòbils solament les narines i les mans, que eren com de les de l’Octavi de Romeu s’ha dit “agudes, àgils i precises com els instruments de la cirurgia moderna”, resolia, sobre el cos lligat, els més bells experiments dins l’alquímia de la tortura… Útils foren per a la labor, i útil variar-les, totes les armes de l’arsenal del verb. Senyor Poeta és bon retòric; així la carn del monstre d’infern, que els impius solen anomenar Natura, ne sortia llatzerada amb perfecció. Tota comparança era com un punyal; tot epítet, com una agulla. La disposició de cops i ferides se calculà amb tant d’elegància, que es dibuixà amb llagues i blaus un molt admirable arabesc… Senyor Poeta, a la fi, triomfant, donà la seva obra per terminada. Deixà dos besos damunt el front de la seva víctima, i va llançar-la aixì entre els homes, sagnant i morent en una agonia musical. Va llançar-la i ell restà en la seva biblioteca, sol, tancat i amagat, sense permetre’ns saber d’ell més que aquesta saborosa venjança, sense vendre’ns res més del propi esperit i la pròpia vida “parell —són paraules de Villiers de l’Isle-Adam, el cruel artista– a aquells cristalls on dorm a l’Orient el pur esperit de les roses mortes, i que cela hermèticament una triple envoltura d’or, de cera i de pergamí.”
El miracle està, que això que semblava obra de mort, hagi esdevingut, per lo perfecta, obra de vida. —Perquè la vida no és altra cosa que la perfecció.
Amic Guerau: En l’hivern de 1867, un barril de glicerina, fent el viatge de Viena a Londres, va arribar cristal·litzat. Diu que era la primera volta que es veia glicerina cristal·litzada. Aquest cos, en efecte, no cristal·litza mai espontàniament, ni ha pogut mai trobar-se cap medi artificial que el redueixi a cristal·lització. Avui de cristalls de glicerina n’hi ha a tots els laboratoris. Existeix àdhuc una fàbrica, a Viena, que es dedica a la seva producció. Però aquesta producció és, per a parlar pròpiament, una reproducció, una cria, com pot ser-ho la de les ostres. Perquè tots els cristalls de glicerina que avui són al món, descendeixen, per generació natural des que van néixer, en 1867, dins el barril viatger… El físic Crookes va tenir la idea de sembrar-los dins glicerina en estat de sobrefusió. Allí germinaren, i allí va néixer una generació nova de glicerina cristal·litzada, que, a son torn, ha donat origen a noves generacions… —Els cristalls de glicerina vénen, doncs, comportant-se d’ençà de la seva aparició, com una espècie vivent. —La glicerina arriba, doncs, a viure quan assoleix el perfecte estat de cristall… Anàlogament devem pensar que la Paraula no ha estat mai viva; però que acàs un jorn ho devingui quan, de tan perfecta, ja tots els seus elements prenguin, entorn d’un nucli, la forma suprema d’un exquisidíssim polígon…
Jo sé dir-vos, amic Guerau de Liost, que molt me temo una copiosa germinació d’aquestes paraules vostres, tan belles, en la glicerina neutra de les nostre Plagilàndies nacionals.
Josep Carner
Josep Carner
Els fruits saborosos
I
Com les maduixes
Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d’un infant.
Per’xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s’encanta davant d’una claror
i va creixent tranquil∙la i en admiració
i a voltes, cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,
ella que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
Li plau la corretjola i aquell herbei tan fi
i creu que el cel s’acaba darrera del jardí.
En va la maduixera son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s’enrojola, treballa, s’extasia:
si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.
II
Aglae i les taronges
Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l’encalç per l’herba i la rosada,
i té la cara pàl∙lida d’un gran defalliment.
Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l’hort s’amaga per les desertes vies
i encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.
I arriba a les taronges, i en cull i se n’emporta;
la set, de sols mirar-les, li feia el ulls brillants.
Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.
I Aglae, ja refeta, es bressa en l’esperança;
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l’infant que ja s’atansa,
batec tan avinent i tan inconegut.
I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l’espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.
III
Els albercocs
i les petites collidores
Diu Iris a Mirtila:
—Amiga, jo no sé…
¿Tants d’albercocs li deixes
al vell albercoquer?
—Oh Iris, prou m’agrada
menjar-ne pels camins
fent festa a la dolcesa
que em raja boca endins.
Però l’hivern arriba,
i vora el foc rabent
sentim a la teulada
ballar teules i vent.
I, bell atzar, la mare,
veient-nos entristits
i com freguem els nassos
i com bufem els dits,
ens porta, riolera,
quan cau la neu a flocs,
un pot amb confitures
de préssecs o albercocs.
IV
La poma escollida
Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
—Oh petita Alidé, com és que plores tant?
—Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.
I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,
i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen
i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit.
Lamon fa un gran sospir i li diu: —Oh ma vida,
mos peus són balbs i sento que se me’n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.
Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?
V
Les peres jovenetes
¡Ai, la petita Ixena, voluble com l’amor,
que vols que et creguin muda, la boca ben estreta,
i ta mirada xiscla tan fort com l’oreneta
dessota les pestanyes, serrell del teu candor!
Quan obres la finestra, ja tot el món és clar;
l’olor que t’esperava del roserar, tremola;
la llum et pren la cara i pel teu cos rodola
i ta rialla dins un raig de sol se’n va.
I quan el cel és d’or i cada cosa invita
en el camí i el marge i el tros, sobtadament
sents una esgarrifança del goig d’ésser vivent,
l’esguard xipollejant en la llum infinita.
¡Ah si les albes roses i els branquillons d’abril
i el so de l’ocellada i el riu que s’adelera
poguessin lliberar-te, tu sola, tu primera,
de topar mai el dol, Ixena, més gentil
que les primeres peres que es fan acolorades
llavors que tant s’atarda el sol per la vessant:
les peres jovenetes, penjant extasiades
de cabre, justes, dintre la boca d’un infant!
VI
Les figues matinals
Neera, aquella vídua benigna i assenyada,
baixa de mica en mica l’escala del jardí;
canten ocells, la font gorgola enamorada,
les fulles parlotegen i alegren el camí.
—En vida de Caropos, quin córrer nit i dia!
Venia, al meu darrera, d’amagatalls al fons;
amb roges llambregades d’amor m’escometia
i em sacsejava com el vent als branquillons.
Però ja visc tranquil∙la, no m’he de turmentar;
s’emplena ma cintura, de no cap braç esclava;
la sotabarba fina que ell sempre masegava,
ara sacsó ja cria del pler de reposar.
Cada dia al jardí me’n vinc de matinet
vora la font, amb figues de les de coll de dama.
I em besa l’aire, sense cap fressa ni cap flama,
i ara prenc una figa, ara prenc un glopet.
VII
Agavé i les castanyes
Agavé té les mans suaus i fredoliques.
Aplega les castanyes d’un foc de romaní
i en va traient les closques i en va menjant les miques.
Comença a les palpentes, la fosca, el seu camí.
Els fruits espeterneguen per fer-la enriolar.
La flama vol parlar-li, com piadosa fada.
Perquè Agavé és tan bona, tan dolça de mirar!
Té una blancor molt trista, com mig esgroguissada,
i, en els cabells, comença l’argent a tremolar.
Ja les germanes són casades; ella sola
viu en la casa freda i cada nit més gran.
Planyent, quan minva el dia, la rufagada hi vola
i els murs es fan més negres i el sostre es va allunyant.
—Castanyes, bon escalf als dits de la infantesa
quan és alegre l’aire que ens desgavella els rulls
i hom veu en cada cosa una guspira encesa
com saludant una altra guspira als nostres ulls.
Prop meu era aleshores la fada grisa i bella
que en la dissort ens dava llamins i una cançó.
Ja mos cabells són ara cendrosos com els d’ella;
la que jo era manca devora la que só.
I les passades hores, com van tornant-se xiques,
i en les properes, quina foscor, quin fred mortal!—
Agavé té les mans suaus i fredoliques;
planyent-la, sos anells ja són d’un or malalt.
VIII
Les magranes flamejants
És nit; sola i plorosa diu la muller d’Alcides:
—Oh Hera, gran deessa, atén-me, cor a cor,
abans que a Zeus recaptin tes flaires exquisides
i el seu esguard et volti de rierades d’or.
Car t’és plaent de veure, en les suaus brandades,
com tremen, com es lliuren els cossos matronals,
i que les veus s’apaguin, de tan enamorades,
i s’ompli de victòries el tàlem dels mortals.
I sola presideixes, del cim de la claror,
l’aürt de les mirades en lluita prest encesa,
i ara t’arbores, ara t’ajeus en la peresa,
al cobri de la roda de neu del teu pagó.
Allunya’m, protectora, les hores malastrugues:
ma veu i mes petjades sols troben solitud,
i la mateixa llàntia fa pobres pampallugues
com si, per enyorança, li demanqués virtut.
Aquelles nits enyoro d’enfosquiment tan clar,
quan queien flors dels arbres que el ventijol despara,
quan ell la cara meva prenia vers sa cara
i el braç me’n queia, sense la força d’anusar.
Encén el bell furor, oh Hera, amb ta mirada;
que sigui aquest silenci batut per so rabent.
La vella porta espera la seva revolada;
mon cos demana els besos que ajupen com el vent.
Alcides, en collir-me, dels braços meus digué
que eren una garlanda d’amor, tota florida.
Oh Hera, en sa tornada l’estrenyeria bé
i fóra ma garlanda potent com una brida.
I despullant, de dia, les hortes i els jardins,
en premi de les teves volences sobiranes,
tos temples ornaria de flamejants magranes
que, ben ferides, llencen un xàfec de robins.
IX
Les gracioses ametlles
Vellegen els amics igual que llurs amigues
i parlen un finíssim capvespre de tardor:
—És dolç el nostre amor i ja no vol fadigues.
Somriure de capblancs, conversa en un racó.
El temps, encara temps, de quietud s’emplena.
Hem vist les flors morint, els falciots passant.
Les fulles cauen tot besant la llum serena
i el cel és més subtil pels homes que se’n van—.
I diuen les amigues: —Oh quin bell seny, amics!
Bé hi ha per al discret, a cada tomb, delícies:
feu versos antiquats, meneu amors fictícies
i encara, a mitja llum, dieu els mots antics.
Nosaltres érem belles, un dia… Ja potser
només us oferim que la malenconia.
El nostre encant només l’heu respirat un dia,
com la florida inútil que escampa l’ametller—.
I Filemon, el que era més vell, les saludà:
—Dàveu al cel, oh flors de joia i de tendresa,
no sé quina blavor dels vostres ulls apresa
i, pel camí de veure-us, ho fèieu tot més clar.
I avui encara sou plaents per als amics,
ametlles duradores, ametlles delicades
que amagueu les blancors una mica arrugades
en els vostres velluts suaus i fredolics.
X
Les prunes d’or
En un incomparable triomf, Migdia mor.
Passada pel flameig, la terra s’aclivella.
Aglaia seu a l’ombra de la prunera vella.
Relluen delitoses, endins, les prunes d’or.
¡Oh cos d’Aglaia, bru com saonada fruita,
cimat de cabellera com d’una nit mortal!
Els llavis se li baden per a la dolça lluita
i té en els ulls un caire brillant com de punyal.
Les prunes d’or a Aglaia reüllen temptadores.
Són en una illa verda, cenyida de claror;
en el redós, a penes hi ha fresses torbadores:
un fregadís de mates, l’insecte en bonior.
Aglaia sent un mot. És ella o el brancam?
I l’aire es torç, ardent d’una flama frisosa,
i la calitja parla d’una terrible fosa.
L’agost com es rebolca, tot sol, damunt del camp!
Aglaia té una set que eixuga el seny, la parla…
Superbament s’aixeca, damnant el seu descans,
i enfonsa en la prunera les cobejoses mans
i enlaira tot el rostre, com si volgués besar-la.
I l’arbre, que amb un lleu serpejament de branques
sembla oferir-nos l’or, la mel d’algun pecat,
s’estremeix un moment de la ferocitat
del gran perfum impúdic i de les dents tan blanques.
XI
Les cireres ingènues
Mena els infants Pantídia per la verdor del prat
un dia clar de juny, obert de bat a bat;
hi ha flors a cada marge i el cel és innocent;
la pols mateixa, quan es mou, és resplendent.
I criden els infants en blanca volior,
i canten i s’empaiten dellà de les passeres.
Del cirerer ni veuen l’ombreig i l’abundor:
mil boques a tot riure, l’esclat de les cireres.
Al cor de l’arbre, hissada sobre els herbatges molls,
la mare, penjarelles de foc posa en senalla,
i vora seu convoca els cants i la batalla:
—Per al que vingui tot seguit hi ha dos penjolls!—
I n’heuen tots i fugen d’uns vímets a l’abric,
i tot seguit adornen les càndides orelles:
o nas i boca es pinten d’unes regors vermelles,
de llurs dentetes d’esquirol en el fadic.
Tot sol, amb les cireres s’alegra el més infant,
i en ses mans bellament saltironen i dansen,
¡i quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen,
les joies de l’estiu que tenen al davant!
La mare el va collir, l’alçà a la llum del dia
i el féu, contra del cor, lloat i beneït:
—L’un vol la vanitat, l’altre cerca el profit;
el benaventurat és qui pren l’alegria.
XII
Cal∙lídia i els préssecs
Ton seny, oh previsora, de mon delit és causa.
De l’arbre en primavera vas respectar la flor
i ara tos braços nus m’allarguen com un do
el fruit perfecte, arrodonit amb pausa.
El teu esguard s’ha fet un destí que em vigila.
Semblen els préssecs més rodons en els teus dits.
Apagues cants de cel i fresses de la vila;
ets tota com un dia d’agost que no vol crits.
Ja de l’estiu van coronant-te les diades
per dol en les memòries dels dies que vindran.
El ventijol s’adorm, les fulles són fermades,
l’aigua reposa amb una claror que està sotjant.
Quan alces el teu braç la fruita se’t convida;
ella obeeix tes ordres en veure que ets millor:
és més harmoniosa la teva perfecció,
més graciosament arrodonida.
En paga de ta ofrena, per a ta boca aparta
fruita de besos aturada en mon brancam;
són determini, són domini i són lligam
i prengueren saó, lentament, de mirar-te.
XIII
Les nous del berenar
Una fonteta raja al peu de la noguera.
Allà van cada tarda a berenar els infants:
potser la font n’imita els salts remorejants.
I la noguera, a tots, els fa de mainadera.
El més petit de tots a sos germans digué:
—Les meves nous, les meves, jo vull picar-les ara—.
Fa, saberut, el gran: —Si en vols, les picaré.
Tu no, perquè en eixint de casa ha dit la mare:
A Mirtil no li deu el roc: és tan petit!
Quan pensa de picar la nou, es pica el dit.
—No ho creguis —fa el menut—. Agafo el roc, veuries,
sense cap dit a sota. —Ningú no el creu de re.
Com el que fa de gran es plau en tiranies!
Mirtil pica de peus i crida com un be;
i, amb el rebec, les nous, per terra cauen totes.
El gran gira l’espatlla dient: —Tu sempre botes—,
i ja l’oblida, amb aire superbament serè.
L’altre germà, però, que de reüll se’ls mira,
veu que Mirtil, picant de peus, en dansa d’ira,
sense saber-ho, esclafa les nous que li han caigut.
I va vers ell, distret, com de no res temut.
Pren cada nou, la menja (ningú no se n’adona).
Car, si amb plaer s’empara del guany de cada estona,
no hi escarafalleja ni se’n gloria pas.
Que el seny defuig, alhora, topades i escarràs.
XIV
Les serves endreçades
A la polida cambra que fa una aroma d’herbes,
i és blanca, amb una imatge que ve del temps antic,
Hersé treballa tota fina, amb rostre amic.
És ben plaent el viure quan endegueu les serves.
Oh la velleta, per morts i morts compassada!
tants de dols li han donat una nova candor.
Prou que us hi valen, quan us minva la diada,
la feina ben atesa i els pensaments d’amor.
I diu Hersé: —Ja a mi m’escau el raconet,
com a aqueix fruit que poso damunt la palla neta;
el paradís pot heure’s dins una cambra estreta,
només que tot hi lluï, ben pur, en son indret.
Jo hi jugo a mitja vida; la gent del meu llinatge
passaren, enduent-s’en la millor part de mi.
Ja em cal només, desada com sóc en mon estatge,
d’assaonar-me i endolcir-me ans de morir.
I quan vindrà aquell dia que el nostre fat curulla,
aquell endreç per sempre que no em farà cap por,
que es cremi un xic d’espígol damunt de ma despulla
i aquell estel que em veia s’adoni que no hi só.
XV
Les llimones casolanes
Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa
damunt el voleiar dels braços i el vestit.
El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa
i ja a la cantonada és Licas, el marit.
Liceni trenca un vidre, Naïs s’esmuny, plorosa.
Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,
amb una revolada cruel i una amorosa
ha restablert Metimna la pau, que amen els déus.
Cansada, pren la copa de bella transparència
on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,
i riu, sabent que a l’aigua mesurarà amb ciència
el raig de la llimona, la mel de romaní.
I beu, dant a l’entorn les últimes mirades.
La llum en el cristall, esparvilladament,
damunt sa cara es mou i l’omple de besades
i li fa cloure el ulls, repòs de tant d’esment.
XVI
Els codonys tardorals
Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
i corre, embriagada de tanta jovenesa,
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.
Però ja saps com elles es tornen malgirbades
per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
i amb cara tediosa caminen desmarxades
i són codonys, diries, el fruit més boterut—.
I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
i flagel∙lem el dia amb folles amenaces,
saturns a la memòria del goig mal escampat.
Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
i si l’amorosim al caliu de la llar
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.
XVII
Eglé i la síndria
Arriben les comares. Rient, fent el cor fort,
es passen una síndria que és la més gran de l’hort;
són llurs marits a vila, i han berenat entre elles,
i juguen a encalçar-se damunt els blats desfets;
mouen gatzara, salten, comencen cantarelles;
va a rodolons la síndria i aixafa els peus distrets.
La posta dessagnada fa tremolar l’herbeta.
Una comare branda la forta ganiveta.
Diu que es Eglé, la dona de l’home tan petit,
que esglaia les cunyades i bat el seu marit.
—A mi! —fan les amigues, cridant a la vegada.
I depassant-les totes, Eglé respon irada:
—No sigui la primera tallada de ningú!
A tu, la lluna roja, la llenço en sacrifici,
ara que d’innombrables estels amb el seguici,
vermella com la síndria, somrius a cadascú:
rutlla d’amor que encises casals, camins i brolles,
si ens veus avalotades retorna’ns a raó.
No ens fes l’amor manyagues, seríem unes folles;
si no ens escarrassésim, o xacra o bé corcó.
És cosa fada el viure quan hom no s’arromanga
per al munyir o el péixer o el batallar amb la fanga:
i si els marits enutgen i els fills donen treballs,
ens cal l’home de casa i ens calen els brivalls.
Tu doncs, tu que amb la teva mirada compassiva
veus que els infants s’adormen i que el marit arriba
del camp i ens il∙lumines la joia del sopar
i alegres la botella posada a refrescar,
demà, que a trenc de dia et reveurem encara,
demana’ns, tafanera, amb ta minvada cara,
si closes en la fosca, ens remogué en el llit
el plor de la mainada o els besos del marit.
XVIII
El raïms immortals
I
El poeta en el cim se sent cantar,
i la vinya daurada que el sol banya
a farbalans alegra la muntanya
i en fi pendís cap a les ones va.
La mar és adormida, el cel és clar;
melangies d’escumes i boirines
damunt la pau de les blavors divines
rellisquen lentes a no cap demà.
II
—Oh Cronos, déu de la vellesa austera,
la barba trista i la mirada errant,
la meva jovenesa palpitant
tu te l’emmenes per la cabellera.
I encara só distret, i, com l’infant,
veig la parença que ens amaga el dol,
i, com raïm, per art de mon verol,
em resta mel sota la pell tibant.
III
Aquest raïm, oh Cronos, t’ha plagut;
els grans daurats les teves mans m’arrenquen.
Que trist no és el so de quan es trenquen
en tos queixals movents de senectut.
No vull el lent i desvagat destí
de dar al no-res mon oci inconegut;
val més ésser esclafat i escorregut,
la sang inútil trasmudant en vi.
IV
Cerquem del goig el fàcil escorrim,
la falsedat lluent se’ns encomana,
i, tement cap paraula sobirana,
l’ànima taciturna defugim.
Però tot nèctar en el vas del rim,
duració en perfum i en transparència
es fa en el cup de la completa essència,
amb delits i recances que oprimim.
V
¡Malenconia al fi de la diada
i cremadissa d’ales dels instants!
Treni garlandes amb els pàmpols blans
i rigui dalt dels carros la gentada.
No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.
TEMES DE LA LÍRICA NÀHUATL
Amistat
La daurada panotxa primicera
ens revifa en el temps primaveral;
ens fa plaer com una llum lleugera,
de tan rossa i tendral.
Però saber que no minvà cap dia
en cor amic i el meu companyonia,
és —més bell que la ploma i el penjoll-
un collar de joies al coll.
Cant funerari
Menjar, dieu? Quin mos avui m’abelliria?
Car ma complanta sona on foren nats els vells.
Em veig, damunt la terra, corprès de melangia:
¿hi haurà amistat i belles dinades per a ells?
¿Escau que jo desniï un cant en aquest dia
i que m’enceli l’harmonia?
On el tabal reposa, mancat de llur amor,
només podré que jeure en boires i en enyor.
¿Tenim per sola llar la terra? ¿Cal sentir-hi
tot temps, escarcellera, l’angoixa diligent?
¿On cercaré les flors, on ne faré captiri
per tal que em vagui llur escampament?
¿Seré semença encara
posada en pare i mare;
borronaré, panotxa o fruit verdal al vent?
No veig ningú; som orfes; ens migra el cor la pena.
¿On és, on és, el caminal que mena
al lloc on tots davallen, l’imperi de l’oblit?
I, quan hi són, encara batega llur sentit?
¿Ho creuen tal vegada
els nostres cors? Aquell que amb sa mirada
cria les coses bategants,
amaga dins de caixes i cofres els humans.
De bell nou, en incerta llunyania,
¿veuré de fit a fit mos pares? ¿és segur?
¿Hauré llur cant, llur veu, que cerco nit o dia?
Que ací ens deixaren òrfens i estem sense ningú.
Cant de tristesa
¿És veritat que ens sentis al lloc de la tristor,
Tu que ens has dat la vida?
Erma negror.
Cor nostre, quietud; cor nostre, fes dormida.
¡Oh tan difícil de conèixer, de guanyar,
Tu que ens has dat la vida!
Tot seny és va.
Cor nostre, quietud; cor nostre, fes dormida.
¿Mai no serà que pugui escaure’m a prop teu,
Tu que ens has dat la vida?
Tot és tan breu!
Cor nostre, quietud; cor nostre, fes dormida.
De Tu vénen els dons i la felicitat,
Tu que ens has dat la vida;
de Tu ço que cobejo: les flors de més esclat,
però que encara agreugen ma pena amb llur florida.
TEORIA DE L’HAM POÈTIC
La primera formulació meva d’una certa hipòtesi es va escaure en una ciutat septentrional, avesada, més que no pas al lluenteig de la llum, a les mullenes ennegridores de la pluja crònica. Davant del balcó de la meva cambra d’hotel no es veia sinó una grisor igual i com encastada, sense minva ni defalliment previsible.
Un cop llevat, em vaig rentar i vestir com bonament vaig poder, perquè el lavabo era un petit recambró adjunt, sense finestra, i l’electricitat no funcionava; en resposta a la meva pregunta telefònica se’m va respondre que s’estava procedint a una reparació necessària i que farien mans i mànegues per enllestir-ho.
Sé que aleshores, assegut d’esma, amb el colze damunt d’un braç de la poltrona, vaig tancar els ulls per un moment. Potser em vaig ensopir una estoneta, cosa d’uns minuts. La tímida tosseta per part d’un subjecte, que havia entrat no sé pas com ni quan, interrompé aquella mica de repòs. L’inconegut, que seia al meu davant, m’adreçava una mirada sol·lícita, com vivament desitjós de veure acceptada la seva companyia. Jo, instintivament, sociable com sóc, li vaig somriure, i ell em retornà aquell senyal de benvolença. Era —em va semblar a la llum indecisa- més vell que no pas jo. Val a dir que, tanmateix, per benigne i respectuós que ell es volgués mostrar, la seva sobtada intrusió no hauria pas estat admesa en el meu país nadiu; en aquella terra d’allà dalt, però, era possible que els clients de l’hotel consideressin cortès de delegar l’un d’ells perquè saludés el nouvingut. Fet i fet, com deien els avis, a terra que vas, usança que trobes.
Quan, d’una part no sabent què dir-li i de l’altra cedint francament a una viva necessitat meva d’expansió, vaig acabar parlant-li de poesia –exercici inofensiu, però que m’ha entretingut i encaparrat qui sap les vegades- la seva cara expressà una deliciosa beatitud.
—Veig que aquesta art l’interessa —em vaig permetre de dir-li-. I ja que tinc al davant una persona distingida i amable (en aquest punt, vaig dedicar-li una mena d’inclinació de cap que em fou retornada), jo, on me veu, obligat a l’antic costum hospitalari de dir una cosa o altra, li voldria plantejar i, em penso, resoldre, un problema que m’havia encaparrat molt de temps.
L’inconegut va moure els llavis, en resposta, i em va semblar que deia:
—Tiri, tiri al dret. I es pot refiar de la meva particular atenció. Cregui’m: val la pena d’ésser nat per tenir el gust de sentir-lo.
El compliment em va semblar exagerat, però la cara d’ell no havia pas minvat, en el seu aire d’ingènua admiració, cosa que, la veritat, m’encoratjava.
Després d’un o dos sons d’aquella rasclada de gorja amb la qual indiquem discretament la conveniència que se’ns dediqui la major atenció possible, vaig cercar de fer-li entenedora la meva teoria.
—Anem al cas. Es tracta de l’aparició sobtada, inexplicable, del “vers donat” en l’esperit del poeta quan ell no té idea, i molt menys propòsit, d’una represa de tasca. Aquesta ratlla meravellosa se li acudirà enmig d’altres feines o bé distret, amb l’esperit en vaga, i de vegades tot caminant i d’altres a punt d’agafar el son. Però la tal naixença per sorpresa, totalment gratuïta, no és pas la sola qualitat de la intrusa. En gaudeix dues més: la primera és la seva energia i perfecció; la segona, la tàcita imposició, que gairebé ens atueix, d’un consemblant nivell estètic per a tot el futur poema.
Em semblà de veure en el meu visitant una tendència a deixar caure les parpelles superiors.
—El canso? em vaig permetre de dir-li d’una manera vagament incisiva.
—En cap manera —em va semblar que murmurés-. Si m’he permès de tancar els ulls és per intentar de “veure” millor el que em diu.
—De totes passades, acabaré breument. Estic d’acord, gràcies a modestos experiments particulars, amb la dita de Shelley: “Quan hom comença el poema, la seva inspiració ja minva”. La inspiració, fet i fet, no ha estat més que l’obra d’una sola paraula, gairebé d’una paraula qualsevol, però excepcionalment recollida en una lectura mig distreta, o en la conversa de dos inconeguts que passen, o bé ens ha saltat als ulls en un diccionari on cercàvem ben altra cosa. El cas és que en arribant-nos ni ens interessa ni en fem cabal. Tanmateix, mentre la bandejàvem (o crèiem bandejar-la) l’hem deixada caure en el nostre soterrani: el soterrani sempre més o menys actiu en les nostres vides i que anomenem, ignorants que som, oblit. Allí es conserven, dissimulats però potencialment actius, tresors acumulats des de la infantesa: paisatges sense nom, d’ombres i claror incertes i prenedores, desigs en poncella abandonats en un racó, temences barrejades amb temptacions, pòsits com de crepuscles sobirans, enyors del que mai no coneguérem, intuïcions submarines o interestel·lars; aquell antre és intimíssim, inviolable i sempre canviant, degut al joc recíproc de tot el que hi hem deixat: l’únic hoste admès és, de temps en temps, doncs, una paraula casual i causal, que hi fa obra màgica en un tres i no res, es corona de tot un vers, i ens assegura, si cerquem de continuar aquell nivell de qualitat, una mesura d’anomenada, més o menys duradora.
En aquell punt de la meva explicació vaig veure brillar una certa guspira en els ulls del meu hoste.
—Sento dir-li que la seva troballa és antiga, encara que, per a dir-ho popularment, no pas tant com l’anar a a peu. Recordi que l’alta nissaga hel·lènica, de tanta de traça per a les representacions antropomòrfiques de l’univers, atribuí les creacions artístiques a les muses, actuants en l’esperit de l’home. ¿I de qui eren nades les muses, les inspiradores, les creadores de novetat? De Mnemosina, la Memòria. La psicologia moderna…
Anava, ben decidit, a interrompre’l violentament quan, posant més d’atenció a mirar-lo, vaig adonar-me que el meu interlocutor, o, més ben dit, la irreal parença que m’havia semblat ésser-ne un, consistia en la meva pròpia imatge en el mirall d’una armari que tenia davant per davant.
CONVERSA AMB JOSEP CARNER
Tomàs Garcés
Josep Carner va néixer l’any 1884 en una casa del carrer d’Aribau. Fill únic, visqué en una llar sense companys, abocat als llibres. Les seves primeres lectures van ser Les mil i una nits, Andersen, Walter Scott, Dickens… I el primer espectacle que l’impressionà, en la vida, el de l’anarquisme. “Vaig presenciar l’atemptat contra Martínez Campos —ens diu-. La bomba del Liceu escombrà la família d’un meu amic. De contracop, em pervingué un optimisme invencible. Em sembla que, mai més, cap cosa no m’espantarà.” “Aquell anarquisme l’he revist sovint: el catalanisme i tot se’n sentí influenciat i a ell deu el matís antimilitarista i la sistemàtica negació de l’Estat que un temps el caracteritzaren.”
Els inicis de l’escriptor
—Jo llegia perquè la meva mare llegia, i escrivia de veure-ho fer al meu pare. El primer que recordo haver escrit, és una sofisticació de cançó popular, a conseqüència d’una lectura apassionada del Romancer, de l’Aguiló. Els meus versos es publicaren a “L’Aureneta”. Jo tenia, aleshores, 11 anys.
Entre els 11 i els 12 vaig estudiar Retòrica sota la direcció augusta del senyor Balaguer, un professor romàntic, cursi. Una vegada ens donà com a exercici un tema concret per a epigrama. Vaig ésser l’únic que se’n sortí. Dues redondillas meves van deixar admirat el mestre. I, a propòsit: va ésser fent oposicions al premi de Retòrica com vaig conèixer Esteve Terrades. Guanyàrem tots dos.
Vaig entrar a la Universitat, de criatura, pels volts del 98. La febre patriòtica alternava amb la difusió d’una auca molt original sobre la guerra de Filipines. En recordo un saborós redolí: “Azcárraga es celebrado – por lo mucho que ha embarcado.”
D’aquesta època —Universitat, fi i començ de segle- és la meva primera aventura teatral: Al vapor. Va estrenar-la Enric Guitart a Novetats amb un cert èxit. Jo havia llegit les tragèdies d’en Guimerà. Però el que de veritat resultà revelador i decisiu per a la meva vocació teatral, fou una representació de La botifarra de la llibertat en un ambient català. Altrament, el meu millor drama d’adolescència no ha estat mai representat: té quatre actes i setze quadros, es titula Don Joan i el vaig escriure a classe de Dret Canònic.
Els Jocs Florals
—Els Jocs Florals m’atregueren ben d’hora. Un Jurat il·lustre, presidit pel Dr. Torras i Bages, premià la meva poesia “Elevació”. Es tracta d’uns versos molt dolents, no comprenc com podien interessar ningú.
Els Jocs Florals han estat una institució seriosa, transcendental!, una manifestació culminant de catalanisme. Hi he concorregut sovint. Sóc Mestre en Gai Saber, no us sembla? Jo no n’estic pas segur, veureu per què. El tercer premi ordinari que vaig guanyar en el prestigiós certamen —el definitiu per a la concessió del títol- ho fou per una poesia signada amb pseudònim. Un pseudònim conegut com a meu. Però el Jurat cregué que el procediment no era estatutari i hom discutí molt sobre la legitimitat del cas. No havent-hi precedents i per única vegada, el Jurat s’avingué a atribuir-me, amb el tercer premi, el títol de Mestre en Gai Saber. Però, sense dubte com a petita sanció —i en sóc melangiós-, no m’ha estat tramès el diploma.
Autocrítica
—Voleu que parli dels meus llibres? Sia, però poca cosa us en diré: el Llibre dels poetes el vaig publicar a excitacions del pare de l’advocat Duran-Reynals; ell l’il·lustrà amb vinyetes modernistes. És una obra que avui em desplau, no cal dir-ho. Potser només en salvaria d’Elegia del final. En canvi, en el primer recull de Sonets ja hi retrobo alguna cosa del meu temperament, un cert to del llenguatge. El Llibre dels poetes era escrit en un estil un xic familiar. Els Sonets, per bé que deficients, no deixen d’ésser literaris: m’estimo, sobre tots, el titulat “A una gentil padrina”. Hi canto un tema grat. Des de la infantesa, he sentit intensament l’encís de la beutat femenina. Per això em descoratjaven les dones lletges i recordo i tot com un dels meus pitjors pesombres aquell en què apareixia una dona boteruda i disgraciosa.
El Segon llibre de sonets va ésser publicat després dels Fruits saborosos. Hi figuren coses antipàtiques, que em molesten. En quant als Fruits saborosos, els he refets de bell nou. Seran reeditats dintre la col·lecció “La Mirada”, de Sabadell. És un llibre de tafaneria honesta, de sensibilitat lícita. Hi dringa Samain, ho reconec. Dels Fruits saborosos com, en general, de tot el que he escrit, puc dir que els presidí un propòsit de gràcia. He seguit sempre l’escola que m’ha semblat més representativa. En realitat, el que jo cercava i sentia més eren les coses de sensibilitat clàssica. (Entre parèntesis: quin clàssic, el Gide de La Porte Etroite! I Ibsen, quin home formidable! I Baudelaire, tan pur, al qual torno sempre!)
Seguim amb els meus llibres? Del Verger de les Galanies, què en puc dir sinó que és una mena de fruit del Passeig de Gràcia? Vénen, després, cronològicament, Les Monjoies. No és pas un llibre gaire coherent, el seu nom ja ho diu. Tanca, però, un principi de naturitat. Hi ha, potser, una sensualitat més plena del verb català en si mateix.
La novel·la
—La Malvestat d’Oriana l’escrivia a bocins, a mesura que la impremta de la revista “De tots colors” em reclamava l’original. És una novel·la que algun dia provaré de refer. La seva idea fonamental és el llibre d’eximplis. Seguint el mateix procediment que a La Malvestat d’Oriana, em plauria de contar algun dia dues històries antigues: l’una, de Bandello; l’altra, d’un recull anònim. La novel·la és un gènere que m’atrau. Tinc set o vuit coses pensades, a punt de començar. L’altre dia, tota una novel·la em fou suggerida per una sola frase d’una dama que prenia el te. El meu concepte de la novel·la? És un gènere en perpetu moviment. M’agrada que hi hagi acció. El meu gust refusa l’excés de caràcter de la major part de novel·les franceses.
El mecanisme de la inspiració
—El meu concepte de la poesia és, potser, més difícil de concretar. Us acontentareu de saber com neix en mi l’obra poètica? El meu mecanisme és molt senzill. Comença amb una paraula (que no ha d’ésser pas extreta d’una llista de paraules sonores, ad hoc) apareguda de sobte a flor de consciència, estranyament suggestiva, dotada d’un inefable poder d’irradiació. Després, com si aquella paraula hagués treballat sola, se us acut un vers tot enter, tan enter que fins dubteu si és d’un altre autor. Després, el vers desplega l’arquitectura que implícitament conté. La inspiració segueix, doncs, un procés com de germinació successiva. Versos que a un observador lleuger li semblaran de remplissage, són, en rigor, de preparació. Per ells, com per una rampa, el lector arriba a l’essencial, a la troballa. Per això discrepo de Maragall quan s’acontenta amb els quatre cents versos essencials; és un bell artifici de poeta. D’altra banda, la poesia nua, tal com l’entenia Maragall, no existeix. La seva teoria de la paraula viva és, també, en el fons, equivocada.
Maragall
—De Maragall en tinc un record excel·lent. Era un home gentil, un senyor. Hom conta d’ell que havia donat una bufetada sense ira. En realitat, era així: un home endolcit per l’exercici voluntari. Tot i pertànyer a un tipus humà obstinat, tenia una generositat de comprensió i una universalitat d’interès exemplars. Era hospitalari i tolerant. Les seves teories estètiques, és clar, són molt oposades als meus punts de vista.
L’escola mallorquina
—Sóc molt més a prop de l’escola mallorquina. En ella veig dues vetes distintes: una cosa és el “Dol” i una altra “La Serra”; una, “Cala gentil” i, una altra, “De l’agre de la terra”. Alcover i Costa són, alternativament, classicistes i folklòrics. En algunes de les seves composicions domina la beutat formal. De vegades, en canvi, semblen com emportats d’un alè terral, pintoresc. ¿He de declarar que fou la veta clàssica la que em captivà d’ells? Instintivament ens ajuntàrem a la riba més allunyada d’aquella on Maragall brandà la seva encesa bandera romàntica. No estic penedit de la tria. “El Pi de Formentor” i “Cala Gentil” no són, avui, per ventura, “el pi” i “la cala”?
Pompeu Fabra
—Tinc l’honor d’haver estat, cronològicament, el primer ministerial de l’obra de Pompeu Fabra. Per mi, la qüestió de la fixació de la llengua era, políticament, l’afer més greu que podien escometre els catalans. Ho havem comprovat prou.
El cas d’en Fabra s’ha donat poques vegades, tan perfecte, en la història de les literatures: és un cas d’equilibri magnífic entre la ciència i el gust. Sota la direcció d’en Fabra el progrés del català ha estat evident. Tant com el fracàs científic dels seus oponents. I, no obstant, quantes coses vàrem haver de fer per salvar, a l’Institut, el criteri de Pompeu Fabra! Mossèn Clascar, per convertir Xènius, hauria transigit amb la y. Van ésser els vots de la secció de Ciències –qui ho diria!- els que decidiren la qüestió.
En aquest punt s’atura la conversa amb Josep Carner. Al cap de tres hores d’escoltar-lo i d’instigar-lo a parlar, érem tot just a mig camí. Els temes plantejats desapareixien sovint sota l’opulència anecdòtica vers on l’il·lustre poeta es complaïa de fer marrada. Ens despedírem. L’endemà, Josep Carner sortia cap a l’Havre. No he tingut esma de trametre-li el qüestionari que, el dia de la conversa, quedà enlaire, sense formular tan sols.
AL NEGUIT
Gra de llum en un cel entelat, pol·luït,
gra de pols en un cel descobert. Oh neguit,
ets l’inútil corcó? la pruïja que encerta?
foc follet a l’atzar sobre el cos consumit,
o bé l’ull del futur que està alerta, està alerta
des del pany de la clau d’una porta deserta?
Carles Riba
Versions de Hölderlin
Prefaci de Gabriel Ferrater
1
Un dia, em sembla que del 1920, Carles Riba va entrar en una llibreria de París i, no sabent ben bé què comprar, es va endur un d’aquells volumets de la col·lecció “Reclam”: una tria de les poesies de Hölderlin, poeta que no coneixia sinó de nom. Potser només sentia curiositat, o potser menys que això, ganes de reforçar una mica la seva coneixença de l’alemany (era quan es preparava per al primer viatge a Alemanya). Però de seguida que, pel carrer mateix, va començar a fullejar aquelles paginetes, va saber que se li havia produït alguna cosa de molt més important (quan m’ho contava, molts anys després, no semblava pas que fos una d’aquestes innocents mitologies que la memòria ens construeix). Externament, el fet es va revelar, podríem dir, amb presses, en forma d’una versió de Set poemes de Hölderlin presentada als Jocs Florals de l’Empordà, que es van fer a Castelló d’Empúries el 1922. (En realitat no es tracta ben bé de set poemes, sinó de cinc poemes sencers i de dos trossos dels Planys de Menó per Diotima, titulats tots dos Elegia. Com que Riba no acostumava pas a fer jocs així amb els textos, m’inclino a creure que la mutilació prové de l’editor del volum de la “Reclam”. Això explicaria que, un cop que Riba va veure el poema íntegre, la versió quedés “abandonada”.) En aquesta precipitació traductora hi entrava segurament, al nivell més humil, la necessitat de traduir a fi d’entendre bé un poema difícil en una llengua encara mal coneguda, però, una mica més amunt, hi entrava també una certa ingenuïtat proselitista. (De l’èxit que va tenir, i de l’èxit que poden tenir la majoria dels proselitismes culturals en aquest món, ens en dóna una mostra aquesta frase de l’Elegia de López-Picó:
…sense enyorança,
com el qui vol les coses, no el lligam.
Això és òbviament una reminiscència del:
I sempre
Va cap al deslligat una enyorança,
de Hölderlin traduït per Riba, però afegint-hi o bé un contrasentit risible o bé una ironia xarona: no cal dir que “el deslligat” és un concepte abstracte i no pas un home.) Sigui com sigui, Riba va persistir, a llegir Hölderlin en primer lloc, i naturalment sencer i deixant les antologies, i a traduir-lo, encara que la importància que el poeta alemany va tenir per a ell no es reflecteix en la migradesa quantitativa del volum que ara reeditem (publicat el 1944 a Barcelona, encara que el peu d’impremta diu “Buenos Aires 1943” —els temps eren així). La nota inicial diu que les versions “no han estat fetes d’un cop”: no tinc, però, tret del terminus de 1922 i del de 1944, cap dada que em permeti de fixar una cronologia. I, a la llarga, aquell proselitisme que he gosat imputar a la joventut de Riba no es va veure frustrat: només cal pensar en l’obra de Joan Vinyoli per veure que Hölderlin ha comptat (i ha comptat amb “puresa”, tal com a Riba li agradava de dir) dins de la poesia catalana. No diré pas, d’altra banda, que Riba s’hagués de sentir corroborat quan, força després de 1920, Hölderlin va “esclatar” en els països de llengua romànica (pensem només en dos homes tan diferents com Albert Béguin i Luis Cernuda): a ningú no li cal cap corroboració per haver-se adonat que Hölderlin és un dels poetes d’experiència més enèrgica i alhora més precisament modulada per una textura formal excepcionalment densa. I sé que no s’hi va entristir pas massa, quan els nazis i els seus filòsofs boscans en Lederhosen van provar de fer ús de Hölderlin (justament de Hölderlin!) a fi de destruir tots els ritmes i tots els semantismes de la llengua alemanya: el que és ell, ja se l’havia salvada per ell mateix (i Riba tenia en ell mateix, en la seva pròpia persona, una dura fe, que no donava marge a cap complaença ni correlativament a cap cinisme, com no he retrobat a cap altre home) escrivint les Elegies de Bierville, on sense equívocs deixa que passi per ell una energia heretada de Hölderlin, i orientada a la construcció, i la fusió en una imatge única, de tres complexos mítics, molt més impressionants que qualsevol veritat superficial: el seu personal, el del seu poble, i el d’una Grècia que (ara sí que podem usar el mot) corrobora els altres dos i n’és corroborada.
Que el lector em perdoni si m’han sortit algunes frases potser una mica críptiques. No és el meu to ni el meu gust, però és que escrivint aquest prefaci em trobo perplex. D’una banda, sembla que em toca de provar de definir el sentit i el pes exacte d’allò que Riba va trobar a Hölderlin, i d’allò que en va prendre. I d’altra banda sembla, encara més clarament, que em toca de callar ben de pressa. Vull dir que si Riba no va creure adequat de sobrecarregar amb un estudi crític aquestes versions, que tant pel nombre com per la fragmentació manifesten ben clar que no van ésser mai concebudes com a cintra de res, molt menys dret encara tinc jo a arrepenjar-m’hi. Faré doncs la cosa potser pitjor: ni parlaré del tot ni callaré decididament, i em limitaré, amb tanta concisió com sabré, a fer una mena de gest que assenyali per on s’ha d’agafar el camí que em penso que mena cap a la comprensió de l’entroncament de Riba amb Hölderlin. No crec que sigui ni massa subtil ni massa impúdic de dir que cap al 1920, tot just acabat el llibre primer d’Estances, Riba en quant poeta, es trobava en un carreró sense sortida, o potser fóra més just de dir en un erm sense orientacions. És un erm ben conegut de tots els escriptors catalans, i no cal pensar-s’hi gaire per anomenar-lo: és la manca d’una tradició. Però el cas de Riba era particularment ofegador. La majoria de nosaltres podem pensar que la nostra carència és, per dir-ho així, merament quantitativa: que en tindríem prou si el nostre passat literari, sense variar-ne la tonalitat, fos més ric i més detallat —o sigui, en definitiva, si tinguéssim més llengua ja calibrada literàriament, feta una eina fina per al nostre treball. Riba no n’hauria tingut prou. Dit d’una manera tosca, el fet és que a Riba el conjunt de la literatura catalana, l’antiga i la moderna, no li agradava, no l’enriquia ni el sostenia. (Que no se’m tirin a sobre, a cop de decorat, els fusters de teatre cultural. Riba no va dir allò ni gaire sovint ni en veu gaire alta, però ho va dir: només cal rellegir, comprenent, les dues pàgines primeres de Per comprendre.) Seguint per les tosquedats, la literatura catalana, si és alguna cosa, és realista, i del realisme Riba mai no va saber que fer-ne (és particularment irònic que, poc després de mort ell, el mot de “realisme” fos adoptat com a lema que es pretenia innovador: quin gloriós enfonsament de portes obertes!). No provaré ara de precisar gaire més (però el lector pot repassar els retrets que fa Riba: “realitats quotidianes”, “egoisme”, “oblit del que és de tothom i val per a tothom”, “menyspreu de la fantasia”, “por”, “despreocupació de la tècnica poètica”). El que és essencial és que Riba no el va interessar mai de tancar dins d’un poema la gràcia o la punyida d’un fet isolat, perquè volia tancar-hi molt més: tota la trajectòria de la seva vida, tot l’embull de camins, de propòsits i desviacions i rectificacions, que l’havia dut fins a l’experiència d’aquell fet. I això, entengui’s bé, dins de cada poema, perquè cada poema havia d’ésser el poema absolut, el poema darrer, el poema que ell podria ratificar in articulo mortis. Entesa literalment, no cal dir que aquesta ambició és vana, i no cal dir que Riba, que ho havia provat, ho sabia millor que ningú. Però no volia renunciar a provar-ho, i aquest era el seu problema central de creador: formulat en termes que s’han fet fins massa populars, el problema de trobar un “correlatiu objectiu”. Al llibre primer d’Estances, aquesta recerca del correlatiu pren formes quasi patètiques: aquell al·legorisme prosopopeic derivat dels medievals (els italians, no pas els catalans), aquella insistència, gairebé diríem aquell entestament, a repenjar-se damunt de temes de Baudelaire, un dels poetes d’experiència més llunyana a la seva (qui no ha fet com una ganya quan s’ha adonat que, encara, Estances II 4 és una paràfrasi de Le rêve d’un curieux?). Cap al 1920 allò no podia durar més, i estic segur que Riba en tenia una plena consciència. Mai no me’n va parlar directament, però potser puc adduir una curiosa menuda anècdota. Quan Riba va fer la selecció dels seus poemes publicada per “Insula” amb una traducció castellana, va eliminar molt pocs poemes del llibre segon d’Estances (només dos, em penso), i un era el numerat 7, el que acaba
Cal fer rem, per no ser negats
dins la vida abstracta i profunda.
És un poema desesperat, que fa uns quants anys n’hauríem dit d’ ”angoixa existencial”, però que em sembla raonable d’entendre, bàsicament, com un plany per la carència d’un correlatiu objectiu (compari’s amb el poema següent: Que jo no sigui més com un ocell tot sol…). Doncs bé: molt poc abans, si no em falla la memòria, Josep Palau-Fabre havia publicat els Poemes de l’Alquimista, on comenta aquell poema 7. Vaig dir a Riba que jo opinava, com Palau, que era un dels poemes seus millors, i que era una llàstima que l’hagués suprimit. Ell va fer un gest d’impaciència i de repugnància, i em va dir una cosa així com que “un escriptor agraeix sempre que els altres apreciïn allò que ell no s’agraeix gens”. Sentia doncs aversió pel poema, i no crec anar massa lluny si dic que és perquè el poema el delatava (davant d’ell mateix, és clar: Riba no era pas tan càndid que no tingués netes les regles del joc amb els lectors).
És per aquí, em sembla, que hi intervé Hölderlin: més precisament, aquella “puresa” que en Hölderlin estimava Riba. El terme és neguitosament vague, però jo l’entenc si fa no fa com segueix. Hölderlin havia passat, tant com Riba o més, encara que des de plantejaments distints, per aquella angoixada recerca d’un correlatiu objectiu (en termes estètics: en termes morals, caldria parlar de la recerca d’alguna manifestació externa de vida on ell se sabés reconèixer): Hyperion, un dels més grans fracassos d’un gran escriptor, és el testimoni de la llarga peripècia. I Hölderlin ho havia resolt (en l’ordre estètic: en l’ordre moral, no cal insistir sobre la seva sinistra fi), però no pas renunciant a la seva desmesurada ambició inicial: no pas, per exemple, cedint a la seducció del Goethe naive, tal com Riba hauria pogut cedir a la seducció de Carner. Ho havia resolt gràcies a la “puresa”, a una prodigiosa capacitat de posar una fe innocent en les coses properes i menudes, i una altra fe igualment innocent en les seves enormes mitomàquies, i de combinar aquestes dues fes mitjançant una no gens innocent intensificació de la textura (la “tècnica poètica”), que li permetia de suprimir els enllaços discursius i de presentar l’abstracció i la concreció com l’anvers i el revers d’un mateix objecte simbòlic —simbòlic per això mateix, i simbòlic només d’ell mateix. Jo diria que la coneixença de Hölderlin, en aquell moment crucial, va asserenar Riba: tant, que un cop sabut que allò era possible, es va poder deixar la possibilitat com una reserva, i va poder passar una quinzena d’anys distraient-se aparentment amb el red herring d’un Mallarmé entès hedonísticament i d’un Rilke entès sentimentalment. Eren només preparacions, treballs d’aproximació, tal com ho era, des de la banda oposada, l’aprofundiment en el grec. Però un dia es va produir la confluència, en forma de les Elegies de Bierville: el senyal més fort, i ja indeleble, de la petja de Hölderlin damunt de la poesia catalana. D’insistir més, fóra ultrapassar els drets que m’he pogut atribuir en aquest prefaci.
2
Afegiré només unes quantes indicacions pràctiques, gairebé bibliogràfiques, destinades a qui vulgui usar aquest volumet com a instrument que l’ajudi a entrar en la lectura de Hölderlin: una finalitat perfectament respectable, sempre que es tracti d’una lectura directa. Quant a rodolar de traducció en traducció,
Wie Wasser von Klippe
Zu Klippe geworfen,
certament que no vull pas encoratjar-hi ningú.
Hi ha una dificultat inicial inesquivable. L’únic text de Hölderlin que ara podem acceptar és el de Friedrich Beissner (a les dues versions, maior i minor, de la “Stuttgarter Ausgabe”, i a l’edició manual publicada per Insel Verlag, que és la que manejo). Però Riba no va arribar a conèixer aquest text. Ell tenia el de Zinkernagel (que no m’és ara assequible), i la seva versió no sempre concorda amb l’original tal com el dóna Beissner. Això, de tota manera, només afecta amb alguna gravetat els fragments de l’època penúltima (la darrera és la de la follia, representada en aquest volum per dos poemes: Grècia —“Tant com ho són els homes…”- i Les línies de la vida). —Aniré fent les observacions que em semblin necessàries seguint l’ordre fixat per Riba.
Als alemanys. El poema és fragmentari, i Riba no va traduir tot el fragment. Hi ha encara quatre estrofes més o menys senceres, i un vague esbós de tres estrofes més.
Perdó. El poema diu adéu a Susette Gontard, l’amant de Hölderlin. L’expressió “L’auri repòs dels déus en tu”, amb què Riba tradueix die goldene Götterruhe, és ambigua (encara que no és fàcil de trobar-ne una de millor). Hölderlin no vol pas dir que els déus reposaven en Susette, sinó que Susette, una “sagrada criatura”, reposava com reposen els déus.
Planys de Menó per Diotima. “Diotima” és Susette. L’elegia completa té nou parts. Al dístic penúltim de la part segona, Riba ha forçat molt el sentit del “però”, a fi de fer-lo encaixar amb l’aber alemany: la frase no és adversativa, sinó que explica i justifica la interrogació que la precedeix.
Meitat de la vida. Tal com Riba ja sabia als seus darrers anys (recordo que em va dir que el n’havia fet adonar Albert Béguin), al vers darrer hi ha un contrasentit: en comptes de “cruixen les banderes” ha de dir una cosa així com “grinyolen el penells”. L’alemany designa el penell amb el compost Windfahne (com qui diu “bandera del vent”), però a Suàbia, la regió de Hölderlin, acostumen a dir només Fahne: el fet decisiu és el verb klirren, que només es pot aplicar a un soroll metàl·lic. D’altra banda, cal veure que aquesta darrera frase, formalment en present, és de futur: el futur alemany és perifràstic i enfarfegós, i els alemanys el reemplacen pel present molt més sovint que no fem nosaltres.
La rosa. No he pogut identificar aquest fragment (probablement relegat per Beissner entre les variants).
Madures són… Aquest fragment és només la primera estrofa de la tercera versió de l’himne Mnemosyne.
Esbós d’un himne… El text de Riba correspon (però sense coincidir-hi del tot) aproximadament a la meitat de l’esbós que Beissner titula An die Madonna.
L’àguila. Riba ha desdenyat una segona estrofa de l’esbós. Tota aquesta mitologia centrada en “’l’Indus”, procedent segurament de Schlegel, és, no cal dir-ho, anterior a Bopp i a l’inici de l’indoeuropeisme seriós.
El llenguatge. El fragment no porta títol. “Però el llenguatge-“ ha d’ésser el primer vers. Després de “la santa Natura” hi ha d’haver un punt, no una coma: la frase no introdueix la següent, sinó que explica l’anterior.
País natal. Abans de l’estrofa traduïda per Riba hi ha un començament que diu només “I ningú no sap”.
Un dia vaig interrogar… Manca un vers, que hauria d’ésser el quart, que digui una cosa així: “Cap mortal no pot estrènyer-ho.” La frase incomprensible “Aquesta però és…” deu procedir d’un error de lectura de Zinkernagel. Ha de dir: “El darrer però és…” L’esbós té dues estrofes més, molt informes.
Grècia (l’himne). L’esbós és una (la primera segons Beissner) d’entre tres versions. Al començament de la segona estrofa, cal entendre que “la pluja” és el subjecte de “penja” (una de les forces de Hölderlin era l’humorisme, desgraciadament molt poc apreciat pels crítics —en un poema diu: “Damunt d’una safata, el cap del Baptista, no comestible”).
Pròleg del traductor
Les versions de poemes de Hölderlin aplegades en el present volum no han estat fetes d’un cop ni segons un pla. No es pretén, doncs, oferir amb elles al lector una antologia de les realitzacions més perfectes o simplement més significatives d’aquest poeta únic. Hi ha poemes de diverses èpoques seves, de la lucidesa i de la follia; d’acabats i de deixats en fragment, àdhuc en esbós; de construïts en estrofes rigoroses i de llançats en ritmes lliures. N’hi ha de capitals dins la seva obra, n’hi manquen de tant o més importants; d’un, els Planys de Menó per Diotima, la versió ha estat abandonada, si es vol ajornada, a menys de la quarta part del seu desenvolupament. Així, un estudi precedint l’aplec seria, si altra cosa no, incongruent amb ell, no trobaria en ell el suport ni els textos necessaris. Sobretot, tem el traductor que desorientés sobre el seu veritable propòsit; que ha estat de fer passar la seva pròpia veu per un dels cants lírics absoluts que més púdicament i amb més puresa s’hagin fet sentir mai entre els homes; i això només per un instint d’exercitar-la, potser millor d’assajar-la —o de reconèixer-se-la ell mateix, qui sap.
C. R.
CANT D’HIPERIÓ
Vosaltres feu via allà dalt
En la llum, per un sòl que no cansa,
Genis feliços!
Lúcides aures dels déus
Us toquen lleugeres,
Com els dits de l’artista
Cordes sagrades.
Sense fat, com l’infant de mamella
Adormit, alenen
Els celestials!
Castament preservat
En modesta poncella,
Els creix en eterna
Flor l’esperit.
I els ulls venturosos
Miren en tranquil·la
Eterna claredat.
Però a nosaltres
No ens és donat de tenir
Repòs en cap lloc,
S’assequen, rodolen
Els mísers humans
A cegues de l’una
Hora dins l’altra,
Com aigua de roca
A roca llançada,
Anys i anys dins l’incert, daltabaix.
FANTASIA VESPRAL
Davant del seu casull a l’ombria seu
El llaurador, a qui fuma una llar frugal.
Hospitalària en el pacífic
Vilatge sona al romeu l’esquella.
Els barquerols ja tornen també al port;
En viles, lluny, s’apaga l’actiu brogit
Del mercadal; en la quieta
Parra lluu l’àpat companyonívol.
I jo, on em giro? Viuen els moridors
De sou i feina; tots són contents mudant
Brega en repòs; ¿per què només a
Mi dins el pit no em dorm mai la pua?
Al cel del cap-al-tard un abril floreix;
Sens nombre es baden roses, i brilla en pau
El món daurat; oh, arrabasseu-m’hi,
Núvols purpuris!, i en llum i aire
Allí amunt se’m fonguin amor i dol!-
Però com esverat del prec boig, ja fuig
L’encís; fosqueja, i solitari
Sota del cel, com sempre, em retrobo.
Acut, son dolç!, ah, massa deleja el cor;
Però ja et desroentes, tu, joventut,
Tu, inquieta, somniosa!
Tranquil·la i clara és llavors la vellesa.
ALS ALEMANYS
No us burleu de l’infant, si encara el beneitó
Sobre el cavall de fusta es creu un rei, oh amics,
Que nosaltres també som
Pobres de fets i rics de pensaments.
¿És que però com surt el raig del núvol, potser
Dels pensaments, madura i viva, surt l’acció?
¿Segueix el fruit, com a l’obscura
Fronda del bosc, al callat escrit?
I el silenci del poble ¿és ja la vaga abans
De la festa? ¿L’horror que ens anuncia el déu?
Oh, aleshores preneu-me,
Que jo expiï l’ultratge, amics!
Massa temps, massa temps ja rodo, com el profà,
Dins el naixent taller de l’esperit formador:
Sols conec el que floria,
El que ell medita, no ho conec.
I albirar és dolç, però també un sofrir,
I jo ja fa prou anys que visc en una mortal
Absurda amor, ple de dubte,
Sempre agitat per causa d’ell,
Que de dins l’ànima enamorada fa eixir
L’obra incessant a abast de l’home, i somrient
On jo tremolo, de la vida
Fa madurar el més profund i més pur.
Creador, quan, oh Geni del nostre poble, quan,
Ànima de la pàtria, apareixeràs del tot,
Que jo més pregon m’inclini,
Que fins la corda meva més lleu
Emmudeixi davant de tu, que avergonyit,
Jo, flor de la nit, oh dia celeste!, davant teu
Pugui finar amb alegria,
Llavors que tots aquells amb qui jo
Era abans afligit, i que les nostres ciutats
Seran clares i obertes, plenes d’un foc més pur,
I els turons de la terra
Alemanya turons de les Muses seran,
Com un temps els magnífics Pindos i Helicó
I Parnàs, i tot entorn dessota el cel
Daurat de la pàtria, la lliure
Divina joia resplendirà.
PERDÓ
Sagrada criatura! Jo he torbat sovint
L’auri repòs dels déus en tu, i dels secrets
Profunds dolors de la vida
Molta cosa has après de mi.
Oblida-ho i perdona! Com el núvol allà
Davant la lluna en pau, jo me’n vaig, i tu
Reposes i brilles en ta
Beutat de nou, oh dolça llum!
SÒFOCLES
Molts han provat en va de dir el més joiós en la joia;
Ara a l’últim aquí se’m manifesta en el dol.
EL POETA IRAT
No temeu el poeta si noble s’aïra: sa lletra
Mata, però l’esperit fa vivents.
ELS BURLERS
¿Sempre feu burla i rieu? “Deveu”!, oh amics!, això em fa més
Pena, car “deuen” això desesperats solament.
PLANYS DE MENÓ PER DIOTIMA
I
Cada dia surto i cerco sempre altra cosa,
He interrogat ja tots els viaranys del país;
Els comellars refrescants, les ombres-totes jo rodo,
I les fonts: amunt erra i avall l’esperit,
Pau demanant: així fuig la fera encertada pels boscos
On a migdia ha dormit tan refiada a l’obac;
Ara però la jaça verda no l’aconhorta,
Desvetllada i planyent de l’agulló que l’empeny.
Ni la calor de la llum ni la fresca nocturna li valen,
I a l’oneig del torrent banya les nafres en va.
I com debades la terra li allarga ses herbes
Pies, i dels oreigs cap no li calma la sang,
¿Tal a mi, amorosos, ha de semblar-me, i ningú no
Pot arrencar-me del front el dolorós somnieig?
II
Sí, tampoc no serveix, oh déus de la mort, aleshores
Que el teniu, i que fort l’home vençut heu lligat,
Quan, Malignes, us l’heu endut dins la nit basardosa,
De cercar, de pregar o de posar-vos enuig,
Ni pacient tampoc restar en el covard esclavatge
I amb somriures sentir vostra sorruda cançó.
Ha de ser, oblida la teva salut i dorm sens paraula!
Mes un so esperançat brolla del fons de ton pit,
Sempre no pots, oh ànima meva, no pots avesar-t’hi,
I somnies enmig de la ferrenya sopor!
Festa no tinc, amb tots els rulls voldria enflorar-me;
¿No sóc sol, doncs? Però ha d’acostar-se’m del lluny
Un amable, i he de somriure i de meravellar-me
Com en el sofriment sóc tanmateix tan feliç.
III
Llum de l’Amor!, tu surts també per als morts, oh daurada!
[Versió abandonada]
MEITAT DE LA VIDA
Amb grogues peres penja
I plena d’englantines
La terra en el llac,
Oh cignes graciosos,
I èbria de besos
Capbusseu la testa
Dins l’aigua santament sòbria.
Ai de mi, ¿d’on trauré,
Quan sigui hivern, les flors, i d’on
L’esclat del sol
I l’ombra de la terra?
Els murs s’estan
Callats i freds, en el vent
Cruixen les banderes.
LA ROSA
Pura germana!
¿On colliré, quan sigui hivern,
Les flors, per teixir corones als celestes?
Serà com si no sabés ja res de les coses divines
Perquè m’hagués fugit l’esperit de la vida,
Si per als celestes aquests signes d’amor,
Les flors, en el camp fred jo cerco
I a tu no et trobo.
BUONAPARTE
Sagrats atuells són els poetes,
On el vi de la vida, l’esperit
Dels herois, es guarda.
Però l’esperit d’aquest jove,
El rabent ¿no faria esclatar
L’atuell que volgués contenir-lo?
Que el poeta no el toqui,
Ni a ell ni l’esperit de la natura.
En tal matèria, el mestre esdevé minyó.
No pot en poemes
Viure ni restar:
Viu i resta en el món.
QUAN JO ERA UN NOI…
Quan jo era un noi
Un déu em salvà sovint
De la fressa i la vara dels homes.
Llavors jo jugava
Confiat i bo
Amb les flors del boscatge
I els oratjols del cel
Jugaven amb mi.
I tal com tu el cor
De les plantes alegres,
Quan elles cap a tu
Els dolços braços estenen,
Tu has alegrat el meu cor,
Pare Sol!, i com Endimió
Jo era el teu predilecte,
Càndida Lluna!
Oh tots vosaltres, déus
Fidels i amorosos!
Si sabéssiu
Com us ha estimat la meva ànima!
Poc llavors us cridava
Jo encara pel nom, tampoc
Vosaltres m’anomenàveu
Mai, com els altres homes entre ells s’anomenen,
Com si es coneguessin.
Però us coneixia
Millor que no pas els homes
Jo hagi mai conegut!
Jo entenia el silenci de l’èter,
El mot de l’home no l’he entès mai.
M’ha criat l’harmonia
Dels murmuriós boscatge,
I he après d’estimar
Entre les flors.
En braços dels déus m’he fet gran.
EDATS DE LA VIDA
Ciutats de l’Eufrates!
Carrers de Palmira!
Boscos de columnes en el pla del desert,
Què sou?
Les vostres corones,
Quan per damunt la frontera
Dels alenants passàveu,
El fum dels celestes i
Al lluny el foc us les prengueren;
Però ara jo sec sota els núvols (dels quals
Cadascun té el seu repòs propi), sota
Alzines ben agençades, sobre
La garriga del cabirol, i estrangeres
Em semblen i mortes
Les ànimes dels beats.
MADURS SÓN, EN FOC SUBMERGITS…
Madurs són, en foc submergits, bullits
Els fruits i sobre la terra provats, i és una llei
Que tot entri, a tall de serpent,
Profèticament, somniant, cap a
Les cimes del cel. I molta
Cosa, com damunt les espatlles
Un feix de llenya, cal
Guardar. Però dolents
Són els camins. De tort,
Com cavalls, van els presoners
Elements i antigues
Lleis de la terra. I sempre
Va cap al deslligat una enyorança. Molta
Cosa però cal guardar. I necessària
És la fidelitat.
Però endavant i endarrera
No mirem. Deixar-nos gronxar, com sobre
Una incerta barca del mar.
GRÈCIA
Tant com ho són els homes la vida és fastuosa,
Els homes són sovint senyors de la natura,
La fastuosa terra als homes no és oculta,
Amb encís apareix l’hora foscant i l’alba.
Els camps oberts són com en dia de la sega,
Amb esperit s’estén entorn la vella Faula,
I de la humanitat surt sempre vida nova;
Així s’inclina l’any encara amb un silenci.
ESBÓS D’UN HIMNE A LA MARE DE DÉU
Molt per l’amor de tu
I el del teu Fill
He sofert, oh Madona,
D’ençà que n’he sentit parlar
En dolça infància.
Perquè no el Fill tan sols,
Estan sota un mateix destí
També els servents. Perquè quan jo
……………………………
I més d’un cant que jo
De cantar a l’Altíssim, al Pare,
Feia compte, me l’ha
Devorat la malenconia.
Amb tot, Celeste, amb tot
Vull celebrar-te, i no tinc por
Que se’m perdi el sentit
Pel teu beat poder;
I he de créixer,
Talment a santa llàntia
Que era guardada
Pels servidors obedients, la joia
Del temple, d’ençà que……
……….i ha regnat sobre els homes
En lloc d’una altra divinitat
L’Amor que oblida.
Car havia de començar
Llavors que…..
………………………….
Nascut en el teu si
L’Infant diví, i prop d’ell
El fill de l’amiga, Joan
Anomenat pel pare mut, l’ardit,
A qui fou donada
Puixança de llengua,
Interpretar
…………………………….
I el temor dels pobles, i
L’eixutesa, i
Les aigües saltants del Senyor.
Car bones són lleis; però
Com dents de dragó tallen elles
I maten la vida, si en l’enuig les esmola
Un mediocre o un rei.
La igualtat d’ànim però és donada
Als qui Déu més estima.
Per això moriren aquells.
Tots dos tu, afligida
Divinament en la teva ànima forta,
Morir també els veieres.
I per això habites…….
………..i quan en la nit santa
Un pensa en el futur i es neguiteja
Pels seus infants que dormen descurosos
Oberts en fresca flor, véns tu,
Somrient, i demanes, aquell home
On tu, la reina, ets, què tem?
Perquè mai no podries, tu,
Envejar els dies germinants;
Perquè t’és dolç, de sempre,
Que els fills siguin més grans
Que llur mare. I mai no t’agrada
Que mirant cap enrera
Un de més vell es burli del més jove.
Qui en el pare estimat
De bon grat no pensi, i no conti
Les seves fetes,
………si però el que és temerari ha estat,
I els no reconeixents
Han donat l’escàndol,
De massa bona gana mira
Llavors……….al……..
I poruc d’obrar………
Remordiments sens fi, i odia el vell els infants.
Per això protegeix-los,
Celeste, protegeix
Les joves plantes, i quan
Ve el cerç o una rosada metzinera……..
……………………………
L’ÀGUILA
Mon pare ha viatjat, per sobre el Gòtthard,
On els rius van avall,
Cap a l’Etrúria a l’un costat,
I pel camí dret
Per damunt la neu,
Cap a l’Olimp i l’Hemos,
On l’Atos llança l’ombra
Devés les coves de Lemnos.
Originaris però
De les selves de l’Indus
Fortament oloroses
Han vingut els pares.
El proavi però
Va volar per sobre la mar,
Ple de penetrant pensament,
I es meravellava
La testa d’or del rei
Del misteri de les aigües,
Quan roigs els núvols s’esbafaven
Per sobre el vaixell, i les bèsties
L’una a l’altra guaitant-se, mudes,
Pensaven en l’àpat; però
Es drecen les serres, callades,
On volem quedar-nos?
……………………………………..
EL LLENGUATGE
Dins la tempesta parla el déu.
Sovint posseeixo el llenguatge.
Deien: la ira basta i val per a l’Apol·lo.
Tens prou amor, doncs per amor només aïra’t sempre.
Sovint he provat el cant, però no et sentien.
Perquè ho volia així la santa Natura, cantaves
Tu per a ells en ta joventut no cantadora.
Parlaves a la divinitat.
Però una cosa tots heu oblidat, que sempre
Els primers nats, no als mortals
Sinó als déus pertanyen.
Més comú i més quotidià
Ha d’ésser abans el fruit: llavors
Convindrà als mortals.
FRAGMENT
Com l’ocell que lentament passa,
Mira endavant
El Príncep, i frescos li bufen
Al pit els esdeveniments, quan
Tot calla entorn seu, amunt
Dins l’aire, però molt brillant a baix
Se li estén la finca de les terres, i són amb ell
Per primera vegada reclamant la victòria
Els joves.
Ell però s’acontenta amb
El batec de les ales.
PAÍS NATAL
En tant deixa’m fer via
I collir baies boscanes
Per apagar l’amor de tu.
Pels teus camins, oh terra,
Ací on……………………………
………i roses i espines,
I dolços tells fan olor al costat
Dels faigs, a ple migdia, quan en el falb bladar
Brunz la creixença dins la dreta canya
I l’espiga decanta a un costat la nuca
A la tardor semblant; però ara dessota
L’alta volta dels faigs, quan medito
I quan pregunto amunt, la campanada
De mi ben coneguda
Sona al lluny, amb dring d’or, a l’hora en què
l’ocell vetlla de nou. Llavors va bé.
QUAN DEL SARMENT…
Quan del sarment la saba,
Benigna planta, cerca l’ombra
I el raïm creix sota la fresca
Volta dels pàmpols,
Per a l’home una força,
Però una bona olor per a les noies,
I les abelles,
Quan, èbries de la dolça flaire
Primaveral, l’esperit
Del sol les toca, erren cap a ell,
Les empaitades, però quan
Un raig crema, retornen
Amb brunzit, molta cosa endevinant
……………………..allà dalt
…………………..roure fresseja,
………………………………………..
UN DIA VAIG INTERROGAR…
Un dia vaig interrogar la Musa,
I ella em va respondre:
A la fi ho trobaràs.
Sobre allò més alt callaré.
Fruita defesa, com el llor però és
Al més sovint la pàtria. Cadascú,
Però, ve que l’acaricia.
…………………………………..
Molt enganya el començament
I la fi
Aquesta però és
El signe del cel, que arrabassa
……….. i els homes
lluny. Bé prou Hèrcules
Ho va témer. Però com que hem nascut
Peresosos, cal el falcó,
Del qual un cavaller segueix,
Quan caça, el vol.
……………………………………….
I foc i calitja de fum floreixen
Damunt de seques gespes,
Però sense mesclar-s’hi,
D’un bon pit, el conhort
De la batalla, brolla la veu del príncep.
GRÈCIA
………………….camins del vianant!
Perquè……………ombres dels arbres
I pujolars assolellats, on
El camí va
Cap a l’església,
… pluges, com pluges de fletxes,
I arbres drets, adormissats, amb tot
A l’hora dita arriba ombra de sol.
Perquè talment com càlida
Crema damunt les ciutats la calitja,
Així va sobre els murs
Empal·liats de la pluja el sol.
Com l’eura penja,
Sense branques així la pluja. Més bells, però,
A viatgers floreixen els camins
… en llibertat… canvia com el blat
Avinyó, boscós per sobre el Gòtthard
Tempta el pas el cavall, llorers
Fressegen entorn de Virgili, i que mai
El sol no cerqui
No virilment la tomba. Roses de molsa
Creixen
Sobre els Alps. Als portals de la vila
Comencen flors, en aplanats camins,
Com cristalls en l’erm creixent del mar, sense favor.
Creixen jardins prop de Windsor. Alt
S’afua, de Londres,
El carro del rei.
Bells jardins s’adonen del temps de l’any
Vora el canal. Però baix, al fons
S’estén el llis món de la mar, roent.
LES LÍNIES DE LA VIDA
Les línies de la vida són diverses,
Com els camins, i els confins de les serres.
El que som, Déu allí pot completar-ho
Amb harmonies, paga eterna i pau.
Joan Salvat-Papasseit
RES NO ÉS MESQUÍ
A Josep Obiols
Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern — Primavera d’estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no es mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com griguills de taronja.
Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui, demà i ahir
s’esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
TOT L’ENYOR DE DEMÀ
A Marià Manent
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
—Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em farà aixecar el cap
el mateix que cridés una veu d’un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: —Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:
—Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
NADAL
A Emili Badiella
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
—i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
NOCTURN PER A ACORDIÓ
A Josep Aragay
Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats).
Quan els mossos d’esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.
I en la boira es perdia el trepig.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll.
Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells
—que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.
Concepte del Poeta
I. El ritme d’una Vida —una meditadora solitud, una acció de profeta, un sacrifici així- pot ésser una dansa solament. L’eurítmia és en la dansa, diversa i goridora d’immutables destins. I una filosofia pot ésser establerta per mercè de la dansa.
Inventar un sistema filosòfic contra els ja preestablerts, els uns damunt els altres, dintre les metafísiques és una solució. No dintre de la vida. La reflexió severa del filòsof que estima rarament perquè coneix el fons del fons de l’home, contradiu la veritat, que no pot existir si no és formosa: però el Poeta viu, i no hi ha cap sistema que valgui una conjura del Poeta.
II. Per a ésser Poeta caldrà primerament el desig de lluitar. QUELCOM MÉS QUE NO AIXÒ: la vocació mateixa. Nosaltres, per exemple, tenim ciselladors meravellosos emperò inútilment hem cercat el Poeta: aquest de més avall creu en Déu i no és místic, refusa un plebiscit perquè no s’acompanya dels vils trenta diners; aquest altre no hi creu, ni en déus ni en plebiscits -ja s’acosta al Poeta-, però no és guerrer i tem el judicar dels homes renglerats per tal que són prudents. El Poeta serà, doncs, l’home entusiasta.
III. Un home entusiasta no podrà definir-se ni per la disciplina ni per sa condició dins una disciplina: ex. Dídac Ruiz. Les múltiples facetes són la seva virior. La dansa ja és així. Serà ademés valent, de tota valentia: Walt Whitman, altre ex.
IV. El foc és la paraula i la paraula és: Déu. Aquesta trilogia és el pit i la ment i el braç de tot Poeta. Com una Arquitectura que es dirà Miquel Àngel o Leonardo da Vinci, o Bernard Palissay, o Ramon Llull, a Goethe: àdhuc Nietzsche com Crist, àdhuc Napoleon com Sant Francesc. El Poeta fa vot d’Eternitat i quan es diu Colom la magnitud del món s’és augmentada. Per això és que els Poetes mariden amb la lluna, perquè viuen en un món enlaire d’aquest món. Però no és llur destí ni és la voluntat el que mou els Poetes; és la dansa mateixa, l’optimisme en l’amor i en el dolor. Per això els assetjats per totes les dissorts són els afortunats de totes les fortunes.
V. Dir Poeta vol dir exultament, sentir goig en copsar el bé de la blasfèmia. El mal no ha existit mai. Almenys els homes lliures, que són els homes forts, no l’han pogut conèixer. Però existeix la nosa, que és la massa ignorant de la civilitat. Aquesta massa enorme, tota la humanitat esporuguida i tonta, qui viu perquè ha establert com norma social la hipocresia, és ço que el Poeta blasma. Per això la reflexió no té un valor tan alt com l’optimisme i d’aquest l’entusiasme.
VI. La manifestació, gràfica, àdhuc moral, de què el Poeta viu és la sinceritat. El Poeta es mou sol entre les multituds i és una meravella en la seva època per tal que és sincer. En el clos del seu puny, que no es jeu mai, té el pervenir de tot. Perquè el Poeta és vate, és a dir: adiví. -Aquells qui són al món i no un espai només, però una Eternitat, saben que quan el Poeta obre les mans una Era inconeguda és començada.
La nostra gent: Joan Salvat Papaseit
Jo mateix m’he posat en aquesta secció, on hi aniran sortint els millors i els més nous dels joves d’ara. Jo no sóc, doncs, modest. Estic enamorat d’aquests ulls meus, petits, però profunds, perquè esguarden al lluny, i d’aquest front tan alt, que ho és per tant que pensa. No camino pels altres, i no bellugo els peus si no és per avençar i trepitjar quelcom. M’estimo als insurgents més que no als conformistes i oprimits. Processat i portat al banc dels acusats per una causa noble, he estat condemnat per un Jurat d’indoctes i un Tribunal de vells. Jo ara vaig contra aquests i la dita Justícia. I no sóc un programa, sinó una realitat, una forma tangible primer que no una imatge. Ni vull agrair res a aquells amb els qui he anat, perquè no he tingut mestre. Jo no prometo res. Només camino.
Jo no sé el que em proposo. El tenir un propòsit no és fer feina. Val més ésser gosat. Ara sols prenc esment de les coses eternes per damunt de les lluites que són materials. M’he adonat de que jo sóc una part de Déu, i que així em perteneix tota cosa que és feta. Cada u que esguarda enlaire és una part de Déu. Tan sols hi ha una ambició que és plena de grandesa: la de voler anar a la vanguàrdia sempre entre els intel·ligents i entre els gosats. Jo sóc, doncs, posseït per aquesta ambició.
Jo no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma d’opressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat. Seré el glosador de la divina Acràcia, de la Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una Era millor.
Hi ha joves de vint anys que en volen dir setanta. Jo ara en tinc vint-i-tres que no passen de deu. I a tots els Aristarcs, a aquells qui no fent res veuen en cada afany un arribisme, els diré que si el món tenia una munió de joves com aquest que ara es descriu, el món caminaria més de pressa. El que pensin de mi, però, no m’interessa gens.
J. V. Foix
SOL, I DE DOL, I AMB VETUSTA GONELLA…
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.
I dic: On só? ¿Per quina terra vella,
—Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? ¿Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On jo vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.
A Joan Vinyoli
Si en el camí perdut entre gatsaules
Trob el repòs en un matí de calç
I consir el passat, en curs de faules
Que m’he compost en inútil trasbals;
I contemple el país, joc de retaules:
El bosquet i el castell, i uns núvols alts
Que em fan present l’hivern, sense paraules,
I el fullam cruix, m’ullprenc dels propis mals.
De quin secà sóc hereu? I en la ment
Debat amb mi la sort que em fa clement
I em crec l’epíleg d’una història feta.
I al desboscat, pel brossall, indolent,
Em són conhort l’ocell que fuig, fuent,
O els ulls d’un carboner en balma secreta.
VAIG OBRIR, COS BALB, ELS CALAIXOS ON GUARDAVA MILERS DE VERSOS QUE NO RECORDAVA D’HAVER ESCRIT MAI. LA PILAR M’ASSEGURAVA —ERA UN VESPRE FULLÓS AMB UN CEL BAIX GUSPIREJANT DE LLAVIS- QUE ELS HAVIA LLEGITS. ELS CALAIXOS EREN PLENS DE MANS COMPACTES I DURES QUE ESTRENYIEN LES MEVES AMB ESTRANYS DESIGNIS
A quin mar fosc naufragà una goleta
Amb ocells delirants damunt les vergues
I veles defallents sota les molses
—Esfullàvem lilàs entre les cendres.
A quina balma cega hi ha conquilles
On amaguem tresors d’arrels i aigua
Enyorosos del ball i armats amb canyes
—Fora poblat calcigàvem les ombres.
A quin pati ignorat d’una llar closa
Sentíem cants amb angoixa celeste
Els insectes alats als palmells càlids
—A mig congost apagàvem les llànties.
A quin fons de taverna enllà dels segles
Tastàvem mosts novells i ens embruixaven
Sons de marbres arcaics en orgues fòssils
—Ens fèiem por amb espectrals carotes.
A quin barranc antic vitals ballàvem
Al plany nocturn de bressolants arbredes
Eco lunar de veus i cants maresos
—Amagàvem el cos sota les xarxes.
A quin carrer sentíem fressa d’algues
Quan ens dèiem adéu sense paraules
A la claror d’espurnejants pronòstics
—Amb uns guants nous examinàvem perles.
A quin hangar d’una plana vetusta
Vestits de nit i coronats de roses
Amoixàvem ocells amb mà tremosa
—Engegàvem motors sense esperança.
A quina font de l’obaga perduda
Un estiu despullat en nit desclosa
Ploraven les vestals als déus de pedra
—Ulls embenats cantàvem infortunis.
Damunt quin mur en una nit sense hores
Inscrivíem uns noms que no enteníem
I dibuixàvem púdics ratlles mortes
—Entelàvem xarols la boca intacta.
A quin tombant de la pàl·lida pista
S’estimbaven les noies en bicicle
En cingles clars en espadats aeris
—Ens senyàvem amb aigua sortillera.
A quin calaixos abismals cercava
Poemes mai escrits i que memoro
En papers arrugats i lletra falsa
—Encaixo mans de porcellana i vori.
[Cadaqués, setembre 1930]
VAM ARRIBAR EN AQUELL POBLE I NO HI HAVIA NINGÚ, PERÒ PER PLACES I PASSATGES SENTÍEM LA FRESSA DELS QUI FOREN I DE LLURS DANSES, I LES ESQUERDES DELS MURS ESBOSSAVEN LA FAÇ DELS QUI VINDRAN. UNA LLEGENDA CLANDESTINA, GRAVADA AL PEU D’UNES FIGURES QUE IMITAVEN, RÚSTEGUES, UNS MÍSERS INFANTS, DEIA: “SEMPRE SOM EN EXISTÈNCIA D’ALTRI”. VAM FUGIR PEL COLL FRONTERER VESTITS AMB PELLS PRIMITIVES I CARREGATS DE LLIBRES
No tinguis por, les ombres són de pedra;
Llindes endins remoregen fontanes
I el vent fullós virolai dels espectres.
Per cambra i clasta sento veus i passos,
I cants de nit en llargues foradades
Sota els vinyars amb clarors europees.
A les parets, als batents de finestra
I als horts murats veig les cares pintades
Dels qui van viure, vidents, en els segles,
Dels qui vindran —franques lluors futures!
Hi som tu i jo, la testa decantada,
Amb colors crues de ratlla extremosa.
Pertot, ah las!, els veires delectables:
Escrits antics camperols i purpuris,
Naus boreals a la lloia votiva,
Voris vexats amb empremtes divines,
Calcs d’En Miró amb alfabets rupestres
—Verds i grocs lents en naufragi de tintes.
Sota el pont vell amagàvem les armes,
I riu avall se’n van les salzeredes
I llur embruix, les corol·les nocturnes,
Pàl·lids icons i confuses roselles.
Oh missatge, núvol alat, oratge:
-Aombra el mar amb àcides parpelles!
Al bardissar hi ha una toia esfullada
Amb rous secrets i ceres clandestines,
De quan olfacte i ull eren dolls d’aigua
Cascadejant en un verger de laques
I l’home era home en una selva d’homes:
Marfils en creu coberts amb gases rosa!
—Aixeca el braç, sagnosos els estigmes,
I toca el cel, oh blancors deslligades!
Nacres solars del Diví Simulacre,
Amb gels ocults que delaten el pòrfir
I sots pregons amb sidèries polpes:
Venci el blau pur i brolli la semença!
Al celler musc amb frescors molineres
Sentim, oh hisops pasquals!, música nova
I balls d’avui, complantes enyorades;
(Aspres besars en ponents adriàtics,
Do de tots dos en albergs albanesos).
Però els hostes no hi són i els llibres ens fan nosa!
Caminarem descalços per les pedres,
Flairós el pit dels èxodes herbosos,
El llavi clos a les pairals rondalles,
El front marcat amb sang de les senyeres,
I els ulls perduts als brulls de falses Medes
Amb fars i freus a les cales adverses.
Veiem el mar entre parets calentes,
Ceps cimejants i arbòries fumeres.
—Dem-nos les mans i desxifrem els signes!
El cercle pur prolonga llums sonores
Al pur desert, hivernacle de perles;
Ens parlem baix en una llengua estranya.
Heus ací el bar i allà la barberia.
Al Pla de Dalt, amb farigoles tendres,
El dolmen, nu, gravat amb els horòscops.
I al peu del mas, a l’ombrosa comella,
Testes de sants entre bidons i rodes.
Oh voluntat de foc que empeny la brisa!
Tornarem sols per la isarda drecera
Que no sé on duu, darrere la duana,
Coberts de pells, corbats pels incunables
I els cossos balbs:
—No miris endarrere!
Una barca s’emporta les campanes
I hem escampat els vidres per la platja!
[Portbou, octubre 1934]
ELS FALSOS GRATACELS BADAVEN LLURS OBERTURES AL MAR. ELLA I JO PASSÀVEM PER UNA INSÒLITA VORERA ALÇADA A MOLTS METRES DE LA CALÇADA. EN LES FOSCORS D’AQUELLA NIT, CERCÀVEM L’ASTRE DEL NOSTRE DESTÍ. LES BRANQUES DELS ARBRES, QUE ENDEVINÀVEM PERDUTS ENTRE LLAGUTS I BARCASSES, CEDIEN AL DOLL DE LES NEUS TARDANES. ENS VOLÍEM DIR ADÉU, PERÒ UNA MÀ INVISIBLE ENS VA TAPAR LA BOCA
Al vesprejar d’invisibles palmeres,
Entre llaguts i veles desmaiades
S’obren, secrets, els esguards i les timbes
Escumejants a l’encís dels aiguatges.
Claregen cels llunyans a les alcoves,
Els ors ocults als paviments pirates,
Els coralls somnolents de les mestisses,
Els ventres púbers als miralls murals.
Tu i jo passem per l’estranya sendera
—Aquesta nit i l’altra nit i l’altra-
Arran de falls ferejants i cingleres,
Nous i florents a flocs tardans desclosos,
Els ulls tancats per no perdre la ruta,
El peu descalç a l’encalç del silenci,
El nom balder pintat damunt la vesta,
I compromès, amb lletres malforjades.
Callen els cors, i tot d’arbres s’esfullen
Als sorramolls amb remoreigs salobres;
Calla la ment, i defalleix un astre.
Al call pedrós, a les amples porxades,
A les negrors d’immarcescibles malles
—En fer-nos nit en nit profunda oberta
A l’albaneix de la Nit Immutable-
Som espiats per cares ignorades
—Ahir i avui, en aquest segle i l’altre-.
I quan el son desclou la flor exclusiva
En prats trements i espurnejants pinedes,
En empordans i en ordals i llurs nèctars
—Blats regalats i ermites solelloses-,
A l’arenell braceja la basarda.
Dolços gemecs germinen a la broixa
I el cel s’encén amb guspireigs d’escata:
Càlides mans, manyagues, ens acotxen
Amb tremolors de pol·len sense antera,
Rou i sement de delirants captaires.
Tu i jo ens perdem, en irresolta escorça
Entre ombra i murs travats, a la drecera
Del carrer clos que cercàvem sense esma.
[Cadaqués, 1931]
ELS ASSALARIATS DEL SOMNI S’HAVIEN APLEGAT, BULLANGOSOS I ADVERSOS, AL PLA DE S’ARENELLA. PER ALLIBERAR-ME DE LLUR HOSTILITAT EM VAIG ASSEURE AL TRAPEZI APARENT D’UNES CORDES DE LLUM I EM VAIG GRONXAR, ABSOLUT, DAMUNT ELS PIRINEUS DE LES OMBRES. PERÒ, TESTAFULLOSA, VA ARRIBAR EMÍLIA, TOTA DE VERD, AMB UNA CLAU DE MARAGDES AL FRONT. L’ACOMPANYAVA, MALÈFIC, UN MASTÍ. VAIG LLANÇAR-ME PER LES CLARORS D’UN PENYA-SEGAT I EL VAIG DECAPITAR. EL BRAM DE LA MAR, ELS CRITS SUPERSTICIOSOS D’EMÍLIA I L’AVALOT DELS SINDICALISTES NOCTURNS EREN UNA MATEIXA REMOR
Era una vall entre clarors vexades
Vora el mar broix, en el foscant pertús,
Quan cova el torb i desllasta l’intrús,
O salpa, irat, l’orat sense bagatge.
Hi éreu tots, proletaris del somni!
Flacs i brogents, follàveu arbre i fruit
Dels horts tardans, o us acoblàveu, druts,
A nit batent, flagel·lats per les ombres.
Us viu, vident, oh gira-sol dels astres!
Sagnava el Temps, a la fosa dels ulls.
Alçàveu falçs per les negrors fressoses
Dels molls mallats, a l’obac de l’hostal,
Amb crit frondós; i em sotjàveu, avars
De forma i llum, sota l’ull dels ponts d’aigua.
Fèieu senyals rugosos en els còdols
Perquè els llegís en senderes de glaç
I m’embruixés a l’horòscop dels fars,
Plenes les mans dels clavells del presagi.
Dèieu un Nom, oh eternal monòton!
Fluent de sals, a la brisa dels bars.
Amb ull saulós —quan l’augusta foguera
Que abrusa el golf i allargassa la nit
Venta els fumalls a la forest dels pits
I obre cels morts en remotes alberes-,
Veníeu tots, oh corsaris apòcrifs,
Com si jo fos el maniqueu submís
Que esfulla els daus en els córrecs marins
I flaira el text de les flors sibil·lines.
La pressentíem, Ella! L’Abolida!
Sigla global d’algosos pergamins.
A la joncosa on fermenten les molses,
Cremàveu tinta al sicofant demès
Que embrosta els mots i flabel·la el qui venç
Quan fronda, arçós, les solituds severes.
Blamàveu, llecs, el donador d’oracles
Arrecerat a l’ara de l’Omès;
O ignoràveu, externs, la flor del peny
Que fita el temps als degotalls del temple.
Anacoreta en un ermàs d’escumes,
Us vaig llegir el recordatori advers.
“Sóc el proscrit en pròpia solana
I a l’endeví vaig pels barrancs extrems;
Aprenc el cant novell dels rocs dements
I l’alfabet de les Medes pirates.
Cerco una cara en crepuscles de murta
I el vent herbós on sangloten els vents,
—On bresca el fruit que aombren els llorers-
Amb clots hostils a l’alada semença.
De vins nocturns abrivo els contramestres
Que emboten l’or a l’alba dels torrents.
Però em negueu l’ullastre, i les argiles
Del penitent, i en un desert de plors
Clameu l’Absent, i el romaní dels ports,
I m’enfosquiu amb fonolls de tenebra.
Em delateu en transparents estrasses
Si, matiner i descalç, desbrosso els horts
On aigua i veus són l’U, i on la gaubança
Fulleja als troncs del miracle desclòs.
Lliure i lleial, i ajovat a la Idea,
Advoco el just a la brisa dels colls”.
—No tornarà la que és present als segles,
Dèieu vençuts per la gebror dels sons;
I dels caus morts tancàveu les finestres,
Drapats de por i freturejant la font.
Ella vingué: Oh suprema parpella,
Clau i cristall en un tròpic a flocs,
Palma entre murs i frontera dels cors,
—Camins secrets amb frescors de caverna.
Lilàs lunars! Jo hi era i l’esperava,
Hoste dels cims, en trapezis de foc.
Tot era nou a la jungla dels astres,
No es veia abís ni timba des dels dalts,
La llum en flor em gronxava en altres Alps,
Braços en creu, amb cordes de silenci.
Dormíeu tots quan Ella s’atansava
Verda en els verds de mentes boreals,
Els flancs florits de violes marçals,
El coll fullós amb testa de maragda.
Tot era pur en els deltes eteris:
Glavis i carn, i els nacres de la sang.
[El Port de la Selva, novembre de 1950]
ELS SAVIS I ELS POETES PEIXIEN ELS CAVALLS A LA FOSCA FÒSSIL DE LES RESINES. HAURIA PREGAT AMB ELLS ALS DÉUS DISCORDANTS, SI UNS PESCADORS IL·LÍRICS NO M’HAGUESSIN LLOGAT PER QUATRE DÍNARS PER CARREGAR LLURS GROSSERES CARROSSES, DE CAIXES SALOBRES CURULLES D’ESCATA
Enllà dels solcs de llum, quan deserten els cànems
Dels ports crepusculars al bresc de les tavernes
—Quan el prebost, vexat, esquinça les proclames
Que al pregon de les nits llumegen lletra morta-,
Vam vèncer la unitat. Ja el flamar dels navilis
Que orsen el Cap defès, sense nauxer ni veles,
No serà esglai de tots; ni el branquejar dels deltes
Amb designis obscurs, quan perlegen les ombres
—(als límits desolats d’arcaiques serradores
lla on, llenyós, brunzeix el Ver, en una estepa
de creus)-
llur cruesa de nacre dins l’ostensible
Negror de l’Altra Nit, on el múltiple grana,
I allò que és distint; i el nou, ardent, genera.
No temerem ja més la mort sota les xarxes
Que calen els llaguts a l’extrema maragda
Que escuma espai i temps en ficta orografia;
Ni al tombant del serrat, l’Home Sol que es colpeja
Febrós, amb rocs roents, i adés esqueixa el dia
Com un text de Belgrad o un gravat de la Pravda,
O puja als alps solars, s’ajup més i es flagel·la;
Ni el vèrtig de verdors a la ribera il·líria
On s’apleguen, votius, els savis i els poetes.
Vénen de lluny, drapats amb gramalles lletrudes,
I peixen llurs cavalls a la prada assetjada
Per nòmades lunars fredejants de falguera;
Cadascú amb ell, tot sol, i tots amb un sol llibre,
El seu, indiferents a la flora dels filtres.
Deserten l’U, frondós, i al no-res es congrien:
Esquiven el qui funy el llevat de les selves
I esbaldeix ço que fou a les deus sobiranes,
O espien, imprudents —quan espiguen les cordes
I s’esfulla l’estany al jardí de les laques-,
Els qui omplen, alats, a l’alba bel·licosa,
Caixes, bocois i bucs, d’escata, i els carreguen
En camions nodrits d’aèries ferralles.
No temeré mai més els draps de les salines!
[Ljubljana, maig de 1933]
VAGAVA, A GALOP TIRAT, PELS VOLTS DE LA MURALLA, SEGUIT D’UNA CORRUA DE CARBONERS SUPERSTICIOSOS
Doneu-me una llanterna: —On és el cavall?
Doneu-me carbons durs i guixos lluminosos,
Doneu-me murs de nit a les ciutats lunars.
Jo só l’orat, segrest, amb vesta d’ungles
I els ulls amb broll de peix en un cos vegetal.
Veig un eixam de creients invisibles
Al foscant de la fosca, fragorosos;
Pelegrins conjurats al caliu dels estigmes
Crepusculars, a les calçs revelades
Sota els velluts dels cossos incorruptes;
Flagel·lants taciturns al confluent dels somnis
Emmurallats per l’heura dels cilicis;
Pastors plantats a la cleda dels astres
Presa del torb de les ales, i balbs
D’heure el saber en vocabulari d’aigües;
Botànics desviats a l’oreig de les ombres
Colpits pel clam de les brases nocturnes
I herboritzant amb fressa de concili;
Prelats sofrents, a les fonts sulfuroses,
Que pinten de colors assetjades guinees,
Amb selves de llibants i marees antigues,
I el plor de les negrors al pregon de les criptes;
Marxants secrets d’obscenes gavardines
Amb llurs amants florents als joncs de les drassanes
D’un port sediciós amb semàfors sectaris.
Qui, si no jo, n’és Sacerdot Suprem?
No cercàvem en va, pels clots de les muralles,
L’empremta digital dels déus inexplicables.
[Juliol de 1929–Octubre de 1936]
VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ; QUAN ANAVA A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI, AMAGAT DARRERE UN ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES MANS DE RETALLS DE DIARIS
¿Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus…
Tothom me diu: —Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N’hi ha que s’agenollen,
L’altre em dóna la mà.
—Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l’ombra d’una bóta
Clareja un toll de sang.
El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
—Què he fet del davantal?
Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se’n van.
El bisbe em condecora,
Ja els músics han plegat,
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants.
Si una noia em besava…
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l’hostal!
En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau.
—Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant?
Me’n vaig a la Font Vella:
N’han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m’espera al tombant.
[Setembre de 1942]
TOTS HI SEREM AL PORT AMB LA DESCONEGUDA
A Gabriel Ferrater
Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala
quan la sal i la sang de la marea
embruixen el sorral. Deies —no ho deies tot!-
que aquella nit amb tremolors d’espiga
i navilis antics amb veles esquinçades
era una torre amb remolins de gralles,
un clam de ganivets damunt la gola nua,
el crit d’un paper escrit quan les amors s’esbalcen,
una mà que es marceix amb cendra i carbonissa
o la porta enreixada que dóna al pati mort.
No ho deies tot! I hi érem tots tibats,
pujant i davallant en immòbils esperes,
ulls clucs també, cadascú amb el seu somni.
Si l’un feia el granger en làcties cingleres,
o escodrinyava el Nom en llibres corsecats
d’epilèptics teòlegs que estronquen les fonts,
l’altre i els seus, amb febre de tenebres,
feixaven la rabassa de la pluja
o ventaven el foc de llurs sofrences,
frèvols com els amants quan l’aurora es deixonda.
Cercàvem palpejant la porta de les noies
en carrers somniats amb silencis de gruta,
i en resseguíem les cambres nocturnes
com qui s’amaga a l’espessor dels blats.
Elles no hi eren, i ho endevinàvem.
Llur veu havia fuit com un pètal sense ombra
i, cor alt, refusàvem el coixí dels rocs.
Els reixats de la porta de l’escala
passen clarors que projecten esferes
amb pins de sol, damunt la calç calenta.
Totes les reixes tenen llur parany,
i temem que llur ombra ens faci presoners.
Cada graó ens acosta al llibre de l’Exili
i amb ull llanós veiem ço que és ofert.
No hi ha pas caça per al qui no fita;
ni el nou ardent, o advers!, per als folls del passat.
No és llibert ni franc qui no s’oblida
o es mira a l’aigua, amb clac i faldons llargs.
No són unicolors els esquemes dels atlas:
el grec hi té el seu turc i el polonès, el rus.
No ho deies tot: Si ho haguéssim sabut!
T’hauríem ensenyat els miralls de la clota
passada la contrada on qui es té dret, l’escapcen.
No emmirallen qui els mira, ans bé un seguici
de maniquins embuatats i rígids
amb una cuca al front, d’antena llarga,
i aparencen aquells que potser som:
pròdigs o retinents, servents o mestrejants,
atàvics augurals, gallejants de la història.
—Som molts, murmura l’eco, i la borda és de pobres.
A l’hora del crepuscle hauríem vist
els capells florejants de dames florentines
que el sol s’emporta amb grogors de panotxa
lilàs amunt; i els cors com s’assosseguen…
I quan el primer estel espurna al pic més rost
hauríem escoltat, on els còdols floregen,
la passada dels vents amb brogit de tenora
i el clam esperançat de les formes captives.
La ment capta l’etern en l’ampla pau
i un no res grana i creix en un somriure.
Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;
tots hi serem al Port amb la desconeguda.
[Gener de 1973]
LLETRA A CLARA SOBIRÓS
Molt amada i de mi cara amiga:
Tu volies que et digués què pensava dels poetes i de la poesia. No gosaves preguntar-me què creia dels meus versos i què n’espero. Tornàvem a Rozesbruck, i enfilàvem la ruta tirada on s’encauen, febrosos, els homes en llurs closques brogidores i on els més insensats s’estimben. Però el cor cremava les primeres cendres i, a ple sol, en un viratge cenyit per fosques arbredes, jo només recordava la nit del teu cos i tants d’estels insòlits que hi neixen i hi moren. Insisties perquè t’aclarís el sentit d’algunes expressions que t’atreien per llur ordenació i el significat d’alguns mots que a tu et suggerien d’altres realitats que no són pas, per a tots, immediats. Jo, gairebé fora de joc en aquells moments, em delectava donant noms nous a les mars clares —o bromoses!- que reflectien els teus ulls, o accelerava, foll, per a perdre’m a la jungla de les formes, de les colors i dels sons, on tu, l’altra, també hi éreu.
¿Què et diré, ara que visc d’evocar la flaire dels fonolls en un crepuscle de focs boscans i camps esmargenats? Voldria respondre’t just si encara no em fossis tota present. Em moc enmig d’aparences, i la teva hi senyoreja múltiple. Però potser tu, que ets moltes, m’entendràs aviat si et dic que, als meus anys, m’és difícil de definir el poeta —el món n’és ple, però no escriuen- i d’aclarir-te què és un versificador, també n’hi ha molts, els quals es mouen pels erms tot llegint preceptives escrites no sempre amb prou enginy, o copiant, barroers, allò que han dit, en els segles, els poetes.
Tu, quan llegeixes, vas, de dret, a cercar el sentit del que diuen o tenen la intenció de dir els escriptors. Si em llegeixes a mi —i temo que t’hi penses com qui vol contravenir el semàfor- recorda sempre que sóc un testimoni del que conto, i que el real, del qual parteixo i del qual visc, amb cremors a les entranyes, com saps, i l’irreal que tu et penses descobrir-hi, són el mateix. Talment com tu ets l’altra, i sou dues —o més!- i tens i et coneixen per un sol nom: Clara.
Escric, si escric, i no em vaga com voldria, més enllà dels preceptes, i sense tenir gens en compte, segons és costum avui i molts joves en moren, com escriuen els tudescs, els ianquis, els gavatxos o els soviètics. El to dels altres i llur criteri retòric no em serveix gairebé mai, per tal com no hi ha, em sembla a mi —t’ho deia quan distreta del que et deia t’allunyaves amb mi cap allà on l’oliver, de nit, llumeja-, cap norma estètica a la qual hagi de subordinar-me, jo que sóc dels qui creuen que cada poeta és ell. Ell tot sol davant el poema que escriu, no pas per a distreure’s o distreure els altres, o salvar-se, sinó per a expressar-se.
El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l’invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son, no espera res per a ell. Ni la redempció. No floraleja, ni concurseja, ni vol acontentar les tietes. Si fos prou coratjós i el cofoi aburgesat de tots estaments amb la seva extrema vanitat no li hagués encomanat certes malures, no signaria les obres. Plantaria, a l’hora d’alba, els poemes, com a pasquins, a les parets, o els llançaria des dels terrats. Manifestaria francament el seu desplaer pels grans, pels satisfets, pels asseguts, pels conformats i per les vídues castes i resignades. El poeta sap que cada poema és un crit de llibertat.
Ja sé que em faràs adonar, Clara, que en molts dels meus versos hi provo rimes velles i ritmes seculars. Ha estat, i besa’m després de dir-t’ho, servitud envers la llengua i la comunitat. ¿Qui gosa escrostonar murs invisibles en una contrada hostil?
A tu, a qui plau l’inconegut i el nou —malgrat que, de tant en tant, vesteixis i t’enjoiellis amb deixes del bon gust de l’avior-, no et pot desplaure del tot el joc d’imatges ni allò que a d’altres pot semblar misteriós i fins estrany en els meus llibres. Ja sé que amb mi delires quan la selva delira i el flam abranda els ceps; però hi ha molt de sol, ja ho saps; i si no hi parlo de tu no et canto quan saltes del bot volador i recolzes els esquís a la paret perquè s’eixuguin, i negra com ets, t’esbulles, expressament, el cabell, et pintes, rius i em somrius tot dient-me el nom —l’altre-, és perquè els poemes solen anar sempre més ençà o més enllà del terra que petjo.
Fa poc que m’escrivies, de Nàpols estant, que jo preferia el viure a l’escriure. Com si te’n queixessis. Però em sembla que no eres prou franca; ¿o és que et plauria de veure’m amb bata casolana i babutxes com qualsevol escriptor condecorat, i a més a més possible Goncourt?
Salvador Espriu
Setmana santa
PRÒLEG DE L’AUTOR
L’any 1962 vaig enllestir el “Llibre de Sinera”, començat el 1959. Un amic que no conec personalment, el senyor Lluís Bonet i Punsoda, em va fer demanar una col·laboració sobre el tema de la Setmana Santa, per a una publicació que s’edita amb molta pulcritud una vegada l’any, relacionada amb la celebració de les processons d’aquest període litúrgic a Tarragona. Aleshores se’m va acudir una “suite” de nou poemes que varen sortir en aquella publicació i han estat reproduïts a l’apartat II de “Fragments. Versots. Intencions. Matisos”, en el volum primer de les meves “Obres Completes”, a càrrec d’”Edicions 62, S.A.”, aparegut per l’abril de 1968. Es tracta, doncs, d’uns poemes de circumstàncies, però potser tota la poesia és, a més d’ambigua i dialèctica, circumstancial.
Des de diferents punts de vista, sempre m’ha atret el tema de la Setmana Santa. A la meva narració “Laia” hi ha un capítol, el XV, que s’anomena així i que és una mescla i un resum de les setmanes santes de la meva infantesa i la meva adolescència a Arenys de Mar i a Viladrau. L’any 1929 vaig assistir a una extraordinària setmana santa a Sevilla. Després he presenciat el notabilíssim espectacle de Verges. Tota la meva experiència sobre l’aspecte visual del tema acaba aquí.
Uns quants mesos enrera, “Quaderns de Poesia” em varen sol·licitar un llibre de poemes per a la seva col·lecció. Jo els vaig indicar el meu designi d’amplificar i arrodonir la “suite” abans esmentada, i ho varen trobar plausible. Aquest octubre he escrit trenta-un poemes i he incorporat a ells els nou de 1962, sense esmenar-los gens, excepte —i encara molt poc- els dos darrers. Així s’ha format, doncs, un conjunt de quaranta poemes, molt encadenats els uns amb els altres i numerats amb xifres romanes correlatives. He procurat que el llenguatge sigui força planer. No asseguro, però, que hagi resultat un llibre “fàcil”. Hi he donat molt relleu a l’al·literació i, en una accepció més estricta, a la paronomàsia. Si m’he equivocat o no, els crítics ho judicaran, si m’afavoreixen ocupant-se una mica del recull. Tant si els comentaris són benèvols com si són agres i adversos, els ho agraeixo des d’aquí igualment, i de debò: per una pila de motius que no és del cas d’exposar, però entre els quals no juga el menyspreu, aquests últims temps no fullejo a penes revistes ni diaris.
Al poema X hi ha una deliberada i manifesta semicitació d’un conegudíssim i meravellós vers de Roís de Corella. Al XXVIII, unes paraules que, sense jo proposar-m’ho, coincideixen amb unes molt aplaudides de Maragall. Tot el que els erudits rastregin a la resta, o seran simples casualitats o desafortunades caigudes en els subconscients paranys de la memòria. Quant al fons, em serveix de guia la “Passió” segons sant Marc. En algun concret detall, la de l’evangeli de sant Joan. Hi ha moltes al·lusions a la mística jueva: cap a la cristiana. N’hi ha també a molts altres camins del pensament aliens a tota especulació transcendental. Observo això només per advertir, amb la màxima discreció possible, que “Setmana Santa” és un llibre tan improvisat com, per exemple, la “Primera Història d’Esther”. Fóra massa neci i absurd d’esperar que complagui gaire. Cada vegada més malfiat de mi i més dubtós de la validesa i de la utilitat del meu esforç, m’acontentaria d’imaginar que “Setmana Santa” potser acompanyarà algú en algun moment.
Ja buidat l’anterior sarró pesadíssim, i avui que priva la beneita, insolent i xarona mitificació de l’arbitrària desmitificació de tot, llevat dels mites que van malparint sense treva els canviants turonets ratoners a la moda, m’agradaria d’evocar aquí per primer cop, una esvanida ombra de la meva modesta crònica familiar. Sor Isabel de la Creu, en el món Francesca, germana petita del meu pare, monja de la Presentació de les Saint-Symphorien de Tours, es va morir en menys de quaranta-vuit hores, al convent de la seva orde a Badalona, per l’octubre-novembre de 1918, víctima de la titllada inexactament i injustament de “grip espanyola”, en la seva més maligna varietat broncopneumònica. Un mes escàs abans havia traspassat, d’uns honest i fulminant atac cardíac, la seva mare, a frec de la vuitantena, després de mig segle de conrear la seva real i reial afecció del en aquelles altures prestigiós òrgan emotiu i de vetllar per ella amb una hàbil, experta, exigent i talentosa cura. Per acomplir la seva vocació sincera i seriosa, sor Isabel va haver de renyir molt dramàticament amb tota la parentela, de la qual era estimadíssima però més tard s’hi va reconciliar. Pels volts de Nadal venia, amb una altra monja, a veure la meva àvia, al nostre pis de Barcelona, on la meva tia parava, a tot estirar, un parell de dies. En morir sor Isabel jo tenia cinc anys, però és com si ara la mirés al meu davant, amb el seu hàbit sorprenent i complicat i amb uns pòmuls pronunciats en una cara magra i uns ulls negres molt bonics. Era molt intel·ligent, activa i afectuosa, i el meu pare sentia per ella una particular predilecció, augmentada, sospito, per una certa “mala consciència”, perquè en les dissensions mencionades la raó havia estat tothora de la banda de la monja, i el meu pare se n’adonava prou. Després de la defunció de sor Isabel, i fins arran de la guerra civil, rebíem, per aquelles diades nadalenques, una breu visita de cortesia de dues monges de l’orde, una d’elles molt vella, gavatxa, sor Compassion, que parlotejava en una estranyíssima llengua d’invenció pròpia, compresa, però, per tots nosaltres, acostumats a ella, sense excessius entrebancs. La meva mare atenia les religioses dames amb una escaient deferència i amb la seva característica amabilitat imparcial, reservada i distant. De sor Isabel de la Creu conservem tan sols una sagaç carta i una monumental “tovallola de Comunió”, gran com un llençol i tota rodejada d’unes magnífiques puntes. La meva germana, que hi és de veres entesa, com en molts altres delicats productes de la cultura i de l’art, i sota la responsabilitat de la qual es custodia la peça, afirma la tècnica i l’escola originària del tènue teixit de malla, que prudentment no consigno, per si, malgrat tot, s’errava. La tovallola és una labor de llargues i llargues estones de pacientíssim i devotíssim lleure, i no l’he contemplada d’ençà d’un grapat de lustres. Hi ha una espècie de gros anagrama —m’és impossible de precisar quin, tal volta el del Crist- en el centre de la fina tela i, en diverses franges, com mig emmarcant-lo, els símbols tradicionals de la Passió: la santa faç, la corona d’espines, la columna dels assots, el martell i els claus, l’esponja, la llança, el gall, l’escala del davallament i potser altres emblemes que ara no puc determinar. Vull que el record de sor Isabel sigui en aquest llibre. Voldria que hi fos també el d’una amiga de la infància, sor Teresa Ferran de Pol, que va ingressar molt jove a la mateixa orde de la Presentació i s’ha quedat, em penso, a França. No l’he vista mai més. Sé que aquest estiu passat visità a Arenys de Mar la seva família, però jo no hi era, i em reca d’haver perdut aquesta tan rara ocasió de saludar-la. Que se’m permeti, a més, de referir-me a la seva germana gran, la meva estimada amiga Montserrat, que, al marge del xivarri actual, no es mou gairebé mai de la nostra vila i viu una noble i feliç vida lliurada al cultiu de la veritable música i a l’exquisit coneixement del francès.
Subratllo que aquesta “Setmana Santa” enllaça d’una manera directa amb el “Llibre de Sinera”, el poema que clou el qual transcric a continuació:
“Però en la sequedat arrela el pi
crescut des d’ella cap al lliure vent
que ordeno i dic amb unes poques lletres
d’una breu i molt noble i eterna paraula:
m’alço vell tronc damunt la vella mar,
ombrejo i guardo el pas del meu camí,
reposa en mi la llum i calmo ja la nit,
torno la dura veu en nu roquer del cant.”
Els quatre últims versos són acròstics, i el singular lector hi confegirà el vocable “Mort”. Entorn d’ella —eix, com sempre, de tota la meva obra- gira aquesta “Setmana Santa”, que no s’esbalça, m’afiguro, en l’acreditat gènere de l’estampeta ni sofreix tampoc que ningú s’alleri a discórrer, alegrant-se’n o lamentant-ho, sobre el fantasma de la meva “conversió”. Però crec que ens pertany el lliure, fonamental i imprescriptible dret d’interrogar i indagar, sense rendir-nos mai a la coacció de cap pretesa autoritat, del color que sigui, sobre tota mena de problemes i qüestions. I estic alhora convençut que ni és superior en claredat o agudesa mental l’individu mancat del concepte metafísic de la vida, o que l’ha rebutjat o ha renunciat a ell, ni és més bo l’adherit a una o altra ortodòxia o credo, pietós o no. És contra aquesta doble fal·làcia tan primària com estesa i freqüent entre nosaltres, que em revolto sense vacil·lacions, jo, vacil·lant i insegur de soca-rel. D’altra banda, jo sóc un simple home, però tanmateix un home, no pas una miserable larva o cuca de forat disposada a gemeguejar i autoacusar-se de seguida que els uns o els altres cínics i cruels senyors del poder de torn manin als seus botxins de rentar-li, amb qualsevol marca de repugnant i ignominiós fregallot, el cervell.
I acabo aquesta aparent divagació, perquè em canso i perquè desitjo que ningú no s’hi continuï avorrint o divertint. Afegiré que havia d’escoltar, una d’aquestes vetlles, la tan controvertida “Passió segons sant Lluc” de Penderecki, però he caigut malalt i encara no he realitzat el meu projecte. La desconec en absolut i ignoro, per tant, si em plaurà, impressionarà o commourà, o em deixarà, al contrari, fred i enterc com un estocafix. He preguntat a en Manuel Valls i a en Bartomeu Bardagí, informats sobre tantes coses, si existeix alguna reeixida “Passió segons sant Marc”, i els meus excel·lents amics –l’últim dels quals s’ha avingut a revisar aquest aplec, amb una tal solvent diligència, que just sóc capaç d’expressar-li a corre-cuita el meu admiratiu agraïment- m’han proporcionat tota mena de dades i de noms, entre ells el del gran Schütz, model de seny i de bon gust, amb prou geni per a cenyir-se a la sòbria i imponderable elegància del text inspirador.
[B., 30-XI-1970]
a Tomàs Garcés
I
Eterna, noble, una paraula
en l’arrelada sequedat.
Ara, llum vell, ets apagat,
i ja ningú no seu a taula.
La veritat ens sembla faula,
es romp al nu roquer del cant.
En trossejats vents de l’espant
dansem el boig i la barjaula.
Alliberats, ens hem lliurat,
sota podrits dits de mesell,
al ball del crim. Volta el penell,
mai no parem, car l’amo és ell.
Endins del glaç d’uns ulls d’ocell,
aguait de forques, dels alçats
braços dels arbres dels penjats.
II
Giravoltem penjats als braços
dels arbres secs del pensament.
Res no s’entén. Un vent dolent
ens va escanyant amb parats llaços
de por de tot. En el dement
món sense llei, dits de buidor
tiren en creu naips de tarot,
i quan ja surt l’arcà major
que clou el joc, som endinsats,
presons enllà de tempestats,
al fons del pot de l’únic mot.
III
Aquest sol mot ens pesa massa
i el volem peix enfarinat
dins xup-xup d’oli. Ben mirat,
qui de nosaltres s’escarrassa
en el fregit? Uns dits de foll
mig cruejant l’han trossejat.
Mosses d’hostal ens han parat
llargues, feixugues, coixes taules.
Seiem i fem dels mancaments
molt assenyats raonaments,
mentre serveixen les barjaules
a cada mort brins de paraules.
IV
Brins de paraules, filagarses
d’un mot a miques i a bocins,
no ens fan profit. Ventres endins,
botxinejaven becs de garses,
a la recerca del tresor
de cada tros. Xisclem a cor,
tips de passar, només comparses
privats de sou i son, a farses
dels llargs teatres de la nit,
fam en escenes de convit.
V
Caldrà potser cercar sentit
als figurats jocs de convit.
Tal volta és l’hora de tornar
a seure junts en un sopar
d’amargues herbes. El cabrit
esdevingué peix mal fregit.
Som escarnits, sovint traïts,
molt sorollats per necis crits.
Mai no podrem, però, deixar
el lliure dret d’examinar
lleis, fonaments, límits, raons,
rengles d’enigmes sense fons,
amb lúcid, fred, subtil rigor.
Car viure té tan sols valor
si preguntem davant l’assot
justicier de l’únic mot.
VI
Amb el mànec
que li balla,
l’eina talla
temps, el llit
on es colga
la baralla
del llarg dia,
de la nit.
Ben a trossos,
podrits cossos
són ja miques
de confit
a la boca
que remuga
brins de dona,
de marit.
La rialla
de la dalla
mai no feia
cap brogit.
Cauen pluges
tardorenques
i s’ajacen
pels rostolls.
Seques tiges
punxegudes
encegaven
cel als tolls.
VII
El magall
del cec temps
romp a palpes
l’endurit
camp de mill
mort de set.
Para rams
envescats
de paraules.
Diu que sóc
el seu fill
a bon dret.
Prou conec
el fals dring,
foc de palla.
Ell, però,
fa manyac
el llarg crit.
Pel xiulet
d’aquest brill
que no falla,
atret caic
del tot buit
de sentit.
VIII
Posa l’amo
fred marxamo
a la meva
solitud
i en un sac
se m’emportava
per greixors
de multitud.
Cremen l’aire
blens de ciris:
ara ve
la processó,
quietud
arrenglerada
que segueix
tocs de tambor.
Rera taules
petitòries,
drenen dames
decandides,
proveïdes
de musells,
nafres, drames,
tòpics vicis,
furguen danys,
mancaments vells.
Bescanvien,
gens gasives,
sucs, salives
de secrets,
mil històries
de barjaules
amb lascius
senyors distrets.
Quan se’n cansen,
pidolaven,
per l’amor
o mort de Déu,
degotissos
de xavalla,
mentre cauen
flocs de neu.
IX
Són primes volves
fonedisses, molt lentes.
A mig camí de l’aire
paren de caure.
La freda nit tremola
en la cremor dels ciris.
X
Glaç enllà
del lent seguici
hi ha suplici
de clarins.
Entre núvols
s’estenia,
teranyina
molt subtil,
llum rogenca
d’alta lluna
per vestigis
d’envelat,
per blancúries
desmuntades,
ja desades,
de la neu.
I una veu
en agonia
va cridant
que només vol
la cendrosa
companyia
de paraules,
un llençol
d’amplitud
de vent que tapi
set i sang,
forats de claus,
vastitud
de la tristesa,
gran feresa
de carrers,
la nuesa
recordada
dels cabells
negres del sol.
XI
Qui demanava
avui unes paraules
que l’acompanyin?
Llums en aquest seguici
de la mort caminada.
XII
De primer s’alçarien
palmes, veus, en precari
triomf, quan s’atansava
ja la mort i li obríem
dintre nostre aquest àrid
camí que ha de deixar-nos
ben al fons de l’abisme.
XIII
Dies, basarda
sense nom ni refugi.
Per cantonades
d’oblit sento com sotgen
fixos ulls els meus passos.
XIV
Mira com vénen
pel vespre lentes files
d’encaputxats. Les aspres
mans del temps percudien
sense repòs esteses
pells tibants, timbals, cranis
que llargament tombegen
sota els cops.
XV
Dits d’ungles esqueixades
del terral despentinen
prims cabells. Per la boira
de freds carrers, imatges
amb galtes on lluïa
a la claror dels ciris
parat vidre de llàgrimes.
XVI
Sota la llum rogenca
de la lluna andarejo
pels carrers.
Damunt la vella esquena
sento les bastonades
d’aquest vent.
A poc a poc m’entrava
el ferro de la llança
del meu temps.
Dintre la nit cremada
de tremolor de ciris
em vaig dient:
—Com fugiria ara,
on aniré,
quina clau m’obriria
cap recer?
Timor mortis conturbat me.
XVII
Para’t i escolta: cal que no
m’adollis més aquesta por,
car vius en ple rovell de l’ou
de la ciutat, net, endreçat,
arrecerat on mai no plou.
Prou saps com passen pel forat
d’un ull d’agulla, ben untat,
a cor què vols, grassos camells
i el llarg ramat que put com ells.
Amic del fort i tan injust
ordre, de l’or, quin gran disgust,
a dalt o a baix, has d’endurar?
Segur del pa de l’endemà,
si t’entafores dins l’oblit,
t’adorms tranquil en calent llit.
XVIII
L’ull de l’agulla, bon amic
del gras camell, deixa que hi passi
a tort i a dret, sense fatic,
car no permet que s’escarrassi.
Com que ja ve de molt antic
l’anul·lament bo de l’obstacle,
no cal trobar-lo gens inic
ni perdre temps en l’espectacle.
Melic de l’arbre, no xemic:
aparta’t sempre del conflicte
de revoltar-te contra el ric,
per ser delicte i ell invicte.
Prou llargament que ho ha provat
en fer-se l’amo del forat.
I et dic que val només el truc
per al camell, no per al ruc.
XIX
Però rengles
subtils
us exclouen
d’aquest pas
del tossut
arriet.
Per estranyes
foscors
un rei tràgic
obre llum
de camins
a la set.
Decidíeu,
reunits,
de tancar-los,
car voleu
sempre tot
el poder.
I que duri
també
l’injust ordre
que corromp
el vençut
poble meu.
En estances
de glaç
cremen atxes.
És pagat
un amor
que traeix.
Compreu cara
la mort
d’un sol home:
trenta drings
ben comptats
de diners.
XX
Trenta diners, a Sepharad,
són una grossa quantitat.
Et venc per ells, i fins per res,
no sols aquest despullat pres,
sinó la nostra dignitat,
el cel, els camps, els déus, el blat,
tot el país, de mar a mar,
llengües, costums, passat, futur,
el pensament, la llei, el fur.
És un bon preu, no et costa car.
Només pretenc de rosegar,
segur, tranquil, un tros de pa,
al sol, xau-xau, un os de gos.
Fes i desfés, com si no hi fos.
Vull aquest bri d’un curt present
de vell. Després, que bufi el vent.
Mort jo, i en creu el condemnat,
amb forta mà pren el ramat.
Aparentment brau o lleó,
mai no li tinguis gens de por:
llargs anys de neu han capolat
el poble meu de Shepharad.
XXI
Ara no
blanc de neu.
Tan sols plata
d’oliveres
s’endinsa
pels ulls.
Bleix de nit
i prim vent.
En canilla,
mai no perden
cap rastre
segur.
Torxes, veus,
esquinçat
son d’hort pobre,
la fugida
d’un jove
cos nu.
Xop del tot
de suor
sangonosa,
el reu duia
lligades
les mans.
De ben lluny
és seguit
per cauts passos
fins a l’atri
del càlid
palau.
Han ofert
a la por
que s’escalfi
ran de teies
enceses
de poc.
Preguntat
per tres cops,
l’esglai nega
mots i tractes
amb l’home
rebel.
De molt alt
el colpeix
la mirada.
A trenc d’alba
cantaven
els galls.
XXII
Dues vegades canta el gall.
Amb el curt bec romp el cristall
prim de la nit, d’un jurament,
i plores molt amargament.
Ai, fonament tan ben bastit,
mai no tindràs ni pau ni oblit!
Claus, contestada autoritat
en el ramat sense unitat.
Fel de poder ambigu, fang,
reflexos d’or mesclat amb sang:
això et pertany, i res no mou
a perdonar-te, car saps prou
què vas negar, pedra. Després,
et cal plorar per sempre més.
XXIII
“Per sempre més”
excedeix l’home.
No diu tampoc
què llança pres
al fons dels solcs
de rèptils ventres
colgats al llis
clot del no-res.
Amb por seguim
el finit cercle
il·limitat,
tan clos, del temps.
Només l’obscur
dit de la torre
d’espant es dreça
vers el cel.
Enllà, més alts,
rengles, silencis,
entorn d’arrel,
estança, vent.
Un vas trencat,
llarg plany d’exili,
nombres secrets
del rostre pur,
amagatall,
oculta guia,
senyals de llum
en la buidor.
Des de molt lluny,
so de paraules:
romput mirall,
la veritat.
En cada tros
discerniríem
amb lent esforç,
pas rera pas,
sense descans,
rectes respostes
als giravolts
del camí fals.
XXIV
Què és la veritat?
La solitud de l’home
i el seu secret esglai:
només, potser, aquest home,
el teu amagatall.
El poder sentencia
un reu lligat de mans.
Lluny, a la nit de fora,
sentim com canten galls.
S’estén remor de fasos,
els llums són apagats.
XXV
Què és la veritat?
Vidre llançat, esmicolat,
als quatre vents de la ciutat,
trossos de fang molt trepitjat,
un últim xiscle de negat,
cruels vestigis de raspall,
sang a pells fines de cavall,
netes agulles de cristall
a dits llardosos de brivall,
subtils reflexos de mirall
al gruix del ferro del magall
que cava clots en dolents horts
on són colgats els daus dels morts,
paranys de naips, guanys de parracs,
itinerant aguait dels llacs,
dolor, buidor, pecat, espant:
l’home que tinc al meu davant.
XXVI
Què és la veritat?
Qui sap si tu, tal volta tu
o també tu. Potser ningú.
Mentre vents llops baixen del ras
on regna dreta damunt glaç
la negra torre, mida, dit
il·limitat del que és finit,
la ratlla es torna just un punt,
i dins, colgat, el temps difunt.
No hi ha començ, repòs ni qui
venci l’esglai nu del camí.
Arc fosc, alçat ull de la nit:
al clos del buit, mai cap sentit.
XXVII
Pots omplir
tot el buit
de somriures,
enlairat
al seient
del saber.
Ben muntat
al cavall
que t’és dòcil,
t’hi mantens
com un destre
genet.
Et permets
fins l’esclat
de rialles,
quan entens
la remor
d’unes veus.
Pobres folls
llancen rocs
de paraules.
A galop
acudies
a ells.
Pensaments
que fan llum
de llargs ciris
ennoblien
el rostre
serè.
Però sents
com s’esmuny
de la sella
la certesa
de ser
tu mateix.
XXVIII
Rius i encens llums prou llargs de ble.
Remor de veus de folls: cap fe.
Per què, però, te’n vas amb ells?
A giravoltes de penells,
parracs de vent en presons d’aire.
Enllà del tot, del res, del gaire,
del poc i el molt, hi ha tempestat.
Damunt et cauen murs d’aiguat
i l’esquinçada pesantor
del vel, del pas a la buidor
on sense dany, un cop a l’any,
amb por potser veia el triat
en el perdó la veritat.
XXIX
Ja l’únic temple destruït,
esdeveníem rar exili
de mil·lenaris i hem seguit,
sempre fidels fins a l’oblit
al nom secret que mai no és dit
ni se’ns permet tampoc d’escriure,
camins de sang, privats d’auxili,
pel gran pecat de sobreviure.
Som aplegats a so de corn,
senyal de l’hora del retorn.
Mots envescats d’un ple perdó
untaven nafres amb saliva
molt compassiva, sedativa.
No hi crèiem pas, car aquell do
dels elegits no va prescriure.
Durs càstigs eren conservats
en símbols vells. Feia la gent
un cop a l’any fort escarment,
feixuc escarn. Des de terrats
oberts al vent, assolellats,
o en foscos pisos i a barraques,
ens atuïen amb matraques.
XXX
Feien sonar matraques
que maten els jueus:
pensats, esquerps, luxosos,
aquells somnis cruels.
Empresonats endintre
dels mancaments més vells,
estranys culpables sempre
pledegen d’innocents.
XXXI
Res no comprenc del fons del plet.
Culpes de qui? Tels de secret
van embolcant la veritat.
Avui me’n vinc al lloc pelat.
Dalt del cavall del meu saber,
furgo tenebres amb plaer.
Volto per on foren alçats,
junts, els tres pals dels condemnats.
El cos del rei és ja desat
al vas per ell just estrenat.
Rars cortesans ben despullats,
els altres dos crucificats
són morts amb els genolls trencats.
Gossos amb fam roseguen peus,
fins als turmells inflats, dels reus.
La terra es mou. La llum del llamp
m’abat de cop en aquest camp.
XXXII
Per quin camí et pot ferir la llum
i amb dard mortal abatre’t del cavall?
Quan ets cremor, no veus l’ofec del fum
que al teu davant et priva del mirall.
Et sents llavor, espasa, clam, estrall,
i fas de tu mateix un llarg escrit.
Creuràs potser que tens ja l’esperit
guardat en pau dins el recer del nom.
Allí l’esglai et sap també, i el dit
raspa records, triomfs, tot el neguit
de salvament, i amb el desdeny d’un crit
t’entra, esborrat, al clos ball de tothom.
XXXIII
Llargs dits que mai no paren de sonar
amb tocs cruels als cranis tombejants
ens tornen ball al sec clos de la mà
que no permet repòs, ni planys, ni cants.
Mesclats homes i dones, vells, infants,
rostres iguals, sense record de com
érem llençats on ara ja som tants,
giravoltem, enterca multitud,
entorn de l’eix del buit, privats de nom,
a part i junta cada solitud.
XXXIV
Entorn
de l’eix
del buit,
al ball,
mai cap
repòs,
tampoc
sentit.
Potser
només
l’esglai
d’un crit.
Llunyà,
confús,
ofec
de planys.
Al món
de dalt,
per fins
lleganys,
el sol
es pon,
ja ve
la nit.
Damunt
el fort
suport
del gel,
es va
dreçant
a poc
a poc,
com un
llarg dit
que romp
el cel,
aquest
meu fosc,
pensat,
subtil,
amarg,
estrany,
pervers
malson.
XXXV
Potser l’exili
és acabat,
el rostre puja
fins l’arrel,
vindrà l’etern
regne del vent,
obrim l’estança
resplendent,
el lloc on tots
reposarem?
Preguntes sense
fonament
reben silencis
freds del seny,
glaçat desdeny
de la raó.
Volíem dolç
l’àcid poncem,
deixem en pau
el violí,
hàbils paranys
de fàcils guanys,
fingits sanglots,
falsos atots:
la vella clau
no pot servir.
Foll en camí,
cobert de pols,
l’arcà major
ens clou el joc
a poc a poc.
Rera lleganys
el sol es pon.
Per la claror
somorta, nit,
fum abaltit,
avís, neguit
d’encerclament
de temps dolent.
Ombres. Dreçada
damunt gel,
recta, rebel,
esvelta, dit
advers al cel,
la negra torre
del malson.
XXXVI
Sóc jo mateix
el meu malson.
No ens destriem,
però potser
ara refuso
d’esguardar
els fixos ulls
sentits al fons
de les respostes
del mirall.
Qui se’ns dreçà
dins el vas nou,
quan més silenci
estén la nit?
Dones fidels
varen vetllar
i just a l’alba
feien ja
camí, ben juntes
en el plor,
fins al misteri
del llindar.
XXXVII
Elles demanen sols ajut
per acomplir la pietat
d’ungir d’aromes aquell cos
que dins el vas saben posat.
“Quins dits mourien
el gran pes de la llosa,
quan és l’alba? Que vinguin
a consolar-nos
de la buidor vetllada
unes veus compassives.”
Del tot immòbils, amb espant
miren, escolten i després
ja se’n tornaven a ciutat.
Però la qui l’estima més
sent un subtil dolor sobtat
quan perd, veient-lo al seu davant,
fins alambins de soledat.
XXXVIII
Potser creieu
gens de fiar
uns ulls que tant
han estimat?
La vella deu
calma la set?
Al llarg del freu
calla la veu
de l’antic cant.
No veig pas res
al meu davant,
ran de l’avenc.
Però comprenc
que cal voler
lúcid, sencer,
il·limitat,
mai més sotmès
a pors, al pes
de les raons
d’autoritat,
ben arrelat
en sòlid fons,
el lliure dret
de preguntar.
XXXIX
Si preguntaves,
és que tan sols voldries
reposar, destriar-te,
que fugi el fred de l’ombra
del teu malson? Ulls lúcids,
a l’aguait, prou sabien
paranys d’engany, les altes
raons d’aquest silenci.
Però la llum de l’alba
t’apropa llunyanies
de vent de mar, i s’alcen
vols d’ocells, una mica
de pols, remor de fulles
del mort hivern, a penes
incertitud de passos
molt lleus en el camí.
XL
Què veies al camí?
Guspires encenien
un foc en l’alta nit.
Què veies al camí?
El regalim de l’aigua
esborra sang dels dits.
Esguardes al camí
la incertitud de l’alba?
Potser no, potser sí.
Com que el malson fugí
per un instant, gosaves,
amb arguments subtils,
varar dins esperances,
esvelts, clarosos, prims,
velers d’engany que solquin
serenes mars d’oblit.
No provis de tocar-me
cap mot, si et sembla trist.
Prou saps que no podries:
el que he escrit és escrit.
[B., 1962-1970]
Joan Vinyoli
Tot és ara i res
POSTAL A SALVADOR CLOTAS
Diguem-ne porta closa,
que vol dir que és difícil
d’entrar, sol, a propòsit,
on sigui, per exemple en una plaça
clara, amb acàcies dures gotejant,
picotejada pel piular
d’algun ocell.
Les vuit ennuvolades d’un matí
post pluviam. Passa a poc a poc
el temps.
D’on és que procedíem?
On és que anem?
Feliços pocs
als quals el cor mai no se’ls vol morir,
em deia fa molt temps la que tenia
la clau
i que m’obrí la porta de la casa
on vam passar alguns anys parlant de Shakespeare
i de records de la vida.
Sempre hi ha algú de qui no és possible
que prescindim.
Potser gràcies a això vivim encara.
ÚLTIMA CARTA
Fa un dia clar, però l’han precedit
molt foscos pensaments:
en una sola
jugada arruïnat.
Abominable
decrepitud, vergonya, deshonor
de tota vida.
No podràs salvar-te’n
ni tu que desmenties terra i fang.
Estranys poders ens arrencaven sons
dels límits del silenci,
quan, asseguts en dues
cadires de corcada
fusta de pi, vam passar moltes hores
fent música, absorts.
La música, un replà
de més amunt de nosaltres,
des d’on miràvem, aclucant els ulls,
l’àngel de Lochner acostar-se
com un incendi
que tapa el cel, a convidar-nos
a pujar sense escala
per espirals de foc.
Jo no sé res llevat del que se’ns dóna
per la meravellada puja d’una veu
porfidiosa cap a l’altre.
—En una escala al port,
arran de l’aigua, sota una farola,
jeu embriac un home com en braços
d’algú. Passa una fira
de llums damunt la mar.
Què sabràs tu
de la terrible fam
del solitari que s’enfonsa
a poc a poc?
Com podràs ajudar-lo
quan tentinegi, ple
de dol obscur?
La barca plena de diumenges
on navegàvem és a fons.
S’ha desfet totalment
la bastida dels somnis.
HAPPY FEW
Va caure el llamp. Després em vaig alçar
no veient res, palpant formes cremades,
esgavellat, i tu prop meu, llampada
també, vas dir que era precís
l’últim retorn
des la vermella casa aturonada
fins a la casa negra enmig de l’erm.
No era llarg, però calia
fer-lo per mar, vull dir que separava.
Ens embarcàrem a les roques
en un llagut.
El vell, a popa,
prengué el timó. Les dents corcades, flac,
amb ulls petits mirava llunyanies
sense dir res.
I vam salpar. Tu i jo
molt arraulits, a proa, vàrem veure
les ones fer-se grosses i, bullint,
amuntegar-se negres fins al punt
que l’horitzó no es veia.
Consiràvem
la fosca travessia, l’atziac final:
dir-nos adéu, trencar-nos, acabar
sense esperança.
Però confiats
en el que de nosaltres, amarant-nos,
havíem fet. Encar vivíem
sobrepassats per una
força més gran, com una tramuntana
que ens doblegués.
Culpables? Innocents de tanta
vida viscuda?
Són aquestes coses
les que esbalandren els feliços pocs
no destruint-los. Però els forts hi cremen
de totes totes, sens deixar ni cendres,
o solament un rastre
vague de fum perdent-se en l’aire groc.
QUERALPS
Tota la nit, al llosat,
la pluja bat.
Jo parlo baix amb mi,
davant l’espessa cara
que em torna el mirall. Què sóc?
Per culpa de qui,
ferida que no es tanca?
Per què per tota menja un mal
brossat de por?
Què no daria per la mareselva,
pels gira-sols del vell carrer del Camp.
Què no daria per un tros de pa
menjat amb tu,
sols vora un foc,
mentre el vent xiula
i l’òliba xiula.
Plou a barrals. Dormen els carros
dessota el ràfec. El graner està ple,
vessant el trull.
Quan al matí les llandes
ferrisses de les rodes sotraguegin
per l’empedrat, començarà de nou
l’interminable, penetrant suplici
de perforar les negres galeries
del meu carbó, sense que mai no hi trobi
cap diamant.
NESSOS
Fa mal, desassossega,
saber que mor el que va néixer amb plors
de desesper feliç perquè ens havíem
trobat.
I temps després,
quan l’un a l’altre ens vam posar camisa
de foc, se’ns va impregnar talment
al cos que no poguérem
treure’ns-la més.
Ho dic amb violència
mal continguda mentre cau amb sord
estrèpit, lluny, desfeta en pols,
la pira de nosaltres.
NEGRA NIT
Matraca girant, vas de fosca,
ningú no veig, ningú no em veu.
Escolto les onades
udoladores del vent.
Estar despert així,
sobre una post d’agulles
clavant-se al cos, fa un mal sense recurs.
Vull, si pot ser, dormir.
DES D’UNA CERTA DISTÀNCIA
Consola, reconforta,
veure refer la gerra trabucada,
rompuda en mil trossos, veure que els ajunten
amb resines sintètiques
perquè serveixi novament.
Tractem-la bé,
mirem d’acostumar-nos
a la fragilitat i no posar-la a prova.
PROU
S’amaguen crits darrera els arbres.
El sol abaixa tant la veu
que ja se sent la de les coses.
Un vent morat
ve de la freda, agrumollada sang
vespral i passa per l’escletxa
que sóc, sols una escletxa
que vibra i fa
remor de buit.
Estic cansat. Les bèsties que em servien,
pujades amb esforç,
com per eixarm s’han esvaït.
L’arment que posseïa
vaga flotant cap per avall pels aires.
El corral està buit.
M’assec a terra i ploro
rosegant-me els punys.
Que ningú no s’acosti.
TORNAR DE BUIT
Ha passat a trenc d’alba,
no gaire lluny, un grup de caçadors,
amb escopetes i reclams,
voltats per la canilla
glapint.
En retornar, foscos, de vespre,
buit el sarró de malla i cuir,
cruixint-los els camals
dels pantalons de pana,
llenyosos, sorruts,
flairosos de bosc,
un d’ells tot d’una s’agenolla,
com adorant
no pas la creu
al tos d’un cap de cérvol,
sinó el llampec d’un bot de llebre
que el cegava un instant només.
No preguntis com era
que de seguida es fa fosc.
A LES FOSQUES
Visc a les fosques,
avar d’imatges col·leccionades
com munts de cartes i fotografies
guardades en un moble que grinyola
de nit, que la humitat reinfla
i roseguen els corcs.
Calaix de vida,
podrida pels desigs
no satisfets, pel cansament
d’haver esperat tantes vegades
i que no hagi mai trobat.
Tot s’ha tornat avorriment, desdeny i fàstic,
per covardia, seny o bé impotència.
SUNT LACRIMAE RERUM
A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
encomana un cremat, beurem a poc a poc
a l’hora que la mar s’agrisa.
Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerum.
Ai, aquest “ai” és un bressol
de moltes hores en què sempre anàvem
pel vell sorral i vèiem l’ample mar
guspirejant parlant-nos en metàfores.
“La dolencia de amor que no se cura
sino con la presencia y la figura.”
Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement, els insubstituïbles,
em torno un gira-sol que puja d’un femer
i fa com un que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d’estiu,
davant el somriure dels morts que se li fan propers.
Ara tot d’una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
davant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d’arròs
de l’Empordà xops d’aigua.
És tard, és hora de tornar a Begur
en l’autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l’aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l’encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d’atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda
on és imperceptible el moviment.
Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l’estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.
Els arbres es clivellen,
els fruiters regalimen goma.
ELS CUCS DE SEDA
Ja tots estem acomodats a la tartana,
units fins on és possible,
sense odiar-nos almenys.
Arri, cavall, pren el camí de les moreres
i pensem en els cucs de seda,
movent-se dins la capsa de sabates,
amb forats a la tapa, que els permetin
de respirar, fer-se la seda i enclaustrar-se
dintre els capolls.
Moltes vegades
al dia treus la tapa i d’amagat observes
què fan els cucs: roseguen fulles grasses
que els posen al matí. La nit, plena de son,
acaba en una lenta, llarga, absorta
mirada als cucs.
Ara pregunto:
Quina tisora escapça
les roses del jardí que ja sols queda
la rosa del cascall? Estem aquí
prenent el sol, voltats de mosques,
per si brumís de sobte, novament,
el borinot de la vida.
No.
Tot és irreversible:
la mandràgora es plany sota la terra,
passeja el cuc de seda, monstruós,
inflant-se indecentment per avingudes
i places, devorant, insaciat,
les fulles de morera que ens tornem,
cada dia més magres i pansides.
LA HISTÒRIA DEL SOLDAT
Ho saps que tinc un violí de fira,
desafinat i rònec?
L’únic que em resta un cop llicenciat
de la vida, cansat, més aviat
tirant a vell, després de fer una guerra
mediocre molts anys, ni molt covard, ni massa
valent. Veus com el toco? Sents?
Tinc una fosca rebotiga,
diguem-ne golfa, amb sofàs esventrats,
plena de grans de vidres de colors,
de cortines de patis d’estiueigs d’infància,
de collarets desfets, de rams de flors marcides,
escanyades amb ira, de mans d’amor, calentes,
amputades de cop i, mira: dits crispats
en molts adéus,
—per què tantes violes
de separació?-, xiscles de tren i, mira:
planys encapsats que en despertar-los ploren.
UNA TARDA
Cap altra llum, excepte
la brasa del conyac.
Esborrifada,
la tarda, tremolant sobre els terrats,
amb ulls de fred ens mira.
I tu agafes de la llibreria,
corcada pels records adormissats
entre papers, una gruixuda espelma
vermella i la poses a la taula
del tocadiscs.
De boca a boca
no hi ha distància: justament convé.
Respira en mi, beguem-nos tot el cos
jaient a terra.
De la tarda
no en queda res.
Davant, les galeries
s’encenen com fogars. La nit civil s’ajoca,
negra ocellassa, damunt tot. Comencen
les fresses de la fosca.
Se’ns ha fet un nus
difícil de desfer. Tanquem els finestrons.
MIRAMAR
Caminem aturats, passegem saturats
de veus molt quietes, de foscos secrets, encenem
bombetes vermelles i blaves i grogues
que se’ns apaguen; les tornem a encendre
com la màgica roda del Parc d’atraccions
que volta i que fa posar trist.
Ara fixa’t: pivota el Martell i es queda
vertical un moment.
I prenem dos bitllets
per al Graf Zeppelin que ens durà fins a Tòquio.
Passarem moltes hores de dia i de nit
tremolant abraçats, amb la por de la por,
que som gent que té por,
mentre corren frenètiques llums
allà baix i ja el dia s’acaba.
VINCLES
Pot ser cosa dels ulls,
però puja del fons,
inesperadament,
cap a lligar-nos més.
Vida que es fa cap a més vida,
sense excessos de fe.
Altres ho juguen tot
a un il·lusori guany.
Nosaltres esperem. Cap on anem?
Som instruments d’alguna força
que ens té a les mans,
lliurant-nos l’un a l’altre,
guardant-nos l’un de l’altre.
DES DEL TALÚS
Està molt bé que facis
volar un estel i que li donis
corda molt llarga fins a perdre’l
de vista, lluny, si n’ets capaç. És com si tu
també volessis i, generalment,
antics records ajuden
a fer-ho i se’t revelen amples
espais de temps, ressaques, plenamars
de sentiment, les mines de Falun,
on algun dia vam baixar enfollits,
potser un moment tan sols i l’oblidàrem.
La vida, qui la viu? No un jaç
banal, no boques de diner,
sinó robins en la quieta
palma indefensa d’una mà capaç
de retenir-los i meravellar-se’n;
o bé el matí rosat d’una parida
calmada ja, o els ulls encara nets
d’un nen, o un plor secret.
La vida, qui la viu? No veus
la immensa quantitat de sofriment
transmesa d’un a l’altre com en dur
treball fet en cadena amb implacable
tenacitat, i que s’ignora?
Està molt bé que facis
volar un estel,
però de sobte —pensa-hi però arrisca’t-
es trencaran les canyes, s’esquinçarà la tela,
cruixint, i tu cauràs damunt la sorra,
des del talús,
mirant les ones grises, altes, batre
damunt la platja i se’t faran humits
els ossos i la mort no et serà estranya.
RETRAT DE FAMÍLIA
Tira’t el cèrcol de manera
que et passi pel cap,
salta al mateix moment els esglaons
de l’escaleta de l’entrada
que dóna a l’avinguda del jardí;
mira la grava del jardí,
la glorieta de glicines
on hi ha la màquina de fer maons,
la figuera d’on “caure és dolentíssim”;
recorda el ximpanzé que espanta, rabiüt,
agafat als barrots de la gran gàbia
ferrissa, els ulls vermells, el visitant
de la torre “Los Tilos”;
tanca els ulls i…
per allà passava el tren,
deixant carbons encesos a la via.
Més tard sentíem un xiulet
tristíssim, lluny, per la planura; dèiem:
“és l’exprés de Madrid”.
El pare, mort feia mig any,
venia en somnis, emmarcat,
exactament com un retrat.
La mare, jo diria que era lila,
pàl·lida i alta i dominant;
l’àvia morí d’un còlic miserere.
No puc pas dir que fóssim
feliços, no, però la meva
germana i jo pensàvem, inventàvem jocs:
Tira’t el cèrcol de manera
que et passi pel cap,
salta al mateix moment els esglaons
de l’escaleta de l’entrada
que dóna a l’avinguda del jardí,
mira la grava del jardí,
tanca els ulls i
vola.
MATINADA LLETOSA AMB FILFERROS
De qui seran aquestes
bragues descolorides, sola peça
de roba en els filferros del balcó
d’un casinyot, cruixint al vent
de matinada, sota la lletosa
claror d’absenta?
Quina dona al llit
està per desvetllar-se abandonada
de tot i se les posarà
després de mal rentar-se?
Passarem pel Born
a trenc de dia. Famolencs, prendrem
ous amb pernil, beurem vi negre, sec.
Venim del fred, que tot és fred i fosc.
Aprofitem les mans
per a tocar, palpem-nos tot el cos,
mesclem-nos, amortem el fred
i prosseguim.
IMATGE FIXA
Aquí, dreta, no et moguis
de com estàs, en la penombra
del rebedor, la cara oval oferta
per un sol dia,
la flonja boca mig
oberta deixes
que sigui llarga estona boca
per als meus llavis,
mentre la claror
del celobert és una taca blanca
rectangular, fixa en un angle
del nostre amor acumulat que es fa
compacte i expansiu,
omplint-nos
en l’abraçada, cada cop els braços
troben més cos.
Adoro te devote.
PER TRANSPARÈNCIA
Mentre el riu de la tarda s’escola a poc a poc
i plàtans de l’acera donen verd a l’aire,
una quallada immòbil claror blanca apaïsada
mirem des del balcó.
És un àpat insòlit: ens mengem
amb gana, l’un a l’altre,
sense dir res o bé parlant del temps.
A foc petit es van cuinar les menges;
estan al punt, completament al punt.
No hi ha cap pressa, que en un llit immens
de tarda ens colgarem
fins que per la finestra
ens arribi la sal, i ja en la fosca
de les onades, dalt, l’escuma salti
fins a esquitxar-nos;
i serà llavors
que haurem tornat a aprendre de mirar
les coses amb ulls clars i fer-les nostres
per transparència.
BEMPFLINGEN, MATINADA
Mathilde, Bernhard, Barbara:
noms ajaguts coberts de flors.
Comença al Glockenturm la clara festa
de les campanes.
Es va fent de dia,
blau llosc, primer, i a poc a poc. Pertot,
silenci d’herba saturada.
Fredor quieta.
Al prat una pomera
de fruites verolades, estremides
de rou, encara umbilicades
als troncs, es va desemboirant,
mentre als perers, immòbils, les campanes
de pera, totes polpa, sense cor
a penes, pengen.
El sol enlleganyat obre clivelles
en el verd negre de l’espessa finca
d’avets i pins: la gran rojor pastosa
no força res, que tot s’anirà fent.
Marxa el tractor. La serradora vibra,
no para el salt de l’aigua: ve
de la foscor de les muntanyes negres,
dura i lluent. Amb vidres entelats,
la fàbrica batega.
Munyiu les vaques, endreceu els fems
acumulats. En acabar aquest dia
potser direm: wir haben viel geschafft.
CIUTAT-FIRAL
Puc abraçar, puc devastar una boca
besant-la d’esma, no gastant paraules,
gairebé sempre capcioses
o bé impotents.
Què hi fa.
Tot és un provisori
senyal.
Escarabats i rates
formiguejant entre dos clars,
amb dents de mort. Són la mateixa fam
que va per feina.
No et contestarà
cap d’ells si li preguntes: On el lloc?,
o bé: Per on?, o bé: Qui és el guia?
Sols et diran, frisosos, el que no
serveix de res.
Estómacs buits, s’afanyen
a satisfer-se. Dringuen les butxaques
de les armilles —pèl o closca-,
tots vomitats a l’una per les boques
de claveguera de la gran
ciutat-firal.
En l’aire, el vent
fa tremolar banderes. Bròfega, no es mou
la nuvolada lila. Llisca fosc el riu
infructuós.
Tot d’una cau la nit
i ens meravella l’electricitat.
Quedem-nos a fora. No ens contaminem
de la fam de les rates.
Amb la copa
de vida a la mà, Sylvia Kornely,
riu sempre així: cristal·linament.
Diguem allò que pot ser dit amb clares
paraules tretes de la lladriola
no consentida dels records. Mirem-nos.
Guardem les imatges bé.
PYRAMID
Sóc al replà d’anar passant els anys
amb una copa als dits de licor violaci
que m’espesseix. No hi ha manera
de perdre’m en l’obert: massa feixuga
la vida en una gàbia
sense confort.
I varen fondre’s
diners i flors: un abdullah que fuma.
Malalt, escolto filatures
de sons: Modern Jazz Quartet.
El llarg passat s’estén: porosa, grisa llum
de carretera que no duia enlloc
on es visqués.
Apagaré el vermell
del tocadiscs i tot ja serà nit.
TARD EN LA NIT, A LES PALPENTES
No hi vagis més, encara no hi són tots.
Però vindran. Encara tornarem
a l’altre temps. Tentacles de la nit
ens han cremat. Som vincles caducats.
Molt aviat s’aixecarà el gran sol
i no el veurem.
Un floc, un fum, un encenall de temps.
L’HOLANDÈS ERRANT
Vaig anar al moll a aprendre de mirar
les aigües brutes; vàrem descobrir
tavernes on beguérem rom cremat
i resolis espessos de records
en vasos entelats de vidre verd.
Ara una dona està baixant l’escala
del roserar, del seu terrat claríssim,
al desolat jardí sense flors,
girant el cap.
Em queden poques hores
de fum i de conversa
tocant, ulls clucs, la llarga esquena
de gos del temps adormissat als peus.
Un sol instant i sempre
la mà a la barana sota els arcs de roses
en un estret esglaó de temps,
adolorida.
Tornaré, damnat,
fins a l’extrem rocallós de l’escullera,
on m’espera atracat el submarí, la tomba
de l’Holandès Errant.
INTERLUDI
Quan de vegades entres on la vida
no es mou, és bo desentranyar
la soledat que limita amb l’obert.
Puc prendre el sol o beure
conyac o llimonada:
les paraules
importen sobretot pel que darrera d’elles
s’amaga de sentit. No temis
d’usar llenguatge si tens ja ben fermentat
al cup el vi. Pren cura dels vapors
que maten: mala cosa asfixiar-se,
pitjor, però, la brisa adormidora
de platja fàcil.
La remor del mar
és bona sempre: les barques acompanyen.
ANY SETANTA
Por d’envellir: matem el corc amb pura
follia. Por de mi: tot provisori.
Però fem del provisori
la caseta amb jardí. Sempre estiguem a punt
d’incendiar-la. No oblidar-se mai,
quan això passi, de cridar els bombers.
El sol crema, la vida
sembla que és apta per a suportar
tres-cents seixanta-cinc mals dies de viatge
sense un mal port. El vent ens ve de proa.
BRINDIS
Són poques les paraules
per a contar la vida.
La mà del temps
estrenyem-la, però
sense mai retenir-la.
Que els gestos siguin continguts.
Només posar la mà
necessitada amb urgència quieta
sobre una espatlla un moment.
Llavors l’aigua s’atura.
A MIG CAMÍ
Digueren els dimonis: lust in action.
A les palpentes, a ple sol,
penso en la fosca abrupta,
arravatat.
Jo m’ho cuino una mica tot.
Mal cuiner? Bon cuiner?
Fulles exuberants.
“La primavera és com un nen
que sap poesies” (Rilke).
Un home sol a mig camí.
VERSOS MOLLS
Aquest matí quan entelava el cel
amb versos molls, totes les coses
seguien fent comerç. Es canviaven
diners per drogues.
Malament t’ho cous:
els bronquis ja no poden suportar
més fum, ni les entranyes
mixtures oloroses, ni la seca
força del rom.
Callar-ho per als altres està bé,
però callar-nos-ho tu i jo, cos meu,
cos únic meu i sols per una
sola vegada, no, no ens enganyem.
És tèrbol, atziac, sentir que xisclen
falziots en la tarda, mala tarda
d’abril, el més cruel dels mesos.
Però sempre en l’obscur, la cara pàl·lida
se’t dóna, no se’t dóna: mai
no es dóna res,
llevat, potser, d’unes paraules
que van passar algun dia d’una boca
a una altra, no creient, creient
per un instant: sols un estrany sanglot
que es reprimí. Silenci.
Llegim-nos altre cop, si és possible, els ulls.
ALGÚ QUE VE DE LLUNY
We are such stuff
As dreams are made on, and our little life
Is rounded with a sleep.
The Tempest, acto IV, escena 1.
Aquí, ara, només arriba algú
que ve de lluny, cansat,
bevent passat, inútilment volent
trobar sentit a allò que mai no en té,
llevat de, per exemple, les mogudes
fulles dels arbres:
El ventalle de cedros aire daba.
Li varen ensenyar què són records
o de mirar el capvespre tot girant el cap,
com un que diu adéu.
I va conèixer Rilke,
i Riba li va dir que s’estimés
aquell que l’ajudés a fer-se gran.
I Hölderlin tancat en una torre
li va parlar de l’Ungebundene.
De Li Tai-po sabia
que dictava els seus versos, embriac,
i que es llançà de nit al mar
per agafar la lluna. De dictar ja en sé.
Però de lluna no n’hi ha, ni primavera, ni tardor,
ni llunys, ni props.
Qui no comprenc, però que no em menysté,
sempre em fa companyia.
Dóna’m les herbes d’embogir. Beu te.
Prepara un bebistrajo.
No crec en mi però no em deixis.
Und wenn mein Kuss nicht süsser ist,
dann trink du Malvasier.
Caldrà que un dia anem a Sitges
i prop les barques, ajaguts, veurem l’església blanca;
no tot és mort. Fes-me el favor de creure,
no pas en mi, de creure
que les coses per mi són per ser dites,
que jo encara m’assajo
de dir-les amb paraules difícils de trobar,
que quan les trobo ja no hi ha les coses
i em quedo sol.
Flebes, el mariner, va córrer moltes mars;
guanyà, perdé, sofrí la mort per aigua.
Llegim-nos l’un a l’altre La Tempesta:
sabrem alguna cosa
de la vida, del somni i de la mort.
TOT ÉS ARA I RES
El que jo sóc és un concupiscent,
però no perdo, mal que ho sembli,
del tot la mesura:
els crepitars d’agost
vora la mar, la llum meridiana,
les pluges de setembre, els coures octubrers,
les gleves roges dessagnant-se com entranyes,
els arbres enteranyinats on les aranyes aguaiten
l’insecte amb ulls vermells fins que l’atrapen i el devoren,
les branques negres fent crec-crec amb pes de neu als hiverns,
m’estrenyen fort, em fan caure, contemplativament. És un dir…
Pregunto si no és
un gran consol dir la paraula “pluges”
i fer que plogui tot un llarg
matí d’abril,
on a recer d’una ala
de plom prenyada de tempesta
puja en espira el cant d’un rossinyol
afemellat, des del fullam espès
que esquinça i omple de memòries
els racons emborlats de dàlies.
Quin jardí?
Quina era sola? Quins pallers? Quin rec?
L’arbre ja sec s’embeu d’aquestes aigües
filtrades dels orígens,
el fullatge
caduc revé ple de molts ulls d’abril
i la verdor puja compacta
de l’ancestral subsòl de pedra tosca.
Crits
que jo m’invento, que ningú no sent; els morts
flueixen hiperbòlics.
Tot és ara i res.
EPÍLEG
Quedem-nos asseguts en algun banc
de la plaça amb acàcies. Cauen campanades
de vespre. Va pujant el temps.
Escric a la pissarra transparent
de l’aire signes. He cremat un ram
de fulles grogues. He d’omplir de nou
l’eixuta cisterna.
Joan Vinyoli
Domini màgic
1
Aquesta és la tardor: que et trencarà un dia el cor
F. Nietzsche
TERRASSA D’OCTUBRE
Va ser clement la intimitat d’octubre,
ple de núvols desfent-se del costat de mar,
mentre veia passar vells caminants del somni
pel ciment adormit de la ciutat fumosa.
Va ser llavors que vaig buidar una copa
de fred morat, perduda la mirada.
Què vols hivern? No pas la mort, encara
que em mires, ulls d’acer, de fit a fit.
Un llarg udol de vent fa que freturi
de tot ajut: les Fúries em turmenten.
S’han esvaït els estadants del somni.
Sóc sol i vern i groc i despullat.
AIGUAMOLLS
Cada vegada es fa més i més flaca
la tarda; cada volta més constrets
a ser del vespre, amb superàvit d’ombres
que no sabem què fer-ne, ens enganyem, parlant
com si visquéssim, però sols paraules
buides tenim i som camps enaiguats,
però ni un gra d’arròs.
Ara els ànecs s’enlairen
dels aiguamolls en un cel de capvespre
rogenc i trist.
Alçar-nos ara? Els ànecs
volen per ser furtivament caçats.
LLORENÇ
Per què, Llorenç, fill de la nit, amb fressa
de camions, acuts ara, tot d’una,
a esgratinyar el silenci ple de llum,
i la figura dreta allà al balcó,
fent-me adéus amb la mà, queda per sempre aquí,
fixa, i la nena que fremí de Trakl
poc abans de dinar, per sempre aquí també,
resta vibrant, esvelta, quasi lira
polsada per Virgili?
Tu, Llorenç, au, corre
cap a l’hotel i pregunta pel foll
guarnit de cordes,
ara negre ocell
entre esbarzers.
Si n’agafeu les móres
i us les mengeu a l’hora del foscant,
sentireu tal vegada un intensíssim gust
de cloïsses amb pebre o de garota amb suc
de llimona a ple sol:
les aigües reverberen.
L’ARQUITECTE
Xacrós, feble de cames, l’arquitecte
de la tardor, va enfilant-se pels troncs
a retirar, fulla per fulla, els coures,
els roigs morats, els ors inconsistents,
per deixar dura i neta l’estructura
del casal de l’hivern que ja li va a l’encalç,
ell, el senyor, que inclina la partida
del costat de la mort.
Hem d’avesar-nos,
sense ni un plany, a la segura força
del negre vell. No embadalir-nos mai
en el caduc. Somriure?
Poden menys
els perfumats bolets d’un novembre plujós
que els arbres corglaçats, erts, del desembre.
LA CASTANYERA
És, doncs, així que neixen els poemes?
La castanyera torra les castanyes,
que espeteguen obrint-se,
i heus-els, ah, tot d’una,
vermells i grocs: un home que s’allunya
pel camí del barranc d’on ja no es torna més,
amb l’escopeta i la canana, buit
el sarró, tristos els ulls.
En un tombant,
la casa sola amb la bombeta groga,
bruta, apagant-se, i un batec somort,
intermitent de porta, teranyines
pertot, la màrfega esventrada. Sents udols?
La nit va fent-se ella mateixa espessa,
ja, negre, el bosc exclou tota possible
sortida del barranc. Ara tinc por
d’embrollar-m’hi del tot fins a desaparèixer.
PAISATGE AMB LLOPS
Llisca l’aigua del riu i no podem banyar-nos
un altre cop al mateix riu. Què hi fa?
Poden llampecs obrir-nos un instant
la closa fosca i descobrir-nos arbres,
ponts i parets. Pot d’un profund silenci
sorgir un so clar. Tocar una roca amb molsa
consola.
I si l’udol dels llops burells,
que tresquen incansables, fers, un rera l’altre,
i dreturers, i si l’udol dels llops per la planura
de la neu tova ens amenaça,
bens
esporuguits, res de belar, tornem-nos
voltors de coll pelat, garfim i devorem la por.
SUBURBI
Cauen les ombres a la torrentera.
Magres pinars entre parets: aquí
reposa el món; el sol és una taca
sanguinolenta en l’aire humit i fosc.
En un cambró tancat s’afanya l’home.
Una dona al balcó mira el carrer.
En un racó de nit un llum vacil·la,
i jo pujo cansat, a poc a poc, al pis,
un dia més al coll, feixuc.
Brega la gent
al mercadal, bateguen les botigues.
Però jo, nen ja vell, vaig a dormir:
em dic non-non sense cap companyia.
Que les grutes del son em protegeixin.
Demà serà altre cop un altre dia.
EL PRIMER ESTEL
Dolce e chiara è la notte e senza vento
G. LEOPARDI
Al fons de tot es dreça una muntanya
prometedora, el dia ja finit.
És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d’esperances:
així, per l’entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal, a un goig que no turmenta
que sigui breu; sabem que en esvanir-se
serà tot lluminària el firmament.
No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;
aquí m’estic ple de pressentiment
d’una vida auroral sempre futura
que és ara sols nit clara sense vent.
DIES VORA LA MAR
Quins dies, ah, quins dies
més transparents vora la mar:
els cossos,
llavors, quiets, somreien, ulls oberts,
i majestàtics, blancs, feien olor
de sol d’estiu, de persiana verda
pintada al vent—
o bé rodons garbells,
diumenges a la tarda, a les aceres
del poble, per l’octubre, amb dones fosques
vora els portals en ombra,
plens de silenci,
tenebror
de mals records: carros carrisquejant
a les roderes fondes, fang
dels anys acumulats: els homes, crits i fum
a la taverna, vi. Silenci d’horabaixa,
sopar frugal i llit.
On, ai, les clarianes
del bosc?
Muntanya d’ametistes.
Guerau.
Amb serenor.
Quin daltabaix quiet!
2
…i a la freda alenada de la nit
alegre vermelleja el jorn que fina.
JOAN MARAGALL
MARESMES
Als maresmes s’aplega molta gent.
Festivament frueixen escoltant
la fressa de la mar entre els esculls,
riuen, berenen i fan dolços crits.
A peu descalç pescaren crancs vermells,
ara no tenen més que el sol delit
de retenir la tarda que ja els fuig
i tots la van mirant embadalits.
Els homes callen, ploren els infants,
i les dones ho veuen, ulls badats
que reflecteixen l’aigua en moviment,
ja tota clapoteig de capaltard.
A poc a poc recullen els cistells
del berenar frugal, flaques de cor,
i les gavines xisclen estridents.
Qui vol res més que ser un home entre molts?
LA VALL DEL VESPRE
Quan per la vall del vespre descendim
per l’autopista cap a la ciutat,
les fàbriques encenen mil llumets,
batega tot i tot està aturat.
Ens engoleix la nit: a quin banquet
som convidats a no tenir mai por?
Tot el passat és com un dèbil crit
fumós que va perdent-se en l’aire espès.
Tot és fluent i tot és permanent.
Les paraules em porten no sé on:
en elles ara em quedo, i és un món.
EL LLOC
Quan sóc ran de l’abisme, què em reté?
No cau mai daltabaix el vianant
que sap que res no porta mai enlloc,
que el lloc és embrollar-se per camins
desconeguts i veure-ho tot de pas,
amb la certesa de no trobar jaç
per dormir-hi tranquil o fer l’amor,
si jove s’és, o pensar-hi, de vell,
sentint el vent o el xiscle d’un ocell.
VINDRÀ LA MORT
Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà:
veuré llavors un altre firmament.
La finitud és un vaixell varat,
l’hortalissa que menjo no té cucs,
el silenci m’impregna de clarors.
La mort és purament un canvi més.
PAISATGE AMB OVELLES
Permanència feliç de l’aparent,
quan rera el bosc la posta encén colors
o entre dos llostres brilla clar un estel
que tot de cop engolirà la nit.
Al prat flairós, l’ovella de cap dur
alleta el xai: ja tot és un ramat
de llana blanca vora el fum negrós
que puja d’una borda,
i els camins
s’enfilen per les roques cap als cims
d’on he vingut del fons del meu passat.
Què se’m va perdre en aquest lloc ferest,
que sempre hi torno i res no hi trobo mai?
Se m’hi perdé la por de no trobar,
i de cercar faig compte sempre més.
TANT S’INCREMENTA…
Tant s’incrementa com més va cremant
la força de buscar allò que s’oculta,
tant més veurà clarors el pensament
com més gosi mirar en l’obscuritat.
El cant del gall és ric a mitjanit,
la lluna plena em dobla la fortuna.
No moriré de cap angoixa ardent
si visc perdent-me, sempre enamorat.
FOSC OCELL
Te n’has anat. De quina set puc beure?
Quina aigua em dónes, que se’m fa licor?
No sé on ets, però una forma encesa
se m’apareix i em mira amb fondos ulls.
No tinc cap por de perdre’m en crepuscles.
Clareja el dia, però no hi veig clar.
Et correspon ser un fosc ocell de l’alba.
No perdis mai la teva dura força.
EL VELL I EL MAR
El mar és ple, però jo em passo dies
omplint-lo de mirada.
Cal saber-ho fer:
que mai no se n’adoni, com si no el tinguessis
en res tot i la seva immensitat
i el seu saber-se dur i compacte, ric
com la balena, que tot d’una en surt
i que amb un cop de cua els pescadors afona.
No, que romangui llis, indiferent
a la teva enyorança, a la teva recança.
Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.
Estalvia gemecs i fes més ample el mar.
NORFEU
Quan al capvespre bufa el foranell
i a un cap de l’escullera encén el far
de cop la nit, silenciosament,
algú s’ho mira tot des del Cafè
dels Pescadors, bevent rom de records,
els ulls humits, de somnis entelat.
Norfeu precís, immòbil, dins la mar
la proa de la quilla, no fendeix
les aigües negres.
Foraster, què vols?
Les barques a l’encesa no fan por,
fa por el vaixell de l’holandès errant
que no va per la mar sinó per dins
de mi mateix i sé que vol fer nit
en el meu port de vell desmantellat.
Rellotge de la nit del firmament,
les ones marquen constantment el temps.
Què vols tu, Foraster?
Mai no ho sabré
ni ho puc endevinar. Sóc un lament,
embarrancat per sempre més al rom
del meu passat. Quins ulls! Sóc un absent.
3
El que eren els seus ulls són perles ara
W. Shakespeare
CANÇÓ BLAVA
Rien, cette écume, vierge vers…
S. Mallarmé
Aquest endins del blau de la paraula,
blau cap a blau, cap a més blau encar,
és com parar migdialment la taula
dels somnis, per atzar,
a trenc de mar,
quan gira el far.
Allò que has fet o que pretens, de fet,
aconseguir és sols prendre la droga
del ser-feliç com beure un vas de llet.
Doncs tanca els porticons de la finestra groga
i tot se’t farà blau. (M’enfilaré primer
a un tamboret per arribar a la soga
d’on penja el ninot blau de Klee.)
No goso fer
res absolutament sinó, quiet,
mirar el dedins secret del blau de la paraula.
CANÇÓ LILA
Intensament, mot lila, m’apareixes,
zigzaguejant sobre el celatge gris,
mentre el globus del sol cau a la mar
i s’allunyen del port vaixells extàtics
amb els llums apagats i fressa d’hèlixs.
No te m’apaguis tu, mot lila, torna’t ara
silenciosa fulguració,
que ve la nit. Però no, ja t’esvaeixes
amb un rictus amarg i sóc de nou immers
dins l’aigua negra, escafandrista mut
sense ampolles d’oxigen. Per morir negat?
Pogués atènyer l’àmfora que salva!
CANÇÓ D’ARIEL
Shakespeare, La tempesta,
acte primer, escena segona.
Ben bé cinc braces fondo jeu ton pare:
dels ossos seus se n’està fent coral,
el que eren els seus ulls són perles ara,
ni una mica del que és en ell mortal
no s’ha perdut; una mudança clara
de mar el torna en cosa rica i rara.
Nimfes toquen a morts per ell cada hora: el dring
escolta!, ara les sento, ning-nang-ning.
CANÇÓ DE MAR
A quin racó d’antiga mar vingut,
franc de recances, m’he quedat rocós,
matinalment atònit que jo fos
un altre, net, insomne, resolut?
Que veloçment corria sense por
per la finor porosa de l’asfalt
cap on s’asseca en cada barca, al pal,
la teranyina amb fosca salabror!
Quan he sentit la vella olor de sal
marina a prop i he tocat els esculls,
he interrogat la mar des del sorral
i se m’han fet totes les perles ulls.
CAMPANES
Alegria, alegria!,
que ja comença el nou dia
i obre la cleda al desbridat cavall
que pastura a la vall,
l’alosa canta i corre un xaragall.
Alegria de l’alba!
Ning-nang, ning-nang, hora balba!
La campana recorda amb el seu dring
que fa setmanes que delit no tinc:
és que sóc ja del tot en l’hora malva?
Ning-nang, ning-nang, toquen a res, ning-ning.
CANÇÓ D’AMOR
No diré mai, no diré mai l’amor,
perquè l’amor no pot ser dit.
No intentaré –no gosaré- l’amor,
perquè del tot no pot ser assumit.
Potser, qui sap si per l’areny dels anys
m’acostaré silenciós al riu
on pesca absort l’home que no somriu,
capblanc, mirant com llisca, sense afanys,
la vida i sent el cant d’un negre ocell.
Potser d’amor li parlaré a ell.
LI PO
De bat a bat oberta
la porta a la recança, veig la tarda
falba de juny anar cap a la incerta,
prodigiosa nit covarda
de tants de focs que van cremar-la
la vetlla, ahir.
Quina moguda parla
se sent aquí?
Sóc en l’antiga llar de
Li Po, bec sake i m’embriago.
Al fons de mi, dins l’altre ja, naufrago.
GOETHE
Sóc un amb les coses
i el mar de safir.
Aloses, aloses,
què voleu de mi?
Atiant fogueres
he passat els anys
i de moltes eres
he fruït els guanys.
I, per bé que els signes
de la mort i el temps
em porten malignes
presagis extrems,
tot ara es renova:
plenitud de juny;
de la vida en prova,
tot l’espai retruny.
SI DE NIT
Si de nit les bruixes
em maten les roses,
en matí d’aloses
oloro maduixes,
i sol, d’aquí estant,
encenc el llevant,
apago la tarda;
el crit escarit
d’un ocell de nit
no em fa cap basarda,
tant em sento eixit.
Talment, ara, eixit
que intento fortuna
de fer un tot unit
amb sol, terra i lluna,
que d’aquest afany
que el meu cor altera
n’obtinc un alt guany:
ni vana quimera
ni condició
de mortal em lliga,
sinó sols amor.
Qui d’amor s’abriga
puja l’esglaó
que el deixa a l’artiga
del saber major.
4
Sonen tothora els murs blancs de la ciutat.
Sota arcades de bardissa,
Oh germà, anem pujant com busques cegues fins a mitja nit.
G. Trakl
L’ESTIU
Alta fúria del groc
i dels vermells encesos,
immòbils, mentre el blau, glapint,
s’atansa i es retira, gos
assedegat amb escuma a la boca,
sense ensenyar encara la llosca
mirada de tauró.
Posem-nos a recer
de les ires del sol;
jo sé la balma
que tot ho manté sempre protegit.
No ens lliurem als excessos estivals,
vells golafres de vida. Escolta la remor
del mar entre les roques. Sent la nit,
la quietud del món. Tot averany acaba
quan neix la llum. És aleshores
que ens hem d’anar a banyar.
La vida,
poc més que això:
cent braces vora el cable
fins a la boia i fer llavors el mort,
sense mai més poder tornar a la platja.
VIATGES
Amb foc humit consolida el seu èxit
de xafogor l’estiu, als arbres concentrats,
immòbils en la tarda que es deixata:
callen les pedres des de molt endins
d’elles mateixes i la font s’estronca;
bevent ginebra amb gel tallant, s’ajaça,
pastós, el vespre, els ulls enterbolits.
Res de viatges, no distreure mai
la solitud.
M’ho sé: quan l’avió
pren terra a l’aeròdrom i s’aturen,
després de la frenada, els grans motors,
alguna cosa tensa minva. Jo,
què fer, però, perdut sempre a la sala
de trànsit, bevent copes, consumint
quincalla de records? On aniria?
Tant se me’n dóna: totes les ciutats
són en mi ja reduïdes a una:
necessitat de viure més dins meu
per arribar tal volta a l’únic altre.
JOC
M’he tornat una bola de billar
de vori que rodola empesa sempre
pel tac sinistre i dolorosament,
topant contra les bandes del rectangle,
és repel·lida amb seca violència,
sense parar.
No puc ja més, retira’m
del feltre verd, jugador empedreït,
deixa’m sentir com van caient les hores,
com cessen el soroll i el moviment,
com, inactiu, el vori es fa de cera,
que fondrà, al capdavall, la mà del foc.
CAMPANES AL VESPRE
Puja una veu a l’hora del capvespre
comunicant la mort.
Eh! De la vida,
respon algú?
La nit és una falda?
Feresa fa: tot voleteja, ràpid
muricec gris; sols tinc ja les engrunes
de pa mullat dels mots; que se les mengin
els coloms del silenci per si poden fer-ne
parrups a les cornises de la llum
del dia nou.
Campanes
branden llavors, quietes.
Mor el temps.
L’ENCANTERI
Quina xarxa finíssima separa
de tot, que ja no cal moure’s d’aquí!
Quin guany de vida, un cop aconseguida
la llavor que germina i dóna al qui està sol
fruits intocables però que el sadollen!
Però restar a l’indret de l’encanteri
no m’és donat: no infringir mai les lleis
de l’ordre de la terra; a les palpentes
cal sempre anar vers una llum ignota,
sota les voltes de l’obscuritat.
DESERT
Massa m’atardo, i no perquè l’esperi
vindrà cap missatger del meu abans
a dir-me: Atura’t ja, seu a la taula
dels convidats; és l’hora del descans.
No ve ningú: passo de nou balanç
i veig que em queda molt camí per córrer;
m’atien amb lladrucs els meus alans
a travessar un àrid desert de sorra
per arribar a no sé quin fèrtil lloc.
Plou foc, el terra és un incendi groc.
DOMINI MÀGIC
Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M’allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l’antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l’espai vermell s’omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar.
PASSEIG D’ANIVERSARI
(3 de juliol de 1983)
Encara hi ha vials per passejar,
però la mort n’ocupa tots els bancs.
Riuen i juguen a saltar i parar
nens atordits al caire dels barrancs.
He fet l’intent d’estar-me dret al pont
que els barracots separa dels jardins.
Ja del delit de fer de tastavins
sols queda el pler de l’aigua d’una font.
Ara camino pel vell casc urbà
mentre viatgen cap als seus destins
els vells amics, les dones i els bocins
del que era jo, de noi, perdut a l’alzinar.
NO FACIS CAP PREGUNTA
Adelerats pel somni d’un dellà
remot, ple d’incertesa, amb por, privats
de tota llum llevat de la del vespre,
que dura poc, què fer?
Guardar-la tota als ulls
i prosseguir en la nit fuliginosa,
plens de claror:
cal viure a tot o res,
vinclar-nos dòcilment al que ens agita
i ens posseeix i ens refà a cada instant
fins al darrer.
Veurem llavors carenes
o un estimball?
No facis cap pregunta:
el que era és acabat, el ja-no-ser comença.
NOTA A “CANÇÓ DE MAR” I A “CANÇÓ D’ARIEL”
En havent escrit la “Cançó de mar” vaig adonar-me que l’últim vers —i se m’han fet totes les perles ulls- era una rèplica gairebé literal del tercer vers de la cançó d’Ariel —el que eren els seus ulls són perles ara- (escena segona, acte primer de La tempesta, de Shakespeare). Va meravellar-me que el meu poema, nascut arran d’un somni, fos tot ell com preparat per arribar al “màgic” vers final, que li dóna, al meu entendre, un peculiar encís i entitat, gràcies a la referència al de Shakespeare. No em va sorprendre, però, que fos així, perquè l’extraordinària cançó d’Ariel em va colpir ja a la primera lectura i me l’he repetit de memòria moltes vegades, tantes almenys, com m’he interrogat sobre l’”essència” de la poesia lírica.
Aquest senzill i breu poema deixa l’ànim en suspens, fascinat per la simple descripció lírica de les mutacions que sofreix el cos d’un negat, el qual, tanmateix, no s’altera, ans solament es transforma en una cosa rica i rara. De la cinquantena de mots de què consta el poema, els monosíl·labs són majoria, i potser rau en això la seva gran musicalitat. El que diu i com ho diu, fosos talment que el lector sent quasi música: heus aquí el prodigi.
Aquestes consideracions van “obligar-me” a traduir el poema de Shakespeare i ho vaig fer
procurant donar, encara que fos en versos de metre i ritme diferents dels de l’original, l’equivalent més aproximat possible, fins on vaig saber, de l’efecte que produeix el poema en anglès. Diu així:
Full fathom five thy father lies:
Of his bones are coral made;
Those are pearls that were his eyes;
Nothing of him that doth fade,
But doth suffer a sea-change
Into something rich and strange.
Sea-nymphs hourly ring his knell
Hark! now I hear them,—
Ding, dong, bell.
Vegeu també les traduccions de Josep Carner, La tempesta (Col. “Biblioteca Popular dels Grans Mestres”, 16), pàg. 34; Josep M. de Sagarra, La tempestat (Publicacions de l’Institut del Teatre, “Col·lecció Popular de Teatre Clàssic Universal”, 7), pàg. 38; i Joan Ferraté, Lectura de “La terra gastada” de T.S. Eliot (Edicions 62, col. “Cara i Creu”, 24), pàg. 110.
NOTA A “SI DE NIT”
En un excel·lent article de Joan Teixidor publicat a Quaderns de Poesia, núm. 4, novembre de 1935, titulat “Prodigis lul·lians”, comenta l’autor, entre d’altres textos de Llull, un fragment del Blanquerna que diu així: “Dementre que Blanquerna plorava e adorava, e en la sobirana estremitat de ses forces havia pujada Déus sa ànima, qui el contemplava, Blanquerna se sentí eixit de manera, per la gran frevor e devoció en què era, e cogità que força d’amor no segueix manera com l’amic ama molt fortment son amat”. A propòsit d’aquest text diu Teixidor: “Se’m fa necessari de creure en aquesta frase. Se sentí eixit, emportat, raptat per la gran força. Abans tot era una preparació adient i severa —i com a premi de tanta espera, de tanta vida humil, de tanta experiència acumulada les paraules indiferents se’t lligaran amb foc, tot alenarà com de sorpresa, et sentiràs endut, fora de tu mateix, i amb armes tan precàries et serà permès de vèncer. Sóc feliç de saber que el miracle s’aixeca damunt tan poca cosa i amb pedres tan senzilles i, encara, que qualsevol carn pot ésser l’escollida. La poesia de Llull em dóna la mesura exacta de la més pura possibilitat poètica. Fortament —i absurdament també- fa gràvid i fruitós el no-res”. És gràcies als mots del Blanquerna i a l’esmentat comentari que jo m’he atrevit a usar el verb eixir en el sentit exposat.
EPÍLEG
El primers poemes d’aquest llibre foren escrits o esbossats a Vallvidrera el mes de novembre de l’any 1980, durant un sojorn que vaig fer-hi per motius de salut. Signifiquen la represa d’una activitat que aquells dies vaig donar per acabada en una forta crisi d’abatiment. Sempre he dubtat de la meva obra i de si, en definitiva, sóc poeta, potser perquè el meu concepte de la poesia és molt complex i fosc, i únicament se me’n revela alguna cosa en rars, excepcionals moments, a través de la lectura dels grans poetes amb els quals sento afinitats, i de la meva pròpia experiència, quan escric o abans de fer-ho, quan alguna cosa del meu fons —un schöpferischer Keim, per dir-ho en mots de Gottfried Benn- posa en moviment el llenguatge i comencen de fer-se les associacions i combinacions de mots i, doncs, també de significats, cap a resoldre en poema l’estranya inquietud que et puny. Deia Carles Riba que la poesia se li plantejava com un mètode de pensament i de coneixement de si mateix i del món i que tota poesia prové d’una il·luminació espasmòdica o tranquil·la sobre una realitat íntima que no ens importa tant de considerar com de veure. Tot això ho comparteixo profundament, com també he cregut sempre que, per fer poesia, és necessari un recolliment passiu o una quietud que, en paraules de Raïssa Maritain, “cal merèixer” i és la condició primera d’un cert coneixement saborós i obscur, de sabor purament espiritual, font, segons ella, de la poesia i de tota intuïció creadora. Quant a la missió del poeta, m’impressiona la manera com l’expressa Rilke en un dels Sonets a Orfeu que jo mateix he traduït:
Lloar, sí, això! L’escollit per lloar
sorgeix com del silenci de la roca
la veta mineral. Son cor, oh cup efímer
d’un vi que no s’acaba per als homes.
Mai en la pols la veu no se li nua
quan és endut per l’exemple diví.
Tot es fa vinya, tot es fa raïm
assaonat en el seu sud sensible.
Ni als sepulcres dels reis la podridura
no impugna sa lloança ni tampoc
una ombra que dels déus arribi a caure.
Ell és un dels perennes missatgers
que ben dellà les porxades dels morts
ofereix copes de fruits de lloança.
És evidentment, una de les maneres de sentir i afirmar el que és ser poeta, i n’hi d’altres, tantes com conceptes de la poesia es puguin tenir, però no és aquest el lloc adient per exposar-les.
Tornant, doncs, al que deia més amunt, a Vallvidrera vaig decidir no escriure més i dedicar-me a l’estudi i a la meditació, per veure si podia saber alguna cosa que no m’arribés per via del coneixement poètic, justament sobre aquest mateix i sobre el “món”. És com dir que en certa manera aspirava a “filosofar”.
La situació de “crisi” entre el que un és i el que un voldria ser s’ha produït en mi moltes vegades al llarg dels anys, I a Vallvidrera aquesta situació es repetí en bona mesura, amb la diferència, però, d’experimentar-la quan ja el cordó umbilical amb la vida està tallat i et trobes ben bé sol amb les “preguntes que mai no tenen resposta”.
Això no obstant, allí mateix, en plena dejecció, vingueren somnis, records, imatges, paraules que m’urgien que les transformés en poemes. Eren poemes d’algú que torna de molt lluny, de molt endins de si mateix, i té com “visions”. Solitari, molt solitari ja, però per això mateix solidari amb tots, conscient que la poesia nascuda de la “puresa” i la profunditat és un bé que “ens exalta, ens consola i ajuda”.
Pròleg de l’autor a El Callat
És molt difícil parlar de la poesia d’un mateix sense caure en una crítica extremosa. Quin és el poeta que mai no ha sentit una gran decepció davant la seva obra, que no ha renegat d’ella amargament i no li ha semblat que l’horitzó cap al qual tendia i que en certs moments fins diria’s que s’aproximava, resta encara lluny, com a l’instant mateix de posar-se en camí?
Ara bé, a mesura que els anys passen i si la vida cuidà ensenyar-nos a no complaure’ns excessivament en nosaltres mateixos i a desprendre’ns del que fem, pot ser que de mica en mica anem acostumant-nos a la serena acceptació dels dons que hem rebut, i ja no importi tant considerar que la fita és lluny, inassolible tal vegada, com saber que estem en camí, ni audaços ni covards, ni exaltats ni escèptics; simplement seriosos i, si és possible, posseïts de la vella veritat que un gran poeta dels nostres dies formula amb renovada, profunda convicció:
The only wisdom we can hope to acquire
is the wisdom of humility; humility is endless.
És sota aquesta llum que jo voldria saber mirar els meus escrits: no desdenyant-los radicalment, com per instint orgullós encara avui potser faria, però tampoc no acceptant-los d’una manera trivial i còmoda.
Dic això perquè en decidir-me a redactar jo mateix el pròleg d’aquest llibre, vaig trobar-me de sobte encarat amb l’autor que, vulgui o no vulgui, sóc, i havent d’interrogar-lo sobre moltes coses que ell no té mai temps de preguntar-se —no dic ja contestar-se- amb prou intensitat i calma, em vaig trobar rellegint els seus versos i intentant de veure quin sentit i quin valor tenen, si és que en tenen algun, i per què els havia fet d’aquella manera i no d’una altra i sobretot interessant-me per si podia descobrir els principis que havien presidit llur creació.
Però dialogar amb algú que en el fons sembla que viu la poesia més com un misteri quasi religiós o com un “exercici espiritual” que com un ofici, tot i que a ell mateix li dol confessar-ho, perquè no vol ni pot desdenyar aquest aspecte del seu art, resulta complicat i desagradable i fatigós a la fi, si un estima l’objectivitat i la precisió tant com ell pugui estimar la secretesa i el misteri.
Així, doncs, m’ha semblat el millor, posat que no podria parlar rigorosament de poesia en un pla general i abstracte, explicar una mica com s’han fet els seus llibres i apuntar alguna cosa de la seva experiència de poeta, per on es pugui veure com ell entén el que ha escrit i, si per cas i de passada, com entén la poesia.
L’any 1937 va publicar Primer desenllaç, un recull de trenta-dos poemes. Mirats a divuit anys de distància, o potser justament per això, li sembla a l’autor que alguns d’ells serven encara una “realitat de presència objectiva” que els fa estimables; són aquells on més s’havia realitzat allò que Riba en diu el “sentit del poema”, és a dir, on més l’humà havia estat elaborat i transposat en una forma estèticament eficaç.
Aquest “sentit del poema” creu l’autor haver-lo tingut des del començament. Les Estances, de Carles Riba, i les Neue Gedichte, de Rilke, l’hi havia ensenyat. De les Neue Gedichte havia après també una tècnica poètica que en aquell temps li va ser molt útil: consistia a concentrar voluntàriament l’esperit en ell mateix o en la cosa que fos per extreure’n substància lírica. Calia només un nucli vague d’interès sobre el qual aplicar l’atenció, perquè l’objecte (paisatge, cosa, record) s’anés destacant i prenent sentit, i s’establís en rars moments, entre ell i qui el pensava, un vivent contacte.
És clar, no sempre els poemes de Primer desenllaç foren escrits així, però en el record de l’autor predomina la idea d’una treballosa elaboració del poema, per contrast amb la manera com després havia d’escriure.
Aquesta mena de concentració voluntària és molt diferent del recolliment passiu o quietud que, segons Raïssa Maritain, “cal merèixer” i que és la condició primera d’un cert “coneixement” saborós i obscur, de sabor purament espiritual, font, segons ella, de la poesia i de tota intuïció creadora. Aquella activa recerca del poema era el contrari de la “inspiració” en el sentit d’il·luminació o entusiasme; era, però, la possibilitat d’aplicar a la poesia una tècnica de “treball”.
Per a l’autor, aleshores, dir poèticament una cosa significava, en certa manera, fer-la de nou amb paraules organitzades de tal forma que resultessin com el seu equivalent verbal. Així escrivia, morosament, pacientment, sense trasbals ni èxtasi.
Hi ha poetes que l’adolescència predisposa a extraordinàries exaltacions i aventures. L’exemple de Rimbaud fascina i arrossega. Però l’autor va triar un exemple de poeta que justament l’atreia pel que tenia de “quiet”, de pacient, que ho esperava tot d’una lenta maduració, que sobretot imposava per l’extrema capacitat d’”Erlebnis” que tenia i per la gran fidelitat amb què vivia la seva vocació. Tothom haurà entès que em refereixo a Rilke, i és encara amb una certa nostàlgia que l’autor recorda la complexa, difícil riquesa d’anar aprofundint en l’obra i en la vida d’aquest gran creador.
No dubta l’autor que per aquesta via de la voluntària concentració en l’objecte i per l’ascètica elaboració de la paraula és possible arribar a la creació d’admirables obres. Ara bé, a ell li fou donat un dia descobrir una cosa que havia de transformar radicalment el seu concepte de la poesia i fer-li sentir de cop, estranyament, trasbalsadorament, la simple però terrible diferència que hi ha entre “poesia” i “voluntat d’art”. El que ell havia descobert era el “sentiment” o, matisant-ho més, la “intuïció sentimental directa” que ens fa veure immediatament la vida espiritual de l’altre com a altre i ens possibilita, per tant, per a sortir de nosaltres mateixos i lliurar-nos.
Ara bé, quan l’home es lliura, viu de retop la seva pròpia interioritat. La viu, no egoistament, no amb avar afany de minaire que vol extreure qui sap quina riquesa dels pregons “replecs de la foscor del cor”, sinó sorprès, innocent, meravellat de sentir-se amb ànima, de tocar unes profunditats de l’ésser que pressent ja infinites; d’ací la importància del descobriment. Per ell es va, pot anar-se almenys, cap a una poesia “substancial”, cap a la poesia, tot curt. No en va deia Rimbaud que el “primer estudi de l’home que vol ser poeta, és el seu propi coneixement integral”.
Sigui com sigui, el fet és que, davant les profunditats tan riques de vida que el sentiment li descobria, ja no li fou possible de seguir exercitant-se en aquella avara recerca imaginativa del poema; és més, equivocadament o no, va semblar-li pobra, banal, ineficaç totalment per a arribar a allò que ell en deia el “cant líric essencial”, que per primera vegada li semblava “intuir”.
Això que jo dic austerament significà per a ell una transformació tan profunda que no crec exagerar dient que fou en certa manera com una “conversió”. Va sentir com la poesia demana llibertat, disponibilitat i risc, i que sols per a qui “s’obre a tot sense recel” és possible que un dia es facin entenedores —qui sap!- unes paraules senzilles, secretes, necessàries, plenes de sentit i misteri.
Decidí l’autor no cercar més la poesia, renunciar-hi fins i tot i preparar, en tot cas, l’esperit per si mai se li donava. Es repetia llavors sovint una divisa de Nietzsche: “Nur ein Gebot gilt dir: sei rein”, o sia: “Tan sols un manament valgui per a tu: sigues pur”. Aquest anhel d’autenticitat el va portar al silenci. Va passar molt de temps escrivint només, de tard en tard, versos esporàdics, petits poemes molt despullats, gairebé esquemàtics, que abandonava tot seguit. Alguna vegada, però, va semblar-li com si un alè de veritable poesia hagués penetrat en ells.
Un dia, cedint al que l’autor entenia com la feblesa de tornar-se a sentir socialment poeta i qui sap si també per considerar com un deure aportar el seu tribut a la cultura catalana, va aplegar aquestes obres en un nou recull, que es titulà De vida i somni i data de 1948.
Tret d’alguns poemes que haurien hagut de publicar-se en el llibre anterior, les poesies del nou llibre es caracteritzen principalment per un ús molt moderat de la imatge pròpiament dita, per un afany de claredat i senzillesa, per un gust molt accentuat de la pura línia melòdica —dit en termes musicals-, en evident contrast amb la complexitat harmònica de molta poesia que avui s’escriu.
Creia l’autor que, per bé que es pot fer i es fa molt bella poesia rica d’imatges i de complicada textura, l’essència lírica no resideix tanmateix en elles i que hi ha un cant líric més profund que tendeix al despullament i a la simplicitat. Es més, considerava llavors, desviant-se, certament de la línia pròpia de l’experiència poètica, que el contacte amb les profunditats predisposa al silenci i que sols per una última impotència de desembocar en pura contemplació, es resol en cant. No pretén l’autor tenir raó ni suggerir res de místic. Sap prou, per experiència, que, en definitiva, l’ ”emoció lírica” només troba el seu perfet acompliment en paraules organitzades en poema. Tanmateix, quan el cant es forma així, després d’aquesta immersió en la vida profunda, les més senzilles paraules vénen armades d’una força que les situa automàticament en el pla del llenguatge poètic. Diu Eliot que la “poesia que es mou en un pla altament simbòlic no requereix cap metàfora perquè tota ella és una metàfora”. I en efecte és així. Ara bé, tot i que això no és aplicable ni de lluny a De vida i somni, ho és en el sentit que, si veritablement el poeta parla com he dit, per bé que utilitzi el llenguatge corrent, les paraules ja no signifiquen en ell el mateix: ni, en tant que signes, ja no al·ludeixen a la realitat quotidiana, sinó a la que el poeta entreveu en la seva experiència profunda.
Una altra característica d’aquest llibre és l’abandó de la manera d’enfocar i conduir el poema, apresa sobretot en alguns lírics alemanys, i l’adopció de formes i maneres pròpies de la nostra poesia, per una mena de convenciment que cada poble té unes característiques i possibilitats líriques peculiars i que és en va de pretendre en català el “salt metafísic” propi de la gran poesia germànica, o la “meditativa fantasia” pròpia de l’anglesa, o, posem per cas, el “visionarisme al·lucinant” de Rimbaud.
Per això, però també, sobretot, per la mateixa voluntat de renúncia a la brillantor fulgurant de l’arabesc imaginatiu que li feia estimar la poesia despullada d’imatges, volgué l’autor o, sense voler-ho, instintivament se sentí portat a utilitzar formes neutres, gastades inclús, amb el propòsit o esperança que així el cant líric es manifestés amb tota la puresa.
Si va reeixir o no, no sóc jo qui ha de dir-ho.
Temàticament, De vida i somni havia estat sobretot l’expressió lírica d’un retorn a la Naturalesa, ja sia per via de records transfigurats per l’enyorança de velles hores viscudes en una directa comunicació amb ella, ja sia per una renovada actualitat d’aquesta relació. Com si el poeta volgués tornar a la pura contemplació de les coses elementals: muntanyes, albes, crepuscles, i assagés de dir-les amb clara i senzilla veu.
Sense apartar-se d’aquest camí, però sol·licitada la consciència lírica per un aprofundiment en la coneixença de la pròpia intimitat espiritual, sorgiren després i anaren arquitecturant-se els poemes del llibre Les hores retrobades, publicat el 1951. Aquest recull tenia un caràcter marcadament elegíac: la resignada constatació de la caducitat de les coses i els anys, el gust de trobar suport i consistència en la rememoració del temps perdut, eren el tema essencial de l’obra o almenys el que en donava la tònica, tot i que en ella hi ha altres veus que intenten expressar-se. Així, en poemes com “El campanar”, “Cap força de l’altura”, “Cap a les deus”, “No la cançó perfecta”, hi ha un impuls d’afirmació que em plau de destacar.
Creu l’autor que cada nou llibre seu ha estat una rèplica de l’anterior i alhora la continuació o la intensificació d’un aspecte que en l’anterior apuntava. Ja ha estat més o menys explicat el pas decisiu entre Primer desenllaç i De vida i somni. L’últim poema d’aquest llibre, sobretot en el vers que diu “els dies vénen i se’n van”, sembla a l’autor que és el pont cap a Les hores retrobades. I d’aquest llibre a El Callat, creu ell que s’hi va directament per la fosca escala de “El campanar”, primer poema estrictament simbòlic que ell recorda haver escrit.
He vingut a dir més amunt que la poesia és sempre simbòlica, fins quan el poeta s’expressa en una forma directa. Si veritablement és poeta, al·ludeix a una altra cosa o realitat espiritual. Però de vegades el llenguatge poètic és explícitament simbòlic, i aquest és el cas de bona part dels poemes de El Callat.
Una imperiosa, rara il·luminació verbal ha estat l’origen dels millors poemes d’aquest llibre. El llenguatge ha procedit aquí molt lliurement, oferint a l’autor nuclis de sentit que en el curs del poema anaven desenvolupant-se d’una manera quasi autònoma. La vigilància conscient fou mínima, la justa, però, perquè no s’arribés mai a caure en un fàcil, buit verbalisme. Mai com en aquests poemes no podria afirmar l’autor que es proposà menys dir una cosa fins a l’instant que fou dita; mai no havia sentit d’una manera tan clara la impossible separació de forma i contingut.
Fins en algun poema de to més o menys “moral”, fou sempre el gust o la necessitat de seguir un gir o moviment del llenguatge que se li oferia en aquest to, que va portar-lo a escriure’l. Així, per exemple, en la variació sobre el poema “L’or”.
El símbol que dóna títol al llibre sembla a l’autor especialment significatiu, tot i que l’obra en conjunt no té potser un caràcter que el justifiqui prou, sobretot per a qui pensés en els textos estudiats per Moeller sota el títol Le silence de Dieu. Vull dir que si per El Callat podria pensar-se en una poesia predominantment dirigida cap al numinós, l’esperit que batega en molts poemes del llibre sembla més aviat decantat a la terra. Però, tanmateix, creu l’autor que sols partint de “El Callat”, sols de retorn de “El Callat”, sols havent sentit la crida del “Gall” i l’enyorança de “La roca”, sols pel “camí” on “en la set del qui cerca neix profunda la deu”, pot “El boscater” perdut en la closa nit on “Orfeu” és “esperança i moviment cap a la llum” i on cal arriscar-se al difícil combat amb l’àngel, arribar a la clara altura de “Diumenge” i fer la lloança i fins l’exaltació de les realitats terrenes: siguin flors o fruits, muntanyes o ponents, jardins o infants que en llur simple gràcia caminen lliurement cap al “delitós paratge” d’”aigües aturades” on “El Callat” fa sentir la seva “quasi-veu”.
Fóra molt plaent d’explanar-se més sobre aquest opuscle. Però no creu l’autor haver de fer-ho, sinó deixar més aviat un ample camp de silenci perquè el lector pugui endinsar-s’hi amb la sola guia, que és la millor, del seu propi afany de penetrar en el misteri de la paraula cantada. Si en aquest àmbit de silenci on ella ressona, l’autor i el lector arriben a trobar-se i estimar-se, és el bé més alt que aquell pot esperar.
[Barcelona, 25 d’octubre de 1955]
Salvador Espriu
Obra poètica de Joan Vinyoli
Joan Vinyoli és, com tothom sap o hauria de saber, un dels més distingits i més importants poetes de Catalunya, i no solament d’aquest temps sinó de qualsevol altre moment generacional. Com que els catalans hem aconseguit en poesia, pel que sembla, un nivell força digne i podem dialogar, sense desmerèixer massa, ens diuen, amb altres literatures més afortunades que la nostra, hem de concloure que Joan Vinyoli és un poeta que honoraria la lírica de qualsevol país. Sí, Joan Vinyoli és un gran poeta, un dels nostres escassos veritables poetes.
Vinyoli és l’autor, fins ara, de cinc llibres: Primer desenllaç, De vida i somni, Les hores retrobades, El Callat i Realitats. El primer es publicà l’any 1937. El darrer va sortir dintre el 1963. Són per tant, si només ens atenim a aquestes dues dates, vint-i-sis anys d’activitat literària, uns anys que coincideixen amb els més trasbalsadors, potser, de la història del món. Joan Vinyoli no és un escriptor de doll abundós. Deixa lliscar dotze anys entre el seu primer i el seu segon recull. Els cinc comprenen, segons la nostra manera de comptar, cent noranta-cinc poemes. Aquest nombre relativament reduït és tan revelador de la discreció del poeta com de la seva exigència, una exemplar, esborronadora, terrible exigència. No hi hagut ningú, entre nosaltres, que hagi superat, en aquest terreny, Joan Vinyoli. No hi hagut tampoc ningú que s’hagi pres més seriosament —gosaria dir: amb una més patètica abnegació- aquest estrany mester de fer versos, que o no és res (i gairebé sempre, per fortuna per al qui secreta el producte i per a la seva circumstància, no és res) o és una de les més arriscades aventures en què pot endinsar-se l’esperit de l’home, un esforç d’aquells que es paguen amb la pròpia vida, i voldria que s’entengués aquesta expressió en un sentit literal, encara que sense acompanyar-la, és clar, de cap escarafall.
El rigor del poeta Joan Vinyoli, que es fonamenta en la sinceritat i en l’autenticitat més profundes, és d’una esbalaïdora lucidesa. Vegi’s, com a prova d’aquesta afirmació, el pròleg que el mateix Vinyoli anteposà al seu quart llibre, El Callat, aparegut l’any 1956. En una molt excel·lent prosa que emplena deu densíssimes pàgines de l’esmentat recull, Vinyoli ens parla de la seva poesia i de les seves conviccions poètiques, del que s’ha proposat i del que creu haver atès al llarg del seu vocacional ofici. Afirma que “cada nou llibre seu ha estat una rèplica de l’anterior i alhora la confirmació o la intensificació d’un aspecte que en l’anterior apuntava”. Aquesta indicació és d’una certitud extrema, i qualsevol llegidor de Vinyoli ho podrà fàcilment comprovar i, per distret que sigui, se n’haurà d’adonar a la força. Afegirem que aquest pròleg és un dels assaigs sobre poesia més aguts que hàgim llegit mai en la nostra llengua i també un dels més noblement compromesos. És, ni més ni menys, l’acceptació serena d’un difícil destí.
Amb Primer desenllaç, molt elegantment publicat per les ”Edicions de la Residència d’Estudiants” de Barcelona, que en alguna hora va animar i va dirigir B. Rosselló-Pòrcel, ens arriba la fresca i reflexiva veu d’un home jove, d’un home de vint-i-tres anys. Aquest llibre, dividit en deu petites parts, ens mostra un Vinyoli encara no del tot madur, és cert, la seva atenció a vegades sol·licitada per temes d’un abast potser només esteticista, però fins aquests temes són tractats amb un sobri refinament modèlic. En la nostra relectura d’ara, a penes si notem que el llenguatge hagi envellit. I és que Vinyoli s’emparava en el segur mestratge de Carles Riba, el qual va proclamar aleshores, amb emocionades paraules, la seva fe en la poesia del nou poeta. En el llibre a què al·ludim hi ha tanmateix alguna cosa més —força coses més- que versos que facin bonic. D’ell arrenca l’evocació del peculiar món del poeta i del paisatge que li ha estat tan car: el dels estius de la seva infantesa, passats a Santa Coloma de Farners, la ciutat on vaig néixer i que no ha deixat cap rastre en la meva memòria. La terra tan gironina de La Selva ha tingut fins ara, que recordem, dos magnífics glossadors, dos màxims cantors. L’un ha estat Prudenci Bertrana, el creador d’una de les més riques i saboroses proses catalanes. L’altre, el barceloní Joan Vinyoli, els tres poemes del qual, compresos en la secció “D’una terra” del seu primer llibre, triaríem per encetar una hipotètica antologia de l’obra del poeta. Hi afegiríem, del mateix recull, “Somnieig”, que dedicà a Carles Riba, el quart poema de la suite “Aire d’elegia” i el prodigiós epigrama “Platja”. Quatre versos que avui ens sobten i ens commouen tant com en el ja llunyà dia que per primer cop els vàrem sentir o llegir.
De vida i somni, el segon moment del poeta, és un llibre d’una veu més plena, d’un to més sostingut, d’una execució molt més madura, com correspon a una experiència acumulada en el transcurs d’onze anys, llargs, atapeïts, decisius. Encara hi descobrim poemes d’una certa voluntat esteticista, com si requés al poeta d’acomiadar-se de suggeriments i d’exercicis que ha estimat. En aquest punt, trobem confirmades les paraules de Vinyoli que abans transcrivíem. La construcció lírica del poeta és lenta i absolutament elaborada. Esgota les seves provatures, perquè sap prou que és l’infal·lible mètode per a superar-les. De vida i somni és un llibre molt treballat, en el que ocupa una part central l’aprofundida evocació de la terra del poeta: els camins, els arbres, els boscatges de la seva infantesa. Per a l’antologia de què parlàvem escolliríem potser els poemes II, III i IV d’aquesta part, juntament amb molts d’altres del recull, tal vegada el més serè de tots els que integren la complexa obra del poeta i també el d’una inspiració més intimista i més religiosa, que a voltes es resol en un sensible i deliberat ressò maragallià —“Un crepuscle”, “Les estacions”, “Vent de tardor”, “Pensament de primavera”, “Aurora”, “De vespre”-, i d’altres coincideix amb les més sàvies troballes de la clàssica lírica xinesa: ens referim en particular als breus poemes de la secció “Hivern al camp” i sobretot al portentós “Fi de tardor”, un poema que col·locaríem en el primer rengle de la nostra tria. Encara hi encabiríem algun dels poemes amatoris del llibre, dues admirables dècimes de la part “Damunt les carenes” i els versos motivats per la suposada mort, en plena guerra civil, d’un amic poeta, una dissort que els pietosos esdeveniments després varen desmentir.
Amb el seu tercer llibre Les hores retrobades, que va prologar esplèndidament Joan Teixidor, Vinyoli va guanyar, cal ara recordar-ho, el premi de poesia “Óssa Menor” de l’any 1951. En aquest recull, el poeta, en continuar cantant, fidel a la seva privativa visió lírica, el seu paisatge, ens dóna un dels seus més bons poemes relatius a aquest tema, el V del conjunt que aplega sota el nom de “Charmes”. Assenyalaríem “El campanar” com un altre dels pomes més reeixits d’aquest llibre, en el qual predomina un to elegíac, un plany de recança i tristesa pel temps que inexorablement és perdut. “Passem fent adéus cap enrera. Passem com l’encesa primera de l’alba, com fressa de vent”, ens alliçona el poeta. I una pregona preocupació existencial i metafísica informa i recorre de cap a cap el llibre, d’una escriptura apagada, d’una senzillesa verbal corprenedora, menyspreador d’artificis i dels pomposos ornaments a què amb tanta equivocada freqüència solen decantar-se les xalestes i barroeres cuines literàries del nostre redol. Les hores retrobades és un llibre auster, apartat de les temptacions del lluïment, a vegades pròxim a un essencial balbuceig. Si el llegim amb detenció, percebem el progressiu desencant d’un home que assisteix a l’enderrocament del laboriós edifici del seu idealisme, unglejat per unes indefugibles urpes, ferit per unes mossegaires dents que ni a ell ni a ningú tanmateix mai no han de perdonar. Al final del recull, intenta de convèncer-se que no ens cal la cançó perfecta, sinó el crit que invoca Déu, l’angoixosa i fracassada recerca del qual el poeta ens obligarà a seguir amb ell en el seu quart llibre.
Vinyoli el bateja amb un títol tràgic: El Callat. El poeta indaga, pregunta, exigeix impossibles respostes a les seves múltiples interrogacions i topa arreu amb el silenci. A aquest aspre furgar en el seu interior, fins a atènyer els extrems límits de la seva condició humana, devem alguns dels millors poemes de Joan Vinyoli, uns poemes que per ells sols han d’assegurar-li, creiem, la perdurabilitat: esmentarem sobretot “El boscater”, els definitius tercets de “El riu de pedra” i la composició que tanca el llibre, “Gall”, potser el poema príncep, fins avui, de Joan Vinyoli, i, per al nostre gust, un dels grans moments de la lírica catalana d’ara i de sempre. El misteriós gall cimeja en la torre més alta i també en la nit, gall salvatge endinsat en la boscúria espessa, i alhora és un penell tocat per l’aurora, enlairat al cim de tot de la flama, sotjat pel poeta, hoste inexpert de la vida, sempre en exili al llarg del temps difunt, aquest riu que es va perdent en l’íntima tenebra. És un poema clos, emmirallat en la pròpia perfecció, en el que cada paraula ocupa el seu lloc, sense que sigui ni tan sol imaginable de treure’n o d’afegir-hi cap element. És un poema esglaiós, al·lucinador, d’una presència visual enorme. En la història de les nostres lletres sempre haurem de contemplar com, segons ens mostra el darrer vers d’aquest excepcional poema —indiferent a la nostra anguniosa queixa, inaccessible símbol-, “pausadament gira el gall”. Vinyoli designa la part central de El callat amb el nom, voltat de prestigi poètic i d’intenció de transcendència, d’Orfeu, amb la mítica ombra del qual es confon la imatge del poeta en un singular indret de Realitats, el darrer llibre d’aquest escriptor, en conjunt potser el més bo de tots els seus i probablement el més cabdal llibre català de poesia que ha sortit després de Vacances pagades. L’esquerp silenci del Callat esbalça el poeta en el sarcasme de les que ell anomena “Figures en èmfasi”, en els ardents i trepitjats abismes d’una terra ara esguardada amb uns ulls que certament recorden els del genial Van Gogh, en els violents i formidables “Cants del separat”. Creiem que els onze poemes de la primera part del llibre, “El temps on es contempla”, on culmina la peregrinació per l’entranyable paisatge de La Selva transfigurat en abrasadora llum, són tots ells antològics. Seria molt interessant d’estudiar el lèxic que utilitza Vinyoli en aquests poemes, un lèxic que sens dubte hauria merescut l’entusiasta aprovació de B. Rossellò-Pòrcel, sempre present en la devoció admirativa de Joan Vinyoli: “Rossellò-Pòrcel ple de crit”, atansat de sobte des del fons de la fosca intemporal. El gran mallorquí hauria també assentit als sorprenents, arriscats, emfàtics titelles que inventa i belluga Vinyoli en la segona part del llibre i, encara més, hauria aplaudit els “Cants del separat”, que contenen alguns dels més rotunds i rutilants sonets que mai s’hagin escrit en català, amb honor comparables amb els de J.V. Foix. Sobretot en els dos quartets del primer, “Gerontion”, Vinyoli, en expressar una rebel desolació que ens fa estremir, assoleix uns cims d’absoluta i autèntica poesia que escassíssimes veus han guanyat entre nosaltres.
I ja a les acaballes d’aquesta breu notícia sobre l’obra poètica de Joan Vinyoli, voldria declarar que tinc una clara consciència de no haver ni tan sols començat a dir res tocant a ella i al seu il·lustre autor. Em limitaré a recomanar la urgent utilitat d’aplegar tots els versos i la prosa de Vinyoli en un volum, amb el qual quedaria subratllat, confirmat i perceptible l’altíssim rang que li atribuïm i situat d’una vegada en el lloc jeràrquic que objectivament li correspon.
[Barcelona, 22 de juny de 1965]
Pròleg de Miquel Martí i Pol
A Obra poètica 1975-1979
—1—
A partir de l’any 1970 la producció poètica de Joan Vinyoli assoleix un ritme insòlit i en certa manera sorprenent. Fins aleshores havia estat un autor de producció més aviat escassa, i, si hom té en compte que en gairebé trenta anys (de 1937 a 1963) només havia publicat cinc llibres, els set que ha donat a conèixer del 1970 fins ara, sis d’ells escrits en poc més de deu anys, són una xifra excepcional i que necessàriament crida l’atenció. Què ha passat? La resposta —una resposta-, ens la dóna Joan Teixidor en el seu pròleg a la Poesia completa de l’autor quan parla de la immanència entre les paraules i la realitat en l’obra del nostre poeta, i sobretot quan afirma que les interrupcions que s’hi donen són la conseqüència dels moments en què no passa res que valgui la pena d’ésser dit i cantat.
Possiblement, però, n’hi ha d’altres, de respostes, que no solament no contradiuen la que he citat, ans la completen. En primer lloc cal esmentar els replantejaments constants a què Joan Vinyoli ha sotmès i sotmet la seva poètica. De sempre, el poeta ha acceptat el dubte no pas com un obstacle insalvable, sinó com un estímul i gairebé m’arriscaria a dir com una necessitat, i n’ha sabut fer un instrument de perfecció. En una trajectòria poètica tan compacta com la de Joan Vinyoli no resulta pas fora de lloc pensar, doncs, que el poeta, en determinats moments, ha decidit que li era més convenient dedicar el temps de què disposava a la reflexió que no pas posar-se en perill de caure en la manca d’exigència o en la gratuïtat per un afany immoderat d’escriure.
Tampoc no podem passar per alt certs fets, aparentment extra-poètics, que han condicionat i condicionen la tasca de molts escriptors de casa nostra. Em refereixo a la manca de temps, o, si es vol, a les limitacions de tota mena que imposa el fet d’haver de dedicar la major part de les hores disponibles a una feina altra que la directament lligada amb la pròpia vocació. Si, a tot això, hi afegim la joventut i l’afany de Viure (sí, en majúscula) del nostre autor i el fet que al principi Joan Vinyoli era, segons paraules de Carles Riba, un poeta de “vocació vacil·lant”, i si, a més, tenim en compte que, en el parèntesi d’onze anys que van de Primer desenllaç (1937) a De vida i somni (1948), s’hi inscriu la guerra civil espanyola, tindrem una explicació força completa dels silencis del poeta i, a més un punt de partida per valorar l’esclat d’aquests últims anys.
De totes maneres, l’afirmació de Joan Teixidor és remarcablement útil per intentar de comprendre les raons de la presència gairebé continuada dels llibres de Joan Vinyoli a les llibreries, de l’any 1970 ençà. Certament, si bé el que diu del poeta és, en línies generals, aplicable a la majoria, és evident que en el cas de Joan Vinyoli pren un sentit absolut. Per a qualsevol lector resulta fàcilment perceptible que en l’obra recent del poeta no hi ha lloc —mai no n’hi ha hagut, de fet, però ara molt menys- ni per a l’arabesc ni per a la complaença, i que tot el que la integra és essencial i necessari. Tot porta, doncs, a pensar que la proliferació de llibres del poeta d’aquests últims anys respon —ultra una molt relativa superació de tot de circumstàncies, no pas, malauradament, perquè s’hagin produït modificacions espectaculars, sinó pel simple pas dels anys- a la definitiva consolidació d’aquella “vocació vacil·lant” i sobretot a la urgència que Joan Vinyoli experimenta a partir del moment en què l’evolució de la seva obra l’enfronta amb la necessitat gairebé constant d’escriure, en què el projecte poètic ateny uns nivells excepcionals de tensió que no toleren cap mena de descans i en què l’articulació entre vida i poesia esdevé pràcticament indestriable.
De tot plegat, n’hem tret, els lectors, el guany de la companyia gairebé constant de Joan Vinyoli, una companyia inestimable i prou esperada que no ha fet sinó acréixer l’interès per la seva obra que, des que es va donar a conèixer, havien experimentat els bons degustadors de poesia.
—2—
Vista en conjunt, ara que ens és donat de llegir-la d’aquesta manera, l’obra poètica de Joan Vinyoli mostra una gran coherència, fruit de la dedicació constant i de l’esforç més que no pas de l’atzar o la intuïció, tot i que, en poesia, l’atzar i sobretot la intuïció no són pas uns components tan accidentals i secundaris com pot semblar i de vegades costa de delimitar-ne l’abast. Atenta sobretot a allò que hi ha d’essencial en l’ésser i en la paraula, els seus temes, com ha dit Pere Gimferrer, susciten continguts metafísics en l’exposició d’allò que és visible, de tal manera que el món esdevé una al·legoria de si mateix, un objecte simbòlic, i la paraula un tens i reverberant vehicle indagatori. Poeta d’una trajectòria força rectilínia, Joan Vinyoli elabora el seu projecte poètic amb rigor i apassionament, sense perdre mai de vista els valors estètics i de comunicació de la poesia. No hi ha ni grans sorpreses ni trencaments espectaculars, en l’obra del poeta, però sí que hi ha una progressió constant, un guany perceptible en cada llibre i, sobretot, un progressiu i eficacíssim despullament dels elements que poden llastar el poema per tal d’assolir una expressió escarida de tan neta i de tan volenterosament reduïda a l’essencial. L’obra de Joan Vinyoli, doncs, pot molt ben ser presentada com un intent d’elaborar una “art poètica” tant a nivell estètic com a nivell ètic, és a dir, amb una plena acceptació del doble compromís que l’intent comporta. En aquest sentit val la pena de remarcar que és el rigor del procés indagatori —i no cap altra circumstància- allò que porta el poeta del predomini estètic del principi al predomini ètic dels darrers temps, sense que hi hagi mai un desequilibri manifest entre els dos components.
La indagació poètica de Joan Vinyoli se centra principalment en el jo del poeta, sovint amb una escruixidora objectivitat, i té per motivacions fonamentals l’amor i la mort, és a dir, la reflexió sobre la instància existencial, junt amb l’anàlisi de les tensions que provoca el procés creatiu. De bon començament hi ha una certa tendència esteticista en la presentació dels temes, tendència fàcil de justificar si tenim en compte l’edat del poeta i l’època en què comença a escriure. Un cert esteticisme i, també, un cert distanciament. Joan Vinyoli no ens proposa una reflexió estrictament limitada pel mateix component central del poema, sinó que ens l’ofereix a través de referències més o menys allunyadores i guarnida —tant se val!- amb els oripells propis del simbolisme.
Ben aviat, però, modificarà aquesta actitud, i així, per exemple, ens adonem que en Les hores retrobades (el seu tercer llibre) ha abandonat d’una manera gairebé total el “som”, en aquest cas impersonal i distanciador, per adoptar un “tu” totalment compromès. A partir d’aquest moment (1951), el poeta esdevindrà cada cop més l’eix entorn del qual gira el projecte poètic, el subjecte i, en certa manera, l’objecte de la pròpia indagació, no pas amb una intenció de fatu protagonisme, ans amb la clara voluntat de qui està disposat a concentrar en si mateix l’àmbit de les interrogacions per tal que la llum que se’n pugui desprendre sigui més intensament assimilable, i acceptant el risc que l’esmentada operació comporta. En aquests moments el poema ha esdevingut ja la projecció d’unes vivències plenament assumides, que en certa manera es convertiran en arquetipus per al lector, i la poesia s’ha transformat en una “realitat” no anterior però sí superior a la realitat viscuda.
Paral·lelament a aquesta operació de compromís a nivell de protagonització, el poeta en porta a terme una altra a nivell estètic, la qual, a més de reforçar la primera, té una alta significació en si mateixa. Em refereixo al tractament que Joan Vinyoli dóna a certs elements dels quals se serveix per bastir el poema i a les limitacions que s’imposa en el llenguatge i en la forma. El mateix poeta ha dit: “la meva poesia són records”, i, efectivament, el record és una presència gairebé constant al llarg de la seva obra, el record i la melangia que inevitablement comporta. Això no obstant, hi ha una evolució ben clara de la funció que el poeta atribueix al record, una evolució que podríem sintetitzar dient que passa de ser, en els primers llibres, un element simplement melangiós, d’arrel clarament simbolista, a servir d’estímul no solament per a la creació, sinó sobretot per a una voluntat de renovació que es farà palesa principalment a partir de Realitats. L’evocació, per tant, ja no serà més una simple referència literària llunyana i abstracta, sinó que s’haurà integrat en l’evolució que el poeta porta a terme i, des de la seva concreció, l’estimularà a realitzar plenament el seu projecte poètic.
Semblantment al procés aplicat al record, el poeta modifica notablement les seves referències al paisatge. El paper exterior i com de simple ornament del mar, dels jardins o dels boscs dels primers poemes es transforma ràpidament en presència que provoca la reflexió i n’és, alhora, el contrapunt, i assoleix una força inusitada quan el poeta incorpora elements ciutadans (carrers, bars, etc.) al seu catàleg de vivències. Al capdavall, el poeta, els seus records i els seus paisatges seran una mateixa cosa, i, d’aquesta concentració, se’n beneficiarà la poesia, que haurà guanyat en dimensió i alhora en densitat. També en aquest cas, doncs, es tracta d’una fusió que enriqueix.
Tot plegat, però, potser no resultaria plenament eficaç si el poeta no ho completés amb una progressiva modificació del llenguatge i de la forma. La matèria primera del poema és la paraula, i tota renovació ha d’afectar-la d’una manera total. Els dos primers llibres de Joan Vinyoli són, tal com he dit, de clara filiació simbolista, una filiació que el mateix poeta reconeix i que mai no abandonarà d’una manera absoluta, compaginant-la, però, sàviament amb les modificacions que anirà incorporant a la seva peculiar expressió. De totes maneres, a partir d’El Callat i sobretot de Realitats, gràcies d’una banda a l’aprofundiment i la precisió de les motivacions que l’empenyen a escriure, i de l’altra a la incorporació d’elements quotidians en el seu discurs, Joan Vinyoli tendeix cada cop més a servir-se d’un llenguatge immediat, net i escarit, d’una colpidora eficàcia comunicativa, que mai no perd, tanmateix, ni la dignitat ni la tensió pròpies de l’expressió poètica. L’evolució cap a aquesta economia dels mots, cap a aquest despullament de l’expressió, es fa palesa d’una manera absoluta a partir de l’any 1970, és a dir, en Tot és ara i res i els llibres que l’han seguit. No es tracta d’un recurs, sinó d’una exigència. A partir del llibre suara esmentat, la indagació assoleix una tensió extrema en la qual tot és essencial i que no tolera dispersions ni complaences. Per dir-ho d’alguna manera, el poeta ho arrisca tot en cada vers, i, en aquest tot, cal incloure-hi no tan sols el resultat final del poema, sinó la pròpia manera d’ésser a tots els nivells. És, ni més ni menys, la conseqüència lògica d’un procés que s’esforça a posar de manifest la immanència que, en la concepció del poeta, hi ha entre paraula i realitat, entre poesia i vida.
Hi ha un darrer aspecte que val la pena de remarcar. Tret dels set sonets que en componen la part final, a partir de Realitats Joan Vinyoli abandona d’una manera pràcticament total la rima i, aparentment, el ritme. Fóra evidentment errat d’atribuir aquesta actitud a la mancança o al desistiment; al contrari, si alguna cosa persegueix el poeta és la intensitat, i és aquesta persecució la que, en certa manera, l’obliga a desprendre’s de tot allò que pot ser reputat d’artificial. Convé aclarir, però, que la descurança del ritme és, com ja he dit, només aparent. En aquest sentit cal precisar, en primer lloc, que el ritme i fins i tot la musicalitat dels versos no és pas una qüestió exclusiva de peus o de cesures, sinó, també, de la sàvia dosificació de les tensions que provoca la recurrència dels mots. És així com un vers aparentment lliure pot contenir i sovint conté una musicalitat igual i de vegades superior a la d’un vers perfectament escandit. No hi ha, doncs, només musicalitat “exterior”, és a dir, la que dóna com a resultat una lectura rítmica, sinó musicalitat “interior”, que és la que es desprèn de l’equilibrada ordenació dels significants.
D’altra banda, la peculiar disposició mètrica que adopta Joan Vinyoli de Realitats ençà, sovint dissimula la presència del ritme en funció d’una més eficaç plasticitat expressiva. Qualsevol lector atent pot descobrir versos d’un rigor absolut unint els trencaments que el poeta s’imposa i ens imposa. En el cas de Joan Vinyoli és evident que la qualitat visual del poema ha arribat a adquirir significació per si mateixa. Només així s’explica que, expert com és i dominant com domina tota llei de recursos tècnics, s’hagi decantat per una disposició mètrica distorsionada.
En aquest mateix sentit cal, finalment, tenir en compte l’actitud que el poeta adopta davant el projecte de poema, la humilitat, no exempta de legítim orgull, amb què es planteja el procés creatiu i les conseqüències d’aquesta actitud en el tema que estem tractant. Perfectament clarificador resulta un fragment del pròleg que el mateix Joan Vinyoli va escriure per a la primera edició d’El Callat. Diu el poeta: “Una imperiosa, rara, il·luminació verbal ha estat l’origen dels millors poemes d’aquest llibre. El llenguatge ha procedit aquí molt lliurement, oferint a l’autor nuclis de sentit que en el curs del poema anaven desenvolupant-se d’una manera quasi autònoma. La vigilància conscient fou mínima, la justa, però, perquè no s’arribés mai a caure en un fàcil, buit verbalisme. Mai com en aquests poemes no podria afirmar l’autor que es proposà menys dir una cosa fins a l’instant que fou dita; mai no havia sentit d’una manera tan clara la impossible separació de forma i contingut”.
La cita és prou explícita per afegir-hi cap mena de comentari. Resumint, doncs, podem afirmar que tota l’evolució que he exposat no és sinó el resultat d’un procés presidit sempre per la màxima exigència i que fóra evidentment errat de considerar clos. A mesura que ha anat avançant en el seu projecte, Joan Vinyoli s’hi ha integrat cada cop d’una manera més plena, més real, en una claríssima temptativa d’assumir la força i el risc que comporta un intent d’aquesta índole. El procés resta obert i no hi ha pas cap mena de dubte que és el mateix poeta qui en té una més clara consciència. Ho proven les seves obres més recents, però ho demostra sobretot el rigor i la lucidesa amb què ha sabut evolucionar a la recerca de l’expressió essencial, que ell sap prou bé que és, de fet, inassolible.
-3-
Sempre és arriscat de posar fites rigoroses al procés d’evolució de l’obra d’un poeta. I n’és, d’arriscat, d’una banda perquè la poesia gairebé sempre és el resultat d’un seguit de superposicions, i de l’altra perquè en qualsevol procés d’aquesta mena hi sol haver encavallaments, interferències i fins i tot possibles contradiccions que en dificulten la fixació estricta. Així i tot, però, un intent d’ordenació per períodes, en el qual hom tingui en compte els elements que predominen tant en el contingut com en els continents, no solament pot clarificar el procés evolutiu, sinó ajudar a comprendre l’abast i la coherències de l’obra analitzada.
En el cas de Joan Vinyoli, l’obra del qual, com he dit, presenta un traçat força lineal, es fa difícil d’establir separacions per èpoques amb trencaments absoluts. La cadència del conjunt la situa a un nivell semblant al d’una simfonia els temps de la qual ens han estat, en certa manera, insinuats ja i que el poeta, amb la seva persistent tenacitat, reprèn i desenvolupa. Això no obstant, poden assenyalar-se unes fases en el transcurs de les quals predominen certs components o s’hi donen unes característiques peculiars.
Des de Primer desenllaç (1937) fins a El Callat (1956) transcorre un període, marcat per la influència de Riba i sobretot de Rilke, durant el qual el poeta, segons Gabriel Ferrater, passarà d’una concepció del poema “com a xifra de l’experiència total de l’autor a través d’una intensa potenciació imaginativa d’un objecte delineat amb precisió i acaronat amb pacient afecte” fins a “l’ambició de desentranyar mitjançant el poema els significats més generals o essencials de la vida”.[1]
Cal remarcar que, dins d’aquest primer moviment, s’hi inclou Les hores retrobades, un llibre que ja he destacat anteriorment. Les hores retrobades no solament aporta plantejaments nous, no tan rilkeans, i no solament anticipa la culminació d’un període, sinó que prefigura un bon nombre dels elements que marcaran la trajectòria posterior de l’obra del poeta. En el pròleg a El Callat, que he citat no fa gaire, el mateix autor ho posa de manifest quan diu que els poemes de Les hores retrobades, sense apartar-se del camí iniciat en el llibre anterior (De vida i somni), responien a una “sol·licitació de la consciència lírica per un aprofundiment en la coneixença de la pròpia intimitat espiritual”. I més endavant quan afirma: “Aquest recull tenia un caràcter marcadament elegíac: la resignada constatació de la caducitat de les coses i els anys, el gust de trobar suport i consistència en la rememoració del temps perdut, eren el tema essencial de l’obra o almenys el que en donava la tònica, tot i que en ell hi ha altres veus que intenten expressar-se. Així, en poemes com “El campanar”, “Cap força de l’altura”, “Cap a les deus”, “No la cançó perfecta”, hi ha un impuls d’afirmació que em plau de destacar”,[2] es pot dir que l’autor dibuixa amb una admirable lucidesa tota la trajectòria que seguirà la seva obra d’aleshores endavant.
De fet, Joan Vinyoli, com ha dit Lluís Solà, és un poeta l’obra del qual “renuncia a l’expansió i… s’imposa la profunditat com a mesura efectiva d’evolució”.[3] No ha de causar estranyesa, doncs, que alguns components actuals de la seva obra se’ns donin, prefigurats, en llibres anteriors. Això no significa ni limitació ni exhauriment; al contrari, els senyals de renovació són constants, però cal cercar-los en el nucli mateix de l’obra aplicant a la lectura la mateixa “taleia de minaire” que el comentarista suara citat diu que l’autor aplica a l’escriptura.
Amb El Callat (1956) culmina aquesta possible primera època. Dins la trajectòria de l’obra del poeta, El Callat ateny el nivell màxim de tensió simbolista, superats ja els tempteigs del primer llibre i assumides plenament les constants que desenvolupen el segon i sobretot el tercer.
Vindrà després un silenci de set anys i finalment, el 1963, Joan Vinyoli publica Realitats. Aquest és, al meu entendre, un llibre clau en l’evolució del poeta i suposa, a més, una de les modificacions més espectaculars —ho dic amb totes les reserves- de la seva trajectòria. Realitats és, evidentment, un llibre pont entre dos moments perfectament encadenats i perfectament conseqüents. Dividit en tres parts: “El temps on es contempla”, “Figures en èmfasi” i “Cants del separat”, és sobretot en la segona on el poeta ens introdueix en l’àmbit nou de la seva indagació i on ens acara amb una quotidianitat insòlita, que d’aleshores ençà constitueix una de les principals característiques de la seva poesia.
Ni que sigui de passada, val la pena de remarcar l’època en què fou escrit el llibre –principis dels seixanta- i apuntar una possible coincidència amb l’expressió més genuïna del sovint mal anomenat realisme social. Tornant, però, al clos del llibre, no serà pas sobrer destacar la claredat amb què Joan Vinyoli es planteja i ens planteja la nova situació. Així, per exemple, si hom pot considerar pura coincidència el fet que en un dels primers poemes topem amb aquell “vent d’aram”, que més tard servirà de títol a un dels seus llibres més importants, no es pot pas passar per alt que en “A les tres copes dic això” el poeta afirmi: “He decidit escriure/ poesies concretes. Envelleixo, calen/ realitats, no fum”; que en “Plaça vella” digui: “jo vaig caient a poc a poc a dins/ de mi mateix, de l’altre que hi ha a sota,/ molt lluny, darrera moltes capes/ de temps”; i que, en el poema que tanca la segona part del llibre, hi trobem aquests versos: “I mentre sec al balancí, d’esquena al dia,/ penso que és hora, tal vegada,/ de canviar els costums i que he d’emprendre/ reformes radicals”. Fins i tot en un dels sonets de la tercera part, la menys “nova” de totes, hi llegim: “D’ara endavant no seré mai lament”. Realitats, doncs, és un llibre clarament indicatiu: ho és per la seva construcció; ho és també —i sobretot- pel seu contingut, i ho és finalment, com ja havia fet notar, perquè a partir d’ell Joan Vinyoli abandona tota mena de recurs que pugui ésser considerat com a artificiós. Fidel al seu projecte, el poeta assumeix la situació a què l’ha portat naturalment una reflexió exigent i tenaç.
L’any 1970 (altra vegada set anys de silenci), el poeta inicia amb Tot és ara i res una nova època, la més fecunda i alhora la més coneguda de la seva producció. Quatre llibres componen aquest nou moviment: el que ja he esmentat, Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975) i Vent d’aram (1976). Tot és ara i res s’inicia amb uns poemes que fan pensar en una recerca desolada de si mateix, que engendra una certa ràbia. Cap al final del llibre, però, “Interludi”, que jo no dubtaria a considerar com una ars poetica, modifica en certa manera el corrent i després, amb el poema “Any setanta”, comença un intent de represa que continua en els poemes següents, amb intermitències si es vol, però sense defallença. Serà l’inici del canvi que marca d’una manera clara aquest període, un canvi que sempre cal entendre com una modulació que no afecta el nucli central de la melodia. Encara les paraules accentua molt més aquesta renovada voluntat de viure, amb plena consciència de la precarietat i amb la desolada lucidesa que aquesta consciència comporta. El primer poema del llibre acaba amb aquests versos: “Es poden fer moltíssimes coses,/ que no són res, partint d’aquest principi:/ tot és ara i res”. L’enllaç amb el llibre anterior queda perfectament establert i a partir de la plena assumpció de la màxima que conté l’últim vers tot serà ja possible. No és un esclat, però sí una continuació de l’intent de represa iniciat en el llibre anterior. Prossegueix, evidentment, la recerca, i, per tant, cal precisar que no s’han conjurat ni el recel ni la por —¿en són, potser, de conjurables?-, però el plantejament és molt més esperançat i es tradueix en una expressió més oberta, més clara.
Hi ha, a més, un element nou que val la pena de remarcar: el poeta incorpora una segona persona –una dona, sens dubte- a la seva reflexió; la hi incorpora bo i adreçant-s’hi, bo i fent-la partícip de la seva vivència, dels seus records; és evident, però, que aquesta presència no és un simple recurs estilístic, ans una molt estimable i estimulant companyia.
En la mateixa línia que el llibre anterior cal situar Ara que és tard. Això no obstant, una major duresa, una major agressivitat en l’expressió fan pensar en un possible parèntesi en el qual sembla que la defallença pot guanyar la partida a la recobrada voluntat. Ni la presència a què he al·ludit suara, i que evidentment continua, no salva els continguts d’un afeixuguiment, d’una lassitud. Fins i tot el vers se n’encomana i sembla que, en certs moments, perd agilitat i contundència.
Vent d’aram, finalment, tanca el cicle iniciat l’any 1970; en tanca un i, alhora, n’obre un altre. No s’ha acabat la recerca per la senzilla raó que no s’ha acabat la vida. Així i tot, però, cal considerar superada —tan relativament com es vulgui, és clar, però superada- la desolació i l’angoixa. El poeta és prou lúcid i al mateix temps prou madur (en la reflexió i en l’edat) per no caure en puerils entusiasmes, però els senyals de “vida nova” són ben abundosos al llarg del llibre i li confereixen una dimensió emotiva d’una colpidora claredat. El vers també se’n beneficia i, amb el vers, tota l’arquitectura del poema i del conjunt dels poemes. Amb Vent d’aram Joan Vinyoli assoleix una fita altíssima de sensibilitat i d’expressió. No exagera poc ni gens Lluís Izquierdo quan afirma en el pròleg d’aquest llibre: “La veu de Joan Vinyoli ha anat prenent aquella força que fa anomenar “clàssic” fins i tot l’escriptor d’avui mateix pel domini espontani (que és sols el miratge de l’esforç superat) dels materials propis”.[4]
Volgudament esquemàtica, aquesta exposició no pretén ni sotmetre a anàlisi cadascun dels llibres de Joan Vinyoli ni tan sols estudiar amb deteniment alguna o algunes de les èpoques en què pot dividir-se la trajectòria de la seva obra. Intenta només —això sí- formular algunes precisions que poden ajudar a comprendre’n l’evolució i fornir una possible guia de lectura. Tota altra intenció no solament aniria contra el plantejament d’aquest pròleg, sinó que contradiria la idea que he exposat al començament d’aquest apartat en comparar el conjunt de l’obra de Joan Vinyoli a una simfonia, una simfonia que cal escoltar (llegir) sencera, amb la mateixa apassionada intensitat que l’autor ha posat en escriure-la i que, per ésser compresa i estimada, només demana unes molt lleus referències de temps i d’espai.
—4—
Dels quatre llibres que componen aquest volum, tres havien estat ja publicats anteriorment i un, Cercles, és inèdit. Seguint un ordre cronològic, Vent d’aram és el primer que sol·licita la nostra atenció. N’he parlat ja en l’apartat anterior, però cal tornar-hi perquè, sens dubte, es tracta d’un dels llibres més importants de l’autor. Joan Vinyoli l’ha dividit en tres parts clarament diferenciades però, al mateix temps, estretament relacionades entre elles. Del predomini, en la primera part, dels elements que de sempre han suscitat la reflexió del poeta: arbres, muntanyes, gorgs d’aigües profundes, etc., tots ells immediats, tangibles, i, alhora, assumits i per tant plens d’una suggestiva densitat de vida, l’autor ens fa passar, sense trencaments, a través d’allò que el prologuista en diu un “excurs rememoratiu de moments amorosos”, a una tercera part de meditació densa i serena sobre la mort. L’itinerari que estableix el poeta està perfectament enllaçat —com sempre en ell- amb versos que lliguen cadascuna de les parts. L’enllaç profund, però, que articula el conjunt i li confereix la seva admirable unitat, el descobrim sobretot en l’extraordinària tensió lírica del llenguatge i en la claredat i la contundència amb què ens són exposats els temes. Deia més amunt que Joan Vinyoli no havia abandonat mai el simbolisme d’una manera total i ell mateix, en el pròleg a El Callat, ve a dir que la poesia és sempre simbòlica. D’altra banda, és evident que, de Realitats ençà, les motivacions que empenyen el poeta a manifestar-se són cada cop més el resultat d’unes vivències la quotidianitat de les quals ell sap carregar sàviament de significació. Doncs bé, el llenguatge de Vent d’aram conjuga i sintetitza de tal manera tots dos components que el resultat és una poesia que, com diu Eliot, “no requereix cap metàfora perquè tota ella és una metàfora”. Vehicle ideal de comunicació, aquesta poesia emmarca perfectament els temes sense limitar les possibilitats d’assimilació i de suggestió, atès que estableix un àmbit que permet al lector no solament de compartir i, doncs, completar l’experiència del poeta, sinó també d’incorporar la pròpia experiència al ventall de significacions que l’autor generosament li ofereix.
Una última remarca. Assenyalava no fa gaire que Vent d’aram, alhora que tanca un cicle, n’obre un altre i que al llarg dels poemes s’hi troben abundosos senyals d’una voluntat d’acarar la nova recerca amb una decisió lúcida i esperançada. És sobretot als finals de poema, volgudament contundents i sentenciosos, on els versos adquireixen el to admonitori que avala aquesta apreciació. Així, per exemple, el “No deixis/ mai de tocar en el passat ni ara./ Crea el so” de “Die Zauberflöte”; el “Fes per manera, sobretot,/ de retornar a les deus” de “L’una cosa o l’altra”; o bé aquell “Tu, noi sorrut, …/ no masteguis el pa de la paraula./ Uneix-te a tots. Inventa’t l’alegria” del poema “Aplec”; o bé, encara, el “Ja no seré mai més el noi/ que feia jocs.// I me n’alegro” de “Temps”; o, per acabar, l’admirable “I fem per començar/ noves formes de vida” de “No tinc ara temps”, el poema que clou el llibre i que no podem deixar de sentir com un ressò lògic i conseqüent d’aquell desig de canviar els costums i d’emprendre reformes radicals amb què el poeta s’expressava en el poema final de la segona part de Realitats.
L’any 1977 Joan Vinyoli publica Llibre d’amic. Segons que ens adverteix el mateix autor en una nota que precedeix els textos poètics, els setze poemes d’aquest llibre foren escrits entre 1955 i 1959 i són “el correlatiu objectiu verbal d’un llarg procés d’interiorització”. Per les dates que ens dóna el poeta i per d’altres coincidències que assenyalaré més endavant podem establir que aquests poemes són posteriors a El Callat (1956) i contemporanis d’alguns de Realitats (1963). La nota a què he al·ludit ara mateix afegeix que aquests poemes “varen significar una immersió en les aigües més profundes de la poesia i de la vida”. Aquesta afirmació del poeta, tan semblant a les consideracions que feia en el pròleg a El Callat, ens ajuda a situar la intenció d’aquesta actitud i a penetrar el sentit últim de Llibre d’amic. Deia al començament d’aquest pròleg que una de les raons dels aturs que presenta l’obra de Joan Vinyoli són els dubtes que el poeta experimenta i els replantejaments a què se sotmet davant aquests dubtes. Llibre d’amic se situa en un dels moments clau de l’evolució del projecte poètic de Joan Vinyoli, i tot fa pensar que, si en d’altres ocasions el poeta s’havia imposat un temps de silenci, en aquest cas la reflexió es convertí en aquests poemes que no hem pogut llegir fins vint anys després que l’autor els hagués escrit. La unitat —indiscutible unitat- del conjunt recolza sobretot en la recerca no ja d’una identitat, sinó d’una identificació amb algú, o potser amb alguna cosa, que prefigura l’ideal. Es tracta, evidentment, de la culminació d’aquell anhel que travessava de dalt a baix els poemes d’El Callat, un anhel que no es resol en assumpció sinó en lluita, atès que el poeta, al final, confessarà: “no he d’assolir-te mai”, per concloure amb un vers plenament vitalista: “Ressono tot com el buc ple d’abelles”.
La inestimable pista del títol i la cita de Llull que encapçala el llibre permeten d’atribuir un cert caire místic a la recerca, i és precisament en aquest punt on pot establir-se l’enllaç amb Realitats, o més exactament amb els set sonets (“Cants del separat”) que en componen la part final. El mateix estímul és a l’origen de totes dues seqüències; el mateix estímul i la mateixa finalitat. En tots dos casos el poeta dialoga amb un mateix subjecte i se sent empès per una necessitat semblant. Hi ha fins i tot una correlació evident a nivell de llenguatge, de conceptes, d’imatges. Això no obstant, no es tracta només d’una coincidència d’estil, explicable per la simple datació dels poemes, ans d’una relació profunda que completa la significació que anteriorment he donat a Realitats.
Amb El griu (1978) Joan Vinyoli ens ofereix un recull d’una sorprenent diversitat. Hi ha un clar predomini de la temàtica amorosa al llarg dels poemes. No ens trobem, però, davant una repetició d’aquell “excurs rememoratiu” que constituïa la part central de Vent d’aram, sinó acarats a un seguit de situacions en les quals es manifesten sentiments diversos i de vegades fins i tot contradictoris. Així, per exemple, la voluntat de renéixer que es desprèn d’alguns dels primers poemes no solament no continuarà, sinó que veurem com es torna enyor, goig, recança, por, etc., en una seqüència d’intensitat variable fins i tot a nivell expressiu. Per altra banda, el poeta prossegueix la seva incessant recerca. Això no obstant, la reflexió se sustenta molt menys en elements quotidians que no pas en els llibres anteriors, i també ha estat atenuada la força motivadora del paisatge. Tot plegat porta a un llenguatge en el qual fa sentir el seu pes la primacia dels components lírics, sense que això signifiqui una disminució sensible de l’emotivitat. En certa manera fa la impressió que el poeta, assumida la quotidianitat com abans havia anat assumint els elements exteriors que més intensament configuraven el seu discurs, tendeix a accentuar la densitat lírica de l’expressió amb un recolzament més intens en el valor estrictament metafòric del llenguatge.
A més dels poemes, El griu ofereix una novetat insòlita en la producció de Joan Vinyoli: nou textos en prosa i un poema en llengua francesa, que el poeta aplega en un apèndix. No es tracta d’un complement dels poemes, sinó d’uns textos autònoms, i no es tracta tampoc de narracions en el sentit usual del mot, ans d’allò que se sol conèixer com a poemes en prosa. La major part dels textos —incloent-hi el poema en llengua francesa, que trobem entre les proses- porten dates de desembre de 1977 o gener del 1978. Es pot pensar en un dels replantejaments habituals en l’obra del poeta. Això no obstant, no deixa de ser significatiu que l’autor, en una nota breu que precedeix aquestes “altres coses”, títol genèric i prou vague que dóna al conjunt, ens digui que les “altres coses han vingut o han tornat”[5] de sobte i que és ara quan sent la imperiosa necessitat de publicar-les. Caldrà que esperem propers lliuraments per saber si es tracta d’un intent amb continuïtat o sense i sobretot per escatir si aquestes proses són la base d’una modificació profunda.
Un primer intent d’aproximació permet de distingir tres grups de textos força diferenciats entre ells, que segueixen –cal pensar que no pas casualment- l’ordre amb què ens són presentats en el llibre. “El tren”, “L’estel”, “Els nens” i “Els búfals” componen el primer grup, en el qual, a més de lligams ambientals (indrets de la ciutat) i d’elements comuns (el tren, l’estel, etc.), no resulta difícil de descobrir una vinculació profunda a través de la dedicatòria. Tal vegada “El tren”, meditació entre lúcida i jocosa sobre la mort, se separa una mica de la resta, però no crec que sigui exagerat de veure’l integrat en aquest primer grup, si més no perquè la prosa el situa a un nivell força semblant. En tots, a més, és evident que tant les descripcions, de caire netament superrealista, com el to admonitori, que fàcilment es pot interpretar també com una reflexió, revelen el Joan Vinyoli dels últims llibres i fan pensar en una intencionada flexió del llenguatge, en un pas més en la recerca constant de mètodes de comunicació i sobretot de suggeriment.
“Le Noël des Halles”, un poema que no és pas un simple exercici, sinó una peça amb entitat pròpia, clarament integrada en l’estil de l’autor, separa el primer grup del segon, compost per dos textos estretament enllaçats: “Primer esbós d’autoretrat als quaranta anys” i “Primer esbós de retrat d’una dona”. En aquests dos esbossos el poeta no opera amb un llenguatge superrealista, ans amb una prosa immediata i simplement descriptiva —no exempta, però, de poesia-, que en la part final, amb el simple recurs d’unes breus observacions introspectives, ens dóna la mesura justa d’intensitat que demanaríem a un quadre.
“L’embriac”, “Un home jove caminant pel bosc” i “El foc subterrani” clouen l’apèndix i, amb ell, el llibre. Indubtablement es tracta dels textos més ambiciosos del conjunt, tant per la riquesa de significats com pel nivell de la prosa. En el primer és gairebé obligada la referència a J. V. Foix. Tan obligada és, que tot fa pensar que resulta clarament volguda. Així i tot, la cadència de la prosa i algunes indicacions prou íntimes revelen la presència vigilant de l’autor. Els altres dos textos, d’un arborat simbolisme, ens apropen al paisatge —muntanya i ciutat- propi del poeta i ens situen davant la reflexió sobre la mort i sobre la coneixença, també habituals en ell. Una equilibrada gradació emotiva d’un llenguatge ric en la seva volguda senzillesa són dues de les seves principals característiques. Tal vegada és en aquests dos, junt amb els tres més estretament units al primer grup, on Joan Vinyoli ateny un nivell expressiu més peculiar i més intens.
Els vint-i-cinc poemes de Cercles, tots ells de dates recents, són, per ara, el darrer lliurament poètic de Joan Vinyoli. Una vegada més —i no pas per exhauriment, sinó per fidelitat- el poeta es replanteja la creació poètica i amb ella, o de vegades a través d’ella, qüestiona una i altra volta vivències, sentiments, conviccions, etc. No es tracta d’un capbussament espectacular i artificiós, atent sobretot a l’eco exterior de la proesa, sinó d’un aprofundiment, dolorós a voltes, però sempre estrictament essencial i necessari. Des del primer poema, amb la metàfora de la pedra que cal llançar constantment a l’aigua per tal d’assolir, si mai és possible, el cercle convincent, el poeta indaga, reflexiona, pregunta, amb una tan rigorosa exigència que el portarà a atènyer, en una hipotètica primera part, un dels punts culminants d’expressió i de comunicació de la seva obra. Fins a “Mar brut”, que marca en certa manera aquest límit que he establert, Joan Vinyoli no solament parlarà de la sempre renovada dificultat que comporta la creació poètica, sinó que ens farà conèixer lúcidament la seva situació davant el fet, afegint-hi reflexions sobre la dificultat d’encercar els “orígens” a través de mars hostils o, si més no, adversos, sobre la seva pròpia situació (“Mínim ajust”), sobre el pes de les circumstàncies exteriors (“La taverna dels Oratges”), etc., en una seqüència de la més alta tensió emotiva.
A partir de “Mar brut” el llibre adquireix una major diversitat temàtica, que no tan sols no afecta els continguts essencials, ans els reforça. La presència de la mort, per exemple, així com la incorporació d’alguns poemes sobre temes amorosos, ni provoquen cap mena de dispersió ni afecten el nucli primer de la reflexió; al contrari, n’accentuen la intensitat en aportar una diversitat que enriqueix les situacions, alhora que serveix de contrapunt i d’estímul al procés d’indagació. Fins i tot poemes aparentment circumstancials com “Rembrandt” o “Grans vacances” participen plenament en el projecte pel to i pel contingut.
Com ja és habitual en l’obra del poeta, Cercles enllaça amb els seus llibres anteriors a través de referències força explícites. No es tracta, però, de cap servitud, sinó d’una admirable continuïtat que és la que, al capdavall, defineix un estil. Cal remarcar, tanmateix, que aquest llibre reforça d’una manera considerable el camí emprès pel poeta en la tercera part de Vent d’aram i que he presentat com un cert intent de “vida nova”. Certament, al llarg del llibre, i molt especialment en aquesta possible primera part que he assenyalat, el poeta no ens estalvia indicis sobre la seva voluntat tothora alerta, tothora renovada. El plantejament inicial, amb el compromís que comporta, n’és una bona mostra. Després, però, en trobarem d’altres, i així, per exemple, tot i que la presència de la mort plani intensament sobre una part del recull, el poeta no s’estarà de dir-nos que la mort és una “nit encesa/ prou adorable”; i, tot i que ens faci saber que “Encercar els orígens/ costa molt car”, trobarem afirmacions tan contundents com aquell “He suplantat els somnis” del poema “He dit una cançó”; o com el “No hivernaré en els soterranis/ de la memòria, no” de “Mínim ajust”; o com l’exultant “Gaudim sense metàfores” del poema “Damunt la sorra”; o, encara, com el “No vencerà cap fred/ els meus records encesos” d’”A la borda”, per culminar amb poemes com “No tornis” o, sobretot, l’últim del llibre, colpidorament afirmatiu, que no podem deixar de llegir com un ressò i un acompliment d’aquells dos versos (“I fem per començar/ noves formes de vida”) amb què el poeta posava punt final a Vent d’aram.
Un darrer i molt important indici d’aquesta actitud, ens els dóna l’abundància d’interrogacions que trobem al llarg del llibre. No hi ha dubte que cada pregunta obre una possibilitat de futur i que, per tant, darrera cada interrogació hi ha una via, un camí que tard o d’hora caldrà recórrer. I com a complement a aquesta afirmació valgui el fet que el poeta hagi abandonat —volgudament o no, tant se val- les referències als paisatges de La Selva, tan abundosos en els seus llibres anteriors, i fins i tot les referències ciutadanes, i que el panorama que ens posa davant els ulls tingui com a principal component la mar, amb la seva oferta i atractiva immensitat.
Després de la diversitat —sens dubte conscient- d’El griu, aquest llibre ens torna la veu més intensament emotiva del poeta. Admirablement cenyit i concís en la dicció i perfectament integrat en el projecte poètic de Joan Vinyoli, Cercles ens ofereix un conjunt de poemes compacte i dens, que suposa un indubtable pas endavant en la producció del poeta.
* * *
Amb la publicació d’aquest volum tenim, posada al dia i només en dos llibres, tota l’obra poètica de Joan Vinyoli. Cal que ens en felicitem i cal sobretot que en felicitem els qui, amb el seu esforç, han fet possible aquesta realitat. La presència gairebé constant dels llibres del poeta durant aquests últims anys i l’audiència que tan merescudament ha anat assolint exigien aquesta recopilació. Perquè és evident que aquests dos volums ajudaran molt intensament a aconseguir que, com volia Salvador Espriu i recordava Joan Teixidor, tothom (el “tothom” poètic, per dir-ho d’alguna manera, i alguns més i tot) sàpiga que Joan Vinyoli és “un dels més distingits i més importants poetes de Catalunya, i no solament d’aquest temps sinó de qualsevol altre moment generacional”, “un dels nostres escassos veritables poetes”, “que honoraria la lírica de qualsevol país”.
[Roda de Ter, gener del 1979]
Joan Brossa
BOSC DINS EL COS
“¿Quin home ets tu, que entaforat en l’ombra
sorprens mos pensaments?”
Shakespeare
Jo vull copsar el sentit de tanta festa,
Línia clara sota el pes d’onades;
No inflis de paraules la tempesta
Ni poblis més de coves les alçades.
La nostra amor va acolorint la resta;
Aboca intimitat, reina callada:
Celles en arc, prodigi de ginesta,
Em torba fortament tanta enramada.
Aigua profunda, amor, no em sobta gaire
El teu advent que priva el mar d’imatge;
No veure’t fóra sal llançada en l’aire.
Cura, a la costa de la sang, ramatge
D’arrels enlaire; amor, color cantaire,
Tota la terra ens volta de paisatge.
EL JARDÍ DE LA REINA
Ep no trepitgeu l’escarabat!
Johannes Brahms
Aquest és el jardí de la Reina.
Aquesta és la clau del jardí de la Reina.
Aquesta és la cinta que sosté la clau del jardí
de la Reina.
Aquest és el peix que ha mossegat la cinta que sosté
la clau del jardí de la Reina.
Aquests són els ulls que brillen com el peix que ha
mossegat la cinta que sosté la clau
del jardí de la Reina.
Aquestes són les mans que han fet ombra als ulls que
brillen com el peix que ha mossegat la cinta que
sosté la clau del jardí de la Reina.
Aquest és el cabell que han pentinat les mans que han
fet ombra als ulls que brillen com el peix que ha
mossegat la cinta que sosté la clau del jardí de
la Reina.
Aquesta és la font que ha mullat el cabell que han
pentinat les mans que han fet ombra als ulls que
brillen com el peix que ha mossegat la cinta que
sosté la clau del jardí de la Reina.
Aquest és el caminal que voreja la font que ha mullat
el cabell que han pentinat les mans que han fet ombra
als ulls que brillen com el peix que ha mossegat la cinta
que sosté la clau del jardí de la Reina.
TU
Si eres una onada, series el meu joc favorit.
Si m’estimaves sempre, series la plenitud.
Si eres una manera de parlar, series el diàleg.
Si ploraves inquieta, et buscaria i no et trobaria.
Si eres una posta de sol, series la més bella de totes.
Si eres un arbre, series un cedre.
Si ostentaves colors, series blanca i vermella.
Si eres la neu, passaries enllà.
Si eres una substància, series el bàlsam.
Si eres substituïda, series la fusta d’una columna.
Si jo era un vaixell, et duria al bell davant de la proa.
Si no eres una noia, series una rosa boscana.
Si eres un estel invisible, series el mutu amor.
Si em circumdaves suaument i et dissolies, series el serení de la nit que mulla els arbres.
Si defallies, series un escut romput.
Si eres una flor, mai no t’apagaries.
Si llampeguejaves, series talment una pedra encastada del color del flux del mar.
Si et veia en qualsevol indret, t’assenyalaria a tu.
Si eres indiferent, series el crepuscle.
Si em miraves distretament, series la meva esperança.
La teva presència em sembla la forma més plaent de la mateixa harmonia.
Si la música s’omplia de tu, brollaria un acord greu i planyívol.
Si eres un trèvol, series la clau de l’aurora.
Si eres la suavitat, series el pes de l’aigua.
Si eres la tristesa, series els dies i el temps.
Si eres un desig, series passió desplomada.
Si eres la lluna, series una ala.
Si eres un rellotge, series un cercle profund.
Si eres l’espai, en series meitat i centre.
Si no eres un estel favorable, series una roca que defensa un territori.
Si t’amagaves de mi per sempre més, series la nit circumdant.
Si eres un camí, series la riba del mar.
Si eres un jardí, series un astre de flors.
Si eres un paisatge, series un bosc que respira.
Si eres un anell, series irrompible per sempre més.
Si eres ombra densa, series un camí entre els astres diàfans.
Si eres una tarda, series un dia.
Si eres un any, series un segle.
Si eres un soroll, series el soroll d’unes passes que ressonen sentides en secret.
Si eres un pedestal, series una illa blavenca.
Si el món era romput a trossos, series el seu silenci.
Si inclinaves més el front, el cor dringaria clar.
Si sospires, el temps que passa esdevé dolç.
Si t’enfiles pel cel, en la meditació et trobo.
Si eres una boleta, series una sola gota d’aigua.
Viu en el sentit de la flama, no en el de la cendra.
Si eres un nombre, series una quantitat inacabable.
Si mudaves de forma, series una muntanya obscura i agradable.
Si eres l’oratge, dormiries damunt una cua de colors.
Si et coneixia la pluja, cauria al lloc que tu indicaries.
Si intentaves de salvar algú, l’ompliries d’espigues.
Si eres una paret, t’escudarien els arbres.
Si queia la llum, series la copa de cada dia.
Cobriries la joventut, si eres la matinada.
Si passava la tardor, tu series la primavera imminent.
Si eres un color, series l’alegria del sol en un bancal d’herba.
Si eres una veu, tindries el color d’un perfum.
Si eres un perfum, tindries la veu del color que et duria.
Si eres un vidre, apagaries els sospirs.
Si eres un desert, onejaries sense cap límit.
Si eres una paraula, series estimar-se.
Si eres un ídol, jo prepararia la teva adoració als santuaris.
Si eres tèbia claror, et voltaries de ramats.
Si eres una gota de sang, il·luminaries.
Si el món de vida era tot solitud i caos, ja estaries destinada a manifestar-te.
Si el món era una boirosa caverna, en tu convergirien infinituds.
Tu ets el més bell reflex de la Imatge primordial
Que enllà dels temps es multiplica inexpressable.
Gabriel Ferrater
Menja’t una cama
TAM GRATUMST MIHI
Si no els cau de les mans, quan l’agafin
sota el desfici d’una tarda buida, o mentre
se’ls va tancant a poc a poc la porta
del son, si doncs per ell em veig
entre les mans de les dones, serà just
que m’estimi el meu llibre, tant com
algunes es troben estimar el reclam
de feliç crida, que se les va endur.
Versió de CATUL: 14a (2,8), 2a.
He had lived his life
And in his way had shared, with all mankind,
Inveterate leave to fashion of himself,
By some resplendent metamorphosis,
Whatever he was not. And after time,
When it had come sufficiently to pass
That he was going patch-clad through the streets,
Weak, dizzy, chilled, and half starved, he had laid
Some nerveless fingers on a prudent sleeve,
And told the sleeve, in furtive confidence,
Just how it was: «My name is Captain Craig»,
He said, «and I must eat».
E. A. ROBINSON, Captain Craig
CAMBRA DE LA TARDOR
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
“Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers — Què són?”
Paletes:
manca una casa a la mançana.
“Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany.”
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
TRES LLIMONES
Gener benigne. Sota
molt d’aire verd, les coses
avui no es fan esquerpes
ni el lloc és àrid. Mira:
tres llimones, posades
a l’aspre de la llosa.
Perquè es mullen de sol
i pots considerar
sense dubte ni pressa
la mètrica senzilla
que les enllaça, et penses
que signifiquen res?
Mira, i ja han estat prou
per tu.
Cor seduït,
renuncia des d’ara,
calla. No faràs teu
el joc de tres llimones
a l’aspre d’una llosa.
Ni sabràs aixecar
protesta abans de perdre’l.
Cap surt de la memòria
no abolirà la plàcida
manera de morir-se
que tenen els records.
SI PUC
Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et tremola a aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?
HORA BAIXA
Surto de casa, amb pressa
de veure’t, i em fa nosa
la cartera feixuga
de feina per després,
i et diuen per telèfon
que fa uns minuts tot just
que he sortit, i t’enerves
de pressa de sortir
a dir-me que tens feina,
que fins demà —
I et crido
per telèfon, i em diuen
que fa uns minuts tot just
que has sortit, i no sé
si tornar-me’n-
Desordre
pels convulsos carrers,
no s’esmena la pluja,
i és insensat que encenguin
tants llums per ells (la nit
se’ns tira més a sobre).
Massa cor disponible,
massa excés de nosaltres
tremola. No veiem
la filigrana lleu
del primer contrallum
ni ens empara la gràcia,
per sempre, d’una línia
més precisa que el viure
(trèmul, i massa al dia).
NO UNA CASA
“Si ara poses la mà
que em faci una teulada
damunt del front, serà
sencera una caseta:
el pit, una paret,
i m’amago al racó
que fa amb l’altra paret,
el braç”
I fora, dona,
mira la serralada
dels coixins: el recer
on se’t recull el càndid
ample hivern dels llençols.
A la carena, mira
l’or tebi de la làmpara,
sol clavat a la posta
que sagna delicat
i no diu que sofreix.
És el nostre paisatge,
dona. Fins a arribar-hi
jo també he corregut
camins dubtosos. Dona,
amaga més la cara
al racó del meu pit.
No em miris, i no em deixis
veure’m dins els teus ulls
la figura poc certa,
sense pedra ni aplom.
PERÒ NON MI DESTAR
No entris ara. Perd-te
per la grava cruixenta
i tristament rosada.
Vés poc a poc. Atura’t
a mirar com són ertes
les fulles del llorer.
No cerquis les taronges
de color massa franc.
Prefereix els ridículs
bambús, com espinades
d’insectes folls o inhàbils
que han mort clavats en terra.
Fixa’t en coses rígides
i en esquemes. Els feixos
vulgars de ratlles blaves:
això són bancs. Rodones
mortes: són els monyons
dels plàtans del camí.
Deixa passar tres hores,
i pots entrar. Ja veus
tot el que n’ha quedat:
els cendrers més que plens
i la meitat dels vasos
bruta de roig de llavis.
Aquí han viscut, i tu
no hi eres. No t’han vist
cap gest, no t’han sentit
dir res. Serveix-te un gin.
No vulguis gel: tot fos.
Pots seure, atiar el foc,
i creure que han viscut.
ATRA MATER
És massa gran, el camp
de bardissa excitada
pel vent de vora mar.
Aquí, un lloc tan obert?
Per què, tan pla? I els peus
trepitgen reservats,
que no els doblegui un clot
com una serp, de sobte.
I tan callat? Els ulls
que el sol ungleja, sotgen
ombres. On, la terrible,
que ha fet fugir les veus?
Fins que el cobert de zinc
i de fusta fungosa
que surt al pas com una
captaire negra i fera
de nafres (—tu que tornes?
vella, l’indret de por
eres tu?) s’obre el ventre
ple de fetus metàl·lics
(—si tot el mal que duies
a dintre, ja el vas fer):
bombes que van sobrar.
Vibra una sargantana.
L’herba es menja el rovell.
No surt ningú. No guarden
aquests munts de rebuig.
Es va esquerdant l’eixut
crostisser dels records.
Una guerra civil,
uns aeròdroms pobres.
LA CARA
Quin injust pensament,
quin ésser de misèria
detestable
(la serp
que una roda tonant
ha aixafat, i que fa
camí tota la nit:
corda de carn ferida,
lenta i difícil, entra
a morir dins l’aurora
d’un jardí reservat,
i el matí rosa i verd
es trasbalsa que exulti
un llarg grumoll de mosques
fèrvides),
quin horror
ara s’ha introduït
dins aquest cervellet
fàcil de vulnerar,
i aquesta cara jove
s’ha fos per un segon,
s’ha fos com una màscara
de cera, i m’ha fet veure
la cara ineluctable
del vell que s’hi amaga
i sap com l’odiem.
PER NO DIR RES
Que no vulguin dir res.
Sigues la noia atònita
que una nit se’n va sola
a endinsar-se en el bosc
on la lluna d’agost
es vessa per les pedres
i les soques que tanquen
la claror de la fusta,
i es despulla i s’ajeu
a la pinassa, nua
com les pedres, o com
la fusta quan els homes
se l’enduen del bosc,
i la dolça ignorant
va fent, i paga amb por,
un aplec de secrets
sense figura: lluna
i olors, el tremolor
dels grills inacabables,
fresses que fugen, pedres
tèbies, sorprenents
fiblades de la pell
nova a exposar-se, terra
i reïnes.
Memòria:
que no vulguin dir res.
No guardis les imatges
que saps pensar i descriure
i un dia de feblesa
pots partir-te amb els altres.
MATÈRIES
Reclama les imatges:
les coses que de nen
sabien traspassar-te
de paradís cruel.
Dins el fosc del garatge,
neumàtics vells, deixats
damunt el ciment aspre
ratllat cap al desguàs.
L’olor t’ofega encara.
Llacunes del cautxú:
els fons de ruda trama,
la riba de blanc brut.
Els flancs on t’abraçaves,
tots crostes de fang fet
pedra: l’esmicolaves,
i hi deixaves la pell.
Fruits prohibits, tancades
matèries del món.
I el teu cos: l’obstinada
penetrant acció.
NAIXENÇA
Terra de cases, tall d’un camí fondo.
El carreró mossega fins a l’os.
Fracturen l’empedrat rodes d’un carro.
Puja bocois grunyents, encadenats.
El pendent, com un vent, vincla les mules.
Un crit heràldic, alicorn de veu.
“Que us penseu doncs que amb crits fareu més feina?”
Llavis de teia, la vella ha parlat.
El carreter de cuir s’escruix i crida.
Flametes blaves: la vella que riu.
Peta el fuet mullat com una llengua.
Obro els ulls. Veig la cara de l’instant.
Ho conec. Sé quan sóc, tornat a néixer.
Rodolo, placentós, pel segle tretze.
DUES AMIGUES
Tant de sol als turmells,
de mar llisa i daurada.
Agafades de mans,
no es diuen res. Carrers
d’homes rancuniosos
perquè no hi ha cap home
com ells, que elles coneguin.
Ara no van enlloc.
Tornen del sol. Travessen
tardes llargues, carrers
de mots incomprensibles.
No s’enduen records.
Volen només saber
que s’agafen de mans
i van juntes, per un
carrer de l’estranger.
HELENA
Fas vint anys, Helena.
Véns d’on no recordes,
mires endavant,
i vols fer una sola
neta transparència
dels milers de vidres
(l’un darrera l’altre)
que són dies teus
per on miraràs
com se t’obre el temps.
Tan fina, la corba
del corb que s’allunya
i biaixa el cel,
i decanta els arbres
fent un ordre nou
del camp i la tarda!
Talla tu com ell
blau i temps i món,
seguint-lo de vista
per molts anys, Helena,
noia gola-llarga,
tu que rius enlaire
i sempre et decantes
un poc, a la dreta,
a l’esquerra, i ara
(tens vint anys) disposes
per al teu balanç
les ratlles del món
amb tot el que és vell
(com és ara jo).
EL DISTRET
Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m’aixecava de terra.
Ara se m’ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me’n recordi. L’altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d’un terrat, una noia que s’havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s’anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d’un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent.
SACRA RAPPRESENTAZIONE
Expectants a l’aparador de luxe, cinc objectes
segurs d’ells mateixos. Ara et corprèn
la tendresa d’un braç nu que s’ha declarat
entre cortines. La mà plana i tria,
i una cosa opulenta es veu enduta,
Ganimedes per aires d’ors i d’àries.
El braç ocell ha raptat per un sou,
missatger pur d’exalçaments, però envejós
dels déus que serveix, i que escullen
tal com ell faria. I tu, sense mèrit,
vols envejar els justos que l’àngel visita?
CARAGOL
Declina el diumenge. Una minyona,
i les deu de la nit que estan per tocar-li.
Els seus darrers instants de portal. La mà,
sense carícia ni esma, s’arrapa
a la galta del xicot. Consternat,
un caragol al mig d’un mur eixut.
LA CIUTAT
Plena de carrers per on he tombat
per no passar els indrets que em coneixien.
Plena de veus que m’han cridat pel nom.
Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d’on he vist créixer
les piles de sols i de pluges que se m’han fet anys.
Plena de dones que he seguit amb la vista.
Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.
TRO VOS MI SIATZ RENDUDA
Tantes parets entre tu i jo. L’enyor,
exhaust, no arriba fins a tu. No veu com se’t va fent
vida, en indrets i en moments que són veritat aguda,
no desfets com el seu desesper. Gos
pròdig d’esverament brutal, es llança a rebolcar-se
per la pols d’un estiu sense remei.
Oh, per la set massa confusa, un sol
fil d’aigua, un sol record teu a cada instant,
fins que em siguis tornada.
JOSEP CARNER
En el més alt i el més fosc de la nit, no vull sentir
l’olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se’ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.
LA VIDA FURTIVA
Segurament serà com ara. Estaré despert,
aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador
que surt d’un pou, em pujarà
des del silenci de tota la casa, brusc,
el ronc de l’ascensor. M’aturaré a escoltar
el bufeteig de portes de metall, i els passos
del replà, i endevinaré l’instant
que arrencarà a tremolar l’angúnia del timbre.
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.
TANT NO TURMENTA
Les hores amicals no et deixen sol
gairebé mai. No et costa gens
de veure-les fluir embullades, com els flocs
d’una boira de lent onejar.
Un que se n’esvaeix, gairebé mai
no deixa de dur-ne un altre al seu indret
de l’aire: així respira un home sa.
Gairebé mai no et costa gens
d’oblidar el trenc del gemec, el cop de vent
com una fusta que s’estella, i la visió
del paisatge un instant net, la teva terra
de línies terriblement verídiques.
ECONOMIES RIVALS
Rufus, no saps el que fas. Tens tantes idees
que Mecenas se n’encanta, i et convida,
i el bo és que t’escolta gairebé despert.
Tots ho veiem, que entre tantes idees com treus
hi ha moltes abelles agudes
que volen recte per fiblar Mecenas.
Tant se val. Tens moltíssimes idees
i no ens faràs creure que te’n calguin tantes.
Rufus, tu vas dissipant el pensament,
i és el que fa feliç Mecenas.
A mi m’encanta que dissipin el diner.
CANÇÓ DE BRESSOL
Tu vas amb compte, Cresus.
Tu tens pietat.
Mires que no s’irritin
els genis nocturns.
A tu, la llum del dia
no t’ha de fer por.
Rius, quan veus que t’odien
els pobres, només.
Però els vells foscos! Criden,
se t’ofega el cor.
Tu no fas com els pobres,
que s’han tornat sords.
De nit, fins que t’adormis,
tingues pietat.
EL LLEOPARD
Llotges obertes a la mar daurada.
Falcons de coll febril. Noies pageses,
per venir a l’alcova del senyor,
porten collars, arracades i anells
d’or hieràtic. Clergues nus d’acer,
óssos tentinejant entre els tapissos,
riure de llima del foll. Els grans porcs
et duien a l’ullal l’estrip de mort,
i la mà teva els ha arrencat l’escrot.
Llunes i flautes dins els teus jardins.
No hi pensis més. Esperes la visita
del teu diner. Guantat com sempre, gris,
t’ha de llegir les xifres que per tu
són la Llei. Si ho demanes, amb veu sorda,
repassarà la llista de les coses
que ell, el submís, et permet. Potser sí
que en un extrem del parc, pots fer posar
la gàbia, i tenir-hi un lleopard.
Cridar l’atenció? No gens. El xòfer
li donarà el menjar. Cada matí
tu hi aniràs, a escoltar com s’escruixen
costelles de vells pencos. Tot el temps
fumaràs àvid, i tornat a casa
tindràs pressa a passar-te per les mans
molta aigua de colònia. Les bèsties
puden tan fort. Hauràs d’apujar el sou
del xòfer. Ara veu, cada matí,
que al cor del ric hi grunyen passions
ennuegades com les que ell, de nen,
sentia rogallar en la nit dels mísers,
quan dormia a la cambra dels seus pares.
ELS POLLS
Se’n va anar. Viu amb gent que no ens coneixen
i els parla de nosaltres. Sovint, torna
i sorprèn actituds que ens fan vergonya:
omplíem un got d’aigua, ens hem distret,
l’aixeta va rajant i ens glaça els dits,
i el seu ull ha notat que ja no som
sensibles als grans freds d’aquest casal.
Es quedarà uns quants dies, i les cares
se’ns aniran tornant blanques i buides
com d’un ferit que es dessagna al talús
de grava, quan traspunta un matí gris,
després del xoc de trens. Ell farà tard
a dinar i a sopar. Descabellat,
contarà que ha explorat cellers, teulades.
Que hi ha vides més sordes que les nostres,
veïnes nostres. Que tot l’edifici
el mortifica el corc d’uns ulls d’escales
inesperades. Pujarem amb ell,
i ens haurem d’ajupir dins una golfa
on es pareix per terra. Olorarem.
Tastarem menges de color de tosca
per les dents mal falcades. “No direu
que els vostres pobres no pateixin molt.”
El darrer vespre (l’endemà se’n va)
ens entra puntual, amb l’ull encès,
aguanta un grum damunt les estovalles
i el deixa caure. “Són polls.” Ha sabut
ficar la mà al baix ventre d’una vella.
No diem res. És el nostre germà
i és el de sempre. L’agafem pel braç
i sentim com tremola de plaer.
SOCIETATS PANDARI
“Tant com riuen les noies. En el dubte,
riuen: no saben com els pot tocar
de pagar el deute que mai no han promès,
però coneixen que esperem cobrar-lo
d’elles només. D’aquesta, tu? Si vols
cobrar-te el deute que no vaig cobrar
i trossejar una serpeta de riure,
jo et deixaré la clau del meu estudi
on no hi haurà ningú.”
“Deu anys més jove
que jo. Deu anys encara no passats
amidant l’un amb l’altre els bastonets:
les decències (seva i de les altres),
els efectes i els pactes. Jo et diré
com pots persuadir-la que t’accepti,
que comenci a acceptar. Tu la faràs
sofrir, i aprendràs molt. Després, quan sàpigues
com una dona es gira a ser feliç,
un dia que enraonem, potser seré
jo qui t’escolti.”
“Aquí tens diners
perquè trepitgis ben fort, i t’oblidis
que no t’has vist gens clar. Si en ella sotges,
planes enllà, com trota el teu orgull,
entra-hi, travessa, i ferma l’ase esquerp.
Talla camins per aquest cos, i beu,
fresca per tu, la súplica dels ulls.
Quan tornis, entraràs al teu reialme:
home fet home, vindràs amb els homes.”
Isis de plata, sents el que et demano?
La Cara de Lleó pels que han parlat.
ELS MIRALLS
I si una dona és massa fina
per a triar i anar triant: passar
de parada en parada, amb un vigor
de marmanyera, toquejar les peres
i veure engany en la frescor dels ous?
Començar el dia amb una tria?
Córrer tot el mercat, a publicar
la seva passió vestal, a fer el pregó
del tribut de bon ordre i qualitats
que ella vol exactar de cada dia —
Millor la que és lleial i oculta.
Fa temps que va triar, i té confiança.
Les agències llises i discretes
per ara no han fallat. La seva porta
va obrint-se, i tot acut puntualment.
I què, si té hores de dubte?
(Potser va pagant molt pel que val menys,
potser les altres troben pel carrer
coses que saben estimar, i no en parlen
quan són amb ells, dins les seves cambres.)
Que no la voltin ombres tèrboles.
Que en tots nosaltres, miralls on es mira
quan sospesa la prova de l’encert
amb què s’ha triat ella els seus per sempre,
retrobi, sempre nítida, una imatge.
Mostrem-li, nostra i assumida,
la seva tria: l’alt honor dels seus.
L’ONCLE
Per ells, l’hora dolenta. Confitures,
taronges i torrades i cafè.
Però les mans tremolen sense fred,
nues bombolles de nivell, i acusen
la seva incertitud. Els pares tussen,
mediten l’arna que s’agafa al vesc
del bol de llet, i oloren altres tels
de vida groga i plana que els embulla.
S’enduen el seu fàstic al carrer
i deu haver trigat a dissipar-se’ls.
A migdia, ben cert, tornen els pares
tots canviats de cara. Ja són ells,
tal com es deuen. Saben els principis
dels ordres bons, domèstics i polítics.
Afirmen i disposen, deixen dit.
Regiren el calaix de les més velles
troques d’experiència, i les pengen,
per cabdellar-les, a les mans dels fills.
Les mans es tanquen, el fred guanya els dits,
tota la sang del món circula lenta.
Parlen els pares i boneix l’espera
que callin. Les imatges del matí,
com bèsties frements al fons de coves,
han romàs, miserables, dins els ulls
buidats de fe. I els fills, massa segurs
del poc que han vist i el molt que per ells volen,
no obliden com als pares se’ls ha obert,
ominosa, l’esquerda a la paret.
Boirosos de menyspreu, llisquen pels vidres
del carrer inhòspit que va ser una llar.
On és, l’eixut i cert? Es gira un guant,
i el dintre és fora. Les coses creïbles
són fora. D’un Enlloc, senten que els crida
l’Oncle. Saben qui és: l’Oncle malvat
amb qui els pares no es fan. El cercaran,
captaran que els eduqui per un viure
on mai, per molt que els despulli la nit,
nus al matí, coneguin la vergonya.
Sempre rondant terrenys d’entesa, l’Oncle
no se’ls refusa. Còmplice subtil,
els surt al pas als racons on es perden.
Deferent al que volen, Ell els mena.
Anys per l’Enlloc, i quan Ell també mor
tornen. No en parlem més. Un dia, senten
que el matí és per ells l’hora dolenta.
Ja pugen els seus fills. Miren al volt,
es compten, i no es troben tots. Enlloc
no veuen la germana, tan quieta,
que va matar el seu gat a cops de pedra
i va dormir tres nits amb el gat mort.
On és el germà gran, que els turmentava
donant-los a complir deures obscurs?
I el que deia que sempre anaven bruts,
que feien tots pudor d’home? No saben
les golfes de l’Enlloc, fins on pujaven,
al temps de l’Oncle mort, els preferits.
Tots els perduts hi són: van esculpint
la cara del nou Oncle, pels nous fills.
ELS INNOCENTS
Que malvats que eren. Com sofrien. Folls,
es buidaven els ulls amb cloves d’ostra
per no mirar la por. Fa tant de temps.
El déu Osiris era el lotus fàl·lic
que bevia Nil fosc per a dreçar-se
túrgid de llunys etíops.
Ara, veus,
és un cautxú color de sol, petita
mànega d’aeròdrom que infla el buf
de les galtes dels nens: prims i estridents,
amb sorra als peus, les mans blaves de calç,
corren de banda a banda de la festa
com si fos una plaça neta d’ombres,
i omplen el déu de rialla.
Que esclati.
Som innocents. No tenim set de llots.
Hem fet l’eixut. Sortim a passejar
per terres clares. Recs ben maonats,
antenes, porcellanes, dents d’acer.
La brisa passa llisa. No l’infecten
pues amb mala saba d’esbarzer.
Hem aterrat els arbres fullespessos
com basses enllacades. Els filats
que s’estenen damunt el nostre cap
els hem nuat nosaltres. Resseguim
l’ordre senzill de branques i rebrots,
i ens fan recer les serres d’una mantis,
religiosa com nosaltres, sense
orgasme. No rosega, no tritura,
rodes aèries somnien, lentes,
i els cables brumen de crepuscle dolç.
LE GRAND SOIR
No somniàvem cap tombant de l’any,
ni confiàvem ja que la tardor
final, oberta —
I és avui. No ens menen
les ratlles de la pedra i de l’asfalt.
Mans que es descaragolen damunt l’herba
com la fulla que ajeu el seu rovell.
Les mans que ens feien mal. Ara les eines
fugen dels dits, i cauen i s’enterren
dins l’àvida bondat del llot. Les dones
tremolen de genolls: han portat massa
provisions menudes, per carrers
que mai no duien sinó a casa, i dretes
han vetllat cuites lentes i febroses
com malalties de la mort. Un vent
d’enllà de tanques i parets, els torna
freds que tenien oblidats. Recorden
com s’estarrufa el núvol baix de cendra
dels olivers, i vénen amb nosaltres.
Arriba encara un tren, quan la ciutat
no té mes esma per desfer-lo a peces,
i s’adorm com un cuc, flàccid i llarg.
Ni cal que ens el mirem. Seguim els nens.
Mentre nosaltres érem pacients,
ells han furgat sota el cos de la bèstia.
Saben rieres, esvorancs, desguassos
per on se’ns escolava el pus. Passem-hi.
És un ofec darrer, i buidem el monstre.
Passem-hi tots. Sortim a negra nit.
Demà xisclarà el sol. De lluny, salvatges,
veurem com es resseca el ventre immund.
GUINEU
El lloc? Un solar,
campament de frontera:
davant l’arbre, s’exposen
vergonyes de pedres
aplanades, brutes
d’olis i frec de robes.
El teu posat? De vell,
d’atònit, de plantat
en un dia que es mor.
El color del crepuscle?
Roig pudent de guineu.
Què faràs? Tornar-te’n
on saps que et rebran
les cases i les dones.
…pero notó que la teología era un tema del todo inaccesible a Abulcásim.
Otros, que también lo advirtieron, instaron a Abulcásim a referir alguna maravilla. Entonces como ahora, el mundo era atroz; los audaces podían recorrerlo, pero también los miserables, los que se allanaban a todo. La memoria de Abulcásim era un espejo de íntimas cobardías. ¿Qué podía referir? Además, le exigían maravillas y la maravilla es acaso incomunicable; la luna de Bengala no es igual a la luna del Yemen, pero se deja describir con las mismas voces.
J. L. BORGES, La busca de Averroes
SINITE PARVULOS VENIRE
Que els meus versos són indecents? Ho pots ben dir
tu, Olibrius. Tu vas fent versos
tot gatzara d’ocells i nuvolets que es disfressen
de roses innocents de la pluja,
i no hi deixes entrar cap home ni cap dona
que hagin rodat per aquest món. Tu no perilles. Mai
en els teus versos no es dirà res lleig. No s’hi troba
ningú que et conegui, i que parli de tu.
Rosa Leveroni
Pròleg de Salvador Espriu a Presència i record
En un sol volum, Rosa Leveroni aplega ara, amb els epigrames i les cançons del seu primer llibre, tots o quasi tots els poemes que la seva exigència ha salvat per al nostre gaudi, al llarg d’una exemplar i constant labor de deu o dotze anys. Apadrinada en el seu baptisme literari per la més alta autoritat de les nostres lletres, un generós sentiment d’amistat l’ha portada avui a triar un ben modest padrí de confirmació. Però em tranquil·litza saber que la maduresa poètica de Rosa Leveroni ha de convertir en fàcil acompanyament ritual aquest honrós i perillós encàrrec.
Posat, per tant, a assenyalar coses evidents i tan senzilles com la veritat mateixa, començaré per dir que la de Rosa Leveroni és la més autèntica i depurada veu lírica femenina de la generació a la qual també pertanyo. I, encara més, l’única digna d’ésser comparada amb les nobilíssimes de Maria Antònia i Clementina. Com aquestes dues grans dones, Rosa es vesteix d’humilitat per transformar en llum i claror de càntic els seus amors, el seu sofriment, la lenta memòria de diversos paisatges. Si la primera ens mostra amb placidesa el secret ingenu de la seva terra pairal, Rosa, més moderna i complexa, ens evocarà el seu pas pels camins del Maresme i el Conflent, l’aigua de Port-Lligat, meravelloses tardes a muntanya. A estones, els versos de Rosa atenyen la divina simplicitat d’algun “Wanderers Nachtlied” goethià:
“Uber allen Gipfeln
ist Ruh
in allen Wipfeln
spürest du
Kaum einen Hauch…”
També en la calma dels cims, preparada al repòs, Rosa sent a poc a poc com el silenci sonor va embolcallant la nit. I si Clementina ha passejat, en un immortal capvespre, entrellaçant, amb qui va sempre amb ella, mots suprems per la Via Àpia, Rosa voldria, quan l’hora arribi, esdevenir font pura sota els cels italians i esperar allí la mort “com el company segur d’una bella jornada”.
En els magnífics estramps de “Les notes greus”, en el doll abundós de les seves “Elegies”, descobrim a Rosa Leveroni la mateixa rotunda i sostinguda amplitud d’una Alice Meynell o d’una Caroline Norton, per exemple, però d’una fluïdesa superior a la de les esmentades poetesses victorianes. “I must not think of thee”, “I do not love thee! —no! I do not love thee!” Aquests angoixosos crits, dictats per la moral puritana, no són absents de la lírica de Rosa Leveroni, sotmesa, però, a un lament més antic. Ella no renunciarà mai a estimar, ans trobarà un amarg plaer a perseguir per sempre l’impossible i trist amor “que no pot ser bandera, sinó secret de la fruita robada”. Aquesta valenta sinceritat guanya el seu premi en les “Elegies de la represa”, quan les albes tenen de nou tremolors d’íntim misteri i els jorns s’obren com una rosa escollida pels déus. I s’agermana amb el to profund de l’excepcional Clementina de “Sempre i ara”, en el primer poema de “Les absències” o en les bellíssimes “Invocacions”, quan ens diu que, en arribar davant Déu amb les mans ben buides, el seu cor posseirà només una rosa, pobra florida del seu amor humà.
El fràgil artifici de la lírica japonesa ha temptat també, sota el mestratge de Carles Riba, Rosa Leveroni, altrament experta traductora de tankas. Les que ella ha escrit tenen l’elegància del petit món de Matsuo Bashô o de Sora i suggereixen un clima equivalent al del conegut haikaï de Kyoraï:
“No vull amics.
Oh, sobretot cap amic
quan contemplo les flors!”
Enduta per la màgia de llur perfum, Rosa Leveroni s’endinsa pel clarobscur dels seus somnis, on l’esperen uns cavalls galopant en les mars coral·lines, ran de la mar sense rutes, en la frescor d’unes tranquil·les platges, en el solemne ritme d’uns alexandrins perfectes. Hem aconseguit ja l’arrel d’aquesta dilatada i sòlida construcció poètica, bastida per un gust segur damunt les més precises i rutilants paraules, damunt la música d’un pulcríssim llenguatge. L’harmonia de les cançons de Rosa Leveroni m’atenua una mica la viva recança que sempre sento en pensar que la nostra poesia no ha pogut passar, al seu degut temps, per la disciplina de les escoles i les estètiques sorgides a l’escalf del Renaixement i el Barroc d’Itàlia i de Castella. Tanmateix, ella té el dret d’afirmar, com els dos primers versos de la seva esplèndida “Cançó de mariners”, que tots els vents airejaren la seva obra i tots els ports se li han donat.
Ni he tingut la intenció de fer un veritable comentari crític, ni l’ocasió ni el lloc no són a propòsit, ni fóra assenyat de voler resumir en un espai tan breu la gran i singular riquesa de la lírica de Rosa Leveroni. He parlat abans d’un simple acompanyament ritual. En deixar, doncs, el lector al llindar d’aquesta alta i delicada poesia, espero que, en veure de seguida que “és de bona sang qui talment enraona”, no trigarà a escoltar amb plena admiració un cant que ve d’aquell indret on “no hi ha neu, i l’hivern no hi és llarg, ni mai s’hi veu pluja”.
Epíleg
Enric Casasses
NOTÍCIA DE LA POESIA CATALANA
Sembrava l’amat diverses sements en lo cor de
son amic d’on neixia e fullava e floria e granava
un fruit tan solament e és qüestió si d’aquell fruit
poden néixer diverses sements.
Ramon Llull, Llibre d’amic e amat, 257
COMENCEN LES METÀFORES MORALS
La poesia escrita en llengua catalana comença amb aquesta frase anunciadora del que vindrà. És la primera línia del Llibre d’amic e amat de Ramon Llull (1232-1316): “Comencen les metàfores morals”. Seguidament vénen uns petits poemes en prosa, tants “com dies ha en l’any”, escrits a Montpeller el 1283. L’autor del llibre no és pròpiament Llull sinó un personatge seu, Blanquerna, que en el darrer capítol (el 99) de la noveŀla que duu el seu nom decideix fer aquest llibre. Som al final de la noveŀla i Blanquerna és vell, ja ha acomplert la seva educació, ha arribat al capdamunt, fins a ser papa de Roma i tot, però ell aspira a més, i renuncia al papat per a fer-se pobre i ermità. I aleshores escriu el Llibre d’amic e amat, que constitueix el capítol 100 de la noveŀla, i aquesta es tanca, així, amb els escrits del protagonista, amb la quinta essència de la seva lliçó (i no es podria trobar una tanca més oberta). Llull, doncs, presenta la seva obra més alta com una obra dins una obra, fa veure que l’experiència que relaten els poemes és la d’un personatge de ficció, i la mostra com a imaginària i, per tant, com a imaginable. Això no la fa més ni menys sincera: és una de les obres que respiren més sinceritat de la literatura universal. De fet, l’obra s’ha entès, en totes les èpoques, sense ni qüestionar-ho, com la manifestació de l’experiència més forta de Ramon Llull, i ho és. El joc literari de l’autor fictici i de l’obra dins de l’obra, tal com s’usa aquí, és un truc per fer mirar endavant, i es podria formular blakeanament: és imaginable, ergo, serà. Perquè Ramon Llull no explica una cosa que li ha passat sinó la que et passarà a tu, la que, si t’has deixat captivar per la noveŀla, pots arribar a creure que és imminent que et passi: si t’has identificat per poc que sigui amb el protagonista, quan arribes al final et converteixes en l’autor dels poemes, comparteixes la seva elevació espiritual. El fet de passar per l’intermediari de Blanquerna és una drecera més directa que si t’ho digués directament Ramon Llull. Emperò el cas és que malgrat tot, de seguida, ja en vida de Llull, el Llibre d’amic i amat es va independitzar del Blanquerna i va començar a circular amb vida pròpia, i encara ara és l’obra més difosa i més traduïda de tota la literatura catalana. Tornant al capítol 99, quan Blanquerna se sent inflamat per la inspiració, no es posa a escriure per satisfer-se a si mateix, o per gust, o per alguna seva coïssor interior, sinó en desagravi de la realitat, greument perjudicada pels homes que actuen més per por que per amor. Per dir-ho amb mots de Llull: “Qui més tem déu que no l’ama, més ama si mateix que déu”. Això és d’un llibre posterior, el dels Mil proverbis (donat a Mallorca l’any 1302, quan ell en tenia setanta, “venint d’oltra mar”), on també diu: “No celes la veritat que saps a aquells qui l’han mester”. Un dels manuscrits antics que ens conserven aquest llibre n’atribueix la paternitat ni més ni menys que al rei Salomó. Però els proverbis de Salomó es basen en el temor a déu i els de Llull en l’amor. Entremig, el 1298, a París, el savi mallorquí havia acabat l’Arbre de filosofia d’amor, el seu llibre més atacat pels inquisidors, on diu que les ciències d’enteniment i de veritat, sense les ciències d’amor i de bondat, fan créixer “major manera de fer mal e d’enganyar e de trair los uns los altres” i porten al desastre. Doncs bé, l’arbre de filosofia d’amor dóna la definició: “Amor és corda amb la qual està l’amic lligat a son amat”. No em baso en estudis aprofundits, que no he fet, sinó en lectures meves, interessades, àvides, i entenc que a desgrat del que diguin els filoteòlegs déu, en Llull, vol dir la realitat. Aproximadament. És un concepte que no queda quiet, que està en procés constant de gairebé deixar-se definir, i queda obert. No n’estic negant la lectura catòlica estàndard sinó afirmant l’altra. Els conceptes bàsics de Llull, ho subratlla ell mateix explícitament i és un dels seus cavalls de batalla, són vàlids per a cristians, jueus i sarraïns. I en conseqüència, afegiria jo, també ho són per a estoics, epicuris i nosaltres, europeus o occidentals del temps del tot és ara i res. El moment de posar-se a escriure el Llibre d’amic i amat, el moment en què Blanquerna s’encén d’inspiració, tan ben descrit en poques ratlles al capítol 99, és justament el que Vinyoli fa seu en la nota al poema “Si de nit” del Domini màgic.[6] “Si de nit” és un poema luŀlià pels motius que explica Vinyoli en la nota i també per la “fortuna/ de fer un tot unit/ amb sol, terra i lluna”, i encara més per l’aparició en els últims versos de l’escala dels éssers, que duu al saber major i és practicable per amor, i no d’altra manera.
Així, des del títol del seu primer llibre la poesia catalana anomena amb tota claredat el seu territori: l’amic, l’amat i entre ells la corda, la i copulativa de l’amor (que ja no és ben bé el dels trobadors). Amor de la realitat. I defineix a la primera ratlla de la primera plana el seu mitjà i manera: les metàfores morals (que ja comencen a ser les nostres). Vegeu en la introducció d’Orlando Guillén els comentaris de la moral en Ferrater i de l’ètica en Vinyoli. En una breu anotació de diari, Ferrater aclareix: “El tema de la literatura moral no és l’experiència que l’escriptor té dels altres; és la inexperiència en què se sent davant d’ells”.[7] En Llull les metàfores morals són els poemes, o millor, el que volen dir els poemes, o encara millor, el que et diuen els poemes. Els quals en el Llibre de l’amic i l’amat són en prosa: res més lluny de l’art formal dels trobadors. El llibre es va escriure, ho diu el seu autor en el tan citat capítol 99, segons la manera d’”unes gents qui han nom sufies”, és a dir, inspirant-se en models de la literatura mística o religiosa de l’islam. Comencen les metàfores morals.
La poesia catalana, doncs, arrenca en prosa. El poema en prosa és un gènere que en les llengües europees no reapareixerà amb força fins al XIX i el XX: aleshores hi acudiran, a més d’alguns romàntics, el modernista, el simbolista, el dadà, el surrealista… tots tocats per Llull o si més no per l’empremta luŀliana, com veurem més avall. Es pot dir que en la civilització europea tot prové del vers dels trobadors i de la prosa de l’amic i de l’amat (dic civilització: hi ha una altra onda europea, la incivilització, que sorgeix dels inquisidors i de les seves pires, i que encara pretén predominar, per bé que la civilització en què viuen els poetes sigui en realitat molt més poderosa, puix que malgrat tanta sang i tanta brutalitat encara existeix). El poema en prosa té el seu sant patró en Ramon Llull.
Abans del gran mallorquí ja n’hi havia, de poesia catalana, però es componia en llengua provençal.[8] Àdhuc Llull quan escriu en vers escriu aprovençalat. La irradiació de la cultura veïna era tan forta en el terreny poètic que fascinà els poetes catalans i també molts del nord d’Itàlia i d’altres llocs. Ens referim a la poesia culta, o, per dir-ho més cultament, a la poesia d’autor.[9] Molt aviat la cultura provençal fou clausurada per decret apostòlic i per la força de les armes, de manera que ara ens la podem mirar com un tot (el gran cant) i veure-li el sentit: si el descobriment dels trobadors és la inseparabilitat de la poesia de l’amor, el tema concret dels seus versos és la pràctica possible de l’amor lliure i multiforme, cosa que imbrica tota una visió de la societat que hi ajudi, que s’hi presti, que s’hi dediqui: l’amor, la joia de l’amor, la gentilesa, imposen una escala de valors que està per damunt de les diferències de riquesa i de rang, perquè és més activa, i perquè importa més, que aquestes. I en el seu hortizó ideal visible les anuŀla. El tema és l’amor, i el mitjà o la manera (la metàfora moral), la rima. El camp de l’amor, tant si aquest sorgeix del cor (Bernat de Ventadorn) com si s’enungla en l’ungla (Arnaut Daniel), és el camp de la rima: “llengua entremesclada/ és en la besada”: així defineix la poesia el trobador Bernat Martí lo Pintor. Alguns dels grans trobadors, o alguns dels trobadors de la gran època, són catalans. El català i el provençal són llengües molt pròximes, musicalment tenen una sintaxi quasi idèntica. “Vós que heu fet català el líric/ vers de Bernat de Ventadorn”, diu Ferrater a Foix, i té raó certament pel que fa a Foix,[10] però en el seu conjunt la poesia catalana sempre ha fet seu, sempre ha sabut sentir en català, o com si fos en català, el lirisme de Ventadorn, la brusca abroncada fonètico-moral de Marcabrú, la dreta llei del no-res de Guilhem de Peiteu i la poesia trobadoresca en pes. Quan la cultura provençal caigué en picat, la catalana se’n va sentir hereva perquè n’era hereva i en va mantenir (força temps) la llengua i (per sempre més) les formes i l’esperit. O sigui que la poesia catalana comença en provençal.
En la microfonètica espiritual íntima de la poesia catalana aquest llegat arriba clar i vivent fins als nostres dies viatjant per l’espai en què suren les llavors dels poemes (el món real) sense necessitat de recuperacions romàntiques ni de cap mena. El moment dels trobadors s’acaba de sobte perquè es queden rodonament sense societat: “desapareix el suport, el medi de corts i d’auditors que dóna vida al trobar, material i artística”, diu el poeta francès actual Jacques Roubaud, i “La raó n’és clara: la croada contra els albigesos, la invasió francesa, la instauració de la inquisició. La inquisició combat els càtars però, a poc a poc, les idees de l’amors es tornen indefensables i acaben essent explícitament condemnades”. Més endavant Roubaud matisa que el trobar “no desapareix, en veritat. En un lloc, malgrat tot, es perllonga més d’un segle: a Catalunya. Les raons de llengua són evidents. Les de poder també. Són els segles de la gran Catalunya mediterrània. De Cerverí de Girona a Jordi de Sant Jordi i Andreu Febrer, el trobar català sembla suspendre el temps, o més ben dit, donar-li una marxa més natural, en què la forma cançó i el sirventès romanen, en què el joc de rimes es continua entenent”.[11] El cavaller Jordi de Sant Jordi, autor de pocs poemes, alguns dels quals són dels més potents de la musa catalana, en té un de molt famós, en provençal catalanitzat o en català aprovençalat, “Jus lo front port vostra bella semblança”, que sol tancar les antologies dels trobadors provençals i obrir les de poesia ja catalana: un sol i mateix poema és l’últim d’una llengua i el primer d’una altra.
Va caldre temps perquè la llengua poètica s’anés desprovençalant, poeta a poeta, i poema a poema, fins al verb ja totalment arrencat del cor de l’idoma d’Ausiàs March. Aquest valencià que renegava de fer-se vell (“car velledat en valencians mal prova”) fica la mà a les entranyes de la llengua i en treu bategant el cor vivent, i el fa visible, el cor a la mà, fa segles que ens el mostra i el cor no mor. Com Llull, és un autor que es llegeix més avui que en cap altra època, segurament. A pesar de tenir una tradició ja secular i tan prestigiosa al darrere (i que arriba fins a casa seva mateix), March es considera, i és, el primer que versifica en la seva llengua i “lleixant a part l’estil dels trobadors”. Ara, tanmateix, quan vol un exemple d’amador fora de sèrie, d’entre els que ja “la terra els és vel”, es recorda justament d’Arnau Daniel: és en el poema 47, el que comença “A mal estrany és la pena estranya/ e lo remei hauria ser estrany” i al final diu que l’amor “ungles no té amb què ma carn arrape”. He dit “fins a casa seva mateix” perquè dos mestres de la poesia medieval són el seu oncle, Jaume March, i el seu pare, Pere March, autor aquest dels famosos poemes “Jo em meravell com no hi veu qui ulls ha” i “Al punt que hom naix comença de morir”.
Si Llull toca de peus a la terra i sent com li puja, des de la terra mateixa, la saba de l’amor, Ausiàs li clava per amor les dents a la realitat i no afluixa la mossegada, o almenys així sona la música tan concreta dels seus versos. Totes dues obres, la de Llull i la de March, són vives i vivificadores en la poesia d’avui en una mesura en què potser no ho és cap autor posterior. La forma de la seva lletra no mata, al contrari, ens provoca, enlluerna i estimula. I la vida del seu esperit, tan ple de virtuts encara per descobrir, interpeŀla ara més que mai, o tant com sempre: llur obra no ha callat, no ho ha dit tot: no hi ha tal tot, perquè és viva i encara ens ha de sorprendre. L’un és una font que rega una immensa conca i raja i raja. L’altre un volcà en erupció, i escup i escup lava encesa. Potser en la catalana és més intens, més carregat d’intenció que en altres llengües llatines el diàleg amb els grans medievals i sobretot amb aquests dos: la seva presència dóna a la poesia catalana del segle XX, en sa sensatesa, una embranzida agosarada com l’amor (la brillantor de Llull no s’apaga ni declina) i un eix d’inteŀligència moral activa (March no para de burxar). En alguns rars passatges fins aquests dos autors tan dissemblants sembla que s’intercanviïn els papers: “Desenamorat fui engenrat e desenamorat hi fui nat e desenamorat he estat en aquest món quaix tots los jorns de ma vida” (Ramon Llull, Llibre de contemplació en déu, cap. XIV, 21). “En lo finit volent los infinits” (Ausiàs March, poema 122).
Això en la poesia, perquè la fascinació del provençal només s’havia donat en vers. Les úniques proses en provençal escrites a Catalunya foren tractats de versificació provençal. Perquè mentre els poetes cantaven o renegaven en la llengua veïna, la prosa s’escrivia en pur català: el bell català gòtic i romànic alhora, perquè el gòtic català transfigura el romànic sense arraconar-lo. És un gòtic dignificat per la contenció romànica. Un dels primers i més notables prodigis de la prosa, i de la llengua, és el Llibre dels feits, del rei Jaume I el Conqueridor, única autobiografia d’un rei medieval.[12] Com a protagonista i com a autor el rei té una gran talla, escriu dictant amb la confiança i la senzillesa de l’home que sap que adquirirà altura mítica. És una crònica (dels fets del seu regnat) i unes memòries (de la seva evolució com a persona). Un fundador mitològic humà, i que escriu! En la nació catalana algunes dels mites més importants són reals, humans i escriptors (Jaume I, Ramon Llull, Mossèn Cinto Verdaguer, Pompeu Fabra…). Ara, la gran prosa inicial i iniciadora és la de Llull, ja ho hem vist i ho tornarem a veure, i Llull també és un personatge de la mitologia, potser el principal de tots. Alguns catòlics el volgueren declarar heretge, alguns el volgueren fer sant, i ni uns ni altres se’n van sortir. Jordà Bru, filòsof que sí que fou ignominiosament cremat viu l’any 1600 pels catòlics, en parlava així: “Entre aquells que en solitud han aconseguit la visió i han adquirit poders meravellosos hi ha hagut Moisès, Jesús de Natzaret, Ramon Llull i els contempladors acomodats entre els egipcis i els babilonis”.[13] El Llull filòsof i el Llull poeta i tots els Llulls són un mateix Llull, cosa excepcional en aquella època. Quan filosofa, més que el raonament lineal (o deductiu: d’un punt es passa al següent i es va resseguint una línia), la forma predominant de la seva lògica és analògica (s’argumenta a base de paraŀlelismes i d’harmonies entre línies, que és una cosa molt més potent i que necessita, en comptes del criteri de veritat demostrada dels deductius, un punt d’intuïció que es diu sentiment o també bondat, la filosofia d’amor, i aleshores no falla). És el criteri de veritat que escriu en estrofa sàfica i sense comes Brossa: “Esborra amor imaginaris límits/ Oh Veritat l’anhel amb què jo et rebo/ L’ardor amb què et desitjo et fa perenne/ Inextingible” (El pedestal són les sabates, 1955).
Ara torno a començar de zero.
ZERO
Un monjo ripollès, l’abril de 1151… El monestir de Ripoll, cèlebre ja feia més de tres segles pels seus savis, primers introductors i traductors de la ciència aràbiga al món europeu occidental,[14] inventors del zero… La vila de Ripoll, rica i ben acompanyada per la incessant i poderosa cantúria del riu Ter, entre prats d’herba abundant, denses boscúries plenes de remors, i els cims del Pirineu… La biblioteca del monestir, un amuntegament de centenars de llibrots i lligalls en caixes, en piles, en armaris, i entre ells, gairebé enfonsat en l’oblit, un vell diccionari escolar, el Liber glossarum et timologiarum, que aleshores ja havia complert més de dos-cents anys i poc el devia consultar ningú, i que tenia unes quantes pàgines escrites per una sola cara… L’any 1151, doncs, al despuntar la primavera, un monjo ripollès anònim i enamorat s’emporta aquest volumot al seu racó d’escriptori i aprofitant aquells per ell ja antics pergamins escriu, en un llatí d’estar pel claustre i sobretot d’estar pels voltants del poble i pels pobles dels voltants, una bella coŀlecció de poemes eròtics o amorosos: Cum aprilis redit gratus/ Floribus circumstipatus/ Philomena cantilena/ Replet nemoris amena/ Et puelle per plateas/ Intricatas dant choreas (“Com torna el bon abril tan ple de flors, el cant del rossinyol omple els racons gustosos dels boscos i les mosses a les places trenen danses”). És el llatí dels goliards, dels monjos vagabunds, dels clergues d’hàbit sovint arromangat, el dels Carmina burana i el d’aquests Carmina rivipulliensis (cançons ripolleses). És una poesia que entre monjos i estudiants que sabien un xic de llatí circulava per tot Europa, de les vores de la Mar del Nord als confins de la Marca Hispànica, amb gran celeritat, gràcies a la comunitat de llengua, encara que fos morta o mig morta: només existia en els oficis divins, a les escoles del trivi i el quadrivi, i en els llibres seriosos. Mentrestant, a fora, a les places i els camins, el llatí vulgar, el que la gent comuna havia mig après, no s’havia pas mort: s’havia metamorfosat fins a convertir-se en una altra cosa, en romanç.
L’enamoradís monjo innominat de Ripoll no és cap hereu d’Horaci (ni la seva llengua ni la versificació ni la poesia tenen res a pelar amb les dels clàssics, és tot un altre univers, i a més els coneix molt poc) ni figura entre els primitius poetes catalans (la poesia catalana està venint per altres vies, escoltant potser els mateixos torrents dels volts de Ripoll, però despertant-se d’un somni molt divers). El monjo escriu apartat de la societat (perquè és monjo i perquè escriu en una llengua incomprensible fins per l’amiga destinatària dels versos) i d’amagat dels coŀlegues del monestir (aprofitant els racons en blanc d’un vell glossari i dissimulant els títols amb trucs com escriure al revés MACIMADA per AD AMICAM, “a l’amiga”): és un vivent atzucac històric i cultural. Però així escriu ell els seus poemes d’amor i resulta que al cap de set-cents setanta anys han estat redescoberts i retornats a la llum[15] perquè els puguem llegir.
Als carrers de Ripoll, a les ribes del Ter, el monjo versaire sentia i fins potser corejava les cançons vulgars en llengua vulgar (en pla català) que entonaven les noies, riques o pobres, perquè “totes gents cristianes, jueves i sarraïnes, emperadors, prínceps, reis, ducs, comtes, vescomtes, vavassors, clergues, burgesos, vilans, pocs i grans, posen tots jorns llur enteniment a trobar i cantar” i “fins els pastors de la muntanya el major solaç que tenen el tenen de cantar” (Ramon Vidal de Besalú, Razós de trobar,[16] del XIII). En l’estrofa que improvisa el ferrer al ritme del martell, en les cantarelles rimades que pauten els jocs de la mainada, en el refilar de la sembradora, sí que hi ha una de les fonts inesgotables i encara actives de la poesia, el problema és que d’aquesta època primerenca no se n’ha conservat quasi res. La poesia més antiga de la llengua no va passar pels tinters dels copistes i ha caigut gairebé íntegrament en els buits insondables de la nostra ignorància (perquè de les cançons tradicionals que es canten avui, les més antigues deuen ser dels segles XVI o XVII). D’aquestes cançons primeres, però, només se n’ha perdut la lletra i la música, les cançons en si no estan perdudes: formen part del codi genètic de l’idioma, viuen al seu interior, i a vegades algun poeta en troba alguna…[17]
Per les places de Ripoll el monjo enamorat hi podia sentir una altra poesia en llengua vulgar, una poesia, però, culta, d’autor, gairebé professional, i cantada en una llengua vulgar que tampoc no és la catalana però s’hi assembla molt i se sent quasi com a pròpia: la dels trobadors, la prestigiosa poesia de la llengua d’oc, provençal, llemosina, occitana o com se li vulgui dir. I això de prestigiosa no ho repetim a la babalà perquè ho era per tot Europa, i molt, aleshores mateix: la interrelació entre llengües llatines (i fins amb algunes de germàniques i eslaves) era més forta aleshores que ara, per raó de les dificultats en les comunicacions i de la multiplicitat de les llengües, noves aleshores i efervescents. En un temps en què es viatjava a peu o com a màxim a llom de burro, quan un foraster arribava a Barcelona havia tingut temps de sobres d’aprendre català pel camí. En un temps en què molts dels poetes eren nòmades, les cançons es traduïen tot fent via i hi havia un autèntic diàleg entre les alemanyes, les provençals i les portugueses… Molt més clar, ràpid i net que ara. Comunicació directa entre poetes: i entre poemes. L’únic interemediari que pot haver-hi és artístic: el juglar que transmet el poema cantant-lo o dient-lo. Veritable professionalisme, en el qual l’únic valor que es cotitza és l’art. El món trobadoresc és l’edat d’or de la poesia europea, és el paradís viscut, és la civilització europea pròpiament dita. Amb la croada contra els càtars, París i Roma s’encarreguen de truncar-ho violentament i deixen el món occitànic, per sempre, ferit de mort. A Catalunya li va anar d’un pèl. Els seus primers autors són trobadors provençals per la llengua i també per l’esperit.
Un dels més potents i de verb més esmolat és Guillem de Berguedà, un guerrejador vescomte de la muntanyenca regió de Berga, el més gran insultador poeta d’aquesta història, el rei poètic de l’insult: ara barallat amb el rei, ara amb l’altre comte, ara amb el bisbe, a vegades amb l’arquebisbe, sempre amb el senyor del costat… i a tots insulta de la manera que sap que els courà més, encerta el to que convé a cada un, i el resultat, el poema, és divertit i espaterrant, enlluernador, i terrible i temible per a l’atacat. Els poemes contra el bisbe d’Urgell (“que fot homes bo i dormint, i n’ha prenyats més de cent”), insulten d’una manera ben diferent dels que ataquen el senyor Pere de Berga, al qual es dirigeix amb el motiu de Mon Sogre, mentre envia cants d’amor a la seva muller (Ma Sogra!): “Dolça dona de Berga,/ vós sou fin or i el vostre marit merga”. El seu enemic preferit, el dels “ulls de boc en finestral”, és el noble Ponç de Mataplana, anomenat Marquès sense ser-ho, que es va passar la vida rebent insults, burles, i desafiaments, en vers: Marquès tant co’us sapcha en terra/ veus camp e caval e guerra (“Marquès, mentre us sàpiga a la terra/ aquí teniu camp i cavall i guerra”). Ara bé, quan Guillem rep la notícia de la mort del Marquès en lluita contra els moros, li dedica un plany sentit, elogiós, penedit d’haver-s’hi barallat tant, que acaba amb una curiosa visió no gaire catòlica: “Al paradís, en el lloc millor, on el bon rei de França és, prop de Rollan, sé que hi ha l’ànima de mon Marquès de Mataplana, i mon joglar de Ripollès, i mon Sabata igualment, estan amb les dones millors, sobre un paŀli cobert de flors, vora n’Oliver de Lausana”: els protagonistes del cant pirinenc de Roncesvalls, el rei gairebé mític Carlemany, i les dames més gentils, i el seu joglar, i el seu amic Sabata… i el seu enemic preferit: es tracta, certament, del paradís. Aquest virulent poeta és anomenat amb el senyal o motiu poètic de Fraire (germà, company d’ofici) per trobadors com Bertran de Born o Peire Vidal, que l’esmenten i es comuniquen amb ell per dins dels poemes. Les seves obres més famoses foren malgrat tot dues cançons d’amor, una de subtil (“tant tem l’amor que em ten en disciplina”) i una que diu que l’altra nit, amb la seva animada hosta, va fer “un i dos i tres i quatre,/ cinc i sis i set i vuit” combats, però que “si no me li hagués aferrat a la cota/ aviat m’haguera fet tombar/ perquè em feia rebotar/ com si fos una pilota/ car fa de mal cavalcar/ en bèstia que així trota”. També escriví un joc partit amb Aimeric de Peguilhan, en què el de Berga més que amar desamat prefereix desamar i ser amat, “perquè no he vingut a l’amor a esperar/ ni he sigut mai d’aquells desenfeinats:/ jo vull el guany, en dones com en daus”. Al final, al buscabregues de Berguedà el va matar un peó, un soldat dels que van a peu, probablement pagat per algú. Com havia dit ell en un sirventès, “hauré seguit el camí del lluert”.
En el món provençal la poesia, sense renunciar al vol de la seva volada, sense perdre de vista la radical radicalitat de l’individu, té una immediatesa diguem-ne social com no s’ha vist mai més a Europa, una presència activa en les vides de tants, una participació efectiva en esdeveniments públics de tota mena. És la llum: compleix la seva feina d’inventar (trobar) constantment l’amor, planteja afirmativament la qüestió del paradís ara a la terra, i amb duresa i amb humor mira de plantar cara a l’anomenat problema del mal. El patir és el patir dels feliços. De protagonistes les dones, i els dies que siguin per elles, i la mort que no vingui ni si l’heu demanada. I quan els grans absurds s’acostin a fregar-nos la galta, que la por convisqui amb el joc, amb el jugar, amb el pur respirar: el sonet “malvat i bo” del mestre de trobadors Giraut de Bornelh, el “no sé què s’és” del gran Raimbaut d’Aurenga, la tensó de no-res que oposa Aimeric de Peguilhan a Albertet de Sisteron: al nient vulh respondatz (“al no-res vull que em respongueu”).[18] El batec de l’ànsia per un igualitarisme social real és tan potent en aquesta poesia, en l’esperit d’aquesta gent, que la societat en què es produeix, tot i ser encara ben classista, és esclafada i ocupada per una monarquia i una església que no paren d’intentar ofegar un esperit que no es pot fer callar. De sobte, després del cop, l’espiritualitat càtara sembla haver-se esfumat, però a poc a poc alguns dels seus anhels i continguts, com explica C.G. Jung, van ressorgint en l’alquímia, molt practicada i estudiada a les terres occitanes i catalanes a partir de la tardor de l’edat mitjana. Molts occitans emigraren, fugiren o s’exilaren a les terres de parla catalana.
En tres llengües, doncs, es versifica en aquest moment inicial de Catalunya: la del gran cant dels trobadors, la residual i mig oculta dels monjos, i la purament oral del poble (rics i pobres) que canta en llengua pròpia les pròpies cançons. Aquesta darrera ens resulta avui tan transparent que ens és invisible com l’aire que respirem. Bé que indemostrable, la seva influència en la poesia posterior és inclús més forta que la dels trobadors. Però la partida és de quatre i també hi ha de comptar la llengua desapareguda, la d’abans dels romans, la parla ibèrica o bascoide que, subsumida en el llatí, i deixant el seu rastre, entre altres coses, en certes maneres de moure la llengua, determina la sonoritat que adquireix el català, el seu fi foc, tots aquestes elles inicials: “el llampec d’un bot de llebre”…[19]
La sonoritat de la llengua és, generalment, intraduïble. N’és la part gairebé animal i més idiosincràtica. Però no importa, perquè, ho diu Brossa al llibre Cant de topada i de victòria (1951), “No canto en mi mateix, com troba el bou/ Mormols on bellugar la llengua; canto/ Perquè la nostra ment s’ompli de foc/ Cap a les fites”, i aquesta ambició sí que es pot dir en tots els idiomes humans. Cada paraula, com explicava Walter Benjamin en llargues frases, és intraduïble, però tots els discursos es poden traduir. Els components elementals de la llengua són privats de cada una, però la llengua en conjunt és exactament equivalent a qualsevol altra. És ben diferent el ser castellà, que ve trempat per Quevedo, de l’ésser català, galvanitzat per Ausiàs. Però tots som.
Pel que fa a la música, hauríem d’acudir a un cas extrem com és el de Carner, poeta que domina a la perfecció les tradicions musicals autòctones i a més la italiana de la gran època, la barroca espanyola, la francesa de La Fontaine a Baudelaire i a Ponge, etcètera. Carner és un virtuós en tots els metres, els toca tots, i la seva música, tan variada, és genial, genuïnament catalana i inconfusiblement seva. El desplegament sonor o musical de la poesia de Carner, incomparable i riquíssim, és una de les coses més plenes d’inventiva i de saviesa de la història de Catalunya. Això ha fet creure que Carner és intraduïble, com s’ha cregut a voltes de Darío o de Quevedo. L’error ve de pretendre traduir literalment la música, cosa que obliga el traductor a haver d’inventar la lletra. Però en els músics genials[20] el millor és la lletra, perquè la genialitat és humana de contingut, i el contingut en poesia s’expressa també en el contingut, que pràcticament sempre és traduïble. Musicalment Carner és un Mozart del segle de Frederic Mompou,[21] i això ha fet creure als distrets que Carner només sona, que no diu: deixem parlar el Quadern de memòries que acaba de publicar (2003) el poeta i erudit medievalista Josep Romeu i Figueras: “Aquestes qualitats han fet que el lector es deixi endur per un meravellós complex musical i fascinant, com si es tractés d’una manera de comunicació sens dubte planera i expressiva. Però, això, tot i constituir una realitat, escondeix la voluntat de dir pensaments, situacions i sensacions d’una manera molt personal i profunda […] Sovint, el qui llegeix la seva poesia queda pres només per la música de la paraula i el vers, i no té prou consciència de la dimensió i l’originalitat de continguts que s’amaguen sota l’aparent facilitat del conjunt. D’aquí ve que, moltes vegades, Josep Carner sigui assumit només parcialment i aparent, perquè no es copsen totalment el contingut essencial i les claus dels versos, més plens de sentit i autenticitat, més personals i de més profunditat mental i sensitiva del que sembla d’antuvi”.
Quan es tradueix poesia, val més conservar la lletra i inventar-se-li una música en l’altre idioma, criteri seguit en aquest llibre, que conservar la música original i inventar-se-li una lletra nova! S’ha de trobar la música amb què diries allò en l’altre idioma, que no ha de coincidir forçosament amb la música de l’original. Un accent a la quinta síŀlaba d’un decasíŀlab (hendecasíŀlab) té un pes molt diferent en francès que en castellà.[22] El vers que en castellà es diu hendecasíŀlab en català és el decasíŀlab (es compta fins a la darrera síŀlaba accentuada, perquè en català hi ha més mots aguts que plans). En aquest vers, posar un accent a la quarta, en català, té un sentit i uns ecos que no es donen en altres llengües romàniques, i si l’accent és en un final de paraula i s’hi fa quasi cesura, tenim el vers d’Ausiàs March: “bullirà el mar – com la cassola en forn”. El decasíŀlab i la seva música estan i estaran sempre marcats per March. En la poesia catalana hi entren, naturalment, les músiques italianes, i les dels sonets barrocs castellans, però el ritme ausiasmarquià sempre torna a reaparèixer. El sonet com a model pot haver-se après de Dante o de Quevedo o de Shakespeare, però els versos de què està fet el sonet català són del patró d’Ausiàs.
Això no vol dir que no hi hagi decasíŀlabs a la italiana i àdhuc a l’anglesa i de tota mena. El ritme i la dicció (amb tot el que comporten de món mental) de March són notables en diversos moments i versos de Riba i de Ferrater, o més clarament en Foix, i en els pocs sonets de Vinyoli, i encara més en Estellés a tots els seus llibres, i en altres poetes del XX.
I després dels trobadors, què? Catalunya, que ha deixat mitja pell defensant els heretges del país veí, quan veu la magnitud de la garrotada, quan veu que s’afona sense remei el somni provençal,[23] es gira en rodó i mira cap a Espanya, és a dir, cap a l’islam. Passem de la companyia dels heretges a la contraposició amb els infidels, però contraposició i també convivència. Aleshores es conquisten, amb més maniobres i negociacions que batalles, com a regnes en si mateixos, en règim federal, Mallorca (encara que aquí la neteja ètnica fou prou brutal) i València, i també Múrcia, però aquesta fou regalada al rei castellà i escriptor Alfons el Savi pel seu sogre, el prosista català Jaume el Conqueridor, que tenia una manera molt magnànima i familiar amb la política i amb l’imperialisme: no vol crear un imperi, vol fundar regnes independents i repartir-los, diguem. Els regnes de Jaume I són tots ben diferents: l’Aragó és feudal, és un grapat de senyors molt poderosos, cada un amb la seva jurisdicció i els seus costums; Catalunya és feta de unitats molt petites i quasi independents, una mica com les ciutats-estat del nord d’Itàlia; a València el rei Jaume crea el primer regne europeu totalment regit pel dret romà, és un experiment innovador, fet sota la supervisió del jurista Ramon de Penyafort: s’inventen un cos de lleis únic per a tot el regne, els furs de València, un text que és un monument tan poderós com la Llotja valenciana o més. És un gòtic sublim, més que d’elevació, d’equilibri.
Els cristians catalans i aragonesos (i també molts llenguadocians) que ocuparan aquests dos regnes de Mallorca i València, i els seus fills i néts, es trobaran convivint al carrer i a tot arreu amb la llengua aràbiga, que ha encomanat al català tot de cadències i un abundant tresor de belles paraules (semblantment passa amb el castellà i el portuguès).
No cal insistir en la gran potència cultural i artística de l’islam espanyol. A la Xarquia, això és, a les terres que després seran de parla catalana, hi ha poetes com l’eivissenc Ibn al-Iamaní (que diuen que no componia una cassida per menys de cent dinars d’or), com Abu Bakr al-Turtuxí, de Tortosa, o el valencià Ibn Khafaja, d’Alzira, autor d’un lament a la caiguda de València sota el Cid (any 1094) que acaba: “Tu ja no ets tu, València, no ets tu;/ ja no hi ha cases a les teues cases”. O com Ibn al-Zaqqaq, també valencià, immortal autor del poema del cérvol: “Els ulls del cérvol m’assassinen;/ llur llanguiment va fent-se meu./ Per tal d’occir-me, l’espasa nua/ són que sols embeina el somni”. O com el sensual i melancòlic al-Russafí, sastre d’ofici, nascut a la Russafa, que actualment és un barri de la ciutat (“València, de la qual guarde el nom,/ talismà de la pena,/ al meu cor distant”). O els poetes que visqueren la conquesta cristiana, com Ibn al-Abbar (el fill de l’aguller): “Tot s’ha perdut. S’ha perdut el Pont i la Russafa./ S’ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s’ha perdut”.[24]
A l’Àndalus també hi havia grans centres culturals del judaisme, que ja feia temps que estaven en contacte actiu amb els de la corona d’Aragó: la Girona jueva és una punta de llança cultural en l’Europa del moment: poesia, filosofia, càbala… Per al judaisme europeu, el segle XIII a la corona catalano-aragonesa és un dels moments més brillants. Expulsats definitivament d’Espanya el 1492, però ja perseguits des d’uns quants anys abans, molts savis cabalistes jueus catalans passaren a Itàlia a fecundar les aventures espirituals del renaixement en la línia de Pico della Mirandola sobre la dignitat de l’home. En pujar al papat el “català de nació” Roderic de Borja, amb el nom d’Alexandre VI, va fer retirar immediatament les acusacions d’heterodòxia que pesaven sobre Pico i li va deixar doncs sostenir que la màgia i la càbala confirmen la divinitat de Crist etcètera. És la línia que continuarà el mag luŀlià Jordà Bru.
Si primer per a la cultura d’expressió catalana el país veí per antonomàsia eren les terres d’oc, ara ho serà l’Àndalus i de retop tot l’islam mediterrani occidental. I la frontera més interessant i temptadora, la mar. La Mediterrània era una transitadíssima xarxa de camins per on es tocaven les tres grans cultures (moros, jueus i cristians) representades per gent de totes les nacions, de totes les castes…
I és a la bella illa de Mallorca on neix aleshores el venerable Ramon Llull, dit el Fantàstic, dit el Doctor Iŀluminat, dit Ramon lo Foll… Fill de la primera generació de cristians nascuts a l’illa després de la conquesta, el seu coneixement immediat, quotidià, de la cultura aràbiga li serà, a ell, i a través d’ell al món mediterrani i europeu, determinant.
LA IRONIA DE DÉU
Orlando Guillén, des de l’altre extrem d’aquest volum, m’ha passat l’encàrrec d’esbandir les qüestions de context. De fet, el context immediat, viscut o vivible, de cada època ens el mostren els seus poemes i els seus quadros. No es tracta de situar Foix en la història de la Catalunya del XX sinó al contrari, el context en què es mou la Catalunya del XX el donen Foix i els altres poetes i artistes. Ho diu ben clar Ferrater al “Poema inacabat” quan parla dels pollosos anys quarantes:
L’atmòsfera de la desena
te la dóna molt bé el poema
primer d’On he deixat les claus:
el superrealisme, usat
amb talent, és més realista
que el realisme academista.
El poema en qüestió es troba a l’Apèndix, és de Foix, i el seu títol “Vaig arribar en aquell poble, tothom me saludava i jo no coneixia ningú; quan anava a llegir els meus versos,el dimoni, amagat darrere un arbre, em va cridar, sarcàstic, i em va omplir les mans de retalls de diaris”. Ben mirat, reduint l’afer als seus límits estrictes, el context de la poesia continguda en aquest llibre és tota la poesia (la realitat) no continguda en aquest llibre i, per tant, em tocaria explicar la història entera de Catalunya i, com a veïnatge immediat seu, Europa, el Mediterrani, el nord d’Àfrica, més endavant la relació amb Amèrica, en fi, caldria considerar-hi tot el planeta, des de com a mínim els cromanyons fins a Trakl, des del tao fins a Borges, Lowell… Potser, com que de la prehistòria no se’n conserven poemes (que se sàpiga), hauríem de començar amb els magnífics pintors valencians de les coves de no sé quants mils anys abans de la nostra era, com les del Parpalló de Gandia i altres: dinàmiques estilitzacions expressionistes del moviment humà i animal, escenes de cacera, de festeig, de recoŀlecció de la mel, i fins pelotons d’execució…
I ja que hi som, comencem a l’atzar pel segle u després de Crist o de Ponç Pilat, quan a la banda oriental (a l’altre extrem) del gresol mediterrani es posen a interactuar concepcions gregues, romanes, egípcies, jueves i altres de més mesopotàmiques i fins índiques, i apareixen multituds de línies de pensament i de sectes més o menys religioses, una de les quals, el cristianisme, acaba adquirint un poder que serà temible i absolut i marcarà el futur de tot Europa: els catòlics, que escriuran i cantaran en un llatí congelat, tindran de base un llibre hebreu (l’antic testament), i aplicaran un seguit de dogmes trets de textos més o menys grecs (els evangelis, sant Pau, els dits pares de l’església, l’apocalipsi…) sorgits d’aquests segles de barreja de filosofies morals helenístiques, filosofies acadèmiques gregues clàssiques, sintagmes llatins, mitologies egípcies, profecies hebraiques, alquímies alexandrines i eixarms hermètics. Quan l’imperi romà es desintegra o volatilitza, deixa d’herència un parell de coses: a una bona part del continent, el seu argot (el llatí dit vulgar), que donarà lloc a les llengües romàniques; i a tot el continent (i part de l’estranger), aquesta secta apostòlica, el poder ja organitzat d’aquesta secta (que manté la capitalitat romana). Però l’Europa que veiem sorgir de la ruïna de l’imperi romà té unes arrels mitològiques pròpies: en uns llocs, la matèria de Bretanya, la cosa artúrica; en uns altres, els romanços de la guineu; arreu, tot el seguit de llegendes (o realitats) que viuen en les rondalles i en les cançons i són la base espontània de l’imaginari; i en altres llocs, la religiositat més interessada per la deessa que pel déu. Això, mesclat amb el cristianisme tal com se l’assimila el poble, forma un pastitx que ni és cristià ni és artúric: és el fons popular europeu, simplement, que s’expressa com pot amb els elements que té a mà. I de maneres no tan dissemblants a com es mesclaran elements cristians amb elements indígenes, o amb elements africans, a les Amèriques. El cristianisme, doncs, en la seva forma eclesiàstica, ha estat durant molts segles, a Europa, la ideologia dominant obligatòria, sovint cruel i absolutista. I, com hem dit, també fou assimilat i cregut, a la seva manera, pel poble (quan poble hi havia).
En la literatura catalana de totes les èpoques hi ha hagut molts capellans i també bastants frares i unes quantes monges. A la segona meitat del segle XIX alguns catòlics integristes volgueren donar la imatge d’una Catalunya eterna cristiana monolítica. Però la història, com Fellini, treballa sense guió, delira, improvisa. La història no s’escriu, diu San-Antonio, es gargoteja amb el dit sucat en sang. La relació de la cultura catalana amb el cristianisme, complexa i sempre conflictiva, es pot presentar com una obra amb una entrada i cinc actes: teatre actual, no se sap si hi ha hagut desenllaç, el nus no ha estat mai gaire ben lligat.
Entrada: per començar Catalunya se la juga plantant cara al poder de Roma tot defensant els heretges del país veí, la dolça Provença, terra de la poesia: el rei anomenat, ironia de la història, Pere el Catòlic, mor a Muret (1213) defensant els càtars. Era “hom de femnes” i la nit abans de la batalla s’havia entregat a l’amor amb tanta fúria que al matí amb prou feina s’aguantava dret de cansat que estava[25] i a la primera escaramussa els papistes francesos el tombaren del cavall i se’l carregaren, així ho explica el seu fill Jaume en el Llibre dels fets. Aquest rei Pere s’havia fet coronar a Roma i havia jurat fidelitat al papa, però tenia jurisdiccions en parts de la Provença i alguns provençals eren vassalls seus. I quan veu que el seu senyor (el papa) ataca els seus vassalls (els heretges), no ho dubta: la fidelitat primera és amb els vassalls. A més, l’atac dels croats no va contra els heretges sinó contra tot el teixit social, és la famosa frase del llegat del papa, quan el cap militar li preguntà com distingirien els heretges dels bons cristians: “Mateu-los tots, déu reconeixerà els seus”.
Primer acte: l’obra de Ramon Llull, primer dels literats, predicador dels infidels, encès escriptor devot, filòsof de la trinitat i foll d’amor per déu, fou perseguida pels inquisidors amb tant de zel que fins van falsificar documents papals per poder-ne confiscar els escrits, i arribaren a posar-lo a l’índex. No se n’acabaren de sortir perquè Llull tenia adeptes entusiastes i inteŀligents, sobretot a la confederació catalano-aragonesa-mallorquina-valenciana, on les escoles luŀlianes del XIV, si d’una banda pogueren (i ja és molt) desemmascarar i neutralitzar les enganyifes dels inquisidors, en canvi no aconseguiren (però ho intentaren) que els textos del mestre entressin als programes de les universitats, en això tot fou inútil: Llull no hi encaixava, no li volgueren.[26] Els alquimistes sí que adopten el seu pensament com a base filosòfica, ja que amb llur dinàmica teòrico-pràctica hi quadra molt millor Llull que el tomisme aristotèlic averroista acadèmic. Però l’espiritualitat alquímica tampoc no és acceptada per cap església cristiana luterana, romana o grega: per l’alquímia la veritat no és un text, ni que vingui revelat per déu, sinó un resultat i sobretot un procés d’elaboració de l’elixir. El resultat depèn de mi i del meu cos, que és la primera matèria de la gran obra. Diu l’alquimista, i metge (de reis i papes), i dietista, i escriptor (espiritual), i profeta (apocalíptic), Arnau de Vilanova que els alquimistes treballen “fonamentats en el cos i acostumats a ell”.[27] S’assembla més al criteri de veritat brossià que hem vist en parlar de la lògica luŀliana.
Segon acte: el més gran i aspre poeta català, un dels poetes europeus més bèsties o brutals de totes les èpoques, Ausiàs March, se’ns resumeix, en la qüestió que ens ocupa, d’aquesta senzilla i directa faisó: “Catòlic só mas la fe no m’escalfa”. Més que una religió, és una adscripció cultural. Catòlic, aquí, vol dir que no és moro ni jueu, simplement. Aquestes tres religions, comunitats i llengües, convivien aleshores a la terra valenciana d’Ausiàs. El que fa ell amb el pensament cristià predominant, i ho fa amb una humanitat punyent i escruixidora i amb totes les neurones del cervell actives, és discutir-hi, barallar-s’hi a cops de crani.
Tercer: les terres catalanes, com tots els països catòlics, ofereixen un bon contingent de monjos enamoradissos, capellans llibertins, clergues llicenciosos i fins papes bisexuals incestuosos o qui sap què (catalans de València són els famosos Borja). Alguns d’aquests religiosos fornicadors són veritables poetes, com el Capellà de Bolquera a l’edat mitjana o el Rector de Vallfogona en temps de Lope de Vega.
Quart acte: ja avançat el segle dels romàntics, un dels poetes i prosistes màxims de la llengua catalana, Jacint Verdaguer, que era un humil capellà creient i complidor, arribat ja a l’edat madura i essent el poeta més famós i més popular de la història de Catalunya, és suspès a divinis (és a dir, se li retira el dret de dir missa): en un moment donat, suposadament a causa de la pràctica dels exorcismes i en el fons per la seva posició davant de la primera i terrible misèria urbana moderna, Verdaguer planta cara a la jerarquia eclesiàstica (i civil) i ho fa des de la seva posició de creient, de creient de veritat que posa déu per damunt del bisbe, i el bisbe, és clar, no li ho perdona: li prohibeix els exorcismes, li prohibeix la missa,[28] i intenta (sense èxit) recloure’l en un tètric asil de capellans senils i o sonats. Fou una lluita complexa que posà en joc i en crisi molts i diversos elements humans i socials i en la qual participà i s’emocionà tota la societat catalana. El poeta, ja des d’aquell seu mateix moment, havia adquirit, per al poble humil, un valor mític i de símbol tan important que es pot dir que el seu cas és l’encarnació del conflicte en tant que forma bàsica de relació social de la primera era industriosa.[29] El poble confiava en ell, i ell no el va defraudar: ni es va convertir mai en líder de res ni es va deixar acoquinar pels poderosos. Les persones que no el van abandonar en cap moment pertanyien totes al graó més baix de l’anomenada escala social. És a dir, quan apareix un catòlic que s’ho creu de veritat, els seus mateixos socis el fan fora del club.
Últim acte (desenllaç?): la Catalunya obrera i popular de la fi del XIX i el principi del XX, enmig d’una gran efervescència cultural que recorre tots els estrats de la societat, és un viver d’anarquistes amb bomba i pistola, d’àcrates pacifistes, de pedagogs llibertaris de l’escola lliure, de socialistes utòpics (sobretot cabetians constructors de la Icària com l’inventor del submarí Narcís Monturiol), de naturistes i nudistes, d’esperantistes, de teòsofs i espiritistes, de republicans anticlericals menjacapellans. Les revoltes populars se succeeixen i cada una va acompanyada de la corresponent crema d’esglésies i convents… La veu de l’hora és Joan Maragall: el poema de la bomba al Liceu, la gran oda a Barcelona, les imprecacions a Espanya i a Ibèria, els poderosos articles contra la repressió, així com el seu esperit pagà panteista i gairebé luŀlià, en el sentit que veurem més avall, són encara avui una força revolucionària (a favor de la vida i amb la poesia i l’amor com a armes). El poeta Maragall, en la seva llarga trajectòria periodística al Brusi, diari burgès filisteu i conservador, va poder dir “paraules renovadores contra els sistemes caducs”.[30]
Un fill directe d’aquesta fe feliç i llibertària en el material humà és Papasseit, que té la solidaritat de tots els trinxeraires al voltant del seu foc.[31] La línia més rabiosament anticlerical i antimonàrquica arriba a Joan Brossa, autor de sonets insultants i virulentíssims contra l’església catòlica espanyola, un dels quals comença així: “Puta paparra, carronya on fermenta/ La claveguera de la llum del dia”, i acaba: “Aquesta activitat d’ensenyar els altres,/ Aplica-te-la, porca, a tu mateixa” (del llibre Catalunya i selva, 1954).
U
En la literatura catalana, com en certes construccions mitològiques, el personatge més important és el primer, Ramon Llull, mestre de totes les disciplines, foll d’amor i savi autèntic, fora de mesura. Només la seva figura és més alta que la seva llegenda. Cap de les dues ha estat superada. Ja ho diu la rima:
Tres savis hi ha hagut al món,
Adam, Salomó i Ramon.
I ja hem vist què en diu Bru. Val la pena citar la veu segura de Josep Palau i Fabre, dos paràgrafs, datats el 1977, dels seus Quaderns de l’Alquimista:
“Em sembla que, amb Llull, els catalans tenim una mena de gran complex d’inferioritat. Que el nostre més gran escriptor sigui el primer escriptor conegut, i del segle XIII; que les històries de la literatura catalana hagin de començar, inevitablement, amb ell; que el país hagi viscut, més tard, un esfondrament de més de dos segles… Diríeu com si, després de Llull, no haguéssim fet sinó davallar, i que la nostra línia vital, literària, històrica, sigui descendent o decreixent. Moltes llengües i moltes cultures tenen el seu més gran exponent després d’uns quants segles de preparació: Shakespeare a Anglaterra, Goethe a Alemanya, Cervantes a Castella, etc. Però nosaltres comencem pel cim, comencem tan esplendorosament que gairebé tot, després, semblarà poc.
“Si Llull fos un escriptor d’obra breu, intensa i atapeïda, a la manera d’un Sant Joan de la Creu, un Lao Tse o un Rimbaud, encara podríem fer-nos la iŀlusió de rescabalar-nos, d’equiparar-nos-hi, de trobar un nom modern per a oposar-li. Però resulta que no és així, ans tot al contrari. Llull és un escriptor prolífic, d’obra extensíssima, en expandiment. I, per acabar-ho d’adobar, escrivia en tres llengües: català, llatí, àrab. Serà difícil sortir-nos de l’ombra d’aquesta paternitat prepotent. Per sort, la seva obra i la seva llengua són encara molt pròximes. Molt més, per a mi, que no ho són les Cròniques o els escriptors valencians del XV, o el mateix Bernat Metge”.
Ramon lo Foll, després d’una joventut d’aires trobadorescos (relacionat amb la cort, casat i amb un fill, dedicava cançons a les dames, però aquesta part “prèvia” de la seva obra no es conserva, no es coneix), experimenta primer una conversió, amb reiterades i espectaculars aparicions del crucificat, que li dóna el sentit i la direcció de la seva vida (i posa en pràctica el famós “abandona-ho tot i vés al gra”), i, al cap de pocs anys, una iŀluminació que li revela d’un sol cop el contingut de la seva Art, l’art que duu al saber universal, l’Art de trobar veritat, l’Ars magna que val per a totes les ciències, i que anà rebent formulacions més i més perfeccionades durant tota la seva llarga vida, a més de les aplicacions concretes de l’art a les diferents matèries. Amb això inventà, com si fos un mag informàtic o un precursor de les màquines solteres,[32] unes rodes giratòries de conceptes que combinant-se formen veritats: és la làmpara combinatòria luŀliana que utilitzarà Jordà Bru. Un altre foll de precisió ho explica així: “Les rodes combinatòries funcionaven gràcies a un fil roig que les travessava pel centre i que es trobava cosit al pergamí, i de Nit, deia que si es tenia per costum, continuaven rodant i combinant-se en el Somni, com les rodes del Foc Ardent tal i com volia Heràclit L’Obscur”.[33]
Llull té llibres de lògica (un d’ells en vers català, traduït de l’àrab d’al-Gazzali), tractats d’astronomia i de medicina, de retòrica, de filosofia, pamflets contra els averroistes de la Sorbona, un Liber de chaos, un famós tractat de cavalleria, poemes en vers, un grandiós i orientalitzant Llibre de contemplació en déu (escrit després de la conversió i abans de la iŀluminació), un parell de noveŀles. A més d’un seguit d’obres enciclopèdiques, com l’Arbre de ciència i molts altres arbres més particulars. Un dels més interessants és l’Arbre de filosofia d’amor, sobre el qual es llançà l’incansable inquisidor gironí Nicolau Eimeric, obtús i tossut, manipulant-ne i deformant-ne frases per poder-ne inculpar l’autor. L’Arbre exemplifical, un dels més breus, és un dels grans llibres de la literatura: creua la imatge de l’arbre amb la de l’escala dels éssers i dóna un festival d’exemples per cada un dels graons (elemental, vegetal, animal, sensual, imaginal, humanal, moral… fins al divinal) en cada un dels seus estadis (arrels, tronc, branques, rams, fulles, flors, fruits).
El joc trobadoresc dels amors multiformes amb entremesclaments de diversos amants embolicats en la mateixa xarxa d’amor i sovint ajudant-se entre ells per ajudar l’amor apareix en Llull “en diví” en diversos versicles de l’Amic i amat: “Contrastaren-se l’amic e l’amat e viu-ho un altre amic qui plorà tan llongament tro hac feta pau e concordança enfre l’amat e l’amic”.
És luŀlià el concepte central del surrealisme tal com l’expressa el manifest amb una idea que Breton posa en boca o entre cometes de Reverdy i que de fet és una paràfrasi exacta, sols que una mica més mal dita, d’una frase de Ramon Llull que ja es va encarregar J. V. Foix el 1948, amb una de les cites que encapçalen Les irreals omegues, de posar-la sobre la taula: “On pus scura és la semblança pus altament entén l’enteniment que aquella semblança entén”, que és del Llibre de meravelles, una de les grans noveŀles filosòfiques de Llull i del segle. Al París de les avantguardes, els ambaixadors luŀlians eren de nota: entre els francesos, per damunt de tots, el cap pelat i nas de ganxo Max Jacob, mestre del poema en prosa i traductor al francès de l’Amic i amat, i entre els catalans Miró i Dalí, tots dos amics de Foix (la correspondència parisenca-barcelonina entre Dalí i Foix d’aquests anys és rica i interessant) i tots dos molt bon conductors d’aquesta mena de concepcions. Una altra idea genial de Llull és que el sisè sentit no és altre que la parla, i per dir-ho amb més precisió lingüísticament, és el parlar (o el conversar), tema que desenvolupa en el llibre Lo sisè seny.
Llull escriví en àrab, en llatí i sobretot en català. S’expressa en tots els tons, en tots els registres: a més de la gairebé profusió asiàtica quan invoca déu, o de les llargues peces d’argumentació filosòfica, domina la fuetada lacònica de la sentència capital (“Negun home és visible”), la profunditat pagesa gairebé zen de la terra (“Digué el ca al gat que ell menjava les rates i el gat digué que quan dormia no tenia el nas davall la coa”), l’avantguardisme gertrudesteinià, la música repetitiva, la poesia pura de sentir amb el cervell i pensar amb el cor, els proverbis de la saviesa, perquè ho sap tot, sap per exemple que el temps l’inventaren o almenys l’ordenaren les plantes: “Planta posa orde en successió de temps per ço que pusca fructificar”. Una bona part de la seva obra filosòfica és escrita en forma de preguntes i respostes, dialogada: en un passatge, un pebre i una carabassa discuteixen sobre els quatre elements. També usa i abusa dels apòlegs de tot estil i que tant poden tenir un aire hindú com de ciència ficció. Sovint els apòlegs desemboquen en altres apòlegs que desemboquen en altres apòlegs. En un dels passos dialogats explica que la virtut va dir al vici que ella l’acusaria el dia del jutjament, i a la virtut li contestà el vici: “lo vostre franc arbitre m’excusarà al jutge”: no hi haurà condemnes, doncs, i tots som perdonats. El famós problema del mal en la immensa ingenuïtat luŀliana coincideix amb la ignorada solució del bé.
Domina tots els registres però només n’hi interessa un: la veritat. És la seva retòrica, explicitada en el llibret d’Art abreujada de predicació, que només té un precepte: un discurs és bell si és bo, és a dir, si és veritat.
L’únic tema que no tocà fou l’alquímia, però a la seva mort sorgeix de seguida la llegenda del Llull alquimista i se li comencen a atribuir les obres més importants i més influents de l’alquímia europea del XIV, com per exemple el Testament, obra catalana d’autor desconegut i segurament també mallorquí. Llull té, doncs, dues biografies, la del filòsof i savi poeta i home religiós, vertadera (tot i que sembla de peŀlícula, com una llegenda o un mite, però és històrica), i la de l’alquimista, totalment llegendària, inventada de cap a peus (malgrat els detalls de veracitat probable i prosaics que la feien acceptable i versemblant).
La indiscutible presència de Llull en la poesia catalana moderna es fa, en el volum que tenim entre mans, en alguns moments, explícita i emocionant. Veiem la seva figura juvenil, d’abans de la conversió, en un dels sonets d’Estellés traduïts aquí, el 75. En l’aspecte formal, la prosa en poesia de Llull entronca de manera directa amb l’escriptura més lligada als ismes del segle XX, com ara en les Cròniques de l’ultrason de Foix i en els títols d’alguns dels seus poemes en vers. I d’una manera més íntima el procés espiritual luŀlià toca el de Vinyoli, com hem vist.
Llull, com Verdaguer o Gaudí, pertany al santoral popular. Aquesta canonització la fa seva Maria Antònia Salvà: “Sant i Poeta de sublim follia,/ desvetlla l’energia,/ corseca la feblesa al cor de l’hom!” (al llibre Lluneta del pagès). I altres.
L’actitud de Llull, les seves idees, són centrals en l’obra i en el senderi de pensadors catalans del XX com Francesc Pujols o Salvador Dalí.
Amunt i avall per l’escala dels éssers, l’ànima cerca la veritat del creador en les criatures i, segons Mark D. Johnston, de la universitat d’Illinois, “el concepte gairebé exclusivament moral i espiritual que té Llull d’aquesta veritat ajuda a explicar la seva virulenta oposició a la teologia i filosofia de les escoles”. Segons Josep Perarnau “la tònica general” en Llull sembla ser “la de prescindir bastant d’allò que interessa els seus contemporanis”.[34] Ja ho diu un dels mil proverbis: “Com obediència canta, llibertat de volentat plora”.
DOS
A més de Llull, hi ha un altre autor antic que cap escriptor modern ignora perquè no es pot, ni es vol!, ignorar: Ausiàs March, nat en terres valencianes cap al mil tres-cents noranta i mort el 1459, quan la ciutat més brillant de la confederació catalano-aragonesa ja no és Barcelona, és València, i el país veí, el contacte més íntim, a tots els nivells, espiritual, econòmic, demogràfic, aventurer, és Itàlia: els seus poetes, els seus narradors, els seus humanistes, els seus clàssics grecs i llatins… De fet, la capital del conglomerat català-aragonès en alguns moments, i en especial durant el regnat d’Alfons el Magnànim (1416-1458), serà Nàpols. Un dels escriptors més curiosos del moment és un mallorquí que exercirà simultàniament de predicador musulmà (Abdaŀlà al-Tarjuman[35] al-Maiurquí) i de catòlic franciscà (de son veritable o primer nom Anselm Turmeda), venerat durant segles com a personatge de devoció exemplar per les dues religions.
Ja d’abans de Pere el Cerimoniós (1336-1387) es pot dir que València, la ciutat de les tres cultures, és una de les més brillants del Mediterrani. El rei del Punyalet, a més de les moltes novetats que vénen d’Itàlia en italià i en llatí, fa traduir l’Alcorà (1381) i Maimònides (1383). La Crònica d’aquest rei és un grandíssim document humà de la visió que té de la jugada un detentor del suposat poder polític. Després, quan el renaixement arriba a sa maduresa en tota l’Europa occidental, el desinflament català és notori, i encara més amb el barroc. Aleshores més d’un escriptor valencià escriurà en el llatí dels anomenats humanistes (com Joan Lluís Vives, coŀlega d’Erasme i de Thomas More) o en castellà (Gil Polo, aportacions notables al teatre barroc…). Però les acaballes de l’edat mitjana han estat, per a la literatura catalana, just abans de la fulminant decadència, un fulgurant segle d’or: en el XV es passegen pels carrers de València un 75 per cent dels futurs clàssics de la llengua, gairebé tots en contacte entre ells, i llegits per un públic en bona part femení, com es veu en el realisme burlesc d’alguns passatges del Llibre de les dones de Jaume Roig o en El somni de Joan Joan de Jaume Gassull. Els valencians arribaren àdhuc a apoderar-se del papat (la famosa família Borgia, de vertader nom Borja, valencians catalans d’origen aragonès) i als corredors del Vaticà durant un temps s’hi intrigava en català per a desesper dels hàbils intrigants autòctons, que es quedaven bastant in albis.
La gràcia narrativa moderna de l’estil per exemple del Decameró s’impregna en València de les vives aromes morunes de la ciutat en el vers d’arrel medieval però transfigurat en prodigi postmodern de Jaume Roig, en el llibre que ell titula Espill i la veu del poble anomena Llibre de les dones, escrit cap a 1460. Són setze mil tres-cents cinquanta-nou versos de quatre o cinc síŀlabes en rimes consonants aparellades, una summa dels improperis medievals contra la dona que sota el mantell de la misogínia ofereix un no parar d’instantànies molt precises de la vida femenina del seu temps, i pintoresques, inteŀligents, de gran expressivitat (i molta vista) en el traç, molt àgil. L’escriure i el parlar de Roig, entreteixit en l’estreta exigència extrema de la mètrica, és ric de lèxic i de tot, és viu (en parla Estellés al sonet 52 del seu gran foc). L’estil, estalviant articles i partícules, tensant al màxim la maroma de la sintaxi en increïbles equilibris del vers tan breu, és molt atractiu per la música d’avui. A vegades Espriu, per exemple en alguns poemes de Setmana Santa, es recorda de l’Espill, i no és l’únic. El Llibre de les dones és un esquelètic monument de gòtic florit telegràfic filat per Roig en cordill de cànem i tan real com la camisa que la seva primera muller no es canviava en mig any, segons ell, perquè malgrat les pestes que en diu ell o a través d’aquestes es veu ben bé que la seva primera dona era llesta, bella i bona… i a més escrivia. Malauradament per a la nostra literatura ho feia d’amagat i el seu home, que sabia que escrivia perquè sovint li havia vist els dits tacats de tinta, no li va trobar mai cap escrit. Aquesta dona innominada també feia versos, i contra ell, segons el testimoni del seu misogin: “de cert vos dic/ que feia rims/ recitant crims/ que m’afigia” (=que m’atribuïa). Avui no ens podem prendre seriosament la manera com Jaume Roig ataca les dones i per tant hem de suposar que ell tampoc se l’hi prenia. Al capdavall l’atac queda en retrat, i el retrat queda. L’atac funciona com un marc i el retrat com un retrat.
En temps del Cerimoniós, des dels primers llevants d’humanisme italianista, els secretaris de la cancelleria reial creen i despleguen un estil de prosa elevada i elegant que deixarà la seva petja en quasi tots els prosistes del període. Alguns d’aquests escrivans del rei són autèntics escriptors, com el barceloní Bernat Metge (1346-1413), que si amb una mà escriu com un medieval (versos que recorden el francès del Romanç de la rosa, i en un català encara una mica aprovençalat) amb l’altra ho fa com un humanista (prosa rutilant a la italiana però ben original i personal, i de pur i modèlic català). Estellés parla de la prosa cancelleresca en el sonet 48, també: “com busquen,/ als paperots de les cancelleries,/ certa arribada del llatí, que inflava/ veles gramaticals, frases que tenen/ gràcia d’ona o cos adolescent”. És un bell sonet sobre aquest moment literari i que de fet parla de la més bella perla d’un bordell d’un poblet valencià del segle XX. Aquesta prosa “de parada” també apareix al Tirant lo Blanc de Joanot Martorell (cunyat d’Ausiàs March), alternant-hi amb un estil popular, viu, fresc i dialogat. El Tirant agrada a Cervantes, encara que sigui de cavalleries medievals, perquè les formes de viure i d’escriure que presenta ja són modernes. En uns quants autors la tendència a la sumptuositat i l’elegància va tirant cap a la grandiloqüència fins a donar l’estil que en diuen “valenciana prosa”, que arriba paradoxalment a un punt de bellesa espectacular amb Joan Roís de Corella (mort el 1497): “Veritat, eternament regnant, dels cels e del món reina, a les virtuoses dones ínclita fama e perpètua felicitat envia”. Una altra mena de prosa, molt vivaç i divertida, i de gran penetració popular, és la dels sermons de sant Vicent Ferrer, agafats al dictat per “reportadors” professionals, uns sermons suposadament edificants i que a vegades tenen un “substantífic moll” gairebé rabelaisenc.
Si Llull funda la prosa i una altra cosa, a Ausiàs March correspon l’honor d’inaugurar o instaurar el vers en català pròpiament dit i la poesia. La seva obra són 128 poemes. Res més. Tots, menys dos o tres, escrits amb el mateix metre, el decasíŀlab català amb un accent fort a la quarta que pràcticament fa cesura: “Veles e vents – han mos desigs complir”. Però no són 128 poemes, és una obra: el mateix metre, el mateix to, la mateixa veu impressionant que va desgranant, com si fos sense interrupcions, un profund repàs de la seva evolució d’home fins a la vellesa (ja citat: “la velledat en valencians mal prova/ e no sé com jo faça obra nova”, diu el poema 112, conegut com el Cant moral, perquè els seus poemes no duen títols, però la posteritat immediata n’hi batejà uns quants: el Cant moral, els nou Cants de mort i el famós Cant espiritual). Ausiàs, cavaller cristià de la seva època, és catòlic per naixement, diguem, i no ho discuteix ni ho posa en dubte. És pitjor que això. “Catòlic só mas la fe no m’escalfa”, diu al 105, el famós i potent Cant espiritual. En un altre poema, també dels darrers anys, parla del més enllà amb els mateixos termes: “Jo visc al món e d’ell desesperat,/ si en l’altre pens no em calfa molt l’esper”. Tornant al Cant espiritual veiem que el baròmetre de la fe és el cos, la carn, la realitat palpable i palpadora, i, doncs, del plaer promès als benaventurats vol sentir-ne ara físicament ni que sigui una espurna, i així ho demana personalment a déu: “E lo delit que el bon hom de tu gusta,/ fes-me’n sentir una poca centilla/ per què ma carn qui m’està molt rebeŀle/ haja afalac que del tot no em contraste”. En un altre lloc diu que pensar que els homes puguin pensar en la virtut és com predicar la llei cristiana als africans, que ni l’escolten ni la volen sentir.
La primera edició de March (València, 1539) va amb una traducció castellana (la primera d’una llarga sèrie) de Baltasar Romaní, qui designa el llibre com “les moralitats” d’Ausiàs March. En aquestes edicions primeres, i ja abans, en alguns manuscrits compiladors o antologadors de la seva obra, s’ha vist, en l’ordenació, classificació o tria dels poemes, un afany de situar-lo en paraŀlel amb Petrarca, de fer-lo entrar en aquesta línia. Però és en va. Aquí no ens enlluernen Laures ni Beatrius ni dones àngels, les de March són dones amb caràcter, que a voltes l’estimen, a voltes se li entreguen, a voltes no, i alguna li discuteix els poemes i tot. Alguna d’elles és declaradament lletja i així hi tot el fa anar de corcoll. L’amor, la dama, els trobadors, evolucionen d’una manera idealitzada a Itàlia, d’una altra més romanticoide a França, i d’una altra radicalment psicosòfica a València amb Ausiàs.
Si el seu pare Pere March havia escrit el “Jo em meravell com no hi veu qui ulls ha”, ell n’agafa el rebot en el poema 118: “No cal dubtar que sens ulls pot hom veure”. La seva figura preferida és la comparació d’alguna cosa amb ell mateix: així com la nau donada als vents… així estic jo… O fins i tot: així com déu tal… així jo qual. O bé: si sóc amat s’haurà de celebrar festa perquè en el món s’haurà guanyat un cos, tal com el cel fa gran solemnitat quan arrabassa a l’infern una ànima, i doncs caldrà que “los cantadors amb melodia canten,/ los trobadors a fer dictats acuiten,/ los aldeans salten, córreguen, lluiten,/ los amadors d’amar bé no s’espanten”. Aquest instant festiu és excepcional en l’obra marquiana. El to habitual seu és més de com quan diu, per exemple: “Lo cap al coll és càrrega feixuga”.
Per algun d’aquells misteris de la textura física de l’obra d’art, March, com Maiakovski, o com Whitman, és d’aquells escriptors que escriuen de tal manera que al llegidor li sembla sentir la veu real, humana, de l’autor. La de March, segons Palau i Frabre, és la de l’home de les cavernes, impossible sense una gran força de mossegar a la mandíbula inferior: “El verb d’Ausias March –molt més enllà que el del petrarquista, el renaixentista o el medieval– és el de l’home de les cavernes. És fam i mossec. Aleshores àdhuc la seva retòrica pren sentit. La seva retòrica és la possibilitat de mastegar, de devorar, al més físicament possible, una idea o un concepte”.[36] Gasta el més aspre vocabulari psicològic i filosòfic (voluntat, raó, esperit, enteniment, sentiment, seny, pensament… ànima, cos, simple, compost… apetit, desig, voler, amar…), però els seus conceptes sempre tenen estrella, i els seus versos. Llegint-lo som a la intempèrie de Vinyoli, ja. Tots (i aquí la precisió quantitativa és precisa i exacta) els poetes catalans moderns el senten com un modern, o més ben dit com un cervell medieval en un crani prehistòric lluitant amb una angoixa (o felicitat) moderna. Explorador gran de les selves o deserts de dins, doncs, perora amb poderosa veu contra la realitat però des de dins, res a veure amb els nyicris que la celebren sense ni haver-hi entrat. És, Ausiàs March, “savi sabent”, perquè ha despès tot son seny.[37] I sempre terriblement amenaçat o remogut “per l’apetit que tot per carn se guanya”. Encès de desig carnal i discutint-hi a grans veus (amb el desig), no és antipetrarquista ni pro. Alguna vegada roba un adjectiu de Petrarca amb tanta tranquiŀlitat com pren un substantiu d’Arnaut Daniel, però la seva obra n’està a anys llum. Els detectors de mentides que el poeta valencià posa en marxa amb els seus versos estan avui en plena activitat i eficàcia. March mobilitza tota la realitat que l’envolta (amb algunes imatges extretes del món animal i moltes de situacions humanes crítiques), incloent-hi déu i l’ànima infusa (compara els seus sentiments d’amor i de desamor amb les grans maquinacions de la teologia, a voltes, o amb les actituds de déu), i mobilitza també els ensenyaments d’Aristòtil i de sant Tomàs (però quan es posa a discutir d’escolàstica sembla filosofar a martellades i amb lucidesa paranoico-crítica), i acut a Sèneca, i convoca els trobadors, i Dante i Petrarca… La saviesa, la cultura, el suc de cervell, la vida, tot ho crida en sa defensa, però la seva voluntat rebel, quan veu una dona que li agrada ja la vol. I també hi ha el terrible moment, ja de gran, pels volts del poema 119, en què s’enamora d’una dona que no li agrada, encara que per ser més exactes o fidels hauríem de dir el terrible moment en què es posa a desitjar i a muntar una dona que no li agrada, però que no sé què deu tenir en el gest, en la manera de moure’s, que…
Gairebé sempre, al davant dels poemes d’Ausiàs hi ha una dona o altra. A dins hi ha un seguit de personatges o persones que apareixen repetidament i donen força i vida a les comparacions: els mariners “perillant en la mar”, el malalt i el seu dolor que en la nit creix, el condemnat a qui donen falses esperances d’indult, el vailet perdut en la incertesa del seu destí (“caent, llevant, sí com infant en roques”, poema 100), el rei que es troba vençut per un simple mortal… La qüestió social o política és clara, els poderosos són feres, carnívores i herbívores: “Sí com lo llop la ovella devora/ e lo gran tor segur d’ell peix les herbes/ així los reis los pobres executen/ e no aquells havents en les mans ungles” (104).
En la seva aritmètica, quan diu dos almenys n’hi surten quatre: “en amor veig dues dificultats,/ una en saber qui és, d’on ve, què fa,/ altra en eixir d’ell qui en ses mans està,/ e quant, e com, fa contents sos criats” (123). Però això no ens ha d’estranyar en el poeta que confessa: “Lo cinquén peu del moltó amb gran cura/ jo he cercat, e no en té sinó quatre”.
El vers de March té una forta irradiació cap al món castellà, superior a la de qualsevol altre poeta català antic o modern. Quevedo n’hi traduí al seu aire alguns poemes. Garcilaso ja li havia manllevat alguna estrofa. De tots els poetes medievals i renaixentistes europeus March és el que té més presència en la poesia del segle XX, sobretot dintre de la seva pròpia llengua, és clar. Trobem ecos del seu vers en Rosa Leveroni (que en parla i el valora des d’una perspectiva moderna), en Foix (tota l’estructura del vers de Sol, i de dol), en Carles Riba (que titula el llibre Salvatge cor a partir d’un vers d’Ausiàs: “en tot lleig fet hagué lo cor salvatge”), en Ferrater (el títol del poema “Tant no turmenta” és d’un hemistiqui marquià: “Dolor d’amor a mi tant no turmenta/ que eixir volgués de son amargós terme”), en Vinyoli (evidents en l’aspresa dels sonets que formen els Cants del separat, del llibre Realitats, i audibles en altres llocs). La connexió amb March arriba al súmmum en Estellés, per al qual és el primer referent, una presència constant i, sobretot, el millor amic. Els accents i l’accentuació de March sonen en molts altres poetes del XX (com Blai Bonet, com Llorenç Moià Gilabert de la Portella o com Josep Maria Llompart, per citar només tres mallorquins d’obra interressant i molt considerable) i del XXI (com s’anirà veient amb el temps).
Cap al final del poema 114 (última època), hi ha la seva signatura:
Així dispost, dolç me sembla l’amarg,
tant és en mi enfeccionat lo gust,
a temps he cor d’acer, de carn e fust,
jo só aquest que em dic ausiàs march.
PIM PAM PUM
L’art romànic (arquitectura, pintura, escultura…) neix al Pirineu català.[38] Els monjos de Ripoll són els introductors de la ciència aràbiga a occident. La primera gramàtica d’una llengua vulgar és la de Ramon Vidal de Besalú. La primera filosofia en llengua natural (i no sols en llatí) és la de Llull. Etcètera. La primera traducció de la Divina Comèdia a un altre idioma és al català (Andreu Febrer). Quan Jaume I hagué reconfiscat als moros els molins paperers més importants de la conca mediterrània, els de Xàtiva, al sud de València, el de la corona d’Aragó esdevé el primer gran arxiu que guarda còpia, en paper, d’absolutament tot (per als segles XIII-XV aquest arxiu, amb seu a Barcelona, és el més abundós d’Europa després del Vaticà). En fi, que el món català és verament capdavanter i precoç en tot… fins en la decadència. La seva esplendor és espectacular en temps del romànic i del gòtic. Quan arriba el renaixement ja comença a perdre presència, i en el barroc gairebé sembla que hagi desaparegut de la palestra de les nacions amb veus i vots. “La precocitat del desenvolupament econòmic i de la potència política del grup català, al segle XIII, ha originat la profunditat de la crisi general que ha sofert al segle XV” (Pierre Vilar). “L’estel matutí és el que més aviat declina” (Rodolf Llorens).[39] L’historiador Ramon d’Abadal ja troba els inicis de la decadència de Catalunya en el regnat de Pere el Cerimoniós (segle XIV).[40]
El decandiment, en el terreny cultural i sobretot en la literatura, que és on es nota més, va del XVI al XVIII, que són els temps en què la característica social més notable a Catalunya i València és el bandolerisme i a Mallorca (pràcticament oblidada pels reis espanyols) les lluites entre botifarres (aristòcrates) pel poder local. Així, s’evaporen (excepte excepcions) la literatura i l’art lligats al poder i al prestigi o que hi puŀlulen al voltant, mentre les capes més altes de l’aristocràcia es van castellanitzant més i més. Els petits senyors per contra es troben convertits en bandolers. Els grans centres de poder autòctons van desapareixent: aquest és el barroc català, un art de pressupost baix. Més de guix que d’alabastre.[41] En les arts aplicades i les artesanies, en les arts suposadament menors com l’estampeta o la cançó anònima, en l’arquitectura de masies, que és una arquitectura d’anar per feina, utilitària i genial, o en la de torres de vigilància senzilles i tan elementals que a voltes semblen neolítiques, o en la d’esglésies de poques pretensions, el barroc català és un art de gran impersonalitat, popular, pobre, pelat, quasi despullat. La façana d’una església de poble pot ser una paret nua i llisa, però acabada per dalt en una ondulació grassoneta, sensual, que basta per donar-li el pressentiment complex d’allò barroc. Mentre les Castelles, en la seva màxima força d’irradiació, se’n van a Amèrica a especular amb la importació i exportació d’Eldorados, els països de la corona d’Aragó (ja en camí d’esdevenir ex-corona) es reclouen en llur pròpia salsa, o en llur pròpia manca de salsa. La manera com els catalans participen de l’or que arriba d’Amèrica és preparant emboscades per atacar les diligències que se l’emporten a Gènova: fent-se bandolers. El barroc català se significa en la senzillesa i l’economia radicals d’una cançó. Pot ser la cançó de la mal maridada que encomana les penes al rossinyolet que se’n va a França, o el romanç, d’èpica destiŀlada i breu, dels bandolers dels boscos del Montseny. Al Quixot hi surt una paraula, una sola, en català: lladre, i la diu un dels bandolers catalans de la colla de Perot Roca Guinarda referint-se a la gent del poder, als senyors. Perquè la figura del bandoler sovint té tela social política (en les rivalitats endèmiques internes de Catalunya, en la guerra espanyola de successió…). Ja que hi som s’ha de dir que don Quixot, quan arriba a Barcelona, a més de departir amb els bandolers, veu dues coses que no havia vist mai: la mar i… una impremta. Perquè el famós decaïment afectà més els escriptors que no els editors, és més espiritual que no material. Els primers impressors (sobretot barcelonins i valencians) del XV i el XVI publiquen, entre altres, i moltes, coses, els fruits de la gran riquesa catalana (sobretot valenciana) dels segles XIV i XV, tan recent i que ja sembla tan lluny.
Som al barroc, ells han arribat a Amèrica, viuen el seu magnífic segle d’or, són la primera potència mundial (en literatura),[42] i ara sí que per als catalans el país veí seran els castellans. En literatura, en art, en política interna i externa. Demogràficament, en canvi, la immigració d’occitans pobres cap a Catalunya i València i Mallorca torna a ser seguida i copiosa.
Però (és un però que ha fet córrer força tinta) en aquests segles en què no hi ha gaires prosistes ni poetes de renom (tret de Vicent Garcia i d’uns quants altres[43]), resulta que, tal si d’una d’aquelles fabuloses eres imaginàries es tractés, proliferen com mai els poemes anònims, els versos i versets de tota mena, de circumstàncies, polítics, d’agitació, festius, amorosos, absurds, de tot… una abundància enorme de “gèneres menors”, d’obretes en general limitades, o clavades en la circumstància, però entre les quals es troben les meravelles més estimades pels poetes, pels infants i per les persones. Vegeu la rica floració de poesia política del país valencià, i la quantitat de versos que produí arreu la guerra de successió, en la qual s’hi acabaren jugant les llibertats nacionals d’uns i altres, i el teatre popular de denúncia o de diversió o de totes dues coses, i la poesia humorística, i les endevinalles. I no oblidem que en aquesta era es va parir –amb un sistema de valors que és alhora medieval, barroc i modern– la pràctica totalitat del bell tresor del romancer i de les cançons populars que el poble salva i arriben, cantant-se, als nostres dies.[44]
Molts poetes anònims i també uns quants autors, el més conegut i reconegut dels quals és l’immortal (pels pèls) Francesc Vicent Garcia (Tortosa, 1579 – Vallfogona de Riucorb, 1623), conegut popularment com el Rector de Vallfogona (perquè ho era), que en una bona part de la seva obra es dedica a imitar una part de la de Quevedo,[45] amb un català ple de cultismes i de vulgarismes, amb formes ara dialectals i ara peregrines, sovint llatinitzants o acastellanades (i no, com s’ha dit, per afluixament de l’idioma[46] sinó per tria estètica, per barroquisme) i conreador d’una seva musa ben peculiar i que sempre ha sigut molt estimada pel poble pla: poeta sovint jocós, eròtic i burlesc, té, també, la seva gravetat. No fila seda sinó estopa. En “la immunda/ gruta de l’univers, alberg de pena”, sí, però Garcia no s’aventura en les tenebrositats de Quevedo, el seu negre sempre té reflexos d’albergínia, no pot defugir allò que en diríem l’alegria catalana. És emperò de Garcia l’únic poema català de l’antologia de l’antipetrarquisme preparada per Johannes Hösle, Texte zum antipetrarkismus (Tubinga, 1970). A l’últim moment, quan el bufarut temporal anava a tancar de cop la porta de la immortalitat, Garcia allarga el peu, impedeix que se li tanqui i, pels pèls, s’hi esmuny.
Altres poetes més o menys notables o mediocres poblen aquest període del “sense poetes”, però sempre és el Rector de Vallfogona el que exemplifica la penetració del model de barroc castellà en les lletres catalanes, cosa que en el seu cas és una maniobra o actitud una mica o molt paròdica, burleta i desinfladora de la sublimitat (elements que no manquen en el model castellà que s’imita), i amb molta fascinació per la merdologia (igualment). El Rector i els seus contemporanis escriuen sonets seguint el patró quevedesc, estrofes castellanes com la lletra (letrilla) o la dècima (aquesta tindrà molta vitalitat en la poesia de batalla, d’agitació, de carrer, de teatre popular, fins a Josep Robrenyo i altres de ben entrat el XIX i àdhuc més ençà), però la marca més forta de la literatura castellana, més que en l’estrofisme, radica en la llengua, en mil detalls lèxics i sintàctics importats, i sobretot en les figures de dicció, en els conceptes retòrics directament calcats del barroc veí, en la preferència pels adjectius que estaven de moda entre els seguidors de Lope, “llocs comuns de les muses de Castella”, per dir-ho amb un vers del mateix Garcia. Altres poetes amb moments interessants i curiosos treballs d’equilibris amb la llengua són fra Agustí Eura (“No és filla monstruosa i avortiva/ de l’acció destructiva ta existència?”) i Francesc Fontanella (“la pols que cau desperta/ a la que està dormint”), a més del menorquí Joan Ramis, més aviat neoclassicitzant (Menorca, en acabar-se la guerra de successió, passa un segle sota domini anglès i manté més a ratlla l’influx castellà). Un cas extrem d’abarrocament és l’Atheneo de grandesa de Josep Romaguera, que hi conjumina el vers, la prosa gracianitzant i el gravat (emblemes). El mateix vici pot ser virtut o vici segons com es miri: Garcia es veu com un deturpador de la llengua, gairebé un traïdor, i Eura, que la té igual de diguem-ne impura, és considerat un defensor del català en els moments difícils. I tots dos fan el mateix: escriure, a l’estil de l’època llur, en català.
I és que Vicent Garcia, rector de Vallfogona, ha estat anatemitzat de mala manera per la fi del XIX i el començ del XX per haver acceptat alegrement el sotmetiment a les lletres foranes i a sobre (cosa més greu) perquè tenia (i té) èxit, i per acabar-ho d’arreglar és un malparlat irreverent, i rialler de les baixes passions fisiològiques i altres, si altres n’hi ha. El terme de “vallfogonisme” ha estat en alguns cercles de quadres culturalistes despietadament despectiu. La seva influència, s’ha dit (i encara ho repetia un historiador literari tan preparat com Riquer), fou funesta. Timbre de glòria. Altres han passat sense pena ni glòria. Autors tan castellanitzats com ell però més diguem-ne edificants no han estat bescantats, potser perquè són gairebé invisibles. El perill que veien en la penetració vallfogonesca és que existia. Existeix ininterrompuda fins al teatre de Robrenyo i de Pitarra per una banda i per l’altra fins a les primeres provatures del Carner infant i adolescent. Després el mateix Carner se n’allunya i durant un temps ningú en parla, però quan Carner era nen Garcia era un poeta que es llegia, que es deia en veu alta i que se’n contaven anècdotes i acudits. Diu Albert Rossich al pròleg de l’edició facsímil (Barcelona, 2000) de La armonia del Parnàs:[47] “La immensa fama que va adquirir es va mantenir inalterada –superant fins i tot la prohibició de les seves obres per la Inquisició (1782)– fins al triomf de la Renaixença. Llavors, la crítica el va presentar com el culpable de la castellanització literària i de la decadència de la literatura catalana, i va començar una etapa de descrèdit que tot just ara comença a ser superada”.
En el moment antologat avui per Guillén el poeta que verament s’aproxima al Rector com a artista és el ja repetidament citat Rosselló-Pòrcel, amb poemes com “Espatlla” o “A una dama que es pentinava darrere una reixa en temps de Vicenç Garcia”. En un dels seus darrers llibres li fa un homenatge Pere Quart (Poesia empírica, de 1982, el poema “Pastoral”). Les generacions que vénen just després de les aquí representades el reivindiquen, el llegeixen i l’utilitzen. La seva llengua, diguin el que vulguin els puristòlegs, és catalaníssima, tortosina, respirable, viva i brillant, i plena de pilleria.[48] El miracle de Vallfogona és que és un imitador i amb tot és original, té caràcter, i una acusada personalitat pròpia. I quan vol és molt divertit. Alguns dels sonets, com el que dedica al bandoler Roca, a qui té “per lo més gran pillard del cristianisme” (on ‘pillard’ està en el sentit propi de lladre i en l’arcaic de pilar), o els que dirigeix “Al malèvol lector” i “Al crític lector” (aquest acaba que, facis el que facis, vagis on vagis, “sempre, pio lector, seràs un ase”), són part constitutiva de la tradició catalana, com alguns dels seus romanços: en una recent Semblança de Vicent Garcia[49] diu Albert Roig: “La singularitat del fil de Garcia, fill de la viuda d’un espardenyer, és aquest fil de cànem, ‘l’estopa catalana’, ens diu, amb què vol apedaçar el món romput [‘lo món, que romput està,/ ans que del tot se desfile’]. I encara Jacint Verdaguer, fill de pagès, tornarà a filar amb el cànem garcià Sum vermis, el seu sentit cant espiritual: ‘Jo no só pas la industriosa eruga/ que entre el fullam de la morera es fila/ de finíssima seda lo sudari./ Jo me’l filo del cànem de mes penes’”. La gran fama de Garcia és merescuda, i deformant un vers seu podríem dir que importa “més que per lo barroc, per lo barato”. Per l’alegria que hem dit abans, una alegria material, immediata, gairebé tàctil, una manera epicúria de fruir de la sensació immediata de les coses, un plaer visible, més que en el contingut dels poemes, en les comparacions, en la manera de coŀlocar el vocabulari, en la sensació física del parlar.
Deu ser significatiu d’alguna cosa que encara avui estiguem esperant una edició mitjanament completa de la seva obra (l’última és del XIX i força defectuosa). Com diu ell en acomiadar-se d’una mossa gravada de verola: “adéu-siau, que em par que em naixen ales/ i em torno corb després que pic carn morta”.
TRES
Malgrat la seva indiscutible i discutida importància d’aleshores i d’ara, el Rector no és el poeta que dóna a aquest període balderament barroc el seu caràcter i categoria de pedra fundacional com fins ara hem vist que ho eren els trobadors i Ramon Llull i Ausiàs March. Aquests són puntals, fites, farers, poseu-hi la metàfora que vulgueu, que predeterminen trets constitutius essencials del que serà i és la poesia, i sense que això pressuposi limitar res perquè, al contrari, qui més s’hi acosta, als fundadors, més lliure es veu abocat a ser. Ho diu una cançó popular d’aquelles valls pirinenques d’alta muntanya per on cavalcava el comte Arnau: “Jo en tinc una rael/ de la primera planta,/ n’és la flor verdadera/ que no es pot ignorar”… El llegat trobadoresc apareix com a número zero, arcàdia prèvia, paradís primer però perdut no, perquè va existir: existeix: si s’escolta bé se sent el seu dir feliç i sencer, al mig del pas de la vida, tocant a la cruïlla del que potser té sentit. L’u, en tota l’amplària del terme, és Llull. Seguint l’ordre crònic, correspon el dos a March, el nostre gran contemporani bé que actuï des del XV. I ara veurem el tres…
Els trobadors enceten, i ho fan sense l’ombra d’un dubte, la ruta que estem recorrent, ells descobreixen (inventen) la mar on encara pesquem. Llull la posa en català, posa el món en català: la seva alenada encara ens manté avui inflades les veles de la llengua, i no exagero. Ausiàs marca la fondària humana a què estem moralment provocats a entrar. Ara ve un altre començament dels començaments d’aquests que sense ells, no seríem: ara vénen els primers poemes que sentiren tots els aquí presents, del primer a l’últim. Ho repeteixo: ara vénen els primers poemes que van sentir els aquí presents, tots, de Liost a Estellés: el primer ham que la poesia els llançà a ells o que la poesia llançà en ells: hem anomenat la cançó popular, la que sol venir sense signatura d’autor i és de tots. L’amor i la guerra i la sal de la terra, la metafísica i la non-non, el viure de riure i l’altre, tot. Alguns dels millors poemes de la llengua, i no semblen dictats per lletraferits sinó trets per gent corrent:
‘Queixa cançoneta nova,
qui treta l’ha?
qui treta l’ha?
N’és un jove de la plana,
un català,
n’és un jove de la plana,
gentil romà.
I vés a saber què volia dir “gentil romà” per un jove català de la plana (que aquí segurament es refereix a la plana del Rosselló)[50] d’aquell temps de posem cap al 1700. Potser ho havia sentit de nen en un sermó d’església i s’imaginava que els gentils romans eren el súmmum de la gentilesa i de la gallardia, com els herois de romanç. O potser vol dir que és alhora pagà (gentil) i catòlic (romà)? O vol dir gitano eixerit? O és un senyal d’entre l’enamorat i la seva amor…?
En conjunt i de manera impressionista afirmaríem que el gros del cançoner popular prové dels segles barrocs, en el sentit més ampli d’uns temps que en part encara duren, també. O que tot just s’estan acabant. La cançó anònima ja dóna, ja sap, la definició i el caminar del català modern, el d’ara. Moltes peces n’han arribat vives al XX, cantant-se. La poesia popular és el punt de suport per moure-ho tot que fa possibles les renaixences de la poesia sàvia i de totes menes en el XIX, és la força invulnerable de Verdaguer, és el vent de bandera de Maragall, és, en fi, entre altres coses, la primera lliçó de música de Carner, la que li marcarà i assegurarà el sentit del gust i el del plaer, la que tota la vida aprofita i ensenya.
El romancer autòcton, i cal aquesta precisió perquè en la literatura popular, siguin cançons, siguin rondalles, l’intercanvi de comunicació entre com a mínim les llengües llatines torna a ser molt més directe i desacomplexat que en la literatura escrita, o sigui que ho direm millor: els romanços de temes autòctons no reelaboren èpiques medievals com fa el romancer castellà amb el cantar del Cid i altres. A part d’alguns personatges com el comte Arnau, que provenen de fons llegendaris més antics però desconeguts, els herois del romancer català solen ser contemporanis perfectament historiats, datats, documentats i fitxats: els bandolers. Petits nobles o simples pagesos, al defora de la llei, embolicats en rivalitats també autòctones com la dels “nyerros” contra els “cadells” (divisions complicades en les quals un dels elements és la competència entre la petita noblesa i els poders municipals de les viles), o inclús herois de la guerra de successió, com és el cas de Bac de Roda (1713), que al peu de la forca declara que no el pengen per lladre, com volen fer creure, sinó per haver volgut que visqui la pàtria. Són herois de la llibertat, caps de quadrilles llegendàries perseguides per autèntics exèrcits que no les aconsegueixen eradicar. Un altre romanço impressionant, amb l’amenaçador “bon cop de falç” repetint-se i repetint-se al refrany, “perquè el rei nostre senyor/ declarada ens té la guerra”, és el dels Segadors, que tracta dels fets de 1640.[51] La cançó d’En Serrallonga, bandoler d’origen camperol que es barrejà en totes les lluites del moment, és de cap al 1630. Serrallonga esdevé un heroi en l’imaginari popular, passa a la literatura castellana com a protagonista de teatre, i en la catalana hi apareix de molt diverses formes i maneres i tocat per mans molt diverses, fins a la gran creació de Maragall que duu el títol de “La fi d’en Serrallonga”, extraordinari i exaltat poema de propaganda dels pecats capitals.
Cap al final de la gran i llarga època dels bandolers heroics en ve una de simples lladres a voltes en cançons dictades en primera persona del lladre, com la famosíssima i tan estimada cançó de lladre que no sé quina quinta essència conté de melangia o de plaer de viure o de què, i que comença
Quan jo n’era petitet
festejava i presumia
i ara que sóc més grandet
m’he posat a mala vida.
Adéu clavell morenet,
adéu estrella del dia.
Me som posat a robar
ofici de cada dia…
tal com es canta avui a Perpinyà, aleshores una de les grans ciutats de Catalunya, i capital del Rosselló, i, amb lleugeres variants, a tot arreu.
Un altre tema que molts autors cultes del XIX i el XX prenen del romancer popular dels temps barrocs és el del comte Arnau, figura gairebé draculiana del condemnat a patir la mort vivint, sense repòs, sempre cavalcant el seu cavall demoníac. Amb Maragall el comte Arnau s’omplirà de significats aurorals en el sentit nietzscheà del sobrehome i en el sentit maragallià (més prop de Novalis que de Zaratustra) de la funció salvadora de la poesia popular, en un dels poemes de més atreviment i ingenuïtat que s’hagin escrit a les portes del segle XX. A més del de Maragall, el comte Arnau protagonitza molts altres poemes, alguns d’ells èpics en llurs dimensions, com els de Josep Maria de Sagarra o d’Agustí Bartra.
Però la veritable i més notòria penetració de la poesia popular en la poesia diguem-ne culta (a través sobretot de Verdaguer a la manera romàntica i de Carner a la manera del XX, encara que no s’hauria de personalitzar tant perquè hi està ficat tothom), és una cosa relativa al to, a la textura del material artístic. “En art el bé i el mal són qüestió de textura” (Víktor Xklovski). I la gran volada i represa de la poesia en català a partir del XIX per arribar a l’explosió del XX, l’insòlit enriquiment de les textures, té la font d’energia i el trampolí de llançament en la serenitat, en el seny idiomàtic de la cançó anònima, amb la seva música i tot, en aquest extraordinari i senzill domini de l’expressió del sentiment (per definició no dominable, si se’n fa cançó). Seny i també les seves follies idiomàtiques, quan toca, perquè en les cançons populars hi cap tot, s’hi juga amb estètiques molt diverses, i hi entren tots els estats d’ànim. Moltes deuen ser obra de dones.
Algunes cançons infantils, en llur ritualització de certs episodis del joc o de la vida, semblen sostenir, amb l’idioma i les rimes d’avui, continguts espirituals del temps de l’home de les cavernes. Les cançons de nadal a voltes segueixen patrons verament medievals però les seves melodies i el detall de la lletra i fins de la sintaxi ens duen al temps del bandolerisme o més ençà. Algunes de les d’amor podrien ser de qualsevol època i demostren uns autors o persones de finíssima emanació humana.[52] Una de les més populars, d’entre les nadalenques, “Lo desembre congelat”, sembla obra de poeta savi, pre-rococó i pre-romàntic alhora, i d’afilada concepció rítmica. En conjunt, com es veu, tornem a ser al concepte de barroc popular d’aire romànic i coloració romàntica amb el seu regust indemostrable de pedra i llengua pre-romana.
Com si fóssim en aquells moments de l’edat mitjana, de quan el català naixia, ara, en els segles dits decadents, sorgeix una cançó o poesia de propietat comuna i indivisa que s’apropia la terra com a tal i torna a batejar de nou els llocs de sempre amb els seus mateixos noms de sempre, perquè som al primer dia (de la creació). Els autors no han ni desaparegut, perquè no s’havien mostrat mai. D’incògnit soltaren la cançó tal si l’haguessin après d’un altre. Una necessitat coŀlectiva de dibuixar-se un paisatge i viure-hi s’acompleix per mitjà d’aquesta art expressant-se per múltiples boques que no signen. Deixar en la confusió implícita la qüestió de la paternitat de l’obra perquè en el fons no importa és postura barroca. O sí que importa: importa justament que sigui anònima, que qui vulgui la pugui adoptar com a filla pròpia: poemes orfes, cançons òrfenes, orfeus orfes. O bé: poblar l’aire de cançons que hi surin lliures, omplir-lo.
La poesia popular és de tothom perquè per sobre de doctrines i d’ideologies imposades des de fora ella imposa seguretats i inseguretats centrals de la persona: la imperiosa i misteriosa sensació del viure, i ho fa, sobretot, a través de certs detalls de l’expressió, simplement. La gamma de sentiments humans artístics hi és amplíssima, des del dadà d’algunes cançons adultes o infantils però sense edat, i dic dadà perquè es troben alegrement situades a la ratlla d’entre entrar pel sentit o per qualsevol altra banda (“La lluna la pruna/ vestida de dol/ son pare la pega/ sa mare no ho vol”), fins a la solemnitat nocturna i punyent de la cançó del comte Arnau, passant per autèntics protagonistes del gran teatre del món com l’hereu Riera i sa estremidora cançó que al capdavall no és sinó un ball. O la terrible i truculenta història, contada, això sí, amb aquella contenció de serenitat com a forma extrema de l’emoció, que narra “El testament d’Amèlia”.
És prou difícil parlar d’aquest “autor” difós entre mil autors no declarats i amb qui tothom s’identifica. Cents d’autors no anomenats que han deixat anar llur cançó com un regal dels déus i sense altra garantia de permanència que no sigui la cançó mateixa en el seu anar-se cantant. El cantar-se dels cantars. Aquí neix la poesia actual i la que vindrà, en el que és sa textura física, en la seva actitud d’art i fins en l’obligació que ens imposa de no embrutar o embolicar el sentiment amb sentimentalismes. Cada apartat d’aquest epíleg, doncs, és el del néixer. Com a poetes de la poesia catalana, podem dir que tothora naixem. Naixem quan neixen els trobadors. Naixem quan a Llull li és revelat el món. Naixem quan March forja el vers català. I ara, en els segles de la decadència política o nacional o coŀlectiva o com se n’hagi de dir, resulta que aquesta magnífica ascensió de la musa popular ens torna a situar en l’instant de “commoció de l’àrid” i “dispersió del buit” que és el néixer, cosa divina:[53] l’instant en què l’aire s’omple de cançons de tots colors, de tots els aires, i que no pertanyen a ningú.
El reconeixement de la valor poètica de la cançó popular, del romanticisme cap aquí, és unànime i entusiasta. Per agafar-ne els dos exemples més forts, podem dir que la forma com Verdaguer i Maragall s’enamoren de la musa popular és ben diferent però igual de profunda i de certa. Verdaguer s’hi identifica, amb ella, es transforma en ella,[54] s’hi transfon, amb el propòsit d’operar in vivo la transsubstanciació alquímica de la poesia popular en poesia culta sense que perdi els seus poders (el poder del cant), i, un cop feta, Verdaguer reapareix amb el cos de Verdaguer en el món de la poesia europea escrita i amb signatura, donant la cara, i així posa ell de nou (amb l’empenta de tot el país al seu costat) la poesia catalana en el concert de les grans literatures europees. Després vindrà Maragall, el que mira endavant, el que ens fa mirar endavant, el que escolta Novalis i escolta Nietzsche i els hi respon, i Maragall serà el poeta que sap, des de petit i des de gran, que la primera llavor de vida ve de la musa popular, i que ens salva ella o no ens salvarà ni déu.
I és que després de la Decadència així en majúscula ve la majúscula Renaixença, que sorgeix d’aquesta energètica ànima popular i empalma per la via culta amb la poderosa tradició medieval. Citem dels erudits estudis de Rubió i Balaguer sobre l’humanisme en la cultura catalana: “L’esforç per a convertir el català medieval en una llengua moderna no va arribar a la maduresa. Aquest triomf era reservat a un altre moviment generós que ja no es diu Renaixement sinó Renaixença”.[55] L’apreciació és certa si tenim present que la literatura popular és el pont entre aquella època i aquesta. Per a tornar a néixer cal mare, i aquesta cantava cançons als seus fills, unes de molt tendres, altres que no tant, però amb el paradís palpable de la terra sempre a tocar. Un dels poetes renaixents més actius, Marian Aguiló, ho expressarà en vers: “Desconec la gentil forma/ que estrafà l’or cisellat:/ mon cant al poble es conforma/ i, com ell, cerca per norma/ l’esperit de veritat”.
L’ESTRELLA AMB CUA
Aleshores va passar una cosa que mira, va anar així: en la guerra de successió al tron espanyol (1700-1714) s’hi juga l’hegemonia europea i la trencadissa la paguen els països catalans i aragonesos, perquè es posen pràcticament en pes a favor dels uns, els àustries del que no fou Carles III, però guanyen els altres, els borbons del que fou Felip V. La represàlia d’aquest és contundent: a partir de 1714 la nació catalana com a tal ja no surt als mapes. És suprimida per decret. Comença una guerra sorda i muda per a imposar el castellà com a idioma únic de les Espanyes. L’últim document dels Comuns (el govern de la ciutat) de Barcelona, de just abans de la caiguda de la ciutat (que fou un dels últims nuclis de resistència antiborbònica i caigué l’11 de setembre[56] de 1714), conté aquestes ratlles: “atès que la deplorable infelicitat d’esta ciutat en qui avui resideix la llibertat de tot lo Principat i de tota Espanya[57] està exposada a l’últim extrem de subjectar-se a una entera esclavitud…”
El paisatge després de la batalla el mostra una caricatura valenciana de l’època: és un home despullat que diu: “Carles tres i Felip cinc/ m’han deixat amb lo que tinc”. No feia ni 50 anys de la guerra dura dels Segadors contra el Comte-Duc. Les garrotades que plouen d’Espanya en sa megalomania monàrquica són una darrere l’altra. Per dir-ne una de mostra: el 1717 Felip V suprimeix les sis universitats catalanes i se’n crea una a la seva mida al poble lleidatà de Cervera, on romandrà 150 anys, fins que el 1842 aquesta universitat es trasllada a Barcelona. Emperò, faci el temps que faci, els elements populars, com hem vist, respiren de mil maneres, no paren de moure’s, s’esforcen per sortir-se’n i prosperar, rebullen de mil ànsies diverses: en revoltes i en festes, en bandositats i llatrocinis o en els treballs honrats dels dies, i sobretot en formes i més formes d’art, moltes d’elles efímeres i altres que no. La famosa decadència, doncs, és molt relativa o selectiva, és malura de senyors que, desorientats, no saben quin vent bufa ni de quin país són. El poble pla sí. Ell no està acoquinat, l’opressió i la penúria estrenyen i amenacen, però ell canta d’altres coses. Respira en vers. Cada dia. Perquè totes les ocasions són ocasions. O potser és que veient la gravetat possible de la patacada, l’imaginari coŀlectiu es manifesta de totes les maneres que pot a fi de posar ben clares les seves línies mestres humanes i la seva mateixa existència. La dignitat cultural i literària de l’època la sostenen illetrats: és ara que apareixen les grans cançons del repertori català tradicional, veritables poemes que en el seu equilibri formal senzill encerten el llindar de l’equilibri emocional humà amb una claredat que no la té ni Ramon Llull. D’aquí provenen tots els versos d’aquest llibre: se’ls pot notar més o menys, hi poden aŀludir o no, però la familiaritat que tenen tots aquests poetes, i els altres, amb la cançó popular és la mateixa: intimitat total. Tots la coneixen i tots, per tant, l’estimen. La corranda, forma tan bàsica i d’aparença tan fàcil, és pedra de toc de vers poetes. Són justament famoses les “Corrandes d’exili” de Pere Quart (del llibre Saló de tardor). En les que compon Carner “d’una pluja a la nit”, traduïdes aquí, la melodia popular es transfigura en art modern per la percussió i l’amor que hi posa el príncep dels poetes.[58] El motiu popularista va quedant més i més lluny a mesura que Carner ens endinsa en els seus peculiars (i tan coneguts que són, un cop els hem vist!) universos, i al final del poema l’afirmació més clara i òbvia cau com una sorpresa: “cada fil d’aigua argentada/ planta en la fosca sagrada/ primaveres per mos fills”. Entrant més en la qüestió de l’essència o del caràcter d’aquesta poesia anònima podríem dir amb Maragall que per al poeta del poble “el meravellós” ve sempre lligat amb el sensual sensorial, i que davant la sensualitat el poble és, en tant que poeta, sobri, innocent i fort.[59] Suposo que quan diu sensualitat Maragall es refereix a tot el que entra pels cinc (o els que siguin) sentits.[60] Que és la realitat que a ell interessa, la palpable, tan plena de metafísica però respirable, com es veu en el seu “Cant espiritual” o en l’obra seva magna del comte Arnau, i en tantes altres. Per no dir res de l’exaltació vital de “La fi d’En Serrallonga” o de la voluptuosa “Soleiada”, que en amors amb el sol engendra l’home nou o, més ben dit, el noiet nou.
Tornant al nostre fil, veiem que d’aquesta sola i pobra llavor popular surten els mil i un fruits del que s’anomena la Renaixença, a mitjan del segle XIX. No se sap com ni per què, amb l’arribada del romanticisme (enamorat del passat trobadoresc) i de la màquina de vapor (veloçment llançada al futur) aquesta vitalitat entusiasta del poble s’encomana a totes les classes socials com una foguerada, sobretot a Catalunya però també, ben clarament pel que fa a l’art i la literatura, a Mallorca, i potser amb menys convicció a València. La revifalla comença tímida i en molt poc temps es desferma en un devessall de potència creadora que arriba directament fins als protagonistes del present volum. Aquesta penúltima part de la nostra història és la més difícil d’historiar perquè encara no ha passat a la història, encara no és morta (o realment, com indiquen alguns dels “malignes presagis extrems” “de la mort i el temps”,[61] es va acabar amb el 1939?).
El període que culmina en Verdaguer (1845-1902), o sigui la renaixença en sa plenitud, i després el temps de Maragall, que és el modernisme (d’abans de 1890 a enllà de 1910), i després el noucentisme, de Carner (que comença a publicar amb el segle i arriba a una primera maduresa amb La paraula en el vent el 1914), vénen pràcticament junts i tingueren terribles polèmiques però avui, vistos amb la mínima perspectiva que ja tenim, es veuen (els creadors) entrelligats els uns amb els altres, són parents de primer grau, són amics, es donen la mà. I a la llista hi hauríem d’incloure també les dites avantguardes, estrictament contemporànies de tot això si considerem que l’art abstracte comença amb Gaudí i que la fúria verbal destructora de museus mausoleus dels futuristes italians i russos comença a Barcelona i amb fets terribles: el Liceu, el gran teatre d’òpera de la burgesia barcelonina, l’aparador de la riquesa dels rics, rep, el 1893, quan s’estava representant el segon acte del Guillem Tell de Rossini, una parell de bombes tirades des del galliner a la platea: una d’elles esclata i causa vint morts. El solista és el revolucionari Santiago Salvador, executat l’any següent junt amb sis anarquistes més que no hi tenien res a veure. Aquell dia el poeta Maragall hi era, al Liceu, i en deixà un poema (“Paternal”) que és tota una lliçó d’història, de vida i de poesia. A la llarga, i en un sentit no mortífer ans al contrari vivificador, el poema de Maragall resulta més potent que la bomba que el va inspirar: encara fa mal.
Amb el terme de Renaixença es volia dir que arriba un punt del XIX que de cop i volta a cada cantonada, a sota de cada pedra, al marge de cada rierol apareix un versaire català declamant estrofes romàntiques de celebració de la pàtria, de la fe, de l’amor, del que es presenti. Sacseges una figuera i cauen quatre o cinc poetes i un parell de dramaturgs i noveŀlistes. El moment en què s’encén la metxa d’aquest diluvi de literats i lletraferits catalanistes, catalanitzadors o simplement catalans es pot situar, per a la literatura popularista, en el poeta, comediògraf i actor Josep Robrenyo (1780?-1838), autor d’extracció modesta que es guanyà la vida funció a funció i morí de set en mar en un vaixell (“La Afortunada”) embarrancat al Carib, quan la companyia que ell dirigia estava girant per les Amèriques. Algunes de les seves obres, com El sarau de la patacada, han superat el pas del temps. Autor bilingüe de teatre (de sainet,[62] i bo) i de poesia d’intervenció directa en la dimensió sociopolítica immediata, Robrenyo, a diferència d’altres estaments més pretensiosos, sempre fou fidel al català. Perquè en el segle XVIII i al començ del XIX els catedràtics, els acadèmics, els científics i tots els erudits prosistes de la vida usaven exclusivament el castellà. En la banda culta o cultista l’inici sembla o és més tardà: el primer que trenca decididament la dinàmica castellanista, el que reinaugura la poesia diguem seriosa mogut per lo naturale amore a propria loqüela,[63] és Joaquim Rubió i Ors (1818-1899), veritable capdavanter de la recuperació conscient de la llengua literària. Com es veu al provocador i programàtic pròleg propi dels seus poemes (1841), Rubió sap o endevina que posa en marxa un joc de forces de conseqüències incalculables, imprevisibles, indominables i molt més que literàries: s’hi remou magma del fons de l’ésser i de la poesia: escriure en la llengua pròpia, així de senzill. Exigències de sinceritat que es van complint encara avui. En els seus últims anys Rubió i Ors és celebrat per Jacint Verdaguer com l’iniciador d’un moviment d’abast molt més ampli, perquè Verdaguer sap i sent que la renaixença de la literatura catalana implica la de moltes altres coses que afecten a tothom, catalans o no: la felicitat, l’amor, el treball, els espectacles… És la renaixença entesa com la possibilitat de revifar no la literatura d’un país sinó totes les comarques del viure, des del nivell ultralocal fins al de l’altre costat de la pantalla blau cel del sol, “allà dellà de l’espai”.
Rubió i Ors firmava els versos com Lo Gaiter del Llobregat, pel nom del riu barceloní.[64] Ell se sentia en una funció gairebé de suplent, en sa modèstia, i afirmava que la seva gaita callaria així que se sentissin els preludis d’una lira catalana. Si lira hi hagué fou la de Verdaguer, però aquest preferia, per a la poesia, l’arpa, potser per les seves connotacions cèltiques i per tant més ibèriques que la grega lira. Doncs Verdaguer, en els últims anys del XIX, dedica això al gaiter (que serveix de narració de la renaixença molt millor que qualsevol prosa que poguéssim fer):
Quan era en son dematí
la centúria que s’acaba,
a vora del Llobregat
s’oí lo toc d’una gaita,
s’hi oí la veu d’un gaiter
cantant la seva Cabanya,[65]
tota guarnida de flors
per la mà de sa estimada,
L’oració del dematí,
Los plants de la castellana,
cantava a Jofre el Pelós
amb son escut de les barres
i angèlics salms a la fe
i bells himnes a la pàtria.
A aquell cant meravellós
Catalunya es desvetllava:
–Doncs qui és aquest gaiteret
que tan bé refila i canta?
–És un novell trobador
de la primera volada.
Sol i vern era el gaiter,
tot seguit cobla formava,
la sentdemà al dematí
ja un flobiol l’acompanya,
al flobiol un llaüt,
lo violí i la guitarra,
un tamborí vers Olot,
vers Tarragona una gralla.
En aquell hermós concert
totes les veus hi sonaven,
a la veu del rossinyol
responia la calàndria,
lo passarell al verdum,
al verdum lo crit de l’àliga,
a l’idiŀli el cant guerrer,
la barcarola a l’albada,
lo cant de gesta al romanç,
lo romanç a la complanta.
En lo poètic concert
hauríeu dit que hi cantaven
los joglars del Rosselló
amb sos glossadors de Palma,
la bandola provençal
de València amb la dolçaina,
amb la seva trompa Homer
i David amb la seva arpa.
Lo concert del Llobregat
per tot lo món ressonava.
Aquest entusiasme de Verdaguer és el motor central de la renaixença. No Verdaguer, entengui’s: el motor és l’entusiasme. Que és d’ell i de molts, en aquests anys. Ara, l’entusiasme de molts no seria el que fou si no hi hagués hagut aquest un, Verdaguer, que amb el seu cop d’ala de geni, per dir-ho així, fa que la literatura, i de retruc el país, prenguin el vol i s’ajuntin a la gran migració d’aus salvatges que és la poesia. La romàntica proliferació de pretesos poetes-per-patriotisme, ni que sigui per patriotisme purament lingüístic, és ridiculitzada per Maragall en el pròleg suara citat quan diu que aquests poetes pretenen tots imitar la poesia popular amb el resultat que tots s’assemblen entre ells però “cap, al poble”. També hi ha excepcions. Del primer moment de renaixença, un dels autors de poesia més interessants és Marian Aguiló, artista i erudit mallorquí que treballà a València i a Catalunya i dedicà la vida a recollir romanços i cançons populars per tot el país, a més d’editar textos antics, d’organitzar la biblioteca universitària de Barcelona i de deixar una bona quantitat de treballs inèdits de filologia, de literatura, de pensament i de vida (la seva correspondència amb Tomàs Forteza per exemple és plena de caràcter i de color: “Escric ab un dimoni de ploma que’m fa rabiar a cada lletra”). És un dels inteŀlectuals sòlids del moment, personal poeta en vers i en prosa, i fou mentor i després amic de Verdaguer. Estem parlant de la poesia però la renaixença és també una renaixença del teatre, de la noveŀla, de l’assaig, de la música, de la pintura, de l’associacionisme…
El concepte que defineix aquesta represa és l’entusiasme, sí, perquè Catalunya torna a ser capdavantera mundial amb la primera industrialització, caracteritzada per una gran capacitat d’aventura i d’iniciativa, i duta a terme amb un ús racional dels recursos naturals i també amb una explotació duríssima dels treballadors que acaba portant a una guerra oberta, sanguinària, entre la patronal (amb pistolers pagats) i el proletariat (amb pistolers desesperats que treballen de sa pròpia butxaca). La classe obrera s’organitza en moviments revolucionaris d’alt risc. Les iniciatives socials de totes les tendències surten com bolets. El moviment obrer català és observat amb passió per tot el món. Barcelona arribarà a ser coneguda com la ciutat de les bombes. Pàries catalans es juguen la vida per la idea mentre el país es modernitza i els rics s’enriqueixen ostensiblement. Alguns fan de mecenes com si nous Mèdicis fossin. Basti citar, a títol d’exemple, el comte de Güell, que paga gran part de l’arquitectura de Gaudí (molt pròxim, artísticament i humana, a Verdaguer), i el marquès de Comillas, mecenes primer (sense gaire despesa, tot s’ha de dir) i després botxí de Verdaguer. Les classes mitjanes i baixes entren en una dinàmica hiperactiva d’iniciatives socials, culturals, espirituals i de tota mena, ja hi hem aŀludit: corals obreres, sindicats i grupuscles, sectes polítiques i espirituals, societats culturals i pedagògiques, filatèlics, colombòfils… Aleshores, a la seva manera, Catalunya esdevé punta de llança de l’art (en tots els terrenys) encara que el seu art (i en especial en el terreny de la literatura) a fora de Catalunya a penes es conegui, cosa que tampoc no preocupa gaire els artistes, dominats per un entusiasme de l’acció, no de la propaganda. Si alguna motivació extraartística hi ha, és fer país, no vendre país.[66] Les mires són àmplies, llargues i generoses. I en poc temps el català torna a ser la llengua literària de Catalunya i no sols de la creació pura sinó de tots els àmbits, de la ciència més freda a la premsa més calenta i viceversa. I això encara dura avui, malgrat els intents de les tiranies modernes del XX per esclafar-ho una altra vegada. La prova, la teniu entre les mans. L’existència d’aquesta literatura té un hàlit d’heroisme sobri, innocent i fort, entenent la innocència com un no veure-hi pecat.
L’apassionament de la renaixença és doble en el llibre Dues Catalunyes d’Àngel Carmona, explicitades en el subtítol de Jocfloralescos i xarons.[67] Els Jocs Florals, certàmens poètics amb molts discursos i moltes parafernàlies, amb tot i llur apassionada aposta pel futur de la llengua foren una institució mirant al passat i posada sota el lema de “fe, pàtria i amor”, encara que la mirada fos a un passat que no havia existit mai, ideal, de fabricació romàntica. A la burgesia catalana, amb tot i el seu progressisme a l’hora de dotar el país d’indústries que donin, li plau papallonejar a la sala dels miralls d’una mena de carnaval aristocratoide, sigui en el gran teatre del Liceu, sigui en les cerimonioses cerimònies dels Jocs Florals, que foren instituïts cap a mitjan segle amb la noció de restaurar els antics jocs barcelonins del temps de Bernat Metge o els encara més antics de la Tolosa llenguadociana. Durant anys aquestes festes de la poesia foren un dels punts forts de la vida social, no sols senyorial, puix que a més dels “oficials” se’n celebraven d’altres, pertot arreu. Els jocs s’estengueren com una epidèmia desfermada i el terme floralesc acaba agafant un sentit estètic despectiu que desqualifica en bloc la polsosa poesia de certamen, ploranera i plena de tics. És clar que entremig, o al darrere, dels jocs hi ha una bona i vera tasca constructiva, i personalitats de pes i de valor per a la poesia, començant per Verdaguer, que hi triomfà amb l’Atlàntida i altres vegades.[68]
I a l’altre costat del riu de la vida, els xarons, és a dir, els vulgars, Robrenyo i companyia, Pitarra… que en comptes d’evocar els trobadors, segueixen la broma del Rector de Vallfogona, una literatura popularista, plena d’ideals de futur, amb autors a voltes perseguits, i moguda ideològicament pel sentit de reclamar justícia i llibertat. Els tics també hi són romàntics, però d’avançada, satírics o lleugers, tiren més al riure, riuen. El xaronisme hi és una manera de revisió crítica dels clixés romàntics. Aquesta dialèctica és retratada amb molta gràcia en la biografia de Robrenyo que escriví a Caracas Rodolf Llorens.[69] Prop de la fi del segle els Jocs Florals ja eren ridiculitzats públicament el 1902 per Rusiñol en l’obra Els Jocs Florals de Canprosa, molt divertida. El xaró (que segons el diccionari de Fabra vol dir ‘de mal gust, mancat d’art, de gràcia, de distinció’) i el xaronisme seria el despectiu genèric que els senyors ben cofats aplicarien a aquests “altres”, entre els quals tenim coses tan populars i tan plenes d’art i d’elegància com les proses de Robert Robert o les d’Emili Vilanova.
La dualitat de Carmona ja l’assenyalava Pere Coromines el 1932: “Dues literatures, assistida l’una per les Acadèmies, pels Jocs Florals […] i l’altra pel poble, pretenen desconeixe’s […] es fan befa”. Després, “en el moviment de L’Avenç, les dues literatures, la popular i l’erudita, vénen a refondre’s: la Catalunya provincial ha mort […] amb la mort del provincialisme, s’extingeix definitivament l’esperit xaró, i passa a segon terme el folklorisme”.[70] El grup de L’Avenç, que portà per iniciativa i heroisme propi tota la campanya lingüística de renovació (ànima: Pompeu Fabra) que duu al català que ara escric, era una revista i editorial que a partir dels anys vuitanta i noranta del XIX publicava, a més de Dante o Goldoni, autors com Baudelaire, Ibsen, Maeterlinck, Gorki, Ruskin… i també Verdaguer, Maragall, Rusiñol… i joves modernistes com Puig i Ferreter (noveŀlista apassionat) o Gabriel Alomar (poeta i teòric d’un modernisme que ell bateja amb un nom neològic que farà fortuna: futurisme).
El teatrer i assagista Àngel Carmona divideix la seva polèmica[71] Antologia de la poesia social catalana (1970) en apartats temàtics de títols obvis com ara “sàtira i protesta”, “el cant solidari”, etc. Un dels apartats, però, i per mi potser el més important, duu el títol de “l’alegria catalana”. Creu i diu Carmona que una de les característiques del país és la joia vital, “la pagana capacitat de goig d’aquesta terra”. I els poetes que inclou en aquest títol són Papasseit, Estellés, Brossa, Maria Antònia Salvà, Costa i Llobera, Ignasi Iglésias, Màrius Torres (“Potser la nostra vida sigui un mal instrument,/ però és música, viure!”), Núria Sales i altres. Aquesta vocació de paradís a la terra és visible fins en els moments més austers i desolats de Vinyoli, per exemple en la caseta amb jardí del poema “Any setanta”, de Tot és ara i res. O en les barques de l’”Interludi” (del mateix llibre). O la consigna del comte Arnau maragallià: “El nostre cel és la terra”, que no és sols una afirmació banal, que també, sinó profunda i plena de conseqüències i de responsabilitzacions per a l’ànima del comte, que és el pronunciador de la frase, i sobretot per a la persona de l’abadessa de Sant Joan, que se l’hi creu.
La millor manera, i clàssica, de mostrar la complexitat del moment és retratant-ne un personatge excepcional, que en aquest cas és Verdaguer. Si els reressagats o els passats de llarg de la seva època no l’acceptaren és perquè ell era aquesta època, i aquests l’última cosa que voldrien és haver-la de veure, la pròpia.
QUATRE
Jacint (o Jacinto) Verdaguer, conegut pel poble amb l’apeŀlatiu familiar de Mossèn Cinto, mort el 1902 i nascut el 1843, el 1877 fa sorgir de les aigües l’aŀlucinant continent de L’Atlàntida, obra encara de joventut i ja de maduresa, èpica geològica en alexandrins sonors que tracta de la ferida entre Europa i Amèrica. Cataclísmic del primer a l’últim vers, és un poema en el qual tota l’estona alguna cosa s’enfonsa, és a dir, alguna cosa va avall i altres surten disparades amunt, en cada vers, en cada estrofa, en cada episodi, en el conjunt: “això que els cels nos diuen amb llengües de misteri/ malalta en sos desvaris la terra ho diu ben clar”. El desplegament narratiu és també cataclísmic, i l’efecte és el d’un trepidant i grandiós solo de percussions a dojo, amb el so llunyà d’alguna melodia fina ara i adés. Amb aquesta obra va adquirir gran fama, i amb això i les cançons que sempre va anar escrivint, de seguida va ser reconegut pels seus contemporanis com el poeta fet realitat. Tot un país s’apropia joiosament els seus versos i el poeta contempla, encara relativament jove, un èxit en vida (sense comptar els claus que li clavaren) i després de mort només comparable amb l’amor que té per Puixkin el seu poble. I si arribà un punt que els lleons del poder se li van tirar al damunt assedegats de presa és perquè absolutament tots els processos que concorren al naixement de la Catalunya moderna s’encarnen i s’activen, com veurem ara tot seguit, en la seva persona d’artista i de persona de tal manera que amb ell o davant d’ell (que es troba, gràcies a la seva obra, al bell mig de l’escenari, visible a totes les mirades) és impossible amagar l’ou de cap realitat: en l’ànima de Verdaguer totes les cares del real bateguen juntes en un nus orgànic, vivent, un cor sagrat, glatint d’amor i de dolor, regalimant del goig de viure i de llàgrimes i fel per la sang vessada: l’himne a la bellesa de la creació… indestriable del plany per la injustícia del mal que ens arruga i ens planxa. Ens fixarem en nou punts.
- Primer de tot, Verdaguer, fill de pagesos, viu plenament la vida encara ben viva de la terra antiga, pagesa, des dels treballs més humils[72] fins als remolins més alts de la llengua, i aquest és el seu fonament, la seva seguretat, el que el fa invulnerable. Del fons ancestral pagès meduŀlar de Catalunya, que és la principal força creadora i civilitzadora de l’ésser i de la pensa (i, doncs, de la llengua) del país, Verdaguer en té el bé més preciós i poderós: el seny. No sols no el va perdre mai (malgrat acusacions terribles), sinó que en va fer la base de la seva pròpia defensa: tenint ple d’aquest seny antic de la terra el sarró de l’esperit, no li calia cercar advocats a ciutat. Els arguments ciutadans són tots faŀlaciosos al costat d’aquesta certesa. Els estira-i-arronses dels politicastres eclesiàstics i civils s’estavellen inútils contra el pedreny romànic del seny. Els enemics, amb tot llur arsenal de poders fàctics i d’altres, no el podien tornar boig ni proposant-s’ho. I s’ho proposaren. I no pogueren. Li van partir l’espinada pel mig, això sí, però no el van desviar ni mica del seu sentit moral i inteŀlectual, com es veu llegint les seves obres dels darrers anys.
- Segonament, estudia: el saber de les escoles (al seminari), i la literatura de totes les èpoques (perquè li interessava), les ideologies i els autors del moment, i amb molta cura les ciències de la natura (llibres de geografia, de botànica, d’ocells, d’història, de viatges… a la seva biblioteca): en aquest aspecte és un autor perfectament sòlid i que inspira confiança en tots els terrenys que toca. Fou també folklorista al seu aire (i en relació fructífera amb els folkloristes romàntics com Aguiló o Milà i Fontanals), recollint cançons populars, apuntant-se refranys i frases fetes, i unes meravelloses rondalles, i mil detalls de la saviesa popular: “Quan los gats se criden per la primavera i miolen fort amb garramaus, la guilla miola com un gat per fer-los sortir, i se’ls menja. Lladra per fer alçar los conills i llebres cap a un collet, a on los espera una altra guilla. Després se parteixen la presa”. Verdaguer té llibres de molts temes, però cap de teoria!
- Tercer, entra activament en la religió dels seus pares i es fa capellà i en la carrera de capellà va camí de pujar molt amunt, fins li ofereixen una plaça de canonge de Barcelona (que vol dir la vida material assegurada i el figurar també) i la refusa per moral estètica i per sentit pràctic. Ell no té l’ambició de prosperar: té feina. Anys després li toca viure dramàticament la problemàtica de l’ésser del sacerdot per culpa de la curtedat de les jerarquies que primer li prohibeixen les pràctiques amb visionaris (els famosos exorcismes) i després fins li retiren el dret de dir missa, és a dir, li van tallant els camins de relació directa amb déu… intenten en va de tallar-li les ales. Al final de tot el bisbe ha d’afluixar i tornar-li les llicències. I el mossèn acaba els seus dies rehabilitat, sí, però en l’escaló més baix de l’escalafó eclesiàstic (vegeu la secció de la ironia de déu d’aquest epíleg).
- Verdaguer, humil pagès, té tota la vida (i començant de ben jove) un intercanvi epistolar i savi, i personal i humà, amb els representants més seriosos de la cultura, com els esmentats Marian Aguiló o Milà i Fontanals, i també (de més gran) amb elements inquiets i anarquitzants com Josep Aladern (pseudònim de Cosme Vidal), escriptor reusenc molt actiu i defensor i amic del sacerdot perseguit, i amb molts altres. He posat sols tres noms però basta mirar l’índex de l’epistolari verdaguerià per adonar-se de les dimensions i la varietat del seu tracte amb els erudits, els inteŀlectuals, els artistes… del país i de fora. I no són relacions superficials, d’allò que se’n diu vida de societat, no. És l’autèntica feina cultural, l’autèntic fer-se de la cultura. Molt intensa és la seva relació amb els lletraferits rossellonesos, que sota la fèrula del centralisme francès fan el que poden per mantenir el conreu de la llengua que mamaren.
- Hi ha un moment en què Verdaguer deu ser l’única persona d’Espanya que està en contacte real amb totes les capes de la societat: el poeta es tracta de tu a tu amb les fortunes més importants de Catalunya (Güell), amb l’aristocràcia dinerària espanyola emergent i recent (Comillas) i amb la borbònica família regnant i tot, i alhora, en sa qualitat d’almoiner del “marquès” de Comillas, intima amb els desposseïts i els desesperats de la púrria de Barcelona,[73] els primers miserables del proletariat o subproletariat modern, els primers parats, l’autèntica misèria imperdonable de la primera industrialització, pobres de solemnitat… Són els inferns socials barcelonins que tan cruament retratarà en noveŀles i en teatre Juli Vallmitjana: és un món repartit a parts desiguals entre l’anarquia, l’espiritisme i la desesperació. El poeta obtingué el càrrec de capellà d’un dels vaixells que feien la ruta Barcelona Cuba. La naviliera era dels Comillas, nou rics recentment ascendits a marquesos. Després d’uns anys travessant l’Atlàntida, Verdaguer passa a fer de capellà privat, amb el càrrec d’almoiner, al palau barceloní del marquès (que per cert no era religiós com Verdaguer sinó un simple beat de comunió diària). Aquí entra en contacte amb els pobres pidolaires i comença a veure que la caritat implicaria repartir realment la fortuna dels rics. Comença aleshores una mena d’acció directa espiritual, o sigui, a lluitar ell, amb els seus mitjans, contra el maligne: són els exorcismes, sessions en què alguns d’aquests pobres (majorment són dones) que l’esperit malèfic pertorba, li expliquen tot el que saben i veuen. En els anys just previs a l’esclat de la crisi que li ho farà perdre tot (menys la inspiració), doncs, Verdaguer es fa amb els dos extrems de l’escala social: amb els més encimbellats llepes de la monarquia madrilenya i amb els pitjors i més arrastrats pobres de Barcelona. I és aleshores, com és lògic, que comprova l’existència real del dimoni, que veu com s’exerceix la seva acció, que en palpa els resultats: “Verdaguer començà a veure pertot l’obra del maligne, el qual se li anà apareixent a poc a poc amb un rostre ombriu, gegantesc, poderós”, diu Sebastià Juan Arbó.[74] I encara que de fet no se li aparegui amb un sinó amb un centenar de rostres, Verdaguer, que és valent, li planta cara: planta cara a la misèria, planta cara al maligne i planta cara als grans aliats d’aquest a la terra: els poders, els seus “superiors”.
- Abans d’això, durant els anys de capellà de vaixell, coneix l’Amèrica, i la relació de les petites, mitjanes i grans fortunes catalanes o mig catalanes, com la dels Comillas (Santander), amb Cuba. Els tals marquesos, amb palau a la Rambla de Barcelona, eren d’una família pobra enriquida pel comerç d’esclaus amb el Carib, i feia poc que els havia ennoblit un rei d’opereta, perquè no s’ha d’oblidar que el rei, el marquès, i també el bisbe de Vic (superior jeràrquic de Verdaguer i agent directe de l’atac contra el poeta), es regeixen pels cànons socials, morals i estètics de la sarsuela madrilenya més barata, fan gènere xic,[75] i quan topen amb un home de carn i ossos, quan veuen que el seu capellanet versaire no se’ls doblega tot fent-los la rialleta, ans es revela com un autèntic protagonista de tragèdia, no fan més que aguditzar llur pròpia caricatura i anar ficant els peus a totes les galledes espirituals i materials que ensopeguen o que s’inventen. El problema és que el marquès (el seu patró) i el bisbe de Vic (el seu superior jeràrquic) comencen en un moment donat a trobar molesta la figura del poeta capellà. Aquest pretén portar a la pràctica la fe cristiana i això posa molt nerviós el nou ric de Comillas i encara espanta més el bisbe. L’un se’l vol treure del palau i efectivament se’l treu de sobre amb poca gràcia (Verdaguer es troba al carrer i carregat de deutes, és a dir, en la misèria). L’altre, el gran eclesiàstic, vol aparcar Verdaguer en un asil de capellans bojos o xarucs i per a fer-ho compra un metge obscur que dictamina la follia (anèmia cerebral!) de Verdaguer. Aquest contraataca amb fets, amb metges honrats i de categoria,[76] amb gestions de tot tipus i, finalment, amb una sèrie d’explosius articles a la premsa (1895-97) que es recolliren en llibre amb el títol En defensa pròpia. Que és una grandíssima obra. Amb el seu esperit de capellà de poble, amb la seva erudició refranyística i de pagès que toca de peus a terra, i amb una sintaxi tan tensa com la de Nietzsche o la d’Artaud quan escriuen emprenyats, és una de les proses més furibundes i apassionades del tombant de segle.
- A més d’haver travessat manta vegada l’Atlàntic, i d’haver viatjat a Roma, i a Palestina (molt interessant el llibre del viatge a Terra Santa) i al nord d’Àfrica, i per Europa fins a Rússia, no cal dir que el seu viatge més apassionat i emotiu, i més aventurer, és per Catalunya, que se la trepitja tota, a peu, en coneix les muntanyes com si les hagués parit, i s’hi perd, i parla amb les pedres, palpa les flors, escolta els boscos, dibuixa els llacs. Fa parlar tota la terra. Torna (com ho havia fet la cançó popular del barroc) a rebatejar els mateixos llocs amb els seus propis noms de sempre i tornen a ser nous i nostres.[77] Tot aquest aspecte l’explica molt bé el pintor i escriptor Perejaume en el llibre Oïsme (1998), on reprodueix alguns dels dibuixos i croquis del poeta excursionista. També són importants, en els anys més crítics, les seves estades a Mallorca, on, en trepitjar i respirar el paisatge luŀlià li ve la idea de reescriure el Llibre d’Amic i Amat en vers. I ho fa. I li surten les meravelloses Perles (càntics de Ramon Llull posats en vers),[78] que són alhora del tot Llull i del tot Verdaguer: és, a més d’una recreació, una traducció del català al català, del romànic al romàntic, de la prosa al vers, de la poesia més alta a la més alta poesia. Una altra que Verdaguer trasllada és el Càntic del càntics de Salomó, que en les seves mans es transforma, sense perdre ni un bri del seu sentit, en poesia catalana popular quintaessenciada.
- Mentrestant i per damunt de tot això, Verdaguer fa una obra d’art immensa, grandiosa, en què la idea, el sentiment, la paraula i la cosa són uns: “sempre que miro el cel/ me sembla casa meva”. En sa poesia hi ha d’una banda les grans màquines èpiques com L’Atlàntida i el Canigó, que encara avui es llegeixen. I de l’altra tots els poemes breus o mig breus, que són molts, i que realitzen el miracle d’agafar la llengua de les escoles (castellanitzada) i la del poble (rústega) i fer-ne una llengua total, vàlida per a tots els tons, i que darà la base ja concreta i segura de l’establiment de les línies mestres del català literari modern que durà a terme Pompeu Fabra al principi del segle XX. Verdaguer torna a inventar el vers català en bases segures d’art i de gust de la llengua, des dels més aeris versets populars fins a les grans marees d’alexandrins. Els seus poemes, religiosos, històrics, geogràfics, còsmics, tots amorosos,[79] són un prodigi de llengua de poesia. Una mina d’estímuls. El poeta, diu Lluís Solà, “havia renovat la llengua bo i manifestant la renovació i el renaixement de les coses. Era una gesta que semblava impossible però que ja era indiscutible. La paraula poètica, la paraula, en definitiva, era al davant de tothom i regalimava encara d’aigües de l’origen i de velluts de les pedreres ancestrals. Era un fet. El passat de la terra i del cel, del lloc i de les coses, era tot impuls”. Com Llull, l’altre gran iniciador, Verdaguer agafa ja en vida les dimensions dels immortals de la mitologia: ell inaugura la Catalunya moderna, retorna la dignitat a la llengua, crea una obra poètica fulgurant i escriu com pocs escriptors escriuen. Més ençà de les ideologies i de les circumstàncies del moment, els poemes i les proses de Verdaguer donen respostes a l’home d’avui, i cada dia més. Respostes a preguntes encara per formular, potser, tsvietaievianament. A més de mite nacional, Verdaguer és llegenda popular, una figura venerada i estimada, com antigament alguns sants, pels pobres, pels desposseïts de l’era de la indústria, que hi veuen un símbol i un exemple. Els pagesos, els pobres, els miserables del primer subproletariat urbà[80] senten, abans i tot de destapar-se el drama, la força de Verdaguer, i se’l fan seu. El poeta, a l’hora de plantar cara al poder, no els decebrà. Un dels detonants del conflicte és la seva relació amb pràctiques religioses al límit de la clandestinitat, pròpies de les classes “subalternes”. En les seves mans, la caritat esdevé un concepte revolucionari. Mític i llegendari, però Verdaguer és un heroi de carn i d’os històric: l’enfrontament amb la seva pròpia església no és anècdota, no és una picabaralla per “la complicació de les obediències”: Verdaguer se la juga per un dels continguts fonamentals de l’espiritualitat cristiana, la caritat (o l’amor), i això, i la manera com tota la societat s’implica d’una manera o altra en el seu cas, encara pot ensenyar moltes coses. És un dels moments més dramàtics de la moderna història europea.Durant els anys de la persecució, que són gairebé els últims del poeta, aquest no deixa ni un moment d’avançar en poesia de plenitud en apassionada investigació per les entranyes de l’infinit, i fa els seus grans llibres de Flors del calvari i Al cel, a més de les versions de Llull. L’ataquen i li ho destrossen tot, menys l’arpa. Ell ho explica així al final del poema “Se’n cansaran?”:
Los cops de mar de un a un
van rodolant sobre ma testa
com una mola sobre el gra,
com l’eugassada sobre l’era;
mes lo meu front està serè,
mon esperit jugant s’hi bressa
com la gavina en la maror,
com l’aligot en la tempesta:
totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d’arena.
- Per acabar-ho d’arreglar, ara, el 2002, al cap de cent anys de la mort del poeta, han aparegut publicats per primer cop[81] els quaderns dels apunts que Verdaguer prenia a l’arribar a casa després de participar en les sessions d’exorcismes o d’oració, i que potser, no obstant llur caràcter de pur esbós fet a correcuita, al final seran una de les obres més importants i llegides de mossèn Cinto i de la història de l’espiritualitat europea. Els dimonis, acorralats a base d’oracions, xerren, canten, diuen tot el que saben del món de l’esperit, que és el seu. Els diables potser són dolents però són àngels (caiguts), és a dir, esperits purs que saben tot el que es fa i es desfà al món de l’esperit: saben que Jesús acabarà triomfant i que Verdaguer és un sant. Un dels dimonis canta: “Ai Verdagué, jamai t’oblidaré”. Un dels malignes confessa que estarien disposats a anar mil anys de genolls sobre espines si poguessin ser perdonats. Espiritualment l’obra és un abisme com n’hi ha pocs i té moments, cal dir-ho, divertidíssims. La seva factura i la seva llengua demostren que Foix va tenir raó d’escriure (cap al 1918) que en la prosa de Verdaguer hi ha “un fons joiosament dadà”. Efectivament, alguns paràgrafs tenen el to i la textura de la paraula com a tal, que dirien els futuristes russos Krutxònikh i Khlébnikov: cantarelles, onomatopeies, paraules deformades, rimes rodolíniques (“Sant Josep és un esquilat de clatell,/ que els que no vulguen llana invoquen a ell”, o aquell dimoni que diu: “O tu em diràs atràs Satanàs,/ o jo et diré atràs Verdaguer”), i altres etcèteres. O sigui que els dimonis de 1891 ja coneixen i dominen la llengua de l’altra riba del seny que reivindicaran aquests “futuristes” i “formalistes” russos a partir de 1910 i que durà a dadà i a tots els, certament luŀlians, avantguardismes europeus.[82] Els diàlegs de Verdaguer amb el maligne, amb el mal, són un llibre de l’amic i de l’amat però amb el diable. Una cosa molt guapa li diu un dia el maligne al mossèn: “No treballis mai per experimentar, ni per veure si et coneixeràs més bé, ni per saber coses que et convenen. Treballa en desagravi del Cor de Jesús. Busca la glòria de Déu”. Per mi, que no crec que Jesús fos més déu ni menys que vós o que jo, vol dir en desagravi de la sagrada unió de la matèria i l’esperit, de la idea i el sentiment. El poeta Max Jacob, traductor de l’amic i amat al francès, i de tanta importància per a Foix, escrivia el 1941 (Consells a un jove poeta): “És la significació del culte tan desconegut del Sagrat Cor. La llança que travessà el pit de Nostre Senyor Jesucrist és la fletxa indicadora del camí que agafen les idees per esdevenir vàlides. D’altra banda, la Sang i l’aigua que surten del Cor són la imatge de la unió de l’Esperit amb la matèria que és l’única comprensió vàlida”. L’estil de Verdaguer és “lliure i natural, però gens primitiu ni càndid”.[83] Verdaguer va convocar i convoca la unanimitat del poble i dels artistes al voltant de la seva obra, veritable Renaixença de l’ànima de la poesia per a tots els qui escrivim en català, com a mínim. Jacint Verdaguer toca els cels com si fossin un instrument, una arpa, i entre les cordes veu la musa, d’una bellesa inexpressable en paraules, i l’expressa en paraules. Aquesta musa és la terra, la natura, l’univers, sa mare, la bellesa, la Roseta del mas d’Eures, la bondat, el seu poble petit… i ell és tan humil com correspon al poeta més ambiciós que ha donat l’espècie:
Per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?
Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?
TOTES LES VEUS DE LA TERRA
Si Catalunya s’hagués limitat a seguir la tendència del divuit, quan la dinàmica literària en català estava pràcticament del tot en mans del poble analfabet, probablement la cultura catalana d’avui (segle XXI) seria un pur fenomen folklòric. Amb la renaixença i el modernisme i el noucentisme, és a dir, entre la segona meitat del XIX i els primers trenta anys del XX, es produeix aquesta miraculosa reconstrucció, i no diem miraculosa perquè hi hagi cap intervenció sobrenatural (que no ho sé ni m’hi fico, de moment) sinó referint-nos a la quantitat de feina que es fa. Feina mig feta, feina mal feta i, sobretot, feina ben feta i feina pura de la que s’ha de fer. El país torna a esdevenir país, torna a ser el que és: una realitat compacta. A partir de diguem 1850, l’abundància, i en català, d’escriptors (de la filosofia més exigent a la noveŀla més barata), de teatres, de traduccions de literatura antiga i moderna, i l’exaltació cultural constructiva (jocs florals, aplecs literaris, tertúlies, iniciatives musicals, biblioteques, acadèmies, fundacions d’estudi i traducció de l’antiguitat clàssica, escoles, línies pedagògiques conservadores o progressistes o de les altres, revistes de tots colors, ateneus senyorials i ateneus populars i societats obreres que duran a una de les arrencades més fortes de la història de l’anarquisme…) és immensa, com no s’havia vist mai en aquestes latituds, i ja no afluixarà fins al daltabaix feixista del 1939. Es desenvolupen les arts i les lletres i també, és clar, les ciències pures i aplicades, la recerca i l’explotació de tecnologies que permetran treure pans de les pedres.[84] Hi ha una gran maniobra o epidèmia de fe en el treball. El XIX prepara la gran maduració del XX. De fet l’últim quinquenni del XIX (l’espetec modernista) ja forma part de l’essència del XX. Un dels trets d’aquest període és que el país veí ja no és sols Espanya, és tota la cultura europea i occidental: l’alemany, el castellà, el francès, l’anglès, l’italià, aquest és el context. Sense oblidar el rus, el portuguès, les llengües escandinaves…
El romanticisme acaba traient la seva flor més acolorida amb el modernisme, que es podria definir com el temps en què els arquitectes catalans van sols i per davant dels de París o de Viena. Les altres arts no queden enrere. Una figura que exemplifica, respectivament en vida i manifestos, el modernisme és Santiago Rusiñol, pintor i escriptor incansable, que dóna un retrat arquetípic del català revolucionari i quixotesc en la noveŀla El català de la Manxa (1914). Fi de ploma, crític, humorista, melancòlic, morfinòman, amic de Darío i activista entusiasta, Rusiñol és ell mateix l’arquetipus de l’artista, i arriba al seu punt més alt en els jardins a l’oli de la segona o tercera meitat de la seva vida. Té diversos retrats, un d’ells definitiu, del seu amic Erik Satie. Els seus escrits sobre el músic segurament són del primer que s’escriví sobre ell, en articles que enviava, en castellà, des de París, Desde El Molino (1890-92). Coŀlabora amb pintors (especialment amb Ramon Casas, que li iŀlustra el llibre d’articles), amb músics (Morera, Falla) i amb molts escriptors. Té una relació especialment estreta amb els mallorquins, com Joan Alcover, que escriu el tan estimat poema “La relíquia” per a un jardí pintat de Rusiñol. En el paisatge circumdant, que és molt frondós, trobem prosistes avui aparentment obscurs (però que no ho són gens), com Eduard Girbal Jaume, que amb els seus llibres ensenyen l’ofici als que vindran, un dels quals, Josep Pla, reconeixerà que fou llegint Girbal que aprengué prosa, concretament amb L’estrella amb cua i La tragèdia de cal Pere Llarg, de 1919 i 1923, és a dir, immunes a l’entrada del noucentisme: les dates no signifiquen el mateix per a tothom. Les noveŀles Solitud (1905) i més endavant 3.000 metres (Un film) (1919) de Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert i Paradís) i La punyalada (1904) de Marià Vayreda són grans èxits per a l’art i fan que la realitat pugi de categoria. La paraula més seriosa d’aquests anys, però, la que entra més endins i mou fangs més fondos, és la de Joan Maragall (1860-1911). El món s’aboca al futur del nou segle i Maragall arbora la bandera vivent de la poesia.
És doncs l’era dels arquitectes que no paren d’inventar l’arquitectura, i els millors, Antoni Gaudí i Josep Maria Jujol, reinauguren vuit o deu arts:[85] entre tots dos enceten la plàstica espiritual del XX en una germania anímica en l’art encara més estreta que la de Carner amb Liost. En algunes obres és difícil destriar la paternitat de l’un i l’altre. Elements aparentment no estructurals però crucials com el trencadís ceràmic del park Güell o la tempesta ferrissa dels balcons de la Pedrera (obres magnes de Gaudí) són de Jujol, que seria així l’iniciador del modern “esperit abstracte” de les arts plàstiques, materialitzat en encolatges de fragments, combinant materials heteròclits de recuperació, amb la imaginació desbridada, una entrega total a l’art en tota la línia basada en el cànon modern del traç lliure, i tot amb sentit. Al voltant d’aquest parell de doctors fantàstics hi ha una esplendorosa generació d’arquitectes que donen a la Catalunya modernista el seu caràcter d’obra coŀlectiva i de gran empenta. És un moment de glòria que no es veia des del gòtic. La Sagrada Família de Gaudí és la porta del segle d’or de la poesia catalana. L’arquitecte havia d’alçar un temple però en morir només havia fet una porta, el grandiós Portal del Naixement… Si hi entres et tornes a trobar a fora: el temple és el món.[86] Sembla fet exprés per a una religió maragalliana. Amb bon humor la fundarà Francesc Pujols, poeta i càustic filosof que deia que a les targetes de visita, si volgués dir la veritat, hi hauria de posar: “Francesc Pujols, fundador de religions”.
Els primers de modernisme són els darrers anys de Verdaguer, quan el capellà, encara en guerra o ja rehabilitat (quan li’n queden quatre de vida, amb un càrrec de capellà d’ínfima categoria econòmica a l’església barroca de Betlem, a la Rambla de Barcelona), escriu els seus poemes de més força de joventut, de més energia d’iŀlusió, poemes còsmics i senzills de purs viatges galàctics amb flaire de farigola. En un altre planeta, però en el mateix idioma, les proses a voltes sanguinàries però sempre vives de Víctor Català, tan doloroses i despietades, revelen una narradora important i sensible. Amb una autèntica ploma d’artista, l’autora, emperò, es fica els llegidors a la butxaca i els sedueix amb serenor des de darrere dels seus terribles relats, per art d’alta màgia, i, sense rebaixar ni un pèl la seva duresa de creació, ens convenç com una dona o persona absolutament de fiar. Molt rica és la seva correspondència amb Maragall, que al principi es pensava que l’escriptora de l’Escala era un escriptor.
I aleshores… en els primers anys del mil nou-cents apareixen en escena diversos “pantarques” (maîtres del pensament que pretenen dictaminar el menú cultural i estètic del nou segle). La parauleta no sé qui la va inventar, ni si ho va fer amb esperit burleta i despectiu, encara que alguns orsians la utilitzin de manera seriosa i gairebé amb orgull… A mi més aviat em fa pensar en les idees piròfugues de Pompeu (o Peius) Gener.[87] Però s’aplicava a Eugeni d’Ors (1881-1954): ell era “el pantarca” pròpiament dit, el publicista més escoltat, àdhuc pels polítics, que l’utilitzaren i als quals seguí la veta. Cap al 1920 d’Ors es converteix en de Ors, abandona l’escena catalana i s’enfila cap a Madrid on, després de la guerra, el veiem en el paper d’inteŀlectual franquista. Començà fent de “dictador cultural” de Catalunya i acabà al servei del dictador real més anticatalà de la història d’Espanya.
En els seus anys catalanescos Ors era un philosophe “a la francesa”, doblat d’articulista espirituós i segur del que diu, que amb els articles del seu famós Glosari anava pontificant i donant ordres de per on havia d’anar la cultura si volia ser una cultura del dia i presentable. Un altre pantòleg que pretenia explicar-ho tot, i ho explicava, però amb un humor molt diferent i sense necessitat de desqualificar ningú, és el ja citat Francesc Pujols (1882-1962), autor d’un llibre de dimensió gaudiniana (moralment i física), el Concepte general de la ciència catalana (1918). Després hi arribarem. La influència escrita d’Ors sobre tothom, i la influència sobretot oral o contertuliana de Pujols sobre alguns dels escriptors i crítics més significats del moment són indiscutibles.
Ors d’un cop de ploma dóna per acabat el modernisme i instaura el noucentisme, que segons ell pretén un anivellament europeu a partir d’un ideal d’ordre i netedat basat en un classicisme heŀlènic presidit per nocions banals com la de l’obra ben feta o la de l’home que treballa i que juga. En realitat, en el seu escriure concret, en la seva manera esbiaixada d’entrar en matèria, Ors, el gran anatemitzador dels excessos modernistes, sembla més de guix de canonge barroc que no de marbre heŀlè de pedagog, i sovint voreja l’obscurantisme eròtic, com en el pròleg a La muntanya d’ametistes de Guerau de Liost, que s’ha cregut programàtic del noucents.[88] El gènere preferit d’Ors és el seguit d’articles que acaben conformant una quasi‑noveŀla una mica filosòfica, assagística, amarada de suggestions sensualoides; a voltes, com en l’Oceanografia del tedi, poemàtica, amb un punt d’esteticisme racionalista rococó.
Ara que ha sortit Guerau de Liost, voldria comentar que Ferrater a les Cartes a l’Helena diu que a diferència de poetes com Carner o com Riba, que “tenen el que en podríem dir la seva dimensió històrica, la seva inserció dins la dinàmica de la història literària catalana”, Guerau de Liost és un cas aïllat, marginal, en aquest aspecte. La seva “inserció en la història literària catalana” es fa a través de Carner, i les seves fonts són estrictament particulars seves (i parla de Francis Jammes i d’alguns altres que, en la dinàmica francesa, preparen el camí dels surrealistes). La cosa no és tan crua com diu Ferrater. La influència humana de La ciutat d’ivori, dels Somnis i de les Sàtires de Liost en el seu moment ja fou fonda. A més, Jammes també fou llegit, i traduït, per Maria Antònia Salvà. I es podria mirar d’esbrinar la lectura que devia fer Foix dels Somnis. I en fi, en la segona o tercera etapa de la seva obra Joan Vinyoli acut almenys tres cops a l’autoritat poètica de Guerau, a la dels seus darrers poemes, els que no arribaren a ser recollits en llibre i apareixen només com a obra pòstuma. El títol Ara que és tard és un vers de Guerau. El llibre A hores petites té una secció que comença amb la cita de tota una estrofa seva i amb un sonet (“Fènix constant”) que en desenvolupa, en una altra direcció, el tema. I finalment al llibre Domini màgic, traduït aquí a l’Apèndix, hi ha el poema “Dies vora la mar” que acaba amb una mena d’invocació serena a Guerau i la seva “muntanya d’ametistes”. El poema de Vinyoli és el que tanca la primera secció del llibre, que comença amb la cita de Nietzsche sobre la tardor. I el vers “ara que és tard” de Guerau és d’un poema d’elogi de la tardor. El fènix constant parla de la tardor amorosa de la vida…
La proposta cívica i filosòfica de Pujols és més complexa i agosarada i a la llarga més vivent que l’hegemònica en el seu temps. Pujols, rient rient i amb tota serietat,[89] proposa una idea de la ciència catalana, partint de Llull, com a ciència realista de la realitat de tot el real diguem visible. Pensant sota l’emblema luŀlià de l’escala dels éssers (que en pocs escalons duu de la matèria inanimada als àngels), s’acaba trobant un sistema filosòfic propi, i un cop el té va a parar, quasi sense adonar-se’n, a una religió pròpia, que és, epicúriament, la pura visió mental del real invisible. Proclama la separació de la religió i la moral. Els seus temples duran al frontó els mots sagrats: “Al pa pa i al vi vi”. Els escrits de Pujols sobre Gaudí són de la millor crítica d’art del segle XX, especialment el llibre La visió artística i religiosa de Gaudí,[90] on pràcticament dóna per morta la religió‑església cristiana. És ell, el crític artista. És poeta i es considera deixeble directe, perquè ho és, de Maragall, que posà un cèlebre pròleg el seu primer llibre, i fins a gairebé la mort del mestre es veieren i parlaren molt. Especialista multiforme de l’amor (encara que no en parli gaire sovint), Francesc Pujols deixa petja en gent tan diversa com Pla, el Sagarra prosista, el filòleg Pompeu Fabra, l’historiador Rovira i Virgili, l’historiador de l’art Alexandre Cirici i un etcètera llarg i substanciós que impregna tota l’atmosfera inteŀlectual de l’època. La seva obra primerenca (el llibre de poemes i les dues noveŀles) marca fondament el jove Salvat-Papasseit. Als últims anys li sorgeix un nou i fidel fidel, Salvador Dalí, que li dedica belles pàgines i el 1969 trasllada al francès, dictant, La visió artística i religiosa de Gaudí i l’enriqueix d’un intens comentari. Malgrat el joc d’influències esmentat, Pujols té una frase, uns períodes i una manera de respirar en l’escriptura que són absolutament característiques seves i no s’assembla amb ningú del país ni de fora, d’abans ni de després. A l’originalitat prodigiosa del seu estil dedicà llargues pàgines de prosa Carles Riba. Potser l’únic que aprofita la lliçó de la manera de Pujols és Dalí amb la seva llarga i substanciosa frase.
L’altre protopantarca és Diego (o Dídac) Ruiz (1881-1959), autor dels Contes d’un filosop (1908), també prologats per Maragall, i de l’assaig polític o cultural El crim dels Reis Catòlics i la fi de la missió de Castella (1931). Metge i malagueny, va escriure en català apassionades obres catalanistes, furibundes filosofies, narracions, i el credo pseudonoucentista Del poeta civil i del cavaller (1909). Després d’uns bons inicis en la medicina (dirigí el psiquiàtric de Girona, a Salt), acabà sense un ral i malvivint a cop de conferències. El 1939 fuig a França i es casa amb una viuda tolosana acomodada. L’exaltat Diego Ruiz porta la medalla de ser el menyspreable protagonista d’una noveŀla del seu ja no tan amic Prudenci Bertrana, narrador i periodista gironí, titulada Jo! i de subtítol Memòries d’un metge filòsof (1925). La prosa de Bertrana no caigué en el parany de ser ni modernista ni noucentista, cosa que ell pagà cara. Ruiz també parteix de les definicions luŀlianes, en una metafísica més pròxima als mesmerismes de per exemple Poe. Avui Ruiz porta l’estigma de la marginalitat però aleshores molts l’escoltaren o el sentiren: lligava d’alguna manera amb l’ebullició anarquista (més kropotkínica que bakuniniana) de les classes populars.
Les prèdiques d’Ors feren “oficialment” forat i el candeler es renovà totalment. És el primer acte de política cultural en el mal sentit modern del terme. A partir d’ell i dels seus dogmes, tot el que és modernista queda tacat de mort, l’art nouveau bruteja, pels desordres del sentiment, i és confús, caòtic i una mica ridícul. Rusiñol és bastonejat sense compassió. Gaudí, el súmmum del mal gust. D’un any per l’altre Enric Morera ja no és el músic més dinàmic i soŀlicitat del món. Anatema contra l’efusió romàntica i contra el verisme de poble: tota la noveŀla rural va a la brossa, començant per Víctor Català, que es defensa amb bella agudesa en els seus pròlegs i no es desvia ni un centímetre de la seva via, que és la bona (per a ella). Un altre excomunicat és el “futurista” mallorquí Gabriel Alomar, tot i que el pantarca en més d’un punt s’inspira en les seves teories. El problema, però, per Ors, era Maragall. No el podia atacar. No s’hi atrevia, ni de cara ni de perfil. Havia d’elogiar-lo, i ho fa d’aquella seva manera quasi luxuriosa. Però la teoria maragalliana de la paraula viva com a font de la creació (en els dos sentits) no es podia admetre. La de Maragall és una visió de la llengua pròxima a la de Humboldt. La discussió amb la paraula viva, amb el maragallià “elogi de la paraula”, o la necessitat de prendre-hi posició d’una manera o altra, arriba a pràcticament tots els poetes i poetesses d’aquest volum. El model d’escriptor noucentista el donen Carner i Liost, no perquè combreguin poc ni gaire amb les consignes orsianes sinó perquè coincideixen en l’afany de netedat i obra ben feta, i per la pura modernització i fixació de la llengua que s’estava produint aleshores entre tots (i en la qual els dos poetes van al seu lloc: davant), sota la inspiració d’una persona molt més modesta i ambiciosa que Ors: hem anomenat Pompeu Fabra, que no és dels que busquen l’aplaudiment sinó que l’obra quedi. Passat el primer moment orsià, el terme de noucentisme va agafant un sentit més imprecís i alhora més real, es tracta simplement d’una modernitat civilitzada, responsable, i més aviat el representa Carles Riba, que és més seriós. A Liost i a Carner, emperò, no els repugna l’humor, molt fi en tots dos, a voltes esmoladíssim. La línia de noucentisme satíric funciona a la perfecció en el grup de Sabadell, amb noms com Francesc Trabal (noveŀla moderna en llampecs d’estructures atrevides) o Joan Oliver, nom de prosista del versaire Pere Quart. D’aquests, tan lluny de la retòrica proto-romàntica i amb un model de llengua basat en l’estalvi i en línies precises, se n’ha dit neonoucentistes.[91]
La història cultural catalana és tan sotraguejada que se li pot aplicar la famosa frase de Francesc Pujols que hi ha gravada al peu del monument que li elevà Dalí per a presidir l’entrada al seu museu de Figueres: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus iŀlusos enterradors”. Catalunya potser no surt als mapes però la seva febre cultural ve amb una aportació artística, en tots els terrenys i més que res en el plàstic i el literari, que obre camins practicables, humans, a la possibilitat europea de ser. Del final del XIX ençà, en pintura, el país, que ja era a l’avançada europea amb Marià Fortuny, no para de descobrir continents: amb Modest Urgell,[92] amb Joaquim Mir i amb Isidre Nonell, o des de Casas i Rusiñol, passant per Dalí i Miró (amics de Foix), fins al fons mateix de l’ésser amb Joan Ponç (coŀlega de Brossa i contemporani de Ferrater i Vinyoli, és un dels grans pintors de totes les èpoques), o fins a l’obra multiforme i unitària de Vilacasas[93] (cantada per Pere Quart i per Espriu). I els artistes vinguts de fora a madurar-se a Catalunya, com l’andalús i català Picasso, que creix i es forma i participa activament en la vida cultural de Barcelona, en els anys que Carner, en sa primera i plena joventut, ja era un clàssic, o com l’uruguaià catalanitzat Joaquim Torres-Garcia, que iŀlustrà els Poemes en ondes hertzianes de Salvat-Papasseit i coŀlaborà a la revista d’aquest darrer, Un enemic del poble, amb escrits d’un mediterranisme abrandat i en català.
Els mallorquins queden més lluny de l’endoctrinament orsià i per això ha pogut dir Joan Fuster que en certa manera l’escola mallorquina (Costa, Alcover) fa de pont entre Maragall i el noucentisme pròpiament dit de Guerau i de Carner. Carner, com es veu a l’apèndix d’aquest volum en la seva conversa amb Garcés, contraposa a Maragall l’escola mallorquina, que sent molt més pròxima. La relació de Carner amb els poetes mallorquins és intensa i sobretot amb Maria Antònia Salvà. L’autor d’El cor quiet ve sovint a Mallorca amb les orelles ben obertes per escoltar les agradoses cadències del català illenc com si sentís música celest. El temps que passa Rubén Darío a Mallorca és d’abans de Carner, és encara en l’època daurada de Rusiñol. Joan Alcover dedica al poderós americà l’alt poema “L’hoste”. Darío té bon criteri i els artistes catalans que esmenta en els seus poemes són Llull (hi ha una bella, vera i enamorada manifestació de luŀlisme en el poema Epístola, de 1906), Verdaguer (“el gran catalán”) i entre els contemporanis Rusiñol, a qui dedica unes estrofes. La poesia de Mallorca sempre ha format part de la poesia en llengua catalana, però no com una especial escola sinó com un continent ric i ple de poetes. En la renaixença Marian Aguiló és a primera fila, amb Josep Lluís Pons i Gallarza i molts altres. Ara, fi del XIX, apareixen Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover com a capdavanters d’un estil i una actitud, i es comença a parlar d’escola mallorquina, la que amb Salvà culmina. Ella i Carner apareixen en la perspectiva d’aquesta selecció guilleniana del segle que és passat com dos cims de la poesia que s’albiren de lluny. Un altre tipus de modernitat, fora de l’“escola”, se significa en la figura de Rosselló-Pòrcel, tan estimat per Espriu, per Vinyoli i per Palau i Fabre. Després, ja a la segona meitat del XX, un dels poetes intel·ligents i atrevits del segle, Blai Bonet (1926-1997), arreladíssim al seu racó natal, tampoc no es troba en aquesta ni en cap altra escola sinó en un centre de la poesia de la seva llengua, és a dir, en un centre de la poesia. Centre en el sentit que el sol o el nucli de l’àtom ho són.[94]
Superar l’efusió romàntica, ho fa d’una manera el modernisme i d’una altra el noucentisme, i encara d’una altra la modernitat dita avantguardista, que a Catalunya i en literatura és gairebé un apartat del noucentisme. Foix veu les avantguardes com un desterro, com l’haver passat sense retorn possible la frontera d’aquella manera paradisíaca de ser en el món i en la poesia que tenia Maragall: “no solament érem dellà de la ratlla de la contrada poètica que amb tant d’amor i de lleure contemplava, extasiat, En Maragall, i cantava, sinó que fins a cert punt n’érem uns exiliats pels desenganys”, i després afegeix que hi ha una excepció: “No pas tots; puix que En Salvat-Papasseit era del meu temps, i company de brega. Però tothom s’ha adonat del maragallisme gairebé congènit dels seus versos més segurs. […] Ben mirat, l’inoblidable Salvat-Papasseit era també deçà de la ratlla”. Papasseit és l’avantguardista entusiasta, el revolucionari de la primavera eterna. I, realment, el més maragallià d’aquests dotze poetes del segle XX. És un infant salvatge, àcrata, tan admirador de Carner i de Marinetti com de Maragall i Pujols, de Gorki i Nietzsche com d’Apollinaire i Max Jacob (de qui traduí un poema) però creador d’un estil propi d’escriure i viure que deixa una impressió molt fonda i pura de bellesa en la societat del moment, que en llegí els poemes i se’ls aprengué com obres ben fetes, clares, netes i modernes.[95] “Poeta de la claror, no t’oblidem, Salvat”, li diu Brossa.
Si Ors aspira a un poder i Pujols a la inteŀligència, Diego Ruiz reflecteix les turbulències revolucionàries, les escudelles barrejades del pensament proletari, que equidista com s’ha dit del misticisme i de les barricades,[96] en un activisme gairebé ateosòfic. La misèria dels miserables de la ciutat, el desesper i la revolució, la vitalitat dels carrers, topar-se per la Rambla amb Carner o amb els dinamiters més decidits d’Europa, tot és visible i explicat en vida i veritat pel noveŀlista Puig i Ferreter al magnífic retrat de la Barcelona del moment que és el primer volum de Camins de França. La pura angoixa i mentida constant i veritable dels lumpen més tirats de la ciutat parlen i reneguen a Sota Montjuïc i a La Xava, noveŀles d’èxit al seu moment a pesar de ser gairebé cubistes, de Juli Vallmitjana, que en El corb (teatre en un acte) pinta el contacte, en les classes pobres, de la “religiositat” tradicional i l’espiritisme llibertari. Una recreació desolada i desoladora del sobreviure en el món literari Barcelona, en prosa d’allò més eficaç, és L’impenitent de Prudenci Bertrana. El 1919 comença a sortir el fulletó 3000 metres de Víctor Català, una trepidant panoràmica de la ciutat i el seu personal en plantejament cinematogràfic.
La gran hereva de tota aquesta prosa és Mercè Rodoreda, que amb la seva narrativa podria figurar en aquesta antologia entre els poetes del segle. S’agafa, de mestres de la llengua i de l’escriure, les obres de Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Josep Carner, diu al seu pròleg de Mirall trencat, noveŀla barcelonina. Rodoreda també escriví poesia i té una interessantíssima correspondència amb Carner sobre punts concrets de poemes concrets, sense teories ni generalitats, centrada en la qüestió de quina paraula hi posaries, aquí. Va estar molt lligada al grup de Sabadell (Pere Quart, Trabal, Obiols), i en el primer moment de l’exili també amb Anna Murià, a qui Rodoreda va escriure unes cartes sorprenents pel que fa a la seva concepció de l’escriptura i a la seva visió de la pròpia obra, que culminarà amb la noveŀla ardent que és La mort i la primavera.
La presència a la llarga més important del noucentisme és Pompeu Fabra (1868-1948), un enginyer químic que es convertí en un dels lingüistes de punta del segle XX. Altres, com Saussure o Jakobson, queden més acantonats en teories i anàlisis. Fabra tingué l’oportunitat insòlita per a un lingüista de poder construir, de treballar amb el gran laboratori que és una llengua viva que encara no ha patit cap acadèmia que li fixi les normes: les fixarà ell (obra a la qual dedica santament i heroica tota la vida) amb criteris propis i molt avançats al seu moment (el seu treball encara avui no s’ha hagut de retocar sinó en petits detalls): conforma la grafia de la llengua escrita, aclareix les línies mestres de la gramàtica, defineix i situa la distinció entre el català corrent i el literari, dóna l’estàndard fonètic, elabora un diccionari modern, seriós, àgil, veloç, matemàtic i, en sa forma de redactar les definicions, extremadament estalviador, és modèlic, escriu com un enginyer racionalista d’arquitectures hipermodernes, la seva sintaxi l’acosta a Le Corbusier, a Mies van der Rohe o a Josep Lluís Sert. No cal dir que Pompeu Fabra és un dels mestres contemporanis de l’estil. El seu bon criteri, i el fet que en un país tan caòtic aconsegueixi que una idea bona i pràctica sigui acceptada per tothom, fan que el 1913 (l’any de les normes) s’acabi definitivament el desgavell ortogràfic i quedi la llengua neta i polida per a l’era espacial, informàtica o com se digui. Per a orientar-se en la seva labor Fabra es basa en la llengua viva del poble, poua en els clàssics medievals, té gràcies a Verdaguer la seguretat gramatical i sintàctica bàsica i plena de la llengua moderna, i llegeix els diaris del dia i, amb lupa, els escriptors catalans, valencians i illencs contemporanis seus. Amb alguns directament hi coŀlabora, com Joaquim Ruyra. El seu gran còmplice és Josep Carner, o caldria millor dir l’obra de Josep Carner, poesia i prosa, sense oblidar les traduccions carnerianes de Dickens, Defoe, Twain, Carroll, Molière, La Fontaine, Bacon… El mateix Fabra s’assaja com a traductor amb Espectres d’Ibsen (1894).
L’aportació dels traductors és importantíssima en la consolidació de la catalana com una literatura europea: des dels clàssics grecs i llatins fins als autors del moment, com si diguéssim d’Homer a Gide (passant per Rabelais, per Puixkin… i un etcètera espimpat). Carles Riba passa la vida traduint literatura grega antiga i també moderna, i anglesa, i alemanya. Maria Antònia Salvà tradueix el poeta italià Giovanni Pascoli i Mireia, el gran poema de Frederic Mistral, i Santa Teresa de Jesús, i Petrarca, i Francis Jammes. El 1917 apareix la bella traducció que fa el poeta lleidatà Magí Morera de Venus i Adonis, de William Shakespeare, amb un pròleg de Josep Carner que salva els llargs segles de la Decadència així: “la poesia catalana, qui finà mirant l’encís d’Itàlia, tindrà exactament una coqueteria de Bella Dormenta que es desvetlla si diu, en una dolçor i una sensualitat com a italianes, els prodigis de Venus i Adonis: la nostra poesia té avui una frescor, una plasticitat jovenívoles […] que recorden tant l’italià trescentista! Versos hi ha en el noble català d’ara (com aquell traduït del Petrarca per En Costa i Llobera, que fa: Quan ella els ulls amoroseta gira…) que, en venir-nos a la memòria gairebé no sabem si són catalans o italians: millor els diríem indistints. Sense recórrer al neologisme ni al pastiche, hi ha una italianitat inefable en els rims de Clementina Arderiu, per dir un sol nom de la jove poesia”. Això és de 1917 i el primer llibre d’Arderiu de 1916. Més avall Carner parla de la qualitat de la traducció de Magí Morera: “la gran, la formosa realitat, és que Shakespeare és ENDEVINAT –tot simplement– en català; i d’altra banda, que un dels fruits més daurats del Renaixement ha servit per a ENDEVINAR el to de la llengua literària catalana”.[97] Així encerta Carner el pont que va del Renaixement a la Renaixença.
Ell, personalment, Carner, el gran músic de les profunditats humanes, quan parla de poesia europea té uns referents propis: La Fontaine, Leopardi, Baudelaire: són els mestres de l’encaix perfecte de la mètrica i la sintaxi, no com a qüestió tècnica sinó com a necessitat humana imprescindible si s’aspira a una plena sensació del viure sense avergonyir-se’n, sense avorrir-se’n, sense misèria innecessària. Aquesta perfecció de la sintaxi musical en les coses més profundes de l’home és una de les condicions per a entrar al paradís de la terra.
Goethe, Novalis, Hölderlin, Rilke, on sou? Al Montseny, la muntanya d’ametistes? Rosa, rosa, roja flor, rosa de bardissa, que n’ets, de punxadissa! Aquesta punxada amb la flor de Goethe la rep Maragall i tindrà conseqüències de gran abast. El barceloní tradueix moltes pàgines de Goethe i estableix un tracte d’intimitat entre el seu esperit i l’obra de l’alemany. El següent pas, encara més valuós, és la “noveŀla” de Novalis, Enric d’Ofterdingen: haver traduït el llibre de la flor blava ja és una ferida profunda per l’autor del comte Arnau i per tota la poesia catalana: comença el diàleg de Catalunya amb els poetes alemanys, que encara dura. Un altre bon traductor de Goethe és el poeta Josep Lleonart, versos magnífics del Faust.[98] Maragall també tradueix Nietzsche, fragments del Zaratustra. Què deu pensar Zaratustra del comte Arnau?
Totes les òperes de Wagner de seguida que apareixien eren traduïdes al català i representades. Maragall traduí el Tristany i Isolda.
Les traduccions de poetes alemanys són doncs transcendentals i donaran molt de joc a la poesia catalana (i viceversa, si els alemanys llegissin Maragall, Riba o Vinyoli). El diàleg és amb la línia d’indagació humana més seriosa de les lletres alemanyes (Goethe, Novalis, Hölderlin, Nietzsche, Rilke), comença el XIX i ja no s’atura, i deixa marques fortes, engega dinàmiques, instaura moviments perpetus. La primera penetració en profunditat és la de Goethe i Novalis, sobretot el segon, en Maragall, a més de la de Nietzsche. El següent moment important serà el Hölderlin de Carles Riba (que també tradueix Rilke), i després Vinyoli, que fa les seves versions de Rilke i de Nietzsche i que recull els fruits de tanta collita. Afinitats profundes en Novalis acosten Maragall a Riba i a Vinyoli, diu Segimon Serrallonga. Riba és l’importador de Hölderlin, que en la visió d’Orlando Guillén és el primer autor que trenca l’esquema clàssic neoclàssic romàntic de sempre, ben abans de Khlebnikov i no cal dir de Joyce. Per al pas de Hölderlin per la poesia catalana, remeto a la seva introducció.
El Nietzsche maragallià ressona fortament en el comte Arnau, però encara més la concepció de Novalis de “com més poètic més ver”. Les fantasmagories de l’alemany, boires nòrdiques, esdevenen en el català caires aguts, aires lluminosos. En l’obra de Vinyoli, el “sigues pur” de Nietzsche i l’obert i el deslligat de Hölderlin es converteixen en motors poètics que alimenten la vida humana concreta mortal, immortal, què sé jo. La poesia catalana aporta, per dir-ho amb la terminologia de Malévitx, un “element afegit” a la dels alemanys, i ho fa d’una manera que la coŀloca al cor, al centre actiu, de la poesia occidental, especialment amb Vinyoli. La mort i la vida esdevenen terriblement concretes: reals. Els poetes alemanys posteriors, Brecht, Benn, Trakl, Celan i altres, també seran traduïts, però la poesia alemanya en general encara no coneix l’enriquiment vinyolià, el més enllà de Rilke explorat per l’autor de Tot és ara i res, ni els desplegaments posteriors a què està donant lloc avui.
I CINC [L’ÀNIMA]
Amb Maragall hi ha hagut un canvi d’orientació. Per ell, i no es cansa de repetir-ho, el gran mestre, el mestre indiscutible, és el poble. Però els temes que mou són els de la moderna poesia europea. I a l’inrevés, els temes que mouran els poetes catalans seran temes per a la poesia moderna, europea o no. Aquest canvi del punt de mira és ben explicat, ja el 1935,[99] per Pujols: “La seva obra artística de transició, que fa donar el pas de la Catalunya que renaixia de cara al passat a la Catalunya que naix de cara a l’esdevenidor […] omplint, ell tot sol, el camí triomfal de la poesia catalana que va des de Mossèn Jacint Verdaguer al nostre actual Josep Carner”. “La tradició lírica constant que va des dels trobadors provençals fins a l’estol dels poetes que ara canten entre nosaltres […] té la seva figura a part en En Joan Maragall, que ni té arrels del Parnàs castellà, com el gran Verdaguer, ni arrels al Parnàs francès com tenen els que han vingut després de l’època maragalliana”. En el mateix pròleg, Pujols explica “el final d’aquella gran muntanya folklòrica i verdagueriana de la Catalunya renaixent, regada pels llamps i els trons de la tempestat maragalliana, que rompia motllos com si obrís barrancs, corrent per la muntanya com si el Comte l’Arnau li hagués deixat el cavall”. I encara: “Quan Carner […] va reprendre la forma poètica i mètrica que En Maragall havia commogut i trontollat, la muntanya catalana ja estava amarada per la pluja de la inspiració de […] Maragall que havia fet revenir totes les deus de la poesia, sense semblar-se a cap més poeta de la nostra terra, ni pel fons ni per la forma”. El gran tema de Maragall és l’ànima.
Un altre apassionat, Àngel Carmona, publica, als cent anys del naixement del poeta, un article amb el títol eloqüent de Juan Maragall poeta del futuro.[100] Diu (tradueixo): “Podria ser propici a l’escepticisme sobre l’obra maragalliana el fet que avui es consideri periclitat el món en el qual va ser, va viure i es va moure el nostre poeta. Els joves avançats d’aquell temps escoltaven en èxtasi la música de Wagner, pretenien per a l’escena renovada les deliqüescències exquisides de Maeterlinck, defensaven a tota ultrança la que avui s’anomena “arquitectura comestible”[101] i somniaven, en el món de les idees, amb un aristocratisme en la confecció del qual participaven Carlyle, Nietzsche i l’inefable “Peius” Gener. Gotes d’un còctel tan allunyat del gust modern es troben de manera inequívoca en l’obra de Maragall. I malgrat tot […] podem afirmar que Maragall és viu avui per qualsevol consciència desperta i viurà en el futur per tots. […] El vestuari i el maquillatge no importen quan, rere la barba postissa de la moda, canta la veu vella i jove de la saviesa humana. En aquest sentit, hi ha poques veus tan pures, tan acordades amb la millor aventura de l’home com la del petit burgès conservador anomenat Joan Maragall”.
Però ja ho aclareix el mateix Carmona: “Maragall no és pas el conservador adotzenat que veu el seu ideal satisfet en l’arteriosclerosi del món. El tradicionalisme de Maragall és afirmació del magisteri i poder de la història, dins el fluir heraclità que també ens exigeix un coratge disposat sempre a la innocència i a l’oblit. I per a aquest ensenyament ens remet al poble com a mestre indiscutible”. Aquí cita una de les declaracions de Maragall: “Aquesta ha de ser l’escola del poeta: la poesia popular; estranya escola en què aprendre consisteix a oblidar; oblidar per a escoltar amb veu de nen la veu que canta el misteri de la vida”.
No puc fer sinó citar sencer el final de l’escrit de Carmona:
“Tal com l’infant a qui se li revela de sobte aquest misteri terrible i fascinant de la vida, Maragall, sense cap esforç dolorós, va saber de la contradicció que totes les coses duen gravada a la rel més fonda. Aquesta contradicció que per altres va ser pou de víbores, íntim esparracament, obscur camí de Damasc, per a la seva obra va ser la música d’una cançó infantil i popular, salt d’aigua que trena i destrena sa blancor en contrast amb el negre mur on estima i mor alhora:
Les cascades que s’estan
allà al lluny canta que canta
tot trenant i destrenant
llur blancura ressonanta
sobre el negre mur gegant.
“Potser Maragall no va conèixer mai l’infern, que en ser vençut va donar, per paradoxa, habitació a la glòria de Dante Alighieri, aquella destralada del no-res, ocasió de l’heroisme imprescindible per a l’obra genial. No per això seria menys sàvia la seva obra. Qui sap si la maduresa del prudent Ulisses no rau en el saber el camí d’Itaca sinó en el cor de foc que cal per a retornar a través d’un mar a les vores del qual aguaiten el cant de les sirenes, l’oblit i l’horror de la lluita. És probable que Maragall no vagi conèixer aquesta prova. Però si en la poesia catalana moderna Verdaguer és l’ensomni precursor i Salvat-Papasseit la joventut apassionada, Maragall és la veu infantil que sempre va viure en gràcia i saviesa. Aquesta veu serà imprescindible a l’hora de la síntesi superior, el gran migdia que iŀlumina el que abans semblava un enigma insoluble. Perquè, com diu el profeta hebreu, iran a beure junts el lleó i la gasela; un nen els guiarà”.
En un article publicat el 1917 a la revista Ilustració catalana, una altra apassionada, i plena de seny, la prosadora Víctor Català[102] diu del poeta Joan Maragall que “mai cantava ‘en fred’, mai encomanava a la manya els afers del sentiment”.
Els moments històrics, si no són molt desafortunats, solen tenir una persona, diguem-ne un artista, que encarna en carn, obra i biografia pròpia, per a propis i estranys, l’esperit del moment. Així, hem vist com Verdaguer representa i pateix, en la seva tempestejada trajectòria artística i vital, les convulsions del part de la Catalunya moderna. Doncs Maragall mostra als quatre punts cardinals de la seva societat (el patró, l’anarquista, l’espanyol i el català) que és possible no acabar a trets (com s’hi va acabar), que existeix una higiene o innocència que ens hagués pogut estalviar molta sang i molta merda (mental i de l’altra). Respectat en sa persona intocable, Maragall en l’esperit és també durament atacat. A l’hora de la veritat les forces vives (?!) aparcaren la paraula del poeta (censuraren) i l’autoritat que cregué imposar-se i cobrà vides fou la mort, el castell de Montjuïc, amb els afusellaments dels suposats anarquistes, el predomini de la llei del càstig, la mort eterna que encara avui té empantanegada la santa ciutat de Barcelona i tot el que aquesta comporta. Els afusellaments eren dels suposats dirigents i incitadors de la Setmana Tràgica (1909), que si hi ha hagut alguna revolta sense líders ni incitadors ni programa ni reivindicacions ni fórmules ni consignes és la Setmana Tràgica. Es muntaren barricades, es cremaren esglésies, les turbes revolucionàries s’apoderaren del centre de la ciutat, i al final no va passar res, o més ben dit el de sempre: les forces de l’ordre feren la seva feina i uns quants distingits foren afusellats, entre ells el pedagog llibertari Ferrer Guàrdia. D’aquests fets Maragall en féu dos articles, un explica l’obra dels descontrolats, es titula “L’església cremada” i diu que en aquest temple incendiat i mig en runes és on ha sentit amb més força la presència de la divinitat, i el segon demana a la gent de l’ordre que no facin el que tenen pensat fer (que és afusellar). Aquest es titula “La ciutat del perdó” i no fou publicat. Cosa que a Maragall no li havia passat mai. Demanava que Barcelona, ciutat de tan rica inventiva, ho fos també en la seva relació amb la revolució, i el primer pas l’havien de fer els senyors revocant totes les penes de mort que havien decretat. En aquella societat dividida entre patrons i obrers, en aquell país que no sap com formar part d’Espanya, Maragall té amics a totes les classes socials, a tots els grups, a totes les tendències. Només ell és respectat (i escoltat!) de tothom, des dels burgesos més poderosos fins als anarquistes més inteŀligents, des dels artistes més alambinats fins a la gent del poble, que se n’ha après molts versos de memòria i n’ha convertit molts en cançons. Però al moment decisiu els capitostos de la seva classe el repussen.
En els seus escrits d’art i de pensament, en els famosos elogis de la paraula, de la poesia i del poble, i en el pròleg als poemes de Francesc Pujols, Maragall no para d’insistir en el poble com a mestre i com a detentor de les claus de pas de la inspiració. Que el més senyor (espiritualment) dels senyors (socialment), en una societat radicalment dividida i en guerra encesa entre rics i pobres, posés el poble per damunt de tot, i no per motius polítics, o sigui demagògics, sinó sincerament i amb tota la força d’expressió de què és capaç una persona que sap on va, que inspira confiança i que es fa sentir, va ser molt fort. Amb la religió passa una cosa semblant, perquè tot i considerar-se i ser catòlic, l’autor de “Per tu ploro” demostra sovint que pensava amb el seu propi cervell i que deia les coses amb tota la senzillesa de què és capaç un cor enamorat. El seu “Cant espiritual”, obra d’un “catòlic” com el del seu predecessor Ausiàs March, és tan conflictiu com el del medieval: “què més ens podeu dar en un altra vida?”, és el que pregunta a la instància superior. Als seus poemes s’hi ha buscat la manera de fer-los quadrar amb la religió oficial que ell oficialment professava, però en molts hi traspua una espiritualitat més alta, un paganisme de després de Nietzsche, arrelat a la terra però amb una volada a voltes vertiginosa. Mireu si més no el breu poema “Soleiada”, que és com l’altra cara, en femení i en lluminós, de la moneda del comte Arnau.
Alguns comentaristes retreuen l’extracció burgesa de Maragall com si fos un pecat vergonyós que li haguessin descobert. Maragall, per començar, no tenia vergonyes d’aquestes. Segonament, això que tan virulentament retreuen a Maragall no és tan important quan parlen d’altres autors burgesos més mediocres i reaccionaris o més neutres. Els retrògrads vergonyants són els comentaristes, puix que no els cap al cap que un senyor burgès, i un senyor que quan obria la boca tenia autoritat (espiritualment parlant, perquè de càrrec no en tingué mai cap), un dels membres més considerats de la seva classe, i respectat fins per les altres, això és el més gros!, fos, objectivament, un revolucionari. Potser en la dialèctica social que estudiaren ells això és objectivament impossible. Potser sí. Però, objectivament, la cosa va anar així, no s’hi pot fer res. Això era impossible abans de Maragall. Amb ell, va ser. I es tendeix més aviat a pensar que no són els fets els que s’han d’adaptar a les teories sinó a l’inrevés.
Els seus articles de diari, esperats com un mannà de l’esperit, miren la circumstància concreta i diguem històrica i la comenten, l’aconsellen, la interroguen. Ara bé, a voltes el poeta, per dir-ho amb la terminologia de Gertrude Stein, s’oblida de la seva identitat, hi deixa la identitat per l’entitat, hi deixa el seu temps per el temps (comptant des del principi de tot, o no comptant), i escriu com un poeta.
Les seves grans cançons són, amb tot i el seu èxit i la seva externa extrema senzillesa, poesia metafísica d’alt voltatge sobre el tema de la terra com a cel. El poema del comte Arnau, escrit en tres tongades amb anys de diferència, o sigui, al llarg de tota la vida del poeta, és d’una claredat meridiana i d’una complexitat de fondàries que encara ara avui remou les del nostre viure. Al principi, en sols tres o quatre planes de ratlles curtes posa en joc, en la forta figura del comte disbauxat, tota la dinàmica nietzscheana de la voluntat i del sobrehome, i ho fa d’una forma clara i senzilla i plena de dinamisme i acció. Però no s’oblida de les virtuts que per Nietzsche són febles, de febles i per a febles. En Maragall aquestes, posades en acció de diverses maneres, algunes molt xocants, fan cinquanta vegades més fort el comte, el conte i, en definitiva, el poema, és a dir, la realitat que el poema diu. Perquè és un poema que “no parla, diu”.[103] En la segona part i la tercera el que és sublimat a altures insospitades és el que ve de Novalis. El comte Arnau prové d’un romanç popular, la inquietant i famosa i tenebrosa cançó que és, ella mateixa, la condemna del comte, és un d’aquells condemnats a viure la mort viu, a anar d’ací d’allà amb el seu diabòlic cavall que “no menja gra ni civada/ sinó ànimes damnades”. En el relat de Maragall la pietat entra en joc de diverses maneres, i la cançó popular i la poesia com a tal també.
“En la cançó popular del comte Arnau hi ha més que una evocació: hi ha un judici i una sentència del fosc heroi dels delits desenfrenats. Per les culpes dels seus cinc sentits, el seu turment consisteix a conservar en l’altra vida els sentiments més negligits i profanats en aquesta: l’amor a la muller i a les filles”, escriu Carles Riba,[104] que també diu el següent: “Aquell cel de Novalis, on els morts viuen més plenament que els mateixos vivents els records i les realitats de la terra, vol acostar-se debades al comte Arnau […] La pietat d’Elvira [la muller] no basta; cal la pietat del seu jutge, del poble. Entenent aquest en el profund sentit maragallià, que en feia, no una força abstracta, quasi inerta –com els romàntics venien a fer-ne– ans una suma de la puresa i de la humilitat humanes, dels moments individuals de gràcia; […] suma no vivent i activa, sinó en tant que encarnada, individualitzada al seu torn en una criatura o una paraula concretes. Així, ‘una noia amb la veu viva’, cantant la cançó amb un altre acord, completa la pietat d’Elvira i absol el comte de la seva pena. Arnau, voluntat saltadora de fites, es redimeix per l’amor més pur, un amor que és tot paraula viva. I paraula, en la metafísica maragalliana, és també acte”. Carles Riba, amb aquell matís purità que té de vegades, acaba amb una cosa de la qual discrepo: “La redempció del comte Arnau […] fou potser també per a Maragall la redempció d’aquell nietzscheanisme que el temptà, el temptà sense acabar-se’l d’endur”. Maragall no va ser “temptat” per Nietzsche. El que va fer va ser llegir-lo, i immediatament, entendre’l, i immediatament, amb la velocitat instantània de la seva intuïció d’inteŀligència, corregir-lo adjuntant-li el que li falta de sentiments de pietat i altres i, sobretot, fent passar el sobrehome per l’escola de l’art, per l’escola d’escoltar la cançó, per l’escola d’aprendre a esperar-ho tot, de la cançó. I és que el protagonista del poema del comte Arnau és la cançó del comte Arnau, la dinàmica dialèctica entre la cançó vella i la cançó nova, que són idèntiques però segons com es cantin fan un efecte o l’oposat: “La cançó vella i la nova/ no es desassemblen d’un bri;/ solament, segons se canta,/ fa esgarrifâ o fa enternir”.
Si “el comte Arnau tenia l’ànima/ a la mercè d’una cançó”, potser passa el mateix amb els països de la llengua catalana, que tenen l’ànima a la mercè de la poesia…
El lema que obre Doce poetas és del poema del comte Arnau. També podria ser-ne pòrtic aquell seu famós començament:
Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquiŀla
aigua mansa de cap port.
•
LA TORNA
MIQUEL COSTA I LLOBERA
(Pollença, 1854 — Ciutat de Mallorca, 1932)
EL PI DE FORMENTOR
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per trone l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor qui passa sent l’ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.
Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
oh vida! oh noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada
com l’au dels temporals.
JOAN ALCOVER
(Palma de Mallorca, 1854-1926)
DESOLACIÓ
Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brotar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.
MARIA-ANTÒNIA SALVÀ
A LES DONZELLES DE L’ANY DOS MIL
Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa
que viureu quan mon passatge s’haurà fet esborradís;
jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa
que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís.
LA FLOR DE LA SON
És flor de marina,
flor dels arenals,
fulla-groga i fina
beu la saladina
vora dels penyals,
cales amagades
de puntes brescades,
racons de marès
on no s’hi fa res.
La calor ofega,
la sal cruix, bofega,
s’ensopeix la vida
i és entebeïda
l’aigua de la mar
quan la flor es bada
com extasiada…
L’hora que les velles
damunt les parpelles
s’adonen del pes
de la migdiada
bascosa, encalmada,
quan no canta res
i calla una estona
la remor de l’ona,
quan la mosca puny
—nunci del temperi
que es congria lluny-
i dins el misteri
tot delit es pon,
estén son imperi
la flor de la son.
BEN AMADA POESIA
Ben amada poesia,
amatent a mon sospir:
¿per què avui, mudant de via,
ets aucell que vol fugir?
Jovenesa s’esvaïa,
i per tu va reflorir.
Queda’t, doncs, per cortesia;
vull ta dolça companyia
fins a l’hora del morir.
•
[1] Pel gener de 1964 G. Ferrater va escriure un article sobre J. Vinyoli per a un Diccionari de Literatura que no arribà a publicar-se. El mateix Joan Vinyoli m’ha facilitat l’accés a aquest text (M.M.P.).
[2] Els subratllats són meus.
[3] Lluís Solà, “La densitat del vent”, a Reduccions, nº 2, primavera de 1977.
[4] Vent d’aram, Els llibres de l’Óssa Menor, Barcelona, 1976, pàg. 10.
[5] El subratllat és meu.
[6] Visible a l’Apèndix, i vegeu-hi també la nota de Guillén. I no oblidem, ja que luŀlifiquem, que Joan Vinyoli té un Llibre d’amic, dedicat a l’amor humà i digne del seu títol, que és una de les seves obres més fulgurants i concentrades.
[7] Gabriel Ferrater, Cartes a l’Helena, Barcelona, 1995 (cartes i altres papers, publicació pòstuma).
[8] Empro sempre Provença en el sentit lat de totes les terres de la llengua d’oc. I amb ‘català’ i ‘Catalunya’ tant em puc referir a la Catalunya estricta com al conjunt de terres de parla catalana (el principat de Catalunya, Mallorca en el sentit medieval de totes les illes Balears, i el regne de València). Aquestes terres, junt amb l’Aragó (que lingüísticament basculà dins el castellà), formaren durant segles el que els historiadors anomenen corona d’Aragó o confederació catalano-aragonesa.
[9] La poesia popular, cançons i danses, rajava sens dubte i des del primer dia en la llengua de la terra, però no consta als arxius, ho explico després.
[10] Vegeu la nota 8 de la introducció d’Orlando Guillén. En certa manera Foix, en el joc que fa amb el complex aparat d’epígrafs entreteixit en entretext a Sol, i de dol, també s’assimila com a clàssics de la llengua catalana italians com ara Cavalcanti, Alighieri o Angioleri…
[11] Jacques Roubaud, La fleur inverse, París, 1986. Al final del seu llibre, Roubaud diu que el provençal “se sent, encara, rarament, a la seva terra d’origen i s’endevina en la Catalunya d’Espriu, de Foix o de Brossa”. Roubaud, com la majoria dels autors nascuts en terres provençals els darrers segles (Sade, Rimbaud, Artaud, Valéry, Char…), és un escriptor francès.
[12] A part de la imitació que en va fer el seu nét Pere el del Punyalet, també dit el Cerimoniós.
[13] Giordano Bruno, Explicatio triginta sigillorum… publicat sense data ni lloc (segurament a Londres el 1583).
[14] Els àrabs són llavors els hereus de la matemàtica grega, incorporen aportacions orientals (fins hindús) i fan els seus propis i notables desplegaments.
[15] Per Lluís Nicolau d’Olwer en L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII, Barcelona, 1920.
[16] Les Raons de trobar, escrites en provençal per un català, són una de les primeres gramàtiques d’una llengua vulgar europea, en aquest cas el provençal, per a ús dels catalans que aspiren a versificar en la llengua de prestigi gairebé paneuropeu. El trobador de Besalú no dóna consells als joves poetes, els dóna gramàtica: lo primer, primer.
[17] La música genuïna i indígena que senten Estellés i una odalisca pobletana als sonets 25 i 26 del gran foc dels garbons, a Burjassot, deu ser, més que no pirinenca, de ressons andalusins, qui sap. Pel que fa a les pures músiques romàniques, Carner, per exemple, en va trobant més d’una (“Aquest camí tan fi, tan fi…”).
[18] El més antic poema conservat d’autor conegut en una llengua postllatina comença així, o sigui, la poesia europea d’autor comença així: Farai un vers de dreit nien, que traduït del provençal és “faré un vers de pur no-res” (Guilhem de Peiteu, duc d’Aquitània). Més antiga encara, però sense autor conegut, i ja situada per tant en la regió dels orígens llegendaris, és aquella dansa peitavina en què les dones agafen primaveralment el poder i engeguen el gelós a pasturar: “A la vi, a la via, gelós, lleixats-nos dansar entre nós, entre nós”. El gelós, en aquest món, és el gran enemic de l’amor i per tant de la llibertat i de la poesia. El gelós equival al senyor. Els seus aduladors són l’altra plaga, els lausengiers, llepes.
[19] Vinyoli.
[20] Estem parlant de músics de la llengua. La mandolina és una altra cosa.
[21] Amb perfecte coneixement i enteniment de la música contemporània més exigent: vegeu per exemple el seu bell article “Francis Ponge i les coses”, publicat en francès a la Nouvelle Revue Française el 1956 i en català el 1987 com a pròleg de la traducció catalana (de Joaquim Sala-Sanahuja) de El partit pres de les coses de Ponge.
[22] El mateix concepte d’accent i de síŀlaba ja no és ben bé el mateix en una llengua que en l’altra.
[23] El somni català d’agermanar-se amb les terres de tramuntana esdevingué un malson i s’abandonà. En queda l’enyorança.
[24] Versions catalanes de Josep Piera.
[25] “E aquell dia que féu la batalla havia jagut amb una dona, si que nós oïm dir depuis a son reboster, qui havia nom Gil, e fo puis frare de l’Espital, qui havia estat en aquell consell, e altres qui ho viren per sos ulls, que anc a l’Evangeli no poc estar en peus ans s’assec en son seti mentre es deïa”, diu el Llibre dels fets.
[26] En els dos o tres primers anys del segle XXI s’han publicat vàries de les informacions (acusacions) contra Llull de l’inquisidor gironí Nicolau Eimeric: baixes maniobres d’odi mesquí, extenses, detallades i escrites amb els peus.
[27] Carta sobre l’alquímia dirigida al rei de Nàpols, Butlletí de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques, 1977. Arnau de Vilanova (1240-1311) és el següent gran mestre de la prosa catalana, i també fou perseguit com a sospitós d’heretgia: d’ell és l’afirmació que els dominicans (responsables de la inquisició) tenen “la carabassa plena de vent”. S’implicà apassionadament en la guerra espiritual, i encara avui part del seu llegat és actiu en la lluita per l’esperit lliure (identificació de l’esperit sant amb el lliure esperit).
[28] És a dir que li miren de tallar tots els camins de relació directa amb el més enllà.
[29] Ricard Vinyes, La presència ignorada (Barcelona, 1989), primer capítol, ho explica molt bé. Àngel Carmona deia que en Verdaguer s’encarnen els dolors del part de la Catalunya moderna. I que el seu drama fou topar amb un bisbe que no era cristià.
[30] Carles Rahola en una conferència de 1911 citada per Josep Benet a Maragall i la Setmana Tràgica (Barcelona, 1963). El Brusi és el nom popular del “Diario de Barcelona”. Bona part de l’obra periodística de Maragall és en bon castellà.
[31] Vegeu a l’Apèndix el seu “Nocturn per a acordió”.
[32] Tan presents, d’ençà del Gran Vidre, en la mitologia del segle XX ençà. Foix en descriu alguna de pròpia invenció.
[33] Salvador Dalí, “L’Enigma Estètic”, preàmbul del llibre de diversos autors Procés a l’atzar, Barcelona, 1985.
[34] J. Perarnau, Ramon Llull, Lo sisè seny, edició i estudi, en “Arxiu de textos catalans antics”, 2, Barcelona, 1983.
[35] Que vol dir el trujamà o torsimany.
[36] Josep Palau i Fabre, “La mandíbula d’Ausiàs March”, revista El pont, 1969 (publicat també als Quaderns de l’Alquimista de 1997).
[37] “E si per vós he nom de foll atés/ e contra mi só restat malmirent/ sia per vós cregut savi sabent/ puix que per vós mon seny hauré despés” (poema 5).
[38] És la tesi d’Alexandre Deulofeu, autor ingent de La matemàtica de la història (17 volums) i de L’Empordà, bressol de l’art romànic (Figueres, 1962), tesi avui seguida per historiadors tan exigents com Pierre Bonassie.
[39] Pierre Vilar, Catalunya dins l’Espanya moderna, citat per Rodolf Llorens i Jordana, que des del seu exili caraqueny dóna una visió completa, ben documentada i molt divertida del tarannà dels catalans al llarg i al través de tota la llur història en el llibre Com han estat i com som els catalans, Vilafranca del Penedès, 1998 (la primera edició és de 1968 a Barcelona).
[40] R. d’Abadal, Pedro el Ceremonioso y los comienzos de la decadencia política de Cataluña, Madrid, 1966. És un dels bons llibres d’història que hi ha, i ben escrit, regal rar.
[41] Retaules magnífics, obres riques, també n’hi ha, sí, però poques, a proporció. On sí que és ric el barroc és a València.
[42] L’altra gran literatura barroca són els anglesos, també en paper de potència de confiscadors d’Amèrica.
[43] Molts dels quals són inèdits o gairebé, com ara Pere Jacint Morlà, Josep Blanch, Francesc Mulet, o Joan Bonaventura de Gualbes: vegeu-los a l’antologia de Poesia catalana del barroc feta per Albert Rossich i Pep Valsalobre (Bellcaire d’Empordà, 2006).
[44] La poesia popular del barroc és moderna perquè manipula forces molt més antigues, segurament precristianes.
[45] Segons Riquer. Segons Romeu l’imitat és Góngora. El Rector dixit “que gongorejo”.
[46] Mancat dels usos dits elevats, és a dir, sense cort, sense estat i sense mecenes, el català “culte” queda o se sent minusvalidat, i és el moment en què els veïns (França i Espanya) comencen el camí que duu a la fixació, a les acadèmies de la llengua i a creure’s, cada un a la seva manera, la llengua central de la civilització.
[47] La armonia del Parnàs és el primer recull imprès, i el més complet, dels poemes de Garcia, publicat per l’Acadèmia dels Desconfiats (que així s’autoqualificava un dels “clubs” d’iŀlustrats barcelonins) el 1703.
[48] Cal fer esment, entre els hereus d’aquesta espècie concreta de plaer lingüístic, de l’empordanès Carles Fages de Climent (1902-1968), un altre menystingut que ha pujat a la glòria després d’anys de caiguda lliure en l’oblit. I també del poeta i prosista Gerard Vergés (1931), tortosí com el Rector, i com Andreu Subirats.
[49] Publicada dins el volum Cecília de Florejats (Cerdanyola del Vallès, 2006).
[50] El comtat del Rosselló, junt amb la meitat de la Cerdanya, és a dir, una bella part de Catalunya, fou venuda pel rei d’Espanya al rei de França el 1659 amb l’ignominiós “tractat” dels Pirineus.
[51] La terrible diada del Corpus de Sang, que precipità el començament de la guerra dels Segadors, definida per l’enciclopèdia com un aixecament secessionista català (1640-52) contra la monarquia hispànica (dirigida per un comte-duc especialment odiat pels catalans), d’accentuat caràcter social agrari enfront del règim senyorial català, i amb la complicitat activa de les classes populars urbanes. L’arma dels revoltats, per dir-ho amb mots de la historiadora Eva Serra, no fou la simbòlica falç sinó el pedrenyal, el punyal i la daga.
[52] L’equació romàntica de bellesa igual a veritat i veritat a bellesa ja ve prefigurada en la cançó popular i a més identificant tots dos termes amb un de tercer, la bondat.
[53] Així qualifica Josep Carner el néixer en “Creació del poema”, d’Absència (1958).
[54] La qual cosa no li costa gens perquè per ell és com transformar-se de la seva carn en la seva carn.
[55] Jordi Rubió i Balaguer, La cultura catalana del Renaixement a la Decadència, Barcelona, 1964.
[56] Que encara és la diada o “festa” nacional (de dol?) de Catalunya.
[57] Perquè els borbons comporten, per a tota Espanya, sotmetre’s al superpoder francès d’aleshores.
[58] El príncep dels poetes és Josep Carner, ennoblit amb aquest títol, des de jove, per la vox populi.
[59] Ho diu en el llibre que duu el bell títol de Llibre que conté les poesies de Francesc Pujols, amb un pròleg d’en Joan Maragall, Barcelona, 1904 (és el primer llibre de Pujols).
[60] Vegeu com ho diu Pere Quart en el poema “Cent anys de Joan Maragall”.
[61] J.Vinyoli, “Goethe”, Domini màgic.
[62] L’ombra de Robrenyo travessa pel teatre de Brossa, que li ret homenatge en alguna de les seves obres.
[63] Per l’amor natural a la parla pròpia, és prosa de Dante explicant-se.
[64] Aquest pseudònim joglaresc fou molt imitat, hi hagué una plaga de poetes de riu: Lo Tamboriner del Fluvià, Lo Fluvioler del Ter, Lo Timbaler del Besòs, Lo Cantor del Francolí, Lo Trobador del Túria…
[65] Això i els vuit versos següents enumera poemes del Gaiter, són temes típics de la poesia del dia.
[66] Això no vol dir que alguns autors o obres de primera fila no tinguin repercussió internacional, com Verdaguer (sobretot amb L’Atlàntida), Àngel Guimerà (amb el teatre, tot i que té grans poemes), Víctor Català (amb la poemàtica i brutal noveŀla Solitud) i altres. I altres no la tindran fins força després de la seva mort, com Gaudí.
[67] Barcelona, 1967.
[68] Verdaguer és la gran estrella del floralisme però no hi acaba d’encaixar del tot, primer perquè culturalment no hi ha ningú tan ben armat com ell, i segonament perquè no deixa de ser un pobletà de pura extracció pagesa.
[69] Les primeres seixanta pàgines del llibre Josep Robrenyo. El nou concepte de la Renaixença (Barcelona-Caracas-Mèxic, 1981) es dediquen a una explicació dinàmica, detallada i amena de la Renaixença. Després ve la biografia.
[70] Pere Coromines, citat pel seu fill Joan Coromines al volum IX del seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (s.v. ‘xaró’), que a més de diccionari és un pou de literatura i vida, una de les catedrals de la llengua, amb tot i els seus excessos (que li agraïm). Pere Coromines és un escriptor que s’ha de tenir present, i el seu fill Joan un autèntic llanterner de la paraula.
[71] Polèmica perquè no encaixa, malgrat els equilibris de Carmona en el seu pròleg, amb l’ús que es feia l’any setanta del terme de poesia social.
[72] Una de les primeres coses que en Cinto de nen va conèixer i tractar són aquelles eines (magall, aixada càvec…) que “diuen pel mànec la indefensió/ de no poder servir sense la mà d’un home,/ però proclamen tostemps,/ dessota l’òxid del tall,/ l’antiga força de la mà de l’home” (Vinyoli, Vent d’aram).
[73] He dit intima i és tan de veritat que acabarà anant-se’n a viure amb ells, i fins al final, malgrat l’oposició ferotge de tot l’altre estament.
[74] El vigorós noveŀlista tortosí Sebastià Juan Arbó li va fer una bona biografia: Verdaguer: el poeta, el sacerdot i el món (Barcelona, 1952), refeta el 1970 amb el títol La vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer (l’última edició és del 2002). N’hi ha versió castellana (Barcelona, 1970).
[75] El bisbe en té fins el vocabulari, per no dir re del fraseig, com es pot veure en la vergonyosa i determinant carta, en castellà com la majoria de les seves, en què posa a Verdaguer, com a argument definitiu per a “perpetuizar a usted en la Casa Asilo” on el pretenien tancar, el fet que, amb això, “asegura un rinconcito en caso determinado, que todo puede suceder en este pícaro mundo” (carta 1015 de l’epistolari de Verdaguer, ben famosa i coneguda). Dir-li això, així, a l’autor de l’Atlàntida, és molt gros, i demostra que el bisbe està completament dominat pels dimonis més baixos. El tenien ensofrat de cap a peus. Fins la xocolata desfeta li devien ensofrar. I Verdaguer ho veu amb tota la claredat del món: amb mirada neta ho veu. Però mossèn Cinto és, i ho és de cor, el perdonadimonis, i per dins demana al seu déu que beneeixi el seu bisbe, que el dugui pel bon camí, que el salvi. Segur.
[76] Entre altres el doctor Ramon Turró, científic dels avançats del moment i filòsof, autor d’Els orígens del coneixement: la fam (Barcelona, 1912). N’hi ha traducció francesa (París, 1914) i castellana (Madrid, 1921).
[77] I nosaltres som tothom.
[78] Aparegudes pòstumament el 1908 i reeditades, juntament amb el text de Llull, per mi i Agnès Prats el 2004.
[79] “L’íntima vocació verdagueriana de posseïdor de la terra, d’amant i de pare prolífic, s’evidencia tothora, encara que ens parli de Déu i sa Mare i de sants i angelets”, diu Àngel Carmona (“L’erotisme de mossèn Cinto”, revista Esplai). Alguna de les santes i sants protagonitzen poemes d’ardent temperatura amorosa, o aquest: “Un dia a la Mort diguí:/ –On és la font de la vida?/ Respongué: –Mira-la allí;/ i en un Cor obert vegí/ adollar-se una ferida,/ i el llavi encès hi posí”.
[80] I aquests seran els únics que sempre l’ajudaran i en el moment crucial materialment impediran que l’encadenin.
[81] Sic! Devien fer por a l’església, o a certes persones: a la portada d’un dels quaderns algú hi havia escrit en diagonal, amb llapis de cera, OJO!
[82] Luŀlians en el sentit bàsic de no basar-se en la lògica del fer cua sinó en la d’harmonitzar paraŀleles.
[83] Foix, pròleg a Prosa antològica de Jacint Verdaguer, Barcelona, 1952.
[84] Es crea l’Institut d’Estudis Catalans, l’Institut per antonomàsia, del qual la més coneguda és la Secció Filològica, però toca tots els àmbits: són filials o germanes seves, i en la llengua de la terra, la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques, la Societat de Biologia, el Laboratori de Psicologia Experimental, la Institució Catalana d’Història Natural, etcètera etcètera.
[85] “Sant Gaudí i el delirant Jujol” els titula l’historiador Josep Casamartina i Parassols (diari El País, 15-7-1998).
[86] Esperem que quedi eternament així inconclosa (com una immensa “dent corcada”, per dir-ho amb el mot de Dalí) i que no intentin acabar-la tal si fos una vulgar catedral gòtica de les que es feien a base de generacions i inevitablement destrossant o convertint en residuals les meravelles anteriors, tant si eren romàniques, de gòtics més primitius o, com en aquest cas, de l’últim flamareig de l’era dels artesans.
[87] Pompeu Gener (1848-1920), un dels genialoides de l’època, teoritzador atrevit i una mica a la babalà, i artista recordat sobretot per les rimes còmico-populars d’Els cent consells del Consell de Cent (1891), que atribuí a un imaginari monjo medieval, Fra Feliu Piu de Sant Guiu. També escriví en francès (La Mort et le Diable, 1880) i en castellà (Cosas de España, 1903).
[88] Vegeu-lo a l’apèndix de variada intenció.
[89] Alguns manuals el coŀloquen (o releguen) entre els humoristes. Una de les seves obres juvenils, La tardor barcelonina (1905), és un espetarregant poema en forma de petita noveŀla plena de follia i de sentiments, llampant com les pàgines més impertinents i divertides de Jarry, atrevida i iconoclasta com els manifestos dadà, anys abans de Tzara.
[90] Barcelona, 1927 (última reedició, 1996).
[91] Manolo Hugué, escultor potser també noucentista encara que més aviat sembla post-ibèric o pre-romà, hi posa la seva ironia: “Les coses cal saber-les fer deixant-les tan poc acabades com sigui possible –en la mida justa perquè resultin simplement ben fetes”. La idea d’art d’aquest escultor agrada molt a Gabriel Ferrater, que la comenta a Cartes a l’Helena.
[92] Urgell, admirat per Miró, és un esperit original, autor d’escrits molt curiosos i de peces de teatre. Van tenir molt d’èxit les seves postes de sol, sovint titulades “Más de lo mismo”.
[93] Que també és dramaturg i noveŀlista de bell i bon estil, en la línia del grup de Sabadell
[94] El setè i darrer poema del seu El mar de Mondragó diu: “Sota el mur emblanquinat,/ era la pedra quadrada./ L’herba ‑les herbes‑ creixia,/ verda, i l’enrevoltava.// Sota la llum era pedra./ Sota el sol pedra durava./ Era pedra viva. Deia:/ Blai Bonet; però callava.”
[95] En parla Palau Fabre als Quaderns de l’alquimista, centrant-se en el “Nadal”.
[96] Vegeu, sobre aquest aspecte d’aquest període, Gerard Horta, De la mística a les barricades (Barcelona, 2001) i sobretot Cos i revolució: l’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat (Barcelona, 2004).
[97] Majúscules seves.
[98] La quantitat de traducccions de l’alemany és immensa, només cito alguns noms principals. Lleonart és autor de llibres destacables i d’alè una mica maragallià, com El poema de la merla.
[99] Al pròleg del volum de Traduccions de l’anomenada “Edició dels fills” del poeta.
[100] A la revista San Jorge de la Diputació de Barcelona (1960), que en aquells anys de submissió al dictador sortia en castellà.
[101] Es refereix a la modernista de Gaudí i companyia, i el qualificatiu d’arquitectura comestible és de Dalí.
[102] El qualificatiu és un clixé i com a tal incomplet: a més d’uns quants monòlegs teatrals en vers, com La infanticida (la seva primera obra), té volums de poemes, en especial el Llibre blanc, amb peces notables.
[103] Són mots de Foix, “noves proves de la identitat de Jesús”: “No parla, diu. No actua, fa. No s’enamora, ama” (del llibre Allò que no diu La Vanguardia).
[104] Al seu llibre d’escrits sobre literatura Els marges, Barcelona, 1927.